6
La Flick es va aturar a l’entrada de la gran sala del palau. Tenia el pols accelerat i sentia al pit una sensació freda de por. Era a la gàbia dels lleons. Si la capturaven no tindria cap més oportunitat.
Va donar un cop d’ull ràpid a la sala. Les modernes centraletes de telèfon, instal·lades en files precises, contrastaven profundament amb l’esplendor apagada de les parets de color rosa i verd i els angelets rodanxons que hi havia pintats al sostre. Tot de cables creuaven el terra de marbre en forma de tauler d’escacs com les cordes del damunt de la coberta d’un vaixell.
Se sentia el murmuri de quaranta operadores. Les que eren més a prop es van quedar mirant les nouvingudes. La Flick va veure que una noia parlava amb la seva veïna i les assenyalava. Les operadores eren totes de Reims i del districte del voltant, moltes eren de Sainte-Cécile, de manera que devien conèixer les dones de la neteja que anaven cada dia al palau i s’havien adonat que aquelles d’aquell dia eren impostores. Però la Flick tenia l’esperança que no en diguessin res als alemanys.
Va repassar mentalment el plànol que els havia dibuixat l’Antoinette i es va orientar ràpidament. L’ala oest que tenia a l’esquerra estava en desús d’ençà del bombardeig. Va girar a la dreta i va portar la Greta i la Jelly a través d’un parell de portes altes que duien a l’ala est.
Una sala conduïa a una altra, tots els grandiosos rebedors del palau eren plens de centraletes i lleixes i més lleixes d’aparells que brunzien i feien soroll quan les operadores marcaven els números. La Flick no sabia si les dones de la neteja tenien per costum saludar les operadores o bé si passaven de llarg en silenci: als francesos els agrada saludar-se els uns als altres, però aquell lloc estava sotmès a una disciplina militar. Al final, va decidir que el millor era somriure discretament i evitar el contacte visual.
A la tercera sala hi havia una supervisora amb uniforme alemany asseguda darrere una taula. La Flick va fer com si no la veiés, però la dona va cridar:
—On és l’Antoinette?
—Arribarà de seguida —va contestar la Flick sense aturar-se. Va sentir que la veu li tremolava de por i va pregar perquè la supervisora no se n’hagués adonat.
La dona va donar un cop d’ull al rellotge, que marcava les set i cinc minuts.
—Arriben tard.
—Ho sento molt, madame, començarem de seguida.
La Flick es va afanyar a entrar a l’altra sala. Per un instant va esperar amb el cor en un puny convençuda que li cridaria furiosa perquè tornés, però no es va sentir res, i la Flick va respirar alleujada i va continuar amb la Greta i la Jelly ben a prop seu.
Al final de l’ala est hi havia una escala que pujava a les oficines i baixava fins al soterrani. Els Grallons havien d’anar al soterrani, però abans havien de preparar unes quantes coses.
Van girar a l’esquerra i van entrar a l’ala de servei. Seguint les instruccions de l’Antoinette van trobar una petita cambra on desaven tot el que calia per fer la neteja del palau: pals de fregar, galledes, escombres i papereres, i també les bates de cotó de color marró que havien de portar les dones de la neteja quan estaven de servei. La Flick va tancar la porta.
—Fins ara tot va de primera —va dir la Jelly.
—Estic tan espantada! —va reconèixer la Greta; estava pàl·lida i tremolava—. No sé pas si podré continuar.
La Flick li va somriure per tranquil·litzar-la i li va dir:
—Tot anirà bé. Anem per feina. Poseu l’armament a les galledes.
La Jelly va començar a posar els explosius en una galleda i, després de dubtar un instant, la Greta va fer el mateix. La Flick va muntar la metralladora sense la culata perquè tingués un pam menys de llargària i fos més fàcil d’amagar. Va posar el silenciador i el dispositiu per disparar les bales d’una en una. Quan es posava el silenciador calia carregar l’arma manualment després de cada tret.
Va col·locar-se l’arma sota el cinturó de cuir. Tot seguit es va posar una de les bates. D’aquella manera podia amagar la metralladora. Es va deixar els botons descordats per tal de poder-la agafar fàcilment en cas de necessitat. Les altres dues també es van posar la bata per amagar les armes i la munició que portaven a les butxaques.
Gairebé estaven a punt per baixar al soterrani, on hi havia el seu objectiu. Tanmateix, aquella era una àrea de seguretat amb un guàrdia a la porta i no hi permetien l’accés al personal francès, els alemanys s’ocupaven ells mateixos de la neteja. Abans d’entrar, els Grallons havien de provocar una mica de confusió.
Estaven a punt de sortir de la sala quan de sobte es va obrir la porta i va aparèixer un oficial alemany.
—Els passis —va bordar.
La Flick es va posar tensa. Ja s’esperava que hi hagués alguna mena d’alerta de seguretat. La Gestapo devia haver endevinat que la Ruby era alguna mena d’agent aliat —qui, si no, aniria pèl carrer amb una arma automàtica i un ganivet?—, i, per tant, el més lògic era prendre mesures de seguretat extraordinàries al palau. De tota manera tenia l’esperança que els moviments de la Gestapo fossin massa lents per interferir en la missió. Però no li havien concedit aquell desig. Segurament demanaven els papers dues vegades a tot el personal francès de l’edifici.
—De pressa —va dir l’home impacient. Era un tinent de la Gestapo, va deduir la Flick per la insígnia que portava a la camisa de l’uniforme.
Va ensenyar-li el passi. El tinent se la va mirar atentament i va comparar el retrat amb el seu rostre i tot seguit li va tornar els papers. Va fer el mateix amb la Jelly i la Greta.
—Ara les he d’escorcollar —va dir, alhora que s’inclinava sobre la galleda de la Jelly.
Darrere seu la Flick va treure’s la metralladora Sten de sota la bata. L’oficial es va quedar desconcertat en agafar de la galleda de la Jelly la caixa a prova de cops.
La Flick va treure el fiador de l’arma.
L’oficial va obrir la tapa de la caixa. En veure els detonadors es va quedar glaçat.
La Flick li va disparar a l’esquena.
L’arma no era del tot silenciosa —el silenciador no era perfecte— i el tret va fer un so suau com el d’un llibre quan cau a terra.
El tinent de la Gestapo va perdre l’equilibri i es va desplomar.
La Flick va treure el cartutx, va tornar a carregar l’arma i va disparar-li un tret al cap per assegurar-se que fos mort.
