Capítol 2

Cosa d’un mes després, el general Pozos Bermúdez va presentar-se a la masia de sorpresa. Més que de sorpresa caldria dir sense avisar, ja que era molt difícil agafar Tutusaus de sorpresa. Una de les primeres coses que havia après així que s’hi havia instal·lat era discriminar i identificar els sorolls que envoltaven la casa. I en particular, els provinents de la pista forestal que la unia amb el poble de Montsol. Tenia controlat que a un quilòmetre se sentien perfectament, tot d’una desapareixien i tornaven a aparèixer a uns dos-cents metres de l’entrada: una qüestió de ressons relacionada amb l’orografia i la direcció del vent. L’oïda de Tutusaus ho captava a l’instant i tenia temps per preparar-se. D’aquí que, tot i que apagués llums i motors, ell ja sabia que algú estava venint, i s’havia posat en guàrdia. El cotxe del general va aturar-se en la foscor, a uns cent metres de la masia, fora de la vista de la casa. Eren aproximadament les onze del vespre i la nit era negríssima. Venia tot sol. Encara no s’havia començat a plantejar com sorprendre Tutusaus, que aquest ja li havia repenjat al clatell el canó de la seva escopeta.

—Quiet o et rebento.

En aquest moment, els gossos salvatges, tot reconeixent la veu del seu enemic, van començar a bordar des del bosc, invisibles.

—Sóc jo, Céspedes, cony, Céspedes.

I Tutusaus es va quadrar a la manera militar. Sovint ho feia quan es trobava davant seu, encara que estiguessin tots dos sols.

—Ets tan fatxenda com sempre. Algun dia t’enxamparé de sorpresa i llavors ja cal que et vagis preparant. Et tallaré els collons i te’ls penjaré a les orelles com un parell d’arracades. Et sembla bé?

—Sí, general —va respondre, impertèrrit.

—Així m’agrada. I descansa, cony, descansa.

—Sí, general.

—Au va, passa cap a la casa i ofereix-me alguna cosa per beure. I digues a aquests gossos que callin! M’he fet vuit-cents quilòmetres per poder parlar amb tu. Què et sembla? I saps per què? Perquè trucava al teu radiotelèfon i ningú no em contestava. Un radiotelèfon especial de l’exèrcit que, tot sigui dit de passada, va costar un ronyó i una emprenyada amb un parell de tinents generals del ministeri. On collons eres?

—Al bosc.

—I què hi feies, recollir floretes? A veure si amb tanta natura encara te’m faràs del ram de l’aigua…

—Jo…

—No m’expliquis la teva vida. I fes callar aquest cony de gossos o els fotré una bala al cap…

—No són meus. Són salvatges.

—Salvatges? De què cony parles, Céspedes…

Van entrar a la casa. Tutusaus s’havia estat tot el dia al bosc d’Entraigües, arranjant el seu cementiri particular. Una pluja molt violenta, la darrera nit, l’havia desfet tot. El general mai no coneixeria l’existència d’aquell lloc. Era l’única cosa que li amagava.

