Capítol 1

-Fuma? —va preguntar el capità Tutusaus al seu presoner.

—No, gràcies. És pels bronquis. Asma.

—És clar, asma.

—Vostè creu que em mataran?

—No, no…

I precisament això era el que el capità Josep Licini Tutusaus estava fent en aquell instant al seu presoner. Era un dels forenses del jutjat d’instrucció núm. 1 de Madrid. Amb la tranquil·litat i saber fer que dóna l’experiència, acabava d’allargar-li un got de whisky emmetzinat. Era la seva especialitat: els verins. I més concretament, els d’origen vegetal. N’estava orgullós, Tutusaus, del seu coneixement sobre el tema. És el que pensava, que n’hi havia tants que no es podien abastar pas tots. Però que tot i amb això, ell era qui en sabia més. Plantes o flors normals i corrents amb què una persona ensopega cada dia i que qualsevol pot fer créixer en un test al balcó de casa podien esdevenir els verins més mortífers i difícils de detectar… Va fer un cop d’ull al presoner. Estava tranquil, lligat a una cadira. No trigaria gaire a fer-li efecte. Tot i que Tutusaus era conscient que, tècnicament, allò que estava cometent era un assassinat, moralment gairebé ho hauria catalogat de suïcidi. L’home, des del seu jutjat, va qüestionar que Florencio Fugina, el conegut sindicalista, s’hagués mort ofegat al riu Manzanares. El seu cadàver havia aparegut flotant al riu vint dies després que l’hagués detingut la Guàrdia Civil. Tutusaus recordava la versió facilitada aleshores pel ministeri de la Governació. Que s’havia fugat quan portava uns agents de la policia a un amagatall d’armes. Tot i que estava emmanillat per davant i custodiat per tres agents, segons aquesta versió, va llençar-se a l’aigua per un forat estret quan es trobava a l’interior d’un túnel de la muntanya que donava al riu. Emmanillat, com que a més no sabia nedar, es va ofegar. Una versió clara i neta. Però vet aquí que va aparèixer el forense del jutjat núm. 1, jove i amb ganes de brega, amb l’informe de l’autòpsia i va començar a trobar-hi impediments: que si era estranya l’absència de lesions cutànies quan el més normal era que un cos, després d’estar vint dies al riu, aparegués ple d’erosions i fins i tot mig devorat pels peixos, que si era estrany que l’aigua que apareixia dins els pulmons i a l’estómac del mort fos tan neta, tenint en compte el nivell de contaminació del Manzanares a l’àrea de Madrid… Va rebre un parell de visites de cortesia: se li va dir de totes les menes i maneres que ho deixés córrer, que les investigacions policíaques havien determinat que el detingut havia mort ofegat al riu quan intentava escapar, que no ho remenés, que el mort era un fill de puta subversiu. Però ell, res. Es va apel·lar al seu patriotisme i se li va repetir que, finalment, el mort no era més que un element antisocial que, a la curta o a la llarga, hauria acabat provocant molts problemes… Res de res. Se’l va intentar subornar amb la millor de les intencions, però encara va ser pitjor: el forense va emprenyar-se tant que va amenaçar de fer conèixer el cas a tot Europa. I no solament això, va dir que pensava revisar un per un tots els casos una mica foscos del seu jutjat. I és clar, això no podia ser. Era una actitud suïcida. En aquell moment, a principis de març de 1962, l’últim que volia el Règim era un escàndol, tot just s’estava apagant el clamor de les celebracions dels vint-i-cinc anys de l’exaltació al poder del Generalíssim…

Tutusaus va deslligar el forense i va estirar-lo al llit, ja havia perdut el coneixement. La mort li sobrevindria en cosa de minuts, de seguida se li començarien a paralitzar els músculs transversals i a continuació es produiria la parada respiratòria. La substància responsable era fruit d’una recepta pròpia: una barreja de didalera, curare i una mica de somnífer per facilitar el trànsit. Tot plegat, net i polit. Allí el trobarien quan comencés a fer pudor, mort en una cambra d’una pensió de tercera categoria. Diagnòstic: un atac de cor. Feina feta. El general Pozos Bermúdez el felicitaria.