Va tornar a carregar la metralladora i se la va posar sota la bata. La Jelly va arrossegar el cos fins a la paret i el va amagar darrere d’una porta, on no el pogués veure algú que entrés a l’habitació per casualitat.
—Sortim d’aquí —va dir la Flick.
La Jelly va sortir. La Greta estava pàl·lida i clavada a terra contemplant el cadàver de l’oficial.
—Greta —va dir la Flick—, tenim una missió per complir. Som-hi.
Al final, la Greta va assentir amb el cap, va agafar la galleda i el pal de fregar i va travessar la porta com si fos un robot.
Van anar fins a la cantina. Només hi havia dues noies d’uniforme que prenien cafè i fumaven. Parlaven en francès amb veu baixa.
—Ja sabeu el què heu de fer —va dir la Flick.
La Jelly va començar a escombrar el terra.
La Greta dubtava.
—No em fallis ara —va murmurar la Flick.
La Greta va assentir amb el cap. Va agafar aire, es va posar ben dreta i va dir:
—Estic a punt.
La Flick va entrar a la cuina amb la Greta darrere seu.
Segons l’Antoinette, les caixes dels fusibles eren en un armari a la cuina, al costat d’un gran forn elèctric. Davant dels fogons hi havia un jove alemany cuinant alguna cosa. La Flick li va dedicar un somriure seductor.
—Tens alguna cosa per oferir a una noia afamada? —li va dir.
Ell li va tornar el somriure.
Darrere seu la Greta va agafar unes tenalles molt fortes amb el mànec de goma i va obrir la porta de l’armari.
El cel estava una mica tapat i quan en Dieter va arribar a la pintoresca plaça de Sainte-Cécile el sol s’amagava darrere els núvols, que tenien el mateix to gris fosc que la teulada de pissarra de l’església.
Es va adonar que hi havia quatre guàrdies a la porta del palau en lloc dels dos de sempre. Tot i que anava en un cotxe de la Gestapo, el sergent va examinar atentament el seu passi i el del conductor abans d’obrir les portes de ferro forjat i deixar-los entrar. En Dieter estava satisfet: en Weber s’havia pres seriosament la necessitat d’extremar la seguretat.
Quan va sortir del cotxe per pujar les escales de l’entrada principal començava a bufar un airet fresc. En entrar a la sala principal i veure les fileres de dones darrere les centraletes va pensar en l’agent secret que havia capturat en Weber. Els Grallons eren un equip només de dones. Li va passar pel cap que potser pretenien infiltrar-se al palau fent-se passar per telefonistes. Es va dirigir a l’ala est i es va aturar a parlar amb la supervisora alemanya.
—Alguna d’aquestes dones s’ha incorporat aquests darrers dies?
—No, major —va dir ella—. L’última noia que vam contractar va començar fa tres setmanes.
Allò desmuntava la seva teoria. Va assentir amb el cap i va continuar endavant. Al final de l’ala est va baixar l’escala que portava al soterrani. La porta del soterrani era oberta, com sempre, però a dins hi havia dos soldats i no un. En Weber havia doblat la guàrdia. El caporal va saludar-lo i el sergent va demanar-li el passi.
En Dieter es va adonar que el caporal s’estava darrere del sergent mentre aquest últim comprovava el passi.
—D’aquesta manera és molt fàcil que algú els pugui liquidar tots dos. Caporal, hauria de posar-se a una banda i a dos metres de distància, per tal de poder disparar fàcilment si algú ataca el sergent.
—Sí, senyor.
En Dieter va entrar al passadís del soterrani. Se sentia el murmuri del generador dièsel que subministrava l’electricitat al sistema telefònic. Va travessar les portes de les cambres d’equipament i va entrar a la sala d’interrogatoris. Tenia l’esperança de trobar-hi la presonera, però la sala era buida.
Hi va entrar desconcertat i va tancar la porta darrere seu. Aleshores va trobar la resposta a la seva pregunta. De la sala interior va sentir que en sortia un llarg crit d’autèntica agonia.
En Dieter va obrir la porta d’un cop.
En Becker era al costat de la màquina d’electroxocs. En Weber s’estava assegut en una cadira. Una dona jove estava estirada a la taula d’operacions amb els canells i els turmells lligats i el cap aferrat a la taula. Portava un vestit blau i els cables de la màquina d’electroxocs li entraven pels peus i li pujaven cames amunt.
—Hola, Franck —va dir en Weber—. Vine cap aquí, si us plau. En Becker ha inventat un nou sistema. Ensenyi-l’hi, sergent.
En Becker va posar la mà sota el vestit de la dona i en va treure un cilindre d’ebonita d’uns quinze centímetres de llargària i dos o tres de diàmetre. Al voltant del cilindre hi havia dues anelles de metall separades per un parell de centímetres. Els cables de la màquina estaven connectats a les anelles.
En Dieter estava acostumat a tota mena de tortures, però aquella caricatura diabòlica de l’acte sexual li va semblar repugnant i va tremolar de fàstic.
—Encara no ha dit res, però tot just hem començat —va dir en Weber—. Doni-li una altra dosi, sergent.
En Becker li va aixecar les faldilles i va ficar-li el cilindre a la vagina. Va agafar un rotllo de cinta aïllant, en va tallar un tros i el va enganxar al cilindre per assegurar-se que no caigués.
—Aquesta vegada una mica més d’intensitat —va dir en Weber.
En Becker va tornar al costat de la màquina.
Aleshores es van apagar els llums.
De darrere el forn en va sortir una fogonada de color blau i es va sentir una petita explosió. Els llums es van apagar i la cuina es va omplir de pudor d’aïllants socarrimats. El motor de la nevera va fer un gemec i es va apagar. El jove cuiner va dir en alemany:
—Què dimonis passa?
La Flick va córrer cap a la porta i va travessar la cantina amb la Jelly i la Greta darrere seu. Van creuar el passadís que passava per davant de la sala on hi havia els estris de neteja i van arribar a les escales. Allí la Flick es va aturar un instant. Va treure la metralladora i la va amagar sota la bata.
—El soterrani estarà completament a les fosques? —va preguntar.
—He tallat tots els cables, inclosos els del sistema d’emergència —va dir la Greta.
—Som-hi.
Van baixar les escales. La llum del dia que arribava de les finestres de la planta baixa es va anar apagant a mesura que baixaven; l’entrada al soterrani estava mig a les fosques.
Hi havia dos soldats al davant de la porta. Un d’ells, un caporal jove armat amb un rifle, va somriure i els va dir:
—No es preocupin, senyores, se n’ha anat la llum i prou. La Flick li va disparar al pit i tot seguit es va girar i va disparar també al sergent.