Ja feia quatre anys i mig que havien tornat del destí al territori del Sàhara. En aquest temps havia mort tretze persones per ordre directa seva (l’última, el forense madrileny, encara no feia trenta dies). I, pel que semblava, aquella visita inesperada li indicava que la catorzena víctima era una simple qüestió de temps. De les tretze víctimes, en tenia nou d’enterrades al seu cementiri del bosc. N’hi faltaven quatre, casos massa oficials i públics, amb autòpsies i reconeixement de cadàver, impossibles d’escamotejar… A Tutusaus, que era un home endreçat, el neguitejava profundament no tenir completa la seva col·lecció de víctimes i s’hi avenia molt a contracor. Fins al punt que en una de les ocasions va arriscar-se a robar-ne el cos. El difunt era un element del mateix Règim, un carií repatani tan intel·ligent com desconfiat. No es refiava ni de la pròpia ombra. Van arribar ordres directes de Governació: discreció i eficàcia. Tutusaus se’n va encarregar. Només li van caldre quinze dies per fer-se una idea dels moviments del seu home. Al setzè ja era mort: a la via del tren, a pocs quilòmetres de Sevilla, abans d’arribar el comboi. Va deixar-lo tranquil·lament estabornit amb el cap repenjat a un dels rails. Oficialment, va passar per suïcidi i de seguida va endur-se’l la policia. Tutusaus, contra tota lògica, tot i la vigilància, va intentar de recuperar les restes del cadàver del dipòsit de l’hospital i no se’n va sortir de poc. Eren les cinc de la matinada. En el camí entre el carrer i el seu mort només havia hagut d’estabornir un jove metge de l’entrada d’urgències, que era el lloc per on pensava treure’l. Amb una bata blanca va arribar-se fins a la sala d’autòpsies. El cos era sobre el taulell de marbre, despullat, amb el cap separat uns centímetres del tronc. No hi havia ningú més. Amb tota la cura del món, Tutusaus va traslladar-lo a una llitera, va tapar-lo amb un llençol i se’l va endur. Ja era al carrer, a pocs metres del seu Seat Mil quatre-cents, quan un sereno que feia la ronda va descobrir-lo i va començar a cridar i a fer sonar el xiulet. Tutusaus va haver de triar entre fer-lo callar o endur-se el mort i arriscar-se. Dubtava, tenia por que li caigués el cap del mort per terra. Va intentar les dues coses. Va anar cap al sereno i d’un mastegot va deixar-lo sense sentit. Tot seguit va arrossegar-lo cap a la vorera i va deixar-lo entre dos cotxes aparcats. Quan tornava a buscar la llitera, van començar a sentir-se crits de gent que s’acostava, les queixes del metge de guàrdia que ja s’havia recuperat, un matinador que havia ensopegat amb el difunt i no sabia què fer, un gos petaner que després de pixar-se en una de les potes de la llitera udolava com un desesperat… Tutusaus, des de l’interior d’un portal, s’ho mirava amb exasperació. No l’havia vist ningú. Va haver de contemplar com s’enduien de nou el mort endintre. Va estar-se rondant per l’hospital tres hores més, incapaç d’assumir el seu fracàs.

Els seus morts eren molt importants, per a ell. I ara, el general venia a demanar-ne un altre.

El vell militar va seure en una cadira de la cuina mentre Tutusaus li portava cervesa i ginebra, les seves begudes preferides. Devia estar a la ratlla dels seixanta-cinc anys. Es feia gran i, de civil, encara ho semblava més. Tutusaus ni la recordava, la darrera vegada que l’havia vist d’uniforme. De fet, en els darrers quatre anys i mig pràcticament no l’havia vist de cap manera. Li feia arribar les indicacions per telèfon o per altres mitjans indirectes. Si concertaven una cita, no ho feien mai en edificis oficials ni en públic. Tutusaus tenia un número de telèfon especial de contacte que no era cap dels del ministeri, un telèfon que responia les vint-i-quatre hores. Això sí, cada cop que es veien el trobava més gras. L’última vegada, a finals de l’any anterior, l’havia citat en un hotel. Havien sopat junts, li havia donat instruccions i tot seguit havien begut tranquil·lament asseguts als sofàs d’una de les sales privades de l’establiment. El general Pozos no va beure gaire, però tot i amb això va mostrar-se estranyament loquaç amb Tutusaus. Li va estar explicant tot d’històries que Tutusaus no entenia. Coses de política, de si valia la pena haver lluitat per no sé què, que si Sa Excel·lència ja no era el d’abans.

—Els polítics acabaran donant-nos pel cul als militars, no em refio de ningú, Céspedes.

Tutusaus va mirar-lo amb un aire estúpid.