Al cap de cinc minuts, Tutusaus ja s’estava barallant amb el trànsit madrileny de les vuit del vespre des del seu Seat Mil quatre-cents blau grisos. Pensava en l’endemà, o millor en l’endemà passat, segurament sortiria una nota als diaris sobre la mort del forense. Un cop més, el simple fet de l’òbit provocaria un judici parcial clarament a favor seu. Era el que se solia fer. Es parlaria del metge, desaparegut a la flor de la vida, i es diria que havia estat un gran professional, que havia viscut feliç i content entre la seva família i havia comptat amb amics immillorables. S’amagaria que l’atac de cor li havia sobrevingut en una pensió de mala mort especialitzada en el lloguer de cambres a les putes de tercera que es repenjaven al portal. A Tutusaus sempre el sorprenia aquella generositat que es tenia pels morts i que es negava sempre als vius… De seguida agafaria la carretera de Barcelona. I unes deu hores més tard, de tornada a casa, a la masia, al seu racó, a Montsol. Montsol era diferent. Era el seu món. No s’hi sentia res. De nit, els animals, sigil·losos i silenciosos, eren gairebé imperceptibles. Segons l’època, amb prou feines se sentia llunyà l’udol d’alguna òliba. El general ja l’hi deia:

—Céspedes —així era com el general denominava Tutusaus—, si segueixes així, la pròxima vegada que et vegi semblaràs una mena de rata de camp seca com un pergamí. Bufaré i tot tu et desfaràs.

Tutusaus acabava de fer els quaranta, tenia el grau de capità de l’Exèrcit de Terra i no recordava quan s’havia convertit en assassí. El general Pozos s’enfadava molt quan feia servir el verb «assassinar» per designar algun dels seus treballs.

—Assassinar, assassinar! Que et falta un bull? Qualsevol que et senti… Ens trobem immersos en una guerra. Una guerra silenciosa, on no s’atorguen medalles. On l’enemic pot ser qualsevol del carrer. Però guerra, al cap i a la fi. I de les de debò. I en una guerra no s’assassina… A més, Céspedes, per damunt de tot hi ha la pàtria. Per damunt de la família, d’un mateix… I la pàtria et demana aquests sacrificis.

Tanmateix, al principi, quan va entrar a treballar amb el general, tan sols s’havia dedicat a experimentar. Per això l’havien triat, com a especialista: s’estava al laboratori fent barreges, provant verins. Intuïa que el fi últim de les seves investigacions era la mort d’algú. Però eren èpoques d’ideals, de guerres guanyades, de futurs imperials.

—Ets un privilegiat, Céspedes —li deia el general quan el visitava al laboratori—. Tu, que no has pogut contribuir a la victòria a causa de l’edat, encara tens l’oportunitat de fer-ho a través de la teva feina. No és magnífic? No n’estàs orgullós?

Més tard ja van ordenar-li que ell mateix, com a especialista, apliqués directament les seves metzines a les víctimes. Era més pràctic. Finalment, van fer-li aprendre a matar de totes les menes i maneres. Això sí, sempre en secret i silenciosament.