Els tres Grallons van creuar la porta. La Flick portava la metralladora a la mà dreta i la llanterna a l’esquerra. Se sentia el murmuri de les màquines i diverses veus que feien preguntes en alemany a crits des d’habitacions llunyanes.
La Flick va encendre la llanterna només un instant. Eren en un passadís molt ample amb el sostre baix. A l’altra punta del passadís les portes es començaven a obrir. Va apagar la llanterna i immediatament va veure que algú encenia un llumí a l’altra banda. Feia uns trenta segons que la Greta havia tallat l’electricitat. Els alemanys no trigarien a reaccionar i buscarien llanternes. Només disposaven d’un minut, potser menys, per desaparèixer.
Va provar d’obrir la porta que hi havia més a prop. Estava oberta. Va encendre la llanterna. Era un laboratori fotogràfic amb tot de còpies esteses a assecar i un home amb una bata blanca que caminava fent tentines cap a la porta.
La Flick va tancar la porta d’un cop, va travessar el passadís ràpidament i va provar d’obrir la porta que hi havia a l’altra banda. Estava tancada. Per la posició de la sala, a la part del davant del palau i sota l’aparcament, la Flick va suposar que allí hi devia haver els dipòsits de combustible.
Va continuar passadís avall i va obrir la porta següent. El murmuri de la maquinària es feia cada vegada més intens. Va tornar a encendre la llanterna tot just una dècima de segon, prou temps per veure el generador elèctric —el sistema elèctric independent per al sistema de telefonia, va pensar—, i tot seguit va dir en veu baixa:
—Baixeu els cossos aquí!
La Jelly i la Greta van arrossegar els cadàvers dels guàrdies. La Flick va tornar a l’entrada del soterrani i va tancar la porta d’acer. Ara el passadís estava totalment a les fosques. Abans de marxar va decidir tancar els tres panys de la porta. Allò els podia proporcionar uns segons preciosos.
Va tornar a la sala del generador, va tancar la porta i va encendre la llanterna.
La Jelly i la Greta havien amagat els cossos darrere d’una porta i panteixaven a causa de l’esforç.
—Tot a punt —va dir la Greta en veu baixa.
La sala era un garbuix de cables i tubs, però gràcies a l’eficiència dels alemanys tots estaven codificats per colors, i la Flick sabia quins eren quins: els grocs eren els conductes d’aire fresc, les canonades del combustible eren de color marró i els d’electricitat eren de ratlles vermelles i negres. Va assenyalar amb la llanterna la canonada de color marró que sortia del generador.
—Després, si tenim temps, hauríem de fer-hi un forat.
—Fàcil —va dir la Jelly.
—Ara posa’m la mà a l’espatlla i segueix-me. Greta, tu faràs el mateix amb la Jelly, d’acord?
—D’acord.
La Flick va apagar la llanterna i va obrir la porta. Ara havien d’explorar el soterrani a les fosques. La Flick va posar la mà a la paret per guiar-se i va començar a caminar, cada vegada més endins. Se sentia una remor confosa de veus que revelaven que diversos homes vagaven pel passadís.
Es va sentir una veu autoritària que va dir en alemany:
—Es pot saber qui ha tancat la porta principal?
Va sentir que la Greta contestava amb veu d’home:
—Em sembla que s’ha encallat.
L’alemany va deixar anar un renec. Al cap d’un moment es va sentir un pany que s’obria. La Flick va arribar a una altra porta. La va obrir i va tornar a encendre la llanterna. A dins hi havia dos cofres de fusta enormes que tenien la forma i la mida de taules d’autòpsia.
—És la sala de bateries —va dir la Greta amb un fil de veu—. Anem a la del costat.
Es va sentir l’alemany que deia:
—Era una llanterna, això? Portin-la aquí de seguida!
—Ara mateix —va dir la Greta amb la seva veu de Gerhard, però els tres Grallons es van allunyar en la direcció oposada.
La Flick va entrar a la sala del costat, hi va fer entrar les seves companyes i va tancar la porta abans d’encendre la llanterna. Era una sala llarga i estreta amb lleixes amb equipaments a banda i banda. Al costat de la porta hi havia un armari on segurament hi guardaven plànols. En enfocar amb la llanterna a l’altra punta de la sala van veure una petita taula. Hi havia tres homes asseguts jugant a cartes. Era com si s’haguessin quedat allí quiets sense moure’s durant un minut des que se n’havia anat la llum. En veure la llanterna es van posar dempeus.
La Flick va treure l’arma. La Jelly va ser tan ràpida com ella. La Flick en va matar un. La Jelly va disparar la pistola i l’home del costat també va caure. El tercer va provar de posar-se a cobert, però la llanterna de la Flick el va seguir. La Flick i la Jelly van tornar a disparar i l’home va caure mort.
La Flick es negava a considerar persones aquells cadàvers. No tenia temps per perdre amb sentimentalismes. Va examinar la sala amb la llanterna. El que va veure la va fer posar contenta. Sens dubte aquella era la sala que buscaven.
A un metre de distància de la paret hi havia un parell de prestatgeries que arribaven fins al sostre plenes amb milers de terminals ordenats escrupolosament. Els cables entraven des de l’exterior per la paret i estaven connectats als terminals que hi havia a la lleixa de més a prop. A l’altra punta uns cables similars sortien de la part del darrere dels terminals i travessaven el sostre fins als terminals que hi havia al pis de dalt. A la part del davant hi havia un embolic de cables d’enllaç que connectaven entre si els terminals de les dues lleixes. La Flick es va tombar cap a la Greta.
—I ara?
La Greta estava examinant l’equip amb la seva llanterna amb una expressió de fascinació al rostre.
—Això és el CPD, el Centre Principal de Distribució —va dir—. Però és una mica diferent dels que tenim a Anglaterra.
La Flick es va mirar la Greta sorpresa. Feia uns minuts que havia dit que no sabia si estava en condicions de continuar. Ara es mostrava indiferent davant la mort d’aquells tres homes.
A la paret del fons hi havia més lleixes, que lluïen amb la resplendor d’uns tubs de buit.
—I, a l’altra banda, què hi ha? —va preguntar la Flick.
La Greta va enfocar-hi la llanterna.
—Allò són els amplificadors i l’equipament del circuit de distribució per a les conferències de llarga distància.
—Perfecte —va dir la Flick, decidida—. Ensenya a la Jelly on ha de col·locar els explosius.