—De tu, sí. De tu, sí —li va dir amb un somriure estrany tot donant-li uns cops de mà amicals al clatell.

I ara es trobaven de nou junts, a la masia, ell amb una cervesa i una ginebra i Tutusaus amb un chinchón. El general va llençar la seva cartera sobre la taula, va fer un xarrup de ginebra, un glop de cervesa, va fer petar la llengua i va dir:

—Céspedes, ja saps que et tinc per un home de tota la meva confiança. Et confiaria casos que no donaria al meu propi fill… Vas demanar-me de venir amb mi a la Secció Especial i te m’hi vaig endur.

—Sí, general.

—Fins on he pogut, he intentat d’adequar les missions a la teva categoria i al teu tremp, forjat com el ferro en les dures jornades d’Ifni. Te’n recordes?

—Sí, general.

—Ara és el moment de demanar de nou la teva col·laboració, Céspedes. I no serà pas tan fàcil com l’última vegada. Els enemics de la pàtria són a l’aguait. Per a tu serà un sacrifici perquè es tracta d’una feina poc lluïda, però de vital importància per al país. Es el servei més important i delicat de tots els que t’he demanat. Per això he vingut personalment a explicar-t’ho. T’adones del que t’estic dient? Em segueixes, Céspedes?

Era l’únic del general que el treia una mica de polleguera, que tot sovint li preguntava si el seguia. Com si fos una mena de capsigrany. Una vegada, a l’Àfrica, li havia dit que en comptes de cervell tenia un forat on sempre hi havia corrent d’aire. Però ara era diferent.

—Sí, general —va respondre després d’empassar-se la saliva que li oprimia la gola, per l’emoció.

—Has sentit parlar de Felipe Heredero?

—No, senyor.

—És una de les primeres fortunes d’Espanya. Si només fos això i prou, es tractaria d’un milionari més. Com ja n’hi ha uns quants a casa nostra, em segueixes?

—Sí, senyor.

—Però és clar, és molt més que això. Resulta que el senyor Heredero és intocable per una raó clara i concisa: hi ha un interès personal de Sa Excel·lència el Generalíssim, que li és, com si diguéssim, una mena de padrí a l’ombra.

—A l’ombra?

—D’amagat, sense que sigui dit, Céspedes, cony. Te’n posaré un exemple, a veure si ho entens millor: el senyor Heredero s’ha fet ric amb el seu negoci de porcellanes i objectes i materials de decoració gràcies al munt de contractes proporcionats per l’Estat, de manera directa o indirecta. Ell es pensa que tot és degut al seu olfacte comercial i a la seva intuïció artística. No nego pas que potser en tingui, el que puc afirmar amb dades a la mà és que la seva carretada de milions l’ha feta en un noranta per cent perquè Franco ho ha volgut. De tot plegat es dedueix que el senyor Heredero és més important que un ministre, ja que Franco en persona s’interessa personalment per la seva vida i per la seva seguretat. Cosa que, sigui dit de passada, no sembla que hagi fet, que estigui fent ni que pensi fer, per un ministre qualsevol. La pregunta següent, la que es faria qualsevol, seria: «I per què Sa Excel·lència manté un tracte de favor tan gran amb aquesta persona? Deu haver-hi una raó poderosíssima…». Això que ara et diré és alt secret, Céspedes. Concentra’t: Don Felipe Heredero és fill de l’exrei d’Espanya, Alfons XIII de Borbó.

—Alfons XIII?

—Sí, Alfons XIII, no facis aquesta cara. Es el rei que hi havia quan tu vas néixer! El que la República va fer caure!

Tutusaus va rumiar intensament durant uns segons i va dir:

—I què?