Per al general Pozos, Tutusaus era com una mena de nen gran. Li semblava saber-ho tot, d’ell. I aquí s’equivocava. Per exemple, no sabia que Tutusaus, si podia, es quedava els cossos dels seus morts i se’ls emportava. Als informes, exposava que els havia fet desaparèixer i ningú no li demanava més especificacions. Se’n refiaven. Però en realitat els embolicava amb una manta, els ficava al cotxe i se’ls enduia cap a la seva masia de Montsol. Un cop allà, els despullava i els rentava fins a deixar-los nets i lluents. Mirava de no matar-los agressivament, intentava, si era possible, no deixar-hi marques. Volia cadàvers bonics. Per això, si podia, usava els seus verins, ràpids, discrets i eficaços. Aquells morts eren seus i la sensació de poder damunt d’ells era total. Després en carregava els cossos, blancs com la llet, damunt un carretó i els fotografiava amb el seu flaix. Tot seguit els lligava amb corretges perquè no caiguessin i arrossegava el carretó per un caminet de cabra fins al bosc d’Entraigües. Era un bosc amb masses barrejades i compactes d’avets i pins negres, arbres alts i poderosos que impedien el pas del sol entre el brancam i les fulles fins i tot a ple migdia. Algunes nits no se’n podien veure ni les soques. El vell camí del bosc estava gairebé perdut, ple de sots tapats per esbarzers. El mateix Tutusaus l’havia reobert i arreglat tot sol i per no perdre’s havia marcat els arbres amb calç. Els enterrava en una clariana, enmig de bedolls, al costat d’una font. Tots junts. De la font, en sortia un rierol que havia acabat formant una petita bassa natural. Al seu costat, entre bardisses i flors de llot com les de l’aiguamoll, més avall, hi creixia un salze de branques dretes i flexibles que es desmaiava sobre l’aigua com si fos una cortina. Bon lloc per a un cementiri. Era el seu màxim secret. Ningú no sabia que existia, ni el general Pozos. Fins i tot havia construït, uns metres enllà, entre els arbres, una petita cabana de fusta on guardava alguna de les seves coses més preuades i més d’un dia hi anava a dormir, a tocar dels seus morts. Quan hi arribava amb el carretó, feia un clot ben gran i soterrava les seves víctimes. Ell era un assassí, però els morts eren seus. De vegades havia de tallar arrels amb el xerrac o desfalcar pedres amb la pala. No hi havia problema. S’hi estava tant com calgués, nits senceres. Veure Tutusaus en aquestes ocasions, feia por: res no el deturava, lent, feixuc, imparable, amb una esma animal. Un cop sepultats, feia un cercle de pedres entorn de la tomba. I en un dels extrems, hi afegia una altra pedra, més grossa i més plana, i hi apuntava amb un guix les dades del mort: el nom, quan l’havia conegut i quan l’havia matat. Es a dir, les dades que li pertanyien, les de debò, les seves, les autèntiques. La resta li era indiferent. Si no acabava la feina, dormia un parell d’hores a la cabana i, encara a plena nit, s’aixecava i continuava. Després tornava a la masia. I si era de matinada xiulava entre la mitja foscor del bosc, embriagat per la humitat i la pudor de fulles que havien rosegat les erugues, boig per esbargir aquella mica de neguit que li venia per culpa dels seus morts.

Tot era una gran cerimònia que s’acabava uns quants dies més tard quan, al laboratori de la masia, revelava les fotografies i n’enganxava un parell de còpies a l’àlbum de cobertes de cuiro treballat que guardava a la cabana del bosc. Sempre igual, cada vegada era calcada de l’anterior i idèntica a la següent. Només en una ocasió havia estat diferent: una nit, de camí cap a la clariana del seu cementiri, ell que tot ho sentia, de sobte va trobar-se amb uns gossos salvatges. Vari començar a voltar entorn seu i del carretó carregat amb el mort. Estaven famolencs i potser havien ensumat alguna cosa. Tot d’una, el vent els devia dur la flaire de Tutusaus i del cadàver perquè en comptes de limitar-se a seguir-los, van situar-se davant i van tallar el pas. Un mascle de pastor alemany de molt bona mida va anar cap a ell i va aturar-se a una certa distància, com volent avisar-lo. Amb la boca semioberta, li ensenyava els ullals i grunyia. Tutusaus no va trigar gaire a descobrir que quatre gossos més dels que l’acompanyaven s’havien distribuït en un no res entorn seu, tot encerclant-lo, sense amagar-se. Esperaven un senyal del líder per atacar. Tutusaus va pensar que la situació era clara: si intentava girar cua, se li llençaven al damunt. Es podia defensar, però era segur que li prendrien el mort. No volia admetre de perdre la partida. Estava tibat, en tensió, calibrant les possibilitats. No suportava la idea que aquells gossos li poguessin tocar un dels seus cadàvers. Els enterrava en aquell lloc perquè reposessin en pau. Era com una mena de contracte, un compromís. I ell sempre complia els seus compromisos. Amb serenitat va anar avançant a poc a poc. Els gossos desconcertats el seguien a distància. Tutusaus va estar mesurant cadascuna de les seves passes, lentes i segures, durant prop de mitja hora. Quan ja arribava a la cabana, de sobte els gossos van girar cua i se’n van anar. Tutusaus va guardar el carretó amb el cos dins la cabana i, abans que passessin cinc minuts, ja era de nou al bosc, amb l’escopeta, el ganivet i tota la seva ràbia. No recordava haver-se sentit més humiliat. No volia matar aquells gossos, volia molt més, volia destruir-los, anihilar-los, fer-los desaparèixer, obrir-los en canal amb les seves pròpies mans i escampar-ne les vísceres per les branques dels arbres d’un quilòmetre a la rodona. Perquè la ferum expliqués ben clar què havia passat. Tot el vespre i fins ben entrada la nit va estar buscant-los, però no els va trobar. El fracàs va posar-lo taciturn. Fins al punt que va descuidar-se d’enterrar el seu mort i va tenir-lo lligat al carretó, dins la cabana, tot un dia i tota una nit. Els gossos ja no se’n van anar mai més del bosc. Tutusaus es posava frenètic només de pensar-hi. Eren grups molt agressius. Es constituïen a partir de gossos escapats de masies o abandonats a les terres baixes. Vagarejaven sense rumb fix i la majoria es morien perquè no estaven capacitats per a la vida autònoma. Ni tan sols sabien caçar. Ara bé, els que sobrevivien eren veritables dimonis; violents i sense gens de por dels homes. I quan tenien descendència, pitjor. Els cadells, nascuts salvatges, eren encara més ferotges que els seus pares.