Les tres dones es van posar a treballar. La Greta desembolicava el paper de seda dels explosius plàstics mentre la Flick tallava la metxa a trossos. Cremava a un centímetre per segon.
—Faré totes les metxes de tres metres —va dir la Flick—. Això ens donarà exactament cinc minuts per sortir.
La Jelly va connectar totes les peces: les metxes amb els detonadors i els detonadors amb el fulminant. La Flick sostenia la llanterna mentre la Greta enganxava les càrregues als punts més vulnerables i la Jelly ficava el fulminant en aquell explosiu tan suau.
Treballaven molt de pressa. En cinc minuts tot l’equip estava cobert d’explosius de dalt a baix. Van lligar totes les metxes de manera que només calgués encendre’n una per encendre-les totes.
La Jelly va treure una bomba tèrmica, una mena de llauna de color negre amb la forma i la mida d’una llauna de sopa, plena d’òxid d’alumini en pols i d’òxid de ferro. Provocaria unes flames ferotges i una escalfor sufocant. Va treure la tapa i en va separar les dues metxes, tot seguit la va posar a terra, al costat del CPD.
—En algun lloc —va dir la Greta— hi ha d’haver milers de fitxes que especifiquen les connexions dels circuits. Les hauríem de cremar. Si ho fem trigaran dues setmanes i no pas sis dies a tornar a connectar els cables.
La Flick va obrir l’armari i va descobrir quatre fitxers especials que contenien diagrames distribuïts ordenadament amb separadors etiquetats.
—És això el que busquem?
La Greta va enfocar amb la llanterna una de les fitxes.
—Sí.
—Escampeu-les al voltant de la bomba tèrmica. Desapareixeran en cosa de segons.
La Flick va escampar les fitxes per terra. La Jelly va col·locar el generador d’oxigen a terra, a l’altre extrem de la sala.
—Això farà que el foc cremi amb més intensitat —va dir—. En circumstàncies normals només podríem cremar els marcs de fusta i l’aïllament dels cables, però amb això s’haurien de fondre fins i tot els cables de coure.
Tot estava a punt. La Flick va il·luminar la sala amb la llanterna. Les parets exteriors eren de maons antics, però les parets interiors entre les habitacions eren simples envans de fusta. L’explosió destruiria els envans i el foc s’escamparia ràpidament per tot el soterrani.
Havien passat cinc minuts des de l’inici de l’apagada.
La Jelly va treure un encenedor.
—Vosaltres dues —va dir la Flick— sortiu immediatament de l’edifici. Jelly, abans de sortir, ves a la sala del generador i fes un forat al conducte del combustible tal com t’he indicat.
—Cap problema.
—Ens trobarem a casa de l’Antoinette.
—I tu on vas? —va dir la Greta, preocupada.
—Jo aniré a rescatar la Ruby.
—Tens només cinc minuts —va advertir-li la Kelly.
La Flick va assentir amb el cap.
La Jelly va encendre la metxa.
En sortir de la foscor absoluta del soterrani, en Dieter va veure que els guàrdies que hi havia abans al peu de l’escala havien abandonat el seu lloc. Sens dubte havien anat a buscar ajuda, però aquella manca de disciplina el feia posar furiós. La seva obligació era no moure’s del seu lloc.
Potser els havien retirat per força a punta de pistola, va pensar. Devia haver començat ja l’atac al palau?
Va córrer escales amunt. A la planta baixa no hi havia cap indici de lluita. Les operadores continuaven la seva feina: el sistema telefònic s’alimentava d’un circuit independent de l’electricitat que feia funcionar l’edifici, i per les finestres entrava prou llum perquè poguessin veure les centraletes. Va travessar corrents la cantina en direcció a la part del darrere de l’edifici, on hi havia les sales de manteniment, però quan era a mig camí va treure el cap a la cuina i va veure tres soldats vestits amb granotes que miraven la caixa dels fusibles.
—Al soterrani ens hem quedat sense electricitat —va dir en Dieter.
—Ja ho sé —va dir un dels homes. Tenia a la camisa la insígnia de sergent—. Han tallat tots aquests cables.
—Doncs agafi les eines i torni’ls a connectar immediatament, imbècil —va dir en Dieter mig cridant—. No es quedi aquí aturat perdent el temps!
—Sí, senyor —va dir el sergent, desconcertat.
Un cuiner jove va dir-li amb cara de preocupació:
—Crec que ha estat el forn elèctric, senyor.
—Què ha passat? —va bordar en Dieter.
—Bé, major, estaven netejant darrere el forn quan de sobte s’ha sentit una explosió…
—Qui? Qui estava netejant?
—No ho sé, senyor.
—Un soldat? Algú que conegués?
—No, senyor, només era una dona de la neteja.
En Dieter no sabia què pensar. Sens dubte algú estava atacant el palau. Però, on era l’enemic? Va sortir de la cuina en direcció a l’escala i va pujar a les oficines que hi havia al pis de dalt.
En arribar al replà de l’escala va veure alguna cosa de cua d’ull i va mirar enrere. Una dona alta amb la bata de l’equip de neteja pujava les escales des del soterrani amb un pal de fregar i una galleda a les mans.
Es va quedar de pedra mirant-se-la; el cervell li corria a tota velocitat. Aquella dona no tenia permís per ser allà. Només es permetia l’accés al soterrani als alemanys. Evidentment amb la confusió de l’apagada general podia haver passat qualsevol cosa. Però el cuiner n’havia culpat una de les dones de la neteja. Va recordar la seva breu conversa amb la supervisora de les noies que treballaven a les centraletes. Cap d’elles no era nova a la feina… però no havia preguntat res sobre les dones de la neteja.
Va tornar a baixar i es va trobar cara a cara amb la dona.
—Què hi feia al soterrani? —va preguntar-li en francès.
—Hi havia anat a fer la neteja, però se n’ha anat la llum.
En Dieter va fer mala cara. Aquella dona parlava francès amb un accent que no acabava de situar.
—Que no sap que no està permès baixar al soterrani?
—Sí, ja m’ho ha dit un soldat, ho fan ells mateixos, però no ho sabia.
El seu accent no era anglès, va pensar en Dieter. D’on era, però?
—Quant temps fa que hi treballa, aquí?
—Només una setmana i fins avui sempre m’havien donat feina al pis de dalt.
La seva història era força creïble, però en Dieter no en tenia prou.
—Vingui amb mi —va agafar-la amb força pel braç. La noia no es va resistir i es va deixar portar fins a la cuina.
—Reconeix aquesta dona? —va dir en Dieter al cuiner.