—I què? Ai, Céspedes, tan ràpid que ets per algunes coses i tant que et costen unes altres. Si t’hi fixes, el senyor Heredero no fa ostentació ni pública ni privada d’aquesta condició. Per què? Que potser és un fill bord? No seria estrany, Europa n’és plena, de descendència no reconeguda de les cases reials. Doncs bé, resulta que no, aquesta és la qüestió: es tracta d’un fill legítim. Legítim, però desconegut. Ningú no sap que existeix. Pel que sembla, ni tan sols ell mateix.

—No ho entenc…

—Si calles, t’ho explicaré —va tallar el general en sec.

—Sí, senyor.

—L’existència dels fills il·legítims que va tenir don Alfons XIII és de domini públic. El rei va tenir un fill i una filla d’una destacada actriu de la seva època, i una altra filla d’una dama estrangera que prestava els seus serveis a palau. No te’n dic els noms i cognoms per una qüestió d’elemental discreció i perquè no n’has de fer res, ja que no tenen relació directa amb el nostre assumpte. Si t’ho explico és perquè et facis càrrec de l’esperit, diguem-ne, «vitalment masculí», del rei Alfons, que pel que sembla és una característica comuna dels reis borbons, homes i dones. Almenys, fins ara. Tothom sap que va haver-hi molts moments en què el seu matrimoni amb la reina Victòria Eugènia era una pura façana. Amb prou feines es veien i quan ho feien era en públic, en actes oficials. La reina Victòria emprenia uns viatges a casa seva, a Anglaterra, que semblaven ben bé fugues. Imagina’t que fins i tot va arribar a insinuar-se el divorci. T’imagines quin escàndol?

—I tant, senyor.

—Després de 1931, ja a l’exili, van viure separats llargues temporades, però això ara no ens interessa. Ens interessa la fase en què encara són joves i la reina retorna de tant en tant a la Gran Bretanya per oblidar les passejades nocturnes d’incògnit per Madrid del tarambana reial que té per marit. En una d’aquestes estades amb la seva família, quan ja fa tres mesos que és fora d’Espanya, s’adona que està de nou embarassada. Ho comunica immediatament al rei, però ell no ho veu clar.

—Per què?

—Molt senzill. Com diu la dita popular: «Qui es dedica a robar creu que tots l’han de copiar». El monarca es nega a admetre que la criatura que la reina duu al ventre sigui seva. Acusa d’infidelitat la santa de la seva esposa i li diu que no pensa deixar-se encolomar un fill que no és seu. Ella, destrossada, jura i perjura que mai no li ha fet el salt. Però el monarca no canvia d’opinió. El 12 d’octubre de 1919 ve d’incògnit al món un nen. El pobret neix hemofílic, com altres dos germans seus i, tal com s’acostuma a dir, és el viu retrat del seu reial pare…

Aquí el general Pozos es va interrompre per descansar i fer memòria. Tutusaus se l’escoltava amb la boca oberta, embadalit com si estigués escoltant un conte; només faltava la llar de foc encesa, per acabar d’arrodonir el quadre:

—Vol foc a la llar, general?

—Foc? Però què dius? De vegada sembla que no hi toquis, Céspedes, que no hi toquis.

—Ho sento.