En el fons, Tutusaus era conscient que el seu contenciós amb els gossos no feia més que excitar el seu instint de carnisser…

Tutusaus tornava a casa, a Montsol, per la carretera de Madrid, amb la consciència ben tranquil·la i la satisfacció de la feina ben feta. El seu Mil quatre-cents responia perfectament. Cap al vespre, a uns cent quilòmetres de Madrid, una cruïlla enviava cap a l’esquerra a un lloc anomenat Gajanejos. Hi havia noms que tenien la particularitat d’atrapar-lo i aquest n’era un. Va sortir de la carretera principal amb la intenció de sopar i deixar que el motor del cotxe es refredés una mica.

Un parell de quilòmetres més endavant va aturar-se en una fonda-restaurant. Era un lloc de camions i passavolants, bullia com un formiguer. Les mateixes converses de sempre: travesses, loteria, toros, futbol. Una parella de la Guàrdia Civil xerrava despreocupadament amb un home que hi havia darrere la barra mentre xarrupaven un parell de carajillos. Tutusaus va preguntar-li si tenien habitacions lliures.

—És clar —va respondre-li l’home—. Per això es diu fonda-restaurant. Si no, seria «restaurant» i prou —va dir-li mentre somreia sorneguerament des de darrere de l’escuradents que li sortia de la boca. Els civils també van riure.

Tutusaus ni se’l va mirar. Va demanar per un telèfon públic i va trucar al número usual de contacte. Va donar la seva posició i les seves intencions: sopar i continuar cap a Montsol. Una veu anònima va limitar-se a dir «missatge rebut» i va penjar. El general l’havia acostumat a fer aquestes trucades, era com una mena de pòlissa d’assegurança. Una porta del fons del local s’obria i es tancava sense parar mentre de la cuina anaven i venien els cambrers amb els plats. Cridaven tots alhora, entre la bellugadissa de gots i coberts, els sorolls de la cafetera… Ningú no va fer cas de Tutusaus. Els sorolls eren molt diferents, es barrejaven i es difuminaven i esdevenien una mena de remor de fons, com quan escoltes la mar, com quan un miop perd les ulleres. El fum de les cigarretes era tan espès que filtrava la claror d’uns fluorescents tristos i greixosos escampats pel sostre de la sala. Fora hi havia la nit castellana de primavera, clara i fresca. Totes les portes i les finestres eren tancades. Hi havia alguns camioners prenent el seu cafè fora, a la fresca… Va sopar ràpidament i, mentre esperava per pagar, va fixar-se en una foto llardosa que hi havia sobre la barra, a la paret. Era d’un equip de futbol amb un rètol que deia: «Calvo Sotelo de Puertollano, temporada 1960-61».

—Es que aquí som de Puertollano, sap? D’on és vostè? —va dir l’amo amb la intenció certa de fer-se el simpàtic.

—De Barcelona —va respondre Tutusaus. Els civils, que encara hi eren, se’l van mirar amb curiositat.

—Doncs no té gens d’accent —va fer l’amo.

Tutusaus va dir-li que tampoc no era garrepa i va posar un bitllet sobre el taulell.

—Què li cobro?

—Un sopar.

—Ja no vol l’habitació?

—No.

Mentre sortia, va sentir com l’home comentava als civils que en el fons, sí que ho era, un català garrepa. Va ficar-se al Mil quatre-cents i va recuperar la N-II, direcció Barcelona.