—Sí, senyor. És la que estava netejant darrere el forn.
—És veritat, això? —va dir en Dieter mirant-se-la fixament.
—Sí, senyor, em sap molt greu si he espatllat alguna cosa.
De sobte en Dieter va reconèixer aquell accent.
—Vostè és alemanya —va dir.
—No, senyor.
—Traïdora miserable. —Va adreçar-se al cuiner—: Agafi-la i segueixi’m. Ara mateix m’ho explicarà tot.
La Flick va obrir la porta de la sala d’interrogatoris, hi va entrar i va tancar la porta; tot seguit va examinar la sala amb la llanterna.
Va veure una senzilla taula de pi amb tot de cendrers, diverses cadires i una taula de metall. A la sala no hi havia ningú.
Estava desconcertada. Havia localitzat les cel·les de la presó que hi havia al passadís i havia mirat a dins per l’espiell una per una. Les cel·les eren buides: els presoners que havia detingut la Gestapo els darrers vuit dies, inclosa la Gilberte, els devien haver traslladat a alguna altra banda… o bé els havien executat. Però la Ruby havia de ser allí a prop en algun lloc.
Aleshores va veure a la seva esquerra una porta que molt probablement donava accés a una sala interior.
Va apagar la llanterna, va obrir la porta i hi va entrar, va tornar a tancar la porta i va encendre la llanterna.
De seguida va veure la Ruby. Estava estirada en una taula que semblava la taula d’operacions d’un hospital. Unes corretges dissenyades especialment per a aquella funció li aferraven els canells i els turmells i no li permetien moure el cap. De sota la faldilla en sortia un cable que estava connectat a una màquina elèctrica. La Flick va endevinar immediatament què li havien fet a la Ruby i es va quedar amb la boca oberta, horroritzada.
Es va apropar a la taula.
—Ruby, que em sents?
La Ruby va gemegar. A la Flick li va fer un salt el cor: encara era viva.
—De seguida et deslligo —va dir. Va deixar la metralladora Sten damunt la taula.
La Ruby provava de dir-li alguna cosa, però només se sentia un gemec incomprensible. La Flick va descordar ràpidament les corretges que la lligaven a la taula.
—Flick… —va aconseguir dir la Ruby al final.
—Què?
—Darrere teu.
La Flick es va apartar ràpidament. Algun instrument pesant li va passar pel costat de l’orella i li va donar un bon cop a l’espatlla esquerra. Va deixar anar un crit de dolor i la llanterna se li va escapar de les mans i va caure a terra. La Flick va rodolar immediatament tan lluny com va poder del lloc on era per tal que el seu assaltant no pogués continuar pegant-li.
La visió de la Ruby l’havia deixat tan desconcertada que havia oblidat mirar al voltant de la sala. Entre les ombres s’hi amagava algú altre esperant que li arribés l’oportunitat i en veure que deixava la metralladora damunt la taula s’havia esmunyit darrere seu.
Per un instant el braç esquerre li va quedar completament entumit. Amb la mà dreta va buscar la llanterna. Però no va tenir temps de trobar-la perquè de sobte es va sentir un espetec i va tornar la llum.
Mig enlluernada, va poder veure dues persones. Un d’ells era un home baix i robust amb el cap arrodonit i els cabells tallats ben curts. Darrere seu hi havia la Ruby, que havia aprofitat la foscor per agafar el que semblava una barra d’acer, que ara alçava per sobre el cap a punt per atacar. Així que va tornar la llum la Ruby va veure l’home, es va girar i li va donar un cop al cap amb totes les seves forces. Va ser un cop terrible i l’home va caure a terra i es va quedar allí immòbil.
La Flick es va posar dempeus. Lentament començava a recuperar la sensibilitat del braç. Va agafar la metralladora. La Ruby s’havia ajupit al costat del cos d’aquell home.
—Et presento el sergent Becker —va dir.
—Estàs bé? —va dir la Flick.
—He passat un calvari, però ara sabrà el pa que s’hi dona aquest fill de puta.
La Ruby va agafar-lo per la guerrera de l’uniforme i el va posar dret; tot seguit va fer un esforç per estirar-lo al damunt de la taula d’operacions.
El tinent va deixar anar un gemec.
—S’està despertant! —va dir la Flick—. Aparta’t, el mataré.
—Dona’m deu segons —va pregar-li ella.
La Ruby va posar-li braços i cames ben rectes i el va lligar pels turmells i els canells, tot seguit va posar-li el cinyell al cap per tal que no es pogués moure. Per acabar va agafar el cilindre metàl·lic de la màquina d’electroxocs i l’hi va posar a la boca. El sergent s’ofegava, però no podia moure el cap. La Ruby va agafar la cinta aïllant i en va tallar un tros amb les dents per fixar el cilindre dins la boca de l’oficial alemany. Tot seguit va anar a la màquina d’electroxocs i va començar a jugar amb el commutador.
Es va sentir un murmuri suau. El sergent va deixar anar un crit ofegat. El cos lligat damunt la taula tremolava amb cada convulsió. La Ruby se’l va mirar un instant i aleshores va dir:
—Anem.
Van sortir mentre el sergent Becker es retorçava de dolor damunt la taula i xisclava com un porc a l’escorxador. La Flick va consultar el rellotge. Feia dos minuts que la Jelly havia encès la metxa.
Van travessar la sala d’interrogatoris i van sortir al passadís. Tot estava més tranquil. A l’entrada només hi havia tres soldats que parlaven tranquil·lament. La Flick va caminar ràpidament cap on eren ells amb la Ruby ben a prop.
El primer instint de la Flick va ser passar de llarg per davant dels soldats amb l’esperança que el seu aire despreocupat li permetés superar aquell obstacle sense problemes, però aleshores va veure a través de la porta la figura imponent d’en Dieter Franck que s’apropava, seguit de dues o tres persones que no podia veure qui eren. Es va aturar. La Ruby va xocar amb ella. La Flick va buscar la porta que tenien més a prop. Era la sala de ràdio. Va obrir la porta. No hi havia ningú. Hi van entrar.
Va deixar la porta oberta només uns centímetres. Va sentir que el major Franck bordava en alemany:
—Capità, on són els dos homes que haurien d’estar vigilant aquesta porta?
—No ho sé, major, ara mateix mirava d’esbrinar-ho.
La Flick va treure el silenciador de la metralladora i va posar el dispositiu de foc ràpid. Fins a aquell moment només havia fet servir quatre bales i n’hi quedaven vint-i-vuit al carregador.