—Puc continuar? Bé, tot i l’evidència de la paternitat del nounat, és massa tard. Les quatre o cinc persones que estan en el secret no saben com convèncer el rei perquè aturi aquell comportament seu de rebequeria. Quan la criatura té tres mesos ja és impossible fer-ho públic sense que tot plegat sembli molt i molt estrany i la imatge de la corona espanyola no quedi marcada pel descrèdit i el ridícul. El rei, aclaparat per la situació i d’acord amb els màxims poders de l’Estat, acorda silenciar l’existència de l’infantó, ja que la continuïtat dinàstica està més que assegurada. No sembla que la pèrdua de legitimitat d’aquest fill petit hagi de ser cap daltabaix per a l’entramat de drets successoris. L’infant creix a Escòcia en el si d’una família burgesa d’origen espanyol que li dóna el nom: Felipe Heredero. Els pares adoptius saben que s’han ficat a casa algú molt important ja que no els falta mai de res, al contrari. Amb tot, com a màxim, més aviat pensen que aquell nen que tant s’estimen deu ser fill il·legítim d’un bisbe o d’alguna gran personalitat d’Espanya. Però ni remotament intueixen la seva reial procedència. No es fan cap pregunta i Felipe creix a Edimburg lluny de qualsevol contacte amb la reialesa i absolutament aliè a la realitat del seu origen. El 1931, coincidint amb la caiguda de la monarquia a Espanya, Felipe és enviat a París a estudiar. És un adolescent rossenc, una mica coquet i molt elegant. A les fotos de l’època fins i tot sembla portar amb una distinció espontània el secret del seu origen. Fa els seus estudis d’economia i art i duu una vida relaxada i alhora responsable. L’any 1940, quan els alemanys avancen sobre París, l’exrei Alfons, sempre en secret, aconsegueix d’enviar-lo a Ginebra amb l’esquer d’una oferta laboral immillorable canalitzada a través d’un tercer, un amic suís de confiança. L’allunya de la guerra i l’acosta a ell i a la seva mare. El xicot no sospita res de res. No podrem saber mai què ballava pel cap del rei Alfons, perquè es va morir el febrer de 1941 sense que ens consti que hagués arribat a conèixer el seu fill Felipe. La reina Victòria Eugènia, que viu el seu exili a tot just una hora i mitja d’automòbil del seu fill anònim, no intenta mai posar-s’hi en contacte. Heredero viu sol, solter, amb l’única companyia de la minyona anglesa que sempre l’ha acompanyat, ja anciana. S’estableix definitivament a Ginebra, on per la seva pròpia executòria, s’introdueix en les altes esferes de la societat local. De seguida s’inicia en l’àmbit dels negocis i de la indústria, on demostra una gran capacitat alhora que es fa un cert nom com a dissenyador i creador dins el camp de la porcellana. Més o menys al mateix temps, Sa Excel·lència el Generalíssim entra en coneixement del secret. Un dels seus generals més destacats, monàrquic reconegut, l’hi confessa.

—Qui?

—No t’interessa. Des d’aquest moment Sa Excel·lència segueix totes i cadascuna de les passes del senyor Felipe Heredero i, en previsió d’una possible necessitat futura, l’atreu a Espanya, li concedeix el passaport al moment i, tal com t’he explicat, indirectament, l’ajuda a muntar un gran negoci i l’honora amb la seva amistat personal i la seva protecció. D’això, en fa uns onze anys, cap a principis de 1951. Durant aquest temps, Heredero, repeteixo, també per mèrits propis, que una cosa no treu l’altra, aconsegueix d’esdevenir un dels empresaris més importants del nostre país i manté una empresa de prestigi internacional. I arribem a l’actualitat. T’has fet una idea del personatge, Céspedes?

—Sí.

—Perfecte, perquè ara és quan vull que obris bé les orelles i tanquis bé la boca…

El general va agafar unes notes de la carpeta que havia llençat sobre la taula, va consultar-les pel damunt uns instants, va fer una altra xarrupada de ginebra i abans d’empassar-se-la, va ficar-se a la boca un altre bon glop de cervesa. Li agradava fer-hi la barreja directament. Es va ennuegar, va estossegar, es va sonar el nas amb un mocador i va continuar:

—Hi ha un fet importantíssim ocorregut aquestes festes de Nadal passades. Què va passar per Nadal, Céspedes?

—¿Que va néixer Nostre Senyor en una establia de Betlem?