Va arribar un dia en què, quan va adonar-se que s’havia convertit en un assassí amb totes les de la llei, ja no podia fer-se enrere. Ni tan sols podia demanar perdó per la gent que havia matat perquè era incomptable. Tampoc no ho podia justificar per la seva admiració cap al general ni per la seva veneració forassenyada al Generalíssim. D’aquí que, a partir d’un moment donat, decidís quedar-se els cossos. Almenys, així sabia qui matava, no en perdia el compte i tenia un record continu del que l’esperava. Perquè si una cosa tenia prou clara, era que més aviat d’hora que no pas tard acabaria al costat d’ells. I de la mateixa manera.

O sigui, que contràriament a l’opinió del general Pozos Bermúdez, Tutusaus no era imbècil. Al general, li agradava de pensar-ho. Fins i tot, de vegades li parlava, com un capellà, de la puresa dels cors analfabets. I el posava a ell mateix d’exemple:

—Sí, Céspedes, m’estimo mil vegades més algú com tu, que és com una esponja que només xucla el que se li dóna i que conserva una simplicitat bàsica. Es molt menys nociu que el materialisme dels cors pagans plens d’instrucció. Però tot això canviarà, ja ho crec si canviarà. Tota la culpa és dels dimonis materialistes marxistes…

El general tenia la tendència a assimilar Tutusaus a una mena de bèstia, a una mena de fenomen de la natura, amb poques llums però dotat d’una intuïció genial a l’hora de crear productes mortífers, aplicar-los i desaparèixer sense deixar-ne rastre. Si se’n refiava era, per una banda, perquè estava convençut de la seva eficiència i de la seva obediència totals; i per una altra, perquè era d’una simplicitat tan absoluta que deixava sense armes els enemics. Per aquesta raó, el general ja no li encarregava només de trobar un mètode de matar concret per a un cas concret o, directament, d’executar algú. Cada cop més li confiava tasques prèvies d’investigació i d’obtenció d’informació. S’havia adonat que Tutusaus excitava algun ressort amagat de les seves futures víctimes. Tant si era que la seva simplicitat els estimulava un cert sentiment de superioritat com si la visió del pou negre sense fons que eren els seus ulls els provocava com un mirall, a ell l’hi xerraven tot. Com si la gent experimentés la premonició de la pròpia mort, acabaven sent tan sincers amb Tutusaus com si es trobessin davant del capellà que els prenia l’última confessió. Amb ell, els cors s’obrien i les llengües es deixaven anar.

—El que una sessió contundent a la Direcció General de Seguretat no aconsegueix, ho fas possible tu amb la teva sola presència. Com t’ho manegues? —exclamava sovint amb sorpresa el general Pozos. I concloïa, amb la franca rotunditat de la milícia—: Quin tros de cabronàs m’arribes a ser, Céspedes…

Tutusaus acostumava a no contestar, confós per l’efusivitat del superior. De vegades, semblava mut.

—Per què hi parlen, amb tu? —hi insistia el general.

Va quedar-se de pedra un dia en què, en comptes d’arronsar l’espatlla, Tutusaus va mirar-lo tranquil·lament a la cara i va respondre-li:

—Perquè sóc el seu botxí, perquè tinc el poder de prendre’ls la vida…

El general va entendre el missatge: Tutusaus li havia volgut dir que encarar-te amb el botxí és com encarar-te amb déu. I cap persona normal no té aquest privilegi. I això era una cosa tan senzilla i alhora tan de veritat, que va comprendre que no era una manera de parlar. No li va dir res, però a partir d’aquell dia, va malfiar-se’n. Havia descobert que Tutusaus pensava.

