3

En Dieter va punxar una roda a la carretera RN3 entre París i Meaux. Aquell retard el va fer posar furiós i caminava inquiet amunt i avall pel voral, però el tinent Hesse va fer servir el gat i va canviar la roda tranquil·lament amb una gran eficiència i en qüestió de minuts ja tornaven a estar en marxa.

En Dieter havia dormit fins tard gràcies a la injecció de morfina que li havia posat en Hans a primera hora de la matinada i ara contemplava impacient l’horrible paisatge industrial a l’est de París que anava deixant pas gradualment a un paisatge de camps i granges. Es delia per arribar a Reims. Li havia parat una trampa a la Flick Clairet i volia ser allà quan hi caigués de quatre grapes.

El potent Hispano-Suiza corria a tota velocitat per una carretera recta amb pollancres a banda i banda, probablement una antiga via romana. En començar la guerra en Dieter havia pensat que el Tercer Reich podia arribar a ser com l’Imperi romà, una hegemonia paneuropea que portaria a tots els seus ciutadans un període de pau i prosperitat sense precedents. Ara ja no n’estava tan segur.

El preocupava la seva amant. La Stéphanie corria perill i ell n’era el responsable. En aquells moments corrien perill les vides de tots, va pensar. La guerra moderna situava tota la població a la primera línia de foc. La millor manera de protegir la vida de la Stéphanie —i la seva i les de la seva família— era derrotar l’exèrcit invasor. Però hi havia moments en què es maleïa per haver involucrat tant la seva amant en aquella missió. El joc era molt arriscat i la Stéphanie estava en una posició molt vulnerable.

La Resistència no feia mai presoners. Com que vivien en una situació de perill constant no tenien escrúpols a l’hora de matar els francesos que col·laboraven amb l’enemic.

Només de pensar que podien matar la Stéphanie, a en Dieter li feia mal el cor i li costava respirar. No podia imaginar la vida sense ella. Aquella perspectiva el deprimia i es va adonar que n’estava enamorat. Sempre havia provat de convèncer-se que només era una amant atractiva i que la utilitzava pels mateixos motius que els homes han utilitzat sempre les dones. Ara s’adonava que s’enganyava. Desitjava més que mai ser al seu costat a Reims.

Era diumenge a la tarda, hi havia molt pocs cotxes a la carretera i anaven força de pressa.

Quan eren a menys d’una hora de Reims van tornar a punxar. En Dieter estava tan frustrat que es moria de ganes de posar-se a cridar. Un altre clau doblegat. Eren de mala qualitat, els pneumàtics, en temps de guerra?, es preguntava. O potser els francesos, conscients que nou de cada deu vehicles els conduïen els invasors, tiraven expressament claus vells a la carretera?

Al cotxe no hi portaven cap altra roda de recanvi, de manera que per continuar la marxa havien de reparar la punxada. Van abandonar el vehicle i es van posar a caminar. Al cap d’un parell de quilòmetres van trobar una granja. Una gran família estava reunida al voltant de les sobres d’un generós àpat de diumenge: al damunt de la taula hi havia formatge i maduixes i diverses ampolles de vi buides. La gent del camp eren els únics francesos que menjaven bé. En Dieter va ordenar al pagès que enganxés el cavall al carro i que els portés fins al poble més proper.

A la plaça del poble hi havia un sortidor de gasolina al davant de la botiga d’un carreter amb el rètol de TANCAT a l’aparador. Van trucar a la porta i van despertar un mecànic que feia la migdiada. L’home, rondinant, va engegar un camió vell i se’n va anar a buscar el cotxe d’en Dieter amb en Hans al costat.

En Dieter es va asseure a la sala d’estar del mecànic; els tres fills petits, vestits amb parracs, se’l miraven encuriosits. L’esposa del mecànic, una dona d’aspecte cansat i amb els cabells bruts, feinejava a la cuina, i no va oferir-li ni tan sols un got d’aigua.