En aquests casos, el general no sabia mai si Tutusaus se’n fotia. Per no fer el ridícul, controlava els nervis, respirava fons i continuava, això sí, cridant:

—L’accident de caça de Sa Excel·lència, imbècil! La vigília de Nadal, Franco de poc no va perdre una mà! No te’n recordes? Oficialment va parlar-se d’un accident. Els que hi érem i ho hem investigat sabem que no va ser fortuït, va ser un sabotatge. Va subministrar-se una munició manipulada amb la intenció evident de matar Franco o deixar-lo fora de combat una bona temporada. Sembla que l’incident va influir en l’ànim del Generalíssim a l’hora de donar algun pas en el sentit de les «previsions successòries». Per primer cop va adonar-se que podia desaparèixer sense deixar lligada la continuïtat del Règim. Te n’adones? Desaparèixer…

—Desaparèixer… —va repetir Tutusaus aclaparat per la visió de Franco esvaint-se en l’eternitat.

—Céspedes, desperta!

—Sí, senyor.

—Es rumoreja que per això és possible que en el pròxim canvi ministerial ressusciti la figura de vicepresident del govern, inexistent des de la guerra. Amb la facultat de substituir-lo en cas de vacant, absència o malaltia. Per una altra banda, com t’he dit, Sa Excel·lència ha fet cas per primera vegada dels consells dels qui l’apressen a designar successor a títol de rei segons les seves mateixes previsions expressades en la Llei de Successió. Què cony et passa, Céspedes, sembles ximple, així amb la boca oberta…

Tutusaus va trigar uns segons a respondre.

—Com? —va aconseguir d’articular amb un fil de veu.

—Que tanquis la boca, idiota, la boca… I no t’amoïnis, que ja acabo. La situació dels pretendents monàrquics la tens en un informe que et donaré abans d’anar-me’n. Te l’estudies i te l’aprens de memòria, entesos?

—Sí, senyor.

—El que més t’interessa saber és que la posició dinàstica del senyor Heredero, tal com el geni de Sa Excel·lència va intuir providencialment fa uns anys, s’ha tornat importantíssima tot d’una. Gonçal, el fill petit d’Alfons XIII, va morir el 1934; Alfons, el Príncep d’Astúries, el 1938, tots dos dessagnats per l’hemofília després d’haver patit accidents de cotxe sense importància; Jaume, el segon, és sordmut, però a més, va renunciar als seus drets per haver-se casat amb una dona que no era de sang blava. Només queden don Joan, el tercer, cap actual de la casa de Borbó espanyola… i el senyor Felipe Heredero, infant d’Espanya de ple dret encara que ni ell mateix ho sàpiga. Per ara, no sembla que don Joan sigui sant de la devoció del Generalíssim, de manera que… Hi ha l’opció de triar el seu fill Joan Carles, però això és una incògnita. Posat en la disjuntiva de triar entre el desig de Franco i violentar i desobeir el seu pare, ningú no sap què faria. Es per aquesta raó que Sa Excel·lència, abans d’acudir a una altra branca de la família, estudia la possibilitat de treure’s l’as de la màniga que representa el senyor Heredero: és de sang reial, fill de l’últim rei, té més de trenta anys i està lligat al Règim. No existeix, doncs, cap impediment legal per a la seva designació. L’únic problema és que Heredero és hemofílic, també. Però en fi, una bona prevenció i una bona campanya de presentació i promoció, faria la resta. Per això ja fa uns mesos que estem vigilant de prop aquest individu per protegir-lo de qualsevol mal. Ningú no sap què en pensa fer Sa Excel·lència, però en aquests moments, si transcendís la seva existència, més d’un i més de dos pagarien una fortuna per fer-lo desaparèixer.

—Qui?

