3
Marles era un petit poble a l’est de Reims on la línia del ferrocarril iniciava el seu llarg ascens per les muntanyes en direcció a Frankfurt, Stuttgart i Nuremberg. Pel túnel que hi havia als afores del poble circulava un trànsit constant de subministraments provinents de la pàtria per a les forces alemanyes que ocupaven França. La destrucció del túnel hauria deixat Rommel desproveït de municions.
El poble tenia un aspecte bavarès, amb les cases amb l’entramat de fusta pintades de colors brillants. L’Ajuntament era en una plaça arbrada que hi havia al davant de l’estació. El cap de la Gestapo local havia ocupat l’enorme despatx de l’alcalde i ara s’estava dret al costat d’en Dieter Franck examinant un mapa amb un capità que es deia Bern i que s’ocupava de la vigilància del túnel.
—Tinc vint homes a cada extrem del túnel i un altre grup que patrulla la muntanya constantment —va dir en Bern—. La Resistència necessitaria tot un exèrcit per derrotar els meus homes.
En Dieter va arrufar el nas. Segons la confessió de la lesbiana que havia interrogat, la Diana Colefield, la Flick havia arribat a França amb un equip de sis dones, inclosa ella, i ara devien quedar-ne només quatre. De tota manera hi havia la possibilitat que s’hagués unit a un altre grup o que hagués contactat amb altres líders de la Resistència de Marles i de les rodalies.
—Tenen gent de sobres —va dir—. Els francesos estan convençuts que la invasió és imminent.
—De tota manera, és difícil que un grup important passi desapercebut. Fins ara no hem observat cap moviment sospitós.
En Bern era baix i prim i portava ulleres de vidres molt gruixuts, segurament era per aquest motiu que l’havien desterrat a aquell cau en lloc d’enviar-lo a una unitat de combat, però la intel·ligència i l’eficiència d’aquell jove oficial van sorprendre en Dieter, que es prenia molt seriosament tot el que li deia.
—És molt vulnerable als explosius, el túnel? —va preguntar en Dieter.
—Està excavat directament a la roca. Evidentment, el poden destruir, però els caldria tot un camió de dinamita.
—Tenen tota la dinamita que puguin necessitar.
—Però l’haurien de portar fins aquí sense que nosaltres ens n’adonéssim.
—És cert —va dir en Dieter, i es va adreçar al cap de la Gestapo—. Ha rebut cap informe sobre algun vehicle sospitós o d’un grup de gent que hagi arribat al poble?
—Cap ni un. Al poble només hi ha un hotel i en aquests moments no hi ha ningú. Els meus homes han registrat tots els bars i restaurants a l’hora de dinar com fan cada dia i no han trobat res d’inusual.
—Hi ha cap possibilitat —va preguntar amb timidesa el capità Bern— que els informes que ha rebut sobre un atac al túnel siguin alguna mena de trampa? Una trampa per allunyar la seva atenció de l’objectiu de veritat?
A en Dieter ja li havia passat pel cap aquella inquietant possibilitat. Malauradament sabia per experiència que la Flick Clairet era la reina de l’engany. Li havia pres el pèl una altra vegada? Era una possibilitat massa humiliant per pensar-hi gaire.
—Jo mateix vaig interrogar l’informador i estic segur que deia la veritat —va respondre en Dieter fent un esforç per contenir la ràbia que sentia—. Però així i tot hi ha una possibilitat que tingui raó. És possible que li hagin mentit a ella intencionadament com a mesura de protecció.
En Bern va ajupir el cap i va dir:
—Arriba un tren.
En Dieter va arrufar el nas. No sentia res.
—Tinc una oïda molt fina —va dir en Bern, somrient—. Segurament és per compensar els meus problemes de visió.
En Dieter sabia que l’únic tren que havia sortit de Reims aquell dia en direcció a Marles era el de les onze, de manera que en Michel i el tinent Hesse devien haver agafat el següent.
El cap de la Gestapo va anar cap a la finestra.
—Aquest tren va en direcció oest —va dir—. Si no l’he entès malament, vostè ha dit que el seu home arribaria procedent de l’est, de Reims, oi?
En Dieter va assentir amb el cap.
—En realitat —va afegir en Bern—, s’apropen dos trens, un en cada sentit.
El cap de la Gestapo va mirar cap a l’oest.
—Té raó, aquí el tenim.