—Sergent, vostè i aquest caporal vigilaran aquesta entrada. Capità, vostè pugi al despatx del major Weber i digui-li que el major Franck li recomana que faci un escorcoll del soterrani immediatament. Vinga, no perdin ni un minut!
Al cap d’uns segons els dos Grallons van sentir les passes d’en Dieter en passar per davant de la sala de ràdio. La Flick esperava i escoltava atentament. Es va sentir una porta que es tancava de sobte. Va treure el cap per la porta. En Dieter havia desaparegut.
—Anem —va dir a la Ruby.
Van sortir de la sala de ràdio en direcció a la porta principal. El caporal va preguntar-los en francès:
—Què hi fan, vostès, aquí?
La Flick ja tenia una resposta a punt.
—La meva amiga Valérie és nova i s’havia perdut amb la confusió de l’apagada.
El caporal no s’ho acabava de creure.
—A dalt hi ha molta llum, com és possible que s’hagi perdut?
—Ho sento molt, senyor —va dir la Ruby—, em pensava que havia de fer la neteja aquí baix i ningú no m’ho ha impedit.
El sergent va dir en alemany:
—Se suposa que som aquí per evitar que hi entrin, no per evitar que en surtin —va dir el caporal rient, i els va fer un gest perquè continuessin.
En Dieter va lligar la presonera en una cadira i tot seguit va fer fora el cuiner que l’havia portada des de la cuina. Va observar un instant la dona mentre es preguntava quant de temps li quedava. Havien arrestat una agent fora del palau. Una altra, si finalment es tractava d’una agent, quan sortia per les escales del soterrani. Havien marxat, ja, totes les altres? Esperaven en algun lloc fins que les deixessin entrar? O potser encara eren dins de l’edifici en aquells moments? Era per tornar-se boig, no saber què estava passant. Però ja havia donat ordres d’escorcollar el soterrani. L’únic que podia fer en aquells moments era interrogar la presonera.
Va començar amb l’habitual bufetada a la cara, sobtada i desmoralitzadora. La dona va fer un gest de sorpresa i dolor.
—On són les seves amigues? —va preguntar en Dieter.
La galta de la dona va agafar una coloració vermellosa. En Dieter va estudiar la seva expressió. El que va veure el va deixar perplex.
Era com si estigués contenta.
—Som al soterrani del palau —va dir ell—. Darrere d’aquella porta hi ha la cambra de tortures. A l’altra banda, darrere de l’envà, hi ha tots els terminals de la central telefònica. Som al final d’un túnel o, com diuen els francesos, en un cul-de-sac. Si el pla de les seves amigues és fer volar l’edifici, no dubti gens que vostè i jo morirem en aquesta sala.
Així i tot la seva expressió continuava sent d’alegria. Potser al cap i a la fi el palau no estava a punt de volar pels aires, va pensar en Dieter. Però, aleshores, quina era la seva missió?
—Vostè és alemanya —va dir—. Què l’ha mogut a ajudar els enemics del seu país?
—Ara l’hi explicaré —va dir finalment la Greta. Parlava alemany amb accent d’Hamburg—. Ara fa molts anys jo tenia un amant. Es deia Manfred. —En recordar tot allò va mirar cap a una altra banda—. Els seus nazis el van arrestar i el van enviar a un camp. Crec que hi va morir… No n’he sabut mai més res. —Va fer una pausa per empassar-se la saliva. En Dieter s’esperava. Al cap d’uns segons la Greta va continuar—: Quan el van allunyar de mi vaig jurar que em venjaria, i ara ha arribat el moment. —Va somriure d’alegria—. El seu estúpid règim està a les últimes. I jo he ajudat a destruir-lo.
Allà hi havia alguna cosa que no acabava de quadrar. Parlava com si fos un fet consumat. Encara més, l’apagada havia durat tan sols uns minuts. N’havien tingut prou amb aquell petit marge de temps? No semblava pas que aquella dona tingués por. Però era realment possible que li fos indiferent morir?
—Per què el van arrestar, el seu amant?
—L’acusaven de ser un pervertit.
—De quina mena?
—Era homosexual.
—Però que no ha dit que era el seu amant?
—Sí.
En Dieter no entenia res. Aleshores es va mirar la dona de més a prop. Era alta i tenia les espatlles amples, i sota el maquillatge va poder veure un nas i una barbeta virils.
—És un home? —va dir destarotat.
Ella es va limitar a somriure. De sobte, en Dieter va tenir una premonició terrible.
—Per què m’ho explica, tot això? —va dir—. Vol mantenir-me ocupat mentre les seves amigues s’escapen? Està sacrificant la seva vida per garantir l’èxit de la missió…?
Un xiulet gairebé inaudible va interrompre els seus pensaments. Sonava com un crit ofegat. Ara que se n’havia adonat va pensar que ja l’havia sentit dues o tres vegades i que no n’havia fet cas. Era com si el so provingués de la sala del costat.
Es va posar dret d’un bot i va entrar a la sala de tortures.
Esperava trobar-se l’altra agent immobilitzada damunt la taula i va tenir un sobresalt immens en veure que hi havia una altra persona. Era un home, això ho va veure de seguida, però en un primer moment no sabia qui era, perquè tenia el rostre descompost: la mandíbula dislocada, les dents trencades i les galtes tacades de sang i vòmit. Aleshores va reconèixer el cos menut i robust del sergent Becker. Els cables de la màquina d’electroxocs li anaven fins a la boca. En Dieter va entendre que el terminal de la màquina era a la boca de l’oficial alemany, agafat amb un tros de cinta aïllant perquè no li caigués. En Becker encara era viu, es recargolava i xisclava d’una manera terrible. En Dieter estava horroritzat.
Va apagar la màquina ràpidament. En Becker va parar de recargolar-se. En Dieter va agafar els cables i els va estirar amb totes les seves forces. El terminal va saltar de la boca del sergent.
En Dieter va llançar els cables a terra i es va inclinar sobre la taula.
—Becker —va dir—. Que em sent? Què ha passat aquí?
Però no hi va haver resposta.
Al pis de dalt tot anava com una seda. La Flick i la Ruby van passar ràpidament entre les files d’operadores, totes ocupades amb les seves centraletes, parlant en veu baixa amb els auriculars mentre introduïen les clavilles al seu lloc per tal de posar en contacte els que prenien les decisions a Berlín, París i Normandia.