En Dieter va tornar a pensar en la Stéphanie. Al rebedor hi havia un telèfon. Va treure el cap a la cuina i va preguntar educadament:

—Perdoni, puc fer una trucada? Evidentment, li pagaré el que calgui.

—On ha de trucar? —va preguntar ella amb hostilitat.

—A Reims.

Ella va assentir amb el cap, va consultar el rellotge de la cuina i va apuntar l’hora.

En Dieter va parlar amb l’operadora i li va donar el número de la casa de la Rue du Bois. Va contestar-li immediatament una veu greu i aspra que va recitar-li el número amb accent de províncies. En Dieter es va posar en guàrdia ràpidament:

—Soc en Pierre Charenton.

De sobte va sentir una altra vegada la veu de la Stéphanie:

—Estimat.

Va entendre que la Stéphanie, com a mesura de precaució, imitava per telèfon la veu de mademoiselle Lemas. Va sentir un gran alleujament.

—Va tot bé? —va preguntar-li en Dieter.

—He capturat un altre agent enemic per a tu —va dir com si res.

—Déu meu… —va dir ell bocabadat—. Molt ben fet! Què ha passat?

—L’he recollit al Café de la Gare i l’he portat fins aquí.

En Dieter va tancar els ulls. Si alguna cosa hagués anat malament, si hagués comès algun error que hagués fet sospitar l’agent, ara mateix seria morta.

—I què ha passat després?

—Ell no ha sospitat res. Els teus homes l’han reduït.

Havia dit «ell». Era un home. Allò volia dir que no era la Flick. En Dieter es va sentir decebut. Així i tot la seva estratègia funcionava. Aquell ja era el segon agent aliat que queia a la seva trampa.

—Quin aspecte té?

—És un home jove, va coix i li falta mitja orella.

—Què n’heu fet?

—És aquí a la cuina, a terra. Estava a punt de trucar a Sainte-Cécile perquè vinguessin a recollir-lo.

—No ho facis. Tanca’l al celler. Vull parlar amb ell abans que en Weber.

—On ets?

—En algun poble. Se’ns ha rebentat el coi de roda.

—Vine de pressa.

—Seré amb tu d’aquí a una o dues hores.

—D’acord.

—Com estàs?

—Perfectament.

En Dieter volia una resposta sincera.

—Digues la veritat, com et sents?

—Que com em sento? —Va fer una pausa—. No m’ho preguntes gaire sovint, això.

En Dieter va dubtar un instant.

—Tampoc no et demano gaire sovint que m’ajudis a capturar terroristes.

—Estic bé —va dir ella amb una veu més suau—. No pateixis per mi.

De sobte en Dieter va dir una cosa que no tenia prevista.

—Què farem després de la guerra? —A l’altre extrem de la línia es va fer un silenci de sorpresa. En Dieter va dir—: Evidentment és possible que la guerra duri deu anys més, però també podria ser que s’acabés d’aquí a dues setmanes. Què farem aleshores?

La Stéphanie va recuperar una mica el posat, però la veu li tremolava.

—Què t’agradaria fer? —va preguntar-li.

—No ho sé —va respondre ell, però amb allò no en tenia prou i tot seguit va deixar anar—: No et vull perdre.

—Oh.

Va esperar que la Stéphanie digués alguna cosa més.

—En què penses? —va preguntar ell.

Ella no va dir res. En Dieter va sentir un soroll estrany a l’altre extrem de la línia i es va adonar que la Stéphanie estava plorant. Va sentir que a ell també se li omplien els ulls de llàgrimes. Va mirar la dona del mecànic, que continuava controlant el temps que durava la trucada. Va empassar-se la saliva i es va girar d’esquena, no volia que un estrany el veiés en aquell estat.

—Seré al teu costat ben aviat —va dir—. Continuarem parlant.

—T’estimo —va dir ella.

En Dieter es va mirar la dona del mecànic. No li treia els ulls del damunt. A la merda, va pensar.

—Jo també t’estimo —va dir abans de penjar el telèfon.