I la veritat és que no solament pensava, sinó que pensava bastant. Els últims cinc anys, de fet, d’ençà que el general l’havia instal·lat a la masia de Montsol, rumiava i força. No hi tenia gaires coses a fer. No veia ningú. No parlava amb ningú. No es movia de la casa. Feia exercici per mantenir-se en forma. Escoltava la ràdio. Tenia cura del seu cementiri i controlava que els gossos salvatges no s’hi acostessin. Mirava el cim nevat del Montsol, davant dels seus nassos, tan lluny i tan a prop. També provava barreges noves al laboratori, tenia cura dels seus animals, que utilitzava per experimentar les metzines, passejava i, sobretot, esperava les trucades del general, que li arribaven a través d’un radiotelèfon de l’exèrcit. Per això, sovint sortia, seia al pedrís amb una ampolla de chinchón i un got, mirava els núvols i reflexionava. Per exemple, una de les coses que el motivaven era l’examen d’una de les línies que l’havien mogut per la vida: La lleialtat. Ja de jovenet, davant la impossibilitat d’entendre el món i les forces que el movien, un dia va decidir refiar-se d’algunes persones que semblaven saber el que volien. D’aquí que la seva admiració pel general Pozos Bermúdez només fos superada per la que sentia per Sa Excel·lència el Generalíssim. Es clar que eren dos plans diferents. Franco era diví, inabastable. A Tutusaus fins i tot se li posava la pell de gallina quan, ell mateix, adoptava el posat de Franco i l’imitava amb un xiuxiueig. Encara que fos sol i no hi hagués una ànima en deu quilòmetres a la rodona, posava veu de xiulet, agafava una gallina, la mirava als ulls i li deia: «Sóc el guaita que mai no es relleva, el que rep els telegrames ingrats i dicta les solucions; el que vigila mentre els altres dormen…».

El general Pozos era més a l’abast. Tutusaus l’havia vist menjar, pixar, cagar i follar. Fins i tot l’havia vist matar. I ara, era ell qui li encarregava qui havia de viure i qui no. Tot plegat, un lligam massa fort que l’omplia d’orgull. Tutusaus seria lleial fins a la mort. El general era com si fos el seu pare. I l’admirava perquè era com Franco: absolutament segur del seu criteri, dels seus judicis, del que li agradava o no, sempre preocupat a reconduir les opinions inconvenients dels altres i retornar-les al bon camí, dedicat generosament a ajudar i a pensar només en el bé de la majoria.

—I si això implica l’eliminació física d’alguns elements indesitjables, s’ha de fer. Sense por i amb decisió —va dir-li la primera vegada que el va enviar a matar algú—. És com la mala herba: cal impedir que creixi i faci mal. Repeteix-ho amb mi: la mala herba s’ha d’arrencar de soca-rel.

—De soca-rel —va repetir Tutusaus amb força i prou motivació. Només per un instant se li va acudir que el problema era qui decidia quina era la bona herba i quina la dolenta.

—I qualsevol que vessi una llàgrima, per furtiva que sigui, per qualsevol dels enemics de la pàtria eliminats, és un estúpid de cap a peus o un tou sentimental, que encara és pitjor —va remarcar-li—. Ho entens?

—Sí, general.

—Hi estàs d’acord?

—Sí, general.

—Així m’agrada. I recorda que jo sempre seré amb tu. Fins al final. Per aconsellar-te i ajudar-te.

I els anys van anar passant i la sensació que l’havia encertada l’omplia profundament. Ell no sabia coses, el general sí. I això donava un sentit a la seva vida. Molt més quan el general era el representant natural de Franco, el seu ídol.

La seva confiança va anar-li facilitant la tasca de treure’s del damunt, com una segona pell enganxosa i llefiscosa, el sentiment d’animal en perpètua fugida, amb qui tothom s’hi veu amb cor. Tutusaus, de jove, era conscient de la seva immaduresa. Ara que ja era gran, no hi pensava, s’estava a la masia esperant les ordres i es limitava a executar-les. Mirava el general Pozos i hi veia un home amb seny, cultivat, segur dels seus judicis respecte a qualsevol matèria: el futbol, la guerra, la política, el sexe, la vida i l’obra de Sa Excel·lència… Tutusaus sempre recordaria l’època en què el general Pozos li parlava de Franco. Va ser força al principi, cap als primers anys quaranta. Ara ja feia molts anys que no es donava el cas. I ho trobava a faltar. Però en aquell temps, vint anys enrere, les coses eren molt diferents. Una vegada va citar-lo en un asador de la carretera de Segòvia. No hi van celebrar res d’especial. No hi havia ningú més i, per si de cas, el general va fer tancar l’establiment per a ells dos. Després d’un bon sopar regat amb un Rioja insuperable i culminat amb un parell de copes de bon conyac i els inevitables cigars, el general, una mica begut, va pujar dempeus en una cadira i li va dir:

—Céspedes!