—Què sé jo? Monàrquics joanistes, els carlistes, gent del Règim que no creuen en la monarquia… Nosaltres, Céspedes, ni hi entrem ni en sortim. Sempre hem fet el que ens han manat. I Sa Excel·lència ordena que el senyor Heredero visqui fins que es decideixi què se n’ha de fer. Ho entens? Per sort, el senyor Heredero és molt intel·ligent. L’estem investigant a fons. Es mou entre el món empresarial i industrial amb una total discreció, igual que en la seva vida personal, cosa que li permet dur una vida pública d’immaculada pulcritud. Viatja a Suïssa amb una certa regularitat per qüestions de salut, per negocis i per plaer. Hi acut després d’una crisi de la malaltia per recuperar-se. Hi té una amigueta, una antiga amant amb qui es troba quan hi va. Amb qui no s’ha trobat mai és, tal com t’he dit fa un moment, amb la seva mare, la reina Victòria Eugènia, que viu a Lausana. Té hàbits d’home de món. Posseeix uns quants cotxes i té una colla d’amics de l’alta societat que el conviden tot sovint a sopar i a festes. Es multimilionari, però no és gens excèntric. Fins i tot la seva famosa col·lecció de porcellanes, valorada en una fortuna, podria ser considerada, abans que una fal·lera personal, una inversió d’alta rendibilitat. Políticament passa per ser un d’aquests empresaris liberals, democratacristians, que critiquen formalment el Règim però no els importa fer-hi negocis. I quan dic que critica em refereixo a reunions d’amics, participació en determinats actes culturals i coses així. No milita a cap partit polític clandestí, per exemple. Les seves discrepàncies no van gaire més enllà de les xerrades de sobretaula, restes de l’educació liberal-burgesa dels anys francesos i suïssos. Lògicament, un punt de capital importància que estem intentant esbrinar és si ell sap qui és. Estem pràcticament segurs que no en té ni idea. Però en cas contrari voldrà dir que ha estat vivint tots aquests anys fent veure que no ho sabia. Ens haurà enganyat a tots i per tant caldrà descobrir per què, sobretot si li balla pel cap alguna intenció estranya. Si és així i els seus interessos van pel mateix camí que els del Generalíssim, perfecte. Si no, malament. I en aquest cas, hi intervindries tu. Ho veus, ara, on volia anar?

—Sí, general.

—Normalment no et dono mai tants detalls, només t’aviso quan és necessària la teva intervenció. Com menys informació tinguis dels casos, millor: la feina és més neta i eficient. Però aquesta vegada és un cas especial ja que encara no sabem si Felipe Heredero és amic o enemic. Afanya’t, Céspedes, tingues a punt la millor poció que mai hagis inventat, la més mortífera i alhora la més innocent. No et serà difícil ja que Heredero, a causa de l’hemofília, té crisis de salut passatgeres. Ho deixo a les teves mans. Nosaltres continuem investigant. No el deixem de petja. Mentrestant, tu, treballa i espera. Amb més paciència que mai. Potser hauràs d’esperar dies i dies una indicació meva sense saber res. I després d’esperar potser no caldrà que facis res.

—A les seves ordres.

—Heredero té la seu oficial de l’empresa a Barcelona, on viu la major part de l’any. Hi té la casa, la fàbrica, el magatzem i la central de distribució del negoci. T’hi hauràs d’instal·lar mentre duri l’operació. Ja ho veus, tant de temps sense anar-hi i a la fi no te n’escaparàs de tornar-hi…

—Sí, general.

—Hem contactat amb ell amb l’excusa de l’elaboració d’un suposat llibre d’or dels industrials espanyols, de cara als vint-i-cinc anys de pau. Hi tinc una cita concertada demà passat al matí. Hi acudiràs amb mi. Vull que no li treguis l’ull del damunt. No cal que diguis res, només fixa-t’hi. Confio en tu. Si necessites calés, en demanes. Tens tota la informació al dossier. Vés-me molt amb compte, Céspedes. T’ho repeteixo: aquesta vegada és molt diferent de les altres. Pren molta paciència i estigues preparat. O Heredero és un trumfo a jugar per Sa Excel·lència o no ho és. I si ho és, pot ser que algú li vulgui fer la traveta i això no ens interessa gens. En tots dos casos, és possible que, a la fi, hi tinguis alguna feina a fer. Saps què vull dir, oi?