Els tres homes van sortir a la plaça. El conductor d’en Dieter, que s’estava recolzat a la capota del Citroën, es va posar dret de sobte i va apagar el cigarret. Al seu costat hi havia un motorista de la Gestapo a punt per continuar seguint en Michel.
Van caminar fins a l’entrada de l’estació.
—Hi ha alguna altra sortida? —va preguntar en Dieter a l’home de la Gestapo.
—No.
Van esperar que arribés el tren.
—Ha sentit les últimes notícies? —va preguntar en Bern.
—No —va respondre en Dieter—. Què ha passat?
—Roma ha caigut.
—Déu meu.
—L’exèrcit americà va entrar a la Piazza Venezia ahir a les set del vespre.
Com a oficial superior en Dieter se sentia amb l’obligació de mantenir la moral alta.
—Això són males notícies —va dir—, però no es pot dir que sigui una sorpresa. De tota manera, Itàlia no és pas França. Si proven d’envair-nos tindran una sorpresa desagradable —va dir amb l’esperança de no equivocar-se.
El primer d’arribar a l’estació va ser el tren que anava en direcció oest. Mentre els passatgers encara estaven descarregant l’equipatge i baixant a l’andana, va entrar lentament el tren en direcció est. A l’entrada de l’estació hi havia un petit grup de gent que s’esperava. En Dieter els va examinar discretament preguntant-se si la Resistència local devia haver vingut a rebre en Michel a l’estació. Però no va veure res sospitós.
A la porta d’accés a l’estació la Gestapo havia instal·lat un punt de control. El cap de la Gestapo es va reunir a la taula amb el seu subordinat. El capità Bern es va amagar darrere una columna. En Dieter va tornar al cotxe, es va asseure al darrere i va observar l’estació.
Què faria si el capità Bern tenia raó i la destrucció del túnel era una tapadora? Seria una catàstrofe. Havia de començar a pensar en una alternativa. Quins altres objectius militars hi havia als voltants de Reims? El palau de Sainte-Cécile era el més evident, però la Resistència ja ho havia provat inútilment feia una setmana. Era possible que ho tornessin a intentar tan aviat? També hi havia un campament militar al nord de la ciutat, unes instal·lacions de manteniment del ferrocarril entre Reims i París…
Però aquelles reflexions no servien de res. Podien atacar qualsevol lloc. Necessitava informació.
Podia interrogar en Michel immediatament, així que baixés del tren, arrancar-li les ungles d’una en una fins que parlés, però li diria la veritat, en Michel? Potser li explicaria una tapadora, convençut que deia la veritat, tal com havia fet la Diana. En Dieter va pensar que era millor seguir-lo fins que es reunís amb la Flick. Ella sabia quin era l’objectiu de debò. Ella era l’única persona que valia la pena interrogar en aquells moments.
En Dieter esperava impacient mentre la Gestapo examinava atentament els papers i els passatgers anaven sortint. Es va sentir un xiulet i el tren de l’oest va sortir de l’estació. Van aparèixer més passatgers: deu, vint, trenta. El tren de l’est també va sortir.
Aleshores va veure en Hans que sortia de l’estació.
—Què dimonis…? —va remugar en Dieter.
En Hans va donar un cop d’ull a la plaça i en veure el Citroën negre s’hi va apropar corrents.
En Dieter va sortir del cotxe d’un bot.
—Què ha passat? —va dir en Hans—. On és en Michel?
—Què vol dir on és? —va cridar en Dieter, furiós—. És vostè qui l’havia de seguir!
—I ho he fet! Ha baixat del tren. L’he perdut de vista a la cua del punt de control. Al cap d’una estona he començat a preocupar-me i m’he saltat la cua, però ell ja se n’havia anat.
—És possible que hagi tornat a pujar al tren?
—No, l’he seguit per l’andana fins al final.
—És possible que hagi pujat a l’altre tren?
En Hans es va quedar amb la boca oberta.
—L’he perdut de vista quan passàvem pel costat de l’andana de Reims…
—Ja ho tenim —va dir en Dieter—. Merda! Ha tornat a Reims. És un esquer. Tot aquest viatge ha estat una maniobra de distracció. —Estava furiós per haver estat tan babau.
—Què farem ara?
—Atraparem el tren i vostè tornarà a seguir-lo. Encara estic convençut que ens conduirà fins a la Flick Clairet. Pugi al cotxe, ens n’anem!