—Sí?

—Quadra’t.

I es va quadrar. I en aquesta posició va escoltar el seu superior.

—Penso dedicar tota una hora del meu temps preciós a demostrar-te, fixa’-t’hi bé, la bondat intrínseca de Francisco Franco i la seva relació directa amb la Providència. —Va fer un rotet i va continuar—: Céspedes, Franco és bo intrínsecament. Saps què vol dir?

—No…

—Ja m’ho suposava. Doncs que la bondat pertany a la natura essencial de Franco, a la seva constitució íntima. No és que sembli bo, «és» bo. Per tant, qualsevol acte seu emana bondat. Fins i tot quan signa una condemna de mort. Franco va decidir establir una relació directa entre conviccions i acció que respongués al principi del dit i fet: l’enfrontament amb el mal, sense importar-li la forma que tingués. Ho va complir i ho està complint. Només ell ha estat capaç d’entendre la teoria del mal necessari, el que garanteix el moviment etern cap a l’ideal, que és el bé. La suma de mals necessaris pot dur al bé absolut. La llei de Franco es basa en l’amor i en el sant temor. Els que no l’estimen, li tenen por. Com a Déu Nostre Senyor. Per una altra banda hi ha la intervenció de la Providència. El materialisme comunista mai no ho acceptaria, però aquesta és la realitat, la pura realitat: si l’home és una casualitat lògica de la natura, si el gènere humà s’ha desenvolupat de manera programada a base d’evolucions, com s’explica el cas de Francisco Franco? Els progenitors de Sa Excel·lència tenien pensat d’engendrar un ésser normal i corrent, de fet… —i aquí el general va baixar de la cadira i tot acostant-se a Tutusaus, li va xiuxiuejar a cau d’orella—: …de fet, els va sortir més aviat escarransit i amb veu de xiulet… —I de nou, dret a la cadira—: Però el resultat final ha estat un gegant de la humanitat! En un món que es caracteritza per veure l’aspecte negatiu i la imperfecció de tot, que afirma la superioritat del mal damunt del bé en tots els esdeveniments, Franco ha demostrat que la influència del mal en l’evolució de la història de la humanitat es pot aturar i redreçar. D’aquí la bondat intrínseca de Franco. L’haurien de fer sant! Ho sents, Céspedes? Sant, com sant Ferran Matamoros! I amb compte, que no ho descarto gens… Agafa aquesta pesseta, què hi llegeixes? Que Franco mana a Espanya «per la gràcia de Déu».

I tot seguit, el general va deixar-se caure a la cadira, ben peixat, amb un pam d’havà… Els efectes del discurs van fer-li un efecte immediat: el sopor va surar pesarós entre l’ambient de fum i olor de Fundador. La badallera va aparèixer imparable, fent estralls, mentre deia:

—Si a la cúria vaticana no hi hagués comunistes infiltrats, Sa Excel·lència podria ser el primer exemple de persona santificada en vida!

I tot seguit es va adormir profundament.

Eren records d’altres temps en què tant el general Pozos com Tutusaus eren molt més joves. Escenes com aquesta donaven vida a Tutusaus. Li agradava recordar-les. Li agradava estirar-se al llit i reviure-les. Li tornaven al cap gairebé imatge per imatge. Fins i tot de vegades les repetia en veu alta tot imitant la veu gruixuda del general: «Ai, Céspedes, Céspedes, com són les coses… Saps? Hi ha vegades que miro entorn meu i em noto excepcionalment clarivident. I llavors em sorprenc quan m’adono de l’existència de tants d’imbècils com hi ha en aquest món…».

Com en somnis, Tutusaus va anar travessant les viles, els pobles i les cruïlles que brotaven de la foscor de la carretera de Barcelona. Hores i hores amb una sensació de tanta regularitat, que gairebé li feia l’efecte d’anar amb tren. Va espavilar-se quan va veure l’antiga benzinera abandonada que hi havia a l’entrada del poble de Montsol. Va passar-hi a poc a poc i, uns centenars de metres enllà, va agafar el trencall en direcció a la masia. Quan va arribar-hi, la casa es retallava a la llum de la lluna i allò li va agradar.

Li sabia greu no haver-se pogut endur el cadàver del forense madrileny. Però en aquesta vida no sempre pot aconseguir-se tot el que es vol.