La Flick va consultar el rellotge. Exactament en dos minuts no en quedaria res, d’aquelles connexions, i la maquinària militar estaria mutilada, només quedarien un seguit de components aïllats els uns dels altres, incapaços de defensar-se conjuntament. Ara, va pensar la Flick, només els restava sortir d’aquell lloc…
Van sortir de l’edifici sense problemes. En qüestió de segons serien a la plaça del poble. Gairebé se n’havien sortit.
Però en arribar a l’esplanada es van trobar amb la Jelly… que tornava.
—On és la Greta? —va dir.
—Anava amb tu! —va contestar-li la Flick.
—Però jo m’he aturat a posar una càrrega a la canonada del combustible a la sala del generador, tal com m’has ordenat. La Greta anava davant meu però no ha arribat a casa de l’Antoinette. Acabo de parlar amb en Paul i diu que no l’ha vista. He tornat per rescatar-la. —La Jelly els va ensenyar un paper que portava a les mans—. He dit al guàrdia de l’entrada que havia sortit per anar a buscar el sopar.
La Flick estava consternada.
—Déu meu —va dir—. La Greta encara deu ser a dins.
—Jo torno a buscar-la —va dir la Jelly, decidida—. A Chartres em va salvar de la Gestapo, de manera que n’hi dec una.
La Flick va consultar el rellotge.
—Tenim menys de dos minuts. Som-hi!
Van tornar a entrar corrents. Les operadores van seguir-les amb la mirada mentre travessaven corrents les diverses sales. La Flick ja començava a dubtar si havia pres la decisió correcta. Potser estava a punt de sacrificar les vides de dos membres del seu equip —i potser fins i tot la seva— per salvar-ne una altra.
Quan van arribar al peu de l’escala la Flick es va aturar. Els dos soldats que els havien permès sortir del soterrani fent broma no els permetrien tornar a entrar tan fàcilment.
—Farem el mateix de sempre —va dir en veu baixa—. Ens apropem als guàrdies com qui no vol la cosa i els disparem a l’últim moment.
—Què està passant aquí? —va dir una veu que provenia del pis de dalt.
La Flick es va quedar glaçada.
Va mirar per sobre l’espatlla. Al capdamunt de l’escala que pujava a les oficines hi havia quatre homes. Un d’ells, amb l’uniforme de major, l’apuntava amb una pistola. Va reconèixer el major Weber.
Aquell era l’equip de recerca que havia ordenat en Dieter Franck. S’havia presentat en el pitjor moment possible.
La Flick es va maleir per haver pres una decisió equivocada. Ara moririen quatre en lloc d’una.
—Vostès tenen un aspecte molt sospitós —va dir en Weber.
—Què vol de nosaltres? —va dir la Flick—. Som les dones de la neteja.
—Potser sí —va dir—. Però al districte hi ha un equip femení d’agents enemics.
La Flick va fer veure que se sentia alleujada.
—Oh, bé —va dir—. Si està buscant agents enemics aleshores estem segures. Em pensava que estava descontent amb la neteja —va fer un esforç per riure. La Ruby va fer el mateix, però tant la seva rialla com la de la Flick sonaven molt falses.
—Aixequin les mans —va dir en Weber.
En alçar les mans, la Flick va aprofitar per mirar el rellotge.
Quedaven trenta segons.
—Baixin les escales —va dir en Weber.
De mala gana, la Flick va ser la primera de baixar. La Ruby i la Jelly la van seguir i tot seguit van baixar els quatre homes. La Flick anava tan lenta com podia, comptava els segons. Es va aturar al peu de l’escala. Vint segons.
—Vostès una altra vegada? —va dir un dels guàrdies.
—Això demani-ho al seu major —va dir la Flick.
—Caminin —va dir en Weber.
—Em pensava que no podíem deixar entrar ningú.
—He dit que caminin!
Cinc segons.
Van travessar la porta del soterrani.
Es va sentir una explosió terrible.
A l’altre extrem del passadís els envans de la sala de màquines van sortir disparats. Es van sentir diverses explosions més. D’entre la runa van començar a alçar-se les flames. L’ona expansiva els va abatre a tots.
La Flick es va repenjar sobre un genoll, es va treure la metralladora de sota la bata i va mirar al seu voltant. La Jelly i la Ruby eren al seu costat. Els guàrdies del soterrani, en Weber i els altres tres homes també havien caigut a terra. La Flick va prémer el gallet.
Dels sis alemanys l’únic que va tenir prou sang freda va ser el major Weber. Mentre la Flick disparava amb la metralladora, en Weber va disparar la seva pistola. Al costat de la Flick, la Jelly es va posar dreta fent tentines, va deixar anar un crit i es va desplomar a terra. Aleshores la Flick va disparar a en Weber al pit, i l’home va caure a terra a l’instant.
La Flick va buidar el carregador damunt els sis cossos que hi havia a terra. Va treure el carregador i en va posar un de nou que portava a la butxaca.
La Ruby es va inclinar sobre la Jelly i li va prendre el pols. Tot seguit va alçar el cap.
—És morta —va dir.
La Flick va mirar en direcció a l’altre extrem del passadís, on suposava que hi havia la Greta. Les flames sortien furioses de la sala de màquines, però semblava que la paret de la sala d’interrogatoris encara estava intacta.
Va córrer en direcció a aquell infern.
Quan en Dieter va recuperar el coneixement es va trobar a terra sense saber ben bé com hi havia anat a parar. Va sentir el brogit de les flames i l’olor de fum. Va fer un esforç per posar-se dret i va mirar al seu voltant.
De seguida es va adonar que les parets de maons de la sala de tortures li havien salvat la vida. L’envà entre la sala d’interrogatoris i la sala de màquines havia desaparegut. Els pocs mobles que hi havia a la sala havien anat a petar contra la paret. El presoner havia tingut el mateix destí i estava estirat a terra, lligat encara a la cadira, amb el coll torçat; era evident que tenia el coll trencat i que ella —o més aviat ell— havia mort. La sala de màquines estava en flames i el foc s’estenia ràpidament.
En Dieter es va adonar que només disposava d’uns quants segons per fugir.
De sobte es va obrir la porta i va aparèixer la Flick Clairet amb una metralladora a les mans.
Portava una perruca fosca a punt de caure-li que deixava entreveure els seus cabells rossos. Amb el rostre encès, panteixant i amb una mirada salvatge als ulls resultava molt atractiva.
Si hagués tingut una arma en aquell moment l’hauria cosida a bales de pura ràbia. Capturar-la viva hauria estat un premi únic, però l’èxit d’aquella dona i el seu propi fracàs l’havien posat tan furiós que hauria estat incapaç de controlar-se.
Però era ella qui tenia l’arma.