—Sí, general.

—No et moguis ni un pas sense dir-m’ho. Sense que te n’adonis, molts parells d’ulls observaran una per una totes les passes que facis. La cosa és important, només t’haig de dir que el mateix ministre de la Governació és al capdavant de l’operació. Si li passés res no desitjat a Heredero, s’organitzaria un sidral que, riu-te’n tu de… de…

—De què?

—I jo què sé? Céspedes, hi ha moments que m’acabes la paciència. Bé, me’n vaig.

—General?

—Sí?

—Pot dormir aquí.

—Aquí? Estàs de broma? Haig de ser de tornada a Madrid abans que ningú s’adoni que me n’he anat. Tenint en compte que abans de migdia no es mou res d’importància, és possible que ho aconsegueixi. I ja pots buidar aquesta ginebra a l’aigüera, és la merda més grossa que m’he ficat a la gola en anys… Adéu —va dir.

Va encaixar-li la mà i tot seguit se’n va anar per on havia arribat. Els gossos, van sentir-se de nou. Tutusaus va perdre’l de vista enmig de la boirina de l’alba que s’apuntava. Durant un segon havia especulat amb la possibilitat d’aquelles possibles hores compartides, junts, xerrant, com en els vells temps. El violent cop de porta al cotxe del general Pozos va fer que alguns ocells es despertessin abans d’hora i que marxessin sonorament esvalotats. Després, de nou el silenci.

El cervell intentava assimilar tota la informació que acabava de rebre. Una cosa l’havia deixat molt neguitós: per primer cop no li havia ordenat de matar ningú. Sempre el cridaven a l’últim moment, era l’última anella de la cadena, el botxí que cargola el garrot…

Heredero era hemofílic, una de les pitjors malalties. Va anar al menjador, on guardava els seus llibres de medicina. Va trobar-ho de seguida: l’hemofília es caracteritza per una propensió a les hemorràgies abundants unida al retard en el procés de coagulació de la sang. La gent moria dessagnada a causa d’una petita ferida que no es tancava. Doncs bé, l’únic que havia de fer era buscar una substància que disminuís encara més les poques possibilitats de coagulació que pogués tenir la feble sang d’Heredero. Va trobar-la de seguida: Dicumarol, un extret d’alfals fermentat. Era un antic coagulant administrat en el tractament de les trombosis i l’infart. Una dosi a temps i Heredero es buidaria com una aixeta només que se’l fes tossir amb una mica de força.

Va sortir fora un moment. Els núvols s’obrien i la foscor la començava a esquinçar una claror de lluna molt difuminada.

Hauria hagut de pensar que els gossos tornarien. Aquest cop Tutusaus va ensumar-los i sentir-los abans que ells. Va amagar-se a la gàbia grossa, on hi havia les gallines. L’olor dels animals amagaria la seva. Van aparèixer una hora més tard aproximadament. Eren els mateixos cinc de sempre, que havia estat perseguint tot el dia anterior i tota aquella nit, just fins que havia sentit que arribava el general. Eren gossos molt agosarats, enemics antics, que coneixien l’olor de Tutusaus i no li tenien por. Van intuir alguna cosa rara perquè van acostar-se a poc a poc, amb prevenció. Tutusaus en un segon va abatre’n un parell. Els altres van escapar corrents en la foscor. Ja els arreplegaria ben aviat, va pensar. No hi havia pressa. Va mirar els gossos ferits, s’estaven quiets, agonitzant. Va rematar-los a força de cops de pala al cap. Picava i picava i no s’adonava que els animals ja eren morts. Va arrossegar-los darrere la casa i va llençar-los en un petit abocador de brossa on cremava els rostolls. Un animal o altre se’ls menjaria. Se li va escapar un somriure. Era un bon presagi. Se’n va anar a dormir. Havia de fer la maleta i la xerrera del general l’havia fatigat.