Al principi no va veure en Dieter i es va quedar mirant el cos inert de la seva companya. En Dieter es va ficar la mà a l’abric. Aleshores ella va alçar el cap i les seves mirades es van creuar. La Flick sabia qui era. Sabia perfectament amb qui s’havia enfrontat els últims nou dies. Als seus ulls hi havia un besllum de triomf. Però també va llegir-li als llavis la set de venjança quan ella va alçar la metralladora Sten i va començar a disparar. En Dieter va saltar a l’interior de la sala de tortures i tot de bales van fer saltar fragments dels maons de la paret. Va treure la seva Walther P387 automàtica, va treure el fiador i va apuntar en direcció a l’entrada, esperant que la Flick anés a buscar-lo.
Però no va aparèixer.
Va esperar uns segons i aleshores es va arriscar a treure el cap.
La Flick se n’havia anat.
Va travessar corrent entre les flames la sala d’interrogatoris. La Flick i una altra dona corrien a l’altre extrem del passadís. En alçar la pistola va veure que saltaven sobre un grup d’homes d’uniforme que hi havia a terra. Va apuntar en direcció a la Flick, però de sobte va sentir un dolor roent al braç. Va fer un crit i va deixar caure la pistola. Va veure que tenia la màniga encesa. Es va estripar la jaqueta.
Quan va tornar a mirar cap al passadís, les dones ja havien desaparegut. Va recollir la pistola i va sortir corrent darrere d’elles.
Mentre corria va sentir olor de combustible. Hi havia una fuita, o potser les sabotejadores havien fet un forat a la conducció. En qualsevol moment el soterrani podia explotar com una bomba gegant.
Però encara tenia possibilitats d’atrapar la Flick.
Va sortir i va córrer escales amunt.
A la sala de tortures l’uniforme del sergent Becker va començar a cremar.
L’escalfor i el fum van fer que recuperés la consciència i va cridar per demanar ajuda, però no el va sentir ningú.
Va fer un esforç per deslliurar-se de les corretges de cuir, com havien fet abans moltes vegades les seves víctimes, però en Becker tampoc no podia fer res per alliberar-se.
Al cap d’uns segons la roba se li va encendre i en Becker va començar a cridar.
La Flick va veure que en Dieter pujava les escales darrere seu amb la pistola a la mà. Li feia por que si es girava per disparar-li potser ell se li avançaria i li dispararia primer. Va decidir continuar corrent.
Algú havia activat l’alarma d’incendis del palau i pertot arreu ressonava una sirena mentre ella i la Ruby s’afanyaven a travessar les sales on hi havia instal·lades les centraletes. Totes les operadores havien abandonat el seu lloc i s’apinyaven a les portes, de manera que la Flick es va trobar esclafada enmig d’una multitud. A en Dieter no li era gens fàcil disparar-los, a ella o a la Ruby, enmig de tantes persones, però cada vegada el tenien més a prop. La Flick va començar a donar cops de colze i empentes per obrir-se pas entre la gent.
Van arribar a l’entrada principal i van baixar l’escala corrent. A la plaça la Flick va veure la furgoneta de la carn d’en Moulier, d’esquena a les portes del palau, el motor engegat i les portes del darrere obertes. En Paul s’estava dret al costat i mirava inquiet entre els barrots de ferro forjat. La Flick va pensar que aquell home era el millor que li havia passat mai.
Malauradament, dos guàrdies s’ocupaven de dirigir totes les dones cap al camp de vinyes que hi havia a la banda oest del pati, lluny del lloc on hi havia aparcats els cotxes. La Flick i la Ruby no van fer cas de les indicacions dels guàrdies, que quan van veure la metralladora que portava la Flick a les mans van agafar immediatament les seves armes.
En Paul va treure un rifle, va apuntar entre els barrots de la reixa i es van sentir dos trets. Els dos guàrdies van caure a terra.
En Paul va obrir la reixa.
Mentre sortia del recinte del palau la Flick va sentir que les bales li xiulaven prop de les orelles; en Dieter estava disparant.
En Paul va saltar al seient del conductor de la furgoneta.
La Flick i la Ruby es van llançar a la part del darrere.
Mentre la furgoneta s’allunyava ràpidament del palau, la Flick va veure que en Dieter corria cap a l’aparcament, on tenia aparcat el seu cotxe blau cel.
En aquell mateix moment el foc va arribar als tancs de combustible que hi havia al soterrani.
Hi va haver una explosió subterrània que va semblar un terratrèmol. L’aparcament va esclatar: tot de grava i terra i fragments de ciment van sortir volant. La meitat dels cotxes que hi havia aparcats al voltant de l’antiga font van quedar cap per avall. Tot de pedres enormes i maons van destrossar la resta. En Dieter va sortir projectat cap a les escales del palau. El sortidor de gasolina va explotar i un raig de foc enorme va ocupar el seu lloc. Diversos cotxes es van incendiar i els dipòsits de la benzina van començar a explotar l’un rere l’altre. Aleshores la furgoneta va sortir de la plaça i la Flick ja no va poder veure res més.
En Paul va sortir del poble a tota velocitat. La Flick i la Ruby anaven d’una banda a l’altra pel terra metàl·lic de la furgoneta. La Flick encara va trigar una estona a adonar-se que havien complert la seva missió. No s’ho podia creure. Va pensar en la Greta i en la Jelly, totes dues mortes, i en la Diana i la Maude, mortes o agonitzant en algun camp de concentració, i no es podia sentir feliç del tot. Però quan pensava en la sala d’equipaments en flames i en l’aparcament destrossat per l’explosió, l’envaïa una satisfacció salvatge.
Es va mirar la Ruby.
—Ens n’hem sortit —va dir la Ruby somrient.
La Flick va assentir amb el cap.
Les dues dones es van fondre en una abraçada.
—Sí —va dir la Flick—, ens n’hem sortit.
En Dieter es va aixecar. Li feia mal tot el cos però podia caminar. El palau cremava pels quatre costats i l’aparcament era un caos. Les dones corrien en totes direccions i cridaven preses del pànic.
Es va quedar mirant la carnisseria que hi havia al seu voltant. Els Grallons se n’havien sortit. Però encara no s’havia acabat tot. Eren a França i si podia capturar i interrogar la Flick Clairet podria transformar la derrota en victòria. En algun moment d’aquella nit, una avioneta havia de recollir la Flick en algun camp no gaire lluny de Reims. En Dieter havia de descobrir on i quan.
I sabia qui l’hi podia dir.
El seu marit.