4

Els Grallons es van passar gairebé tot el dia per anar de París a Reims.

Van creuar sense problemes tots els punts de control. Les noves identitats falses els anaven tan bé com les anteriors i ningú no es va adonar que la Flick havia retocat amb llapis dels ulls la seva fotografia.

Però el tren s’aturava molt sovint i calia esperar hores enmig del no-res. La Flick s’estava asseguda al seu vagó i es moria d’impaciència a mesura que els minuts anaven passant inútilment. Ja s’imaginava el motiu d’aquell retard: els bombarders de les forces aèries americanes i de la RAF havien destruït la meitat de la línia. Quan el tren va reprendre lentament la marxa i va començar a avançar, van veure per la finestra els equips de reparació d’emergència que enretiraven raïls torçats i travessers destrossats per instal·lar-ne de nous. L’únic consol que li quedava era que aquell retard l’havia fet empipar menys que no pas a Rommel, que havia de fer tots els possibles per enviar les seves tropes a expulsar els invasors.

Sentia dins del cor una mena de pes fred i inert, i el seu pensament tornava constantment a la Diana i la Maude. De ben segur que a hores d’ara ja les devien haver interrogades, probablement les havien torturades i era possible fins i tot que les haguessin matat. La Flick coneixia la Diana de tota la vida. Hauria d’explicar al seu germà William tot el que havia passat. La mare de la Flick estaria gairebé tan disgustada com en William. La seva mare també havia participat en l’educació de la Diana.

Van començar a veure camps de vinyes i tot seguit magatzems de xampany al costat de les vies, i finalment van arribar a Reims quan faltaven uns minuts per a les quatre del diumenge. Tal com la Flick havia temut, s’havia fet massa tard per dur a terme la missió aquell mateix dia. Allò representava vint-i-quatre enervants hores més a territori ocupat. La Flick també havia d’afrontar un problema molt més concret: on passarien la nit?

Allò no era París. No hi havia un «barri xino» amb propietàries d’albergs poc amigues de fer preguntes, i la Flick no coneixia cap convent on les monges amaguessin tothom que hi anés a demanar la protecció d’aquell lloc sant. No hi havia carrerons on els indigents passessin desapercebuts per la policia dormint enmig de les escombraries.

La Flick coneixia tres amagatalls possibles: la casa d’en Michel, l’apartament de la Gilberte i la casa de mademoiselle Lemas a la Rue du Bois. Malauradament era molt probable que la Gestapo vigilés qualsevol d’aquests tres llocs, tot depenia de fins a quin punt haguessin penetrat en el sector Bollinger. Si en Dieter Franck s’ocupava de la investigació, la Flick tenia motius de sobres per témer el pitjor. No li quedava cap més remei que anar-ho a comprovar.

—Ens haurem de tornar a dividir en parelles —va dir a les altres—. Quatre dones juntes són massa sospitoses. La Ruby i jo sortirem primer. La Greta i la Jelly anireu cent metres darrere nostre.

Van anar caminant fins a casa d’en Michel, que no era gaire lluny de l’estació. Era el domicili conjugal de la Flick, però sempre l’havia considerat la casa d’ell. Hi havia habitacions de sobres per a quatre dones. Però estava convençuda que la Gestapo coneixia l’existència d’aquell indret: hauria estat molt estrany que cap dels homes que havien capturat diumenge passat, un cop sotmesos a tortura, no hagués confessat l’adreça d’en Michel. La casa era en un carrer molt concorregut amb diverses botigues. Mentre caminaven per la vorera, la Flick mirava discretament tots els cotxes aparcats al carrer i la Ruby feia el mateix amb les cases i les botigues. La casa d’en Michel era un edifici alt i estret en un elegant bloc d’immobles del segle XVIII. Tenia a la part del davant un petit pati amb una magnòlia. Era un lloc molt tranquil, sense moviment a les finestres. L’entrada tenia una capa de pols.

La primera vegada que van passar per davant no hi van veure res d’estrany: ni treballadors fent obres al carrer, ni badocs voltant entre les taules de la terrassa del bar Chez Régis, cap home recolzat en un pal del telègraf llegint un diari.

Van tornar a passar per l’altra vorera. Al davant del forn hi havia un Citroën Traction Avant negre amb dos homes asseguts al davant, fumant cigarrets amb cara d’avorriment.

La Flick es va posar tensa. Portava la perruca negra, de manera que estava segura que no l’havien identificada com la noia del cartell, però així i tot en passar-los pel costat el cor se li va accelerar.

Un cop va haver passat de llarg no podia evitar pensar que d’un moment a l’altre sentiria un crit darrere seu, però no el va sentir i, finalment, van arribar a la cantonada i va deixar anar un sospir d’alleujament.

Va alentir el pas. Els seus temors es van confirmar. La casa d’en Michel estava descartada. No tenia cap porta a la part del darrere, ja que l’edifici formava un bloc compacte. No hi podien entrar sense que les veiessin els agents de la Gestapo.

La Flick va considerar les altres dues possibilitats. Segurament, en Michel encara s’estava a l’apartament de la Gilberte, si no era que l’havien capturat. L’edifici tenia una entrada posterior que podia ser de gran utilitat. Però era un lloc petit i quatre convidats nocturns en un apartament d’una sola habitació no només hauria estat incòmode, també hauria provocat el recel dels veïns de l’edifici.

Semblava evident que el millor lloc on podien anar a passar la nit era a la casa de la Rue du Bois. La Flick hi havia estat dues vegades. Era una casa gran amb moltes habitacions. Mademoiselle Lemas era digna de tota confiança, i sempre estava disposada a alimentar convidats inesperats. Feia anys que allotjava agents britànics, pilots abatuts i presoners de guerra que s’havien escapat. I probablement sabia què havia passat amb en Brian Standish.

La casa estava situada a dos o tres quilòmetres del centre de la ciutat. Les quatre dones van començar a caminar en grups de dos a una distància d’un centenar de metres.

Van arribar al cap de mitja hora. La Rue du Bois era un carrer tranquil als afores de la ciutat: un equip de vigilància hauria tingut molts problemes per controlar la casa. Només hi havia un cotxe aparcat a la vista, un Peugeot 201 en molt bon estat, que era massa lent per a la Gestapo. Estava buit.

La Flick i la Ruby van fer un reconeixement preliminar de la casa de mademoiselle Lemas. Tenia l’aspecte habitual. El Simca Cinq estava aparcat al pati, allò era l’únic una mica estrany, perquè sempre solia aparcar-lo al garatge. La Flick va alentir el pas i va mirar discretament per la finestra. No hi va veure ningú. Mademoiselle Lemas no solia utilitzar aquella habitació: era una sala de la part del davant una mica passada de moda, amb un piano sempre net, els coixins impecables i la porta tancada excepte per acollir les visites més formals. Els seus convidats secrets sempre seien a la cuina, a la part del darrere de la casa, on era menys probable que els veiés algú.

En passar per davant de la porta la Flick va veure de cua d’ull que hi havia alguna cosa a terra. Era un raspall de dents de fusta. Sense aturar-se es va ajupir per recollir-lo.

—Ara t’has de rentar les dents? —va dir la Ruby.

—Sembla el d’en Paul —va dir gairebé convençuda que era realment el d’en Paul, tot i que a França n’hi devia haver centenars com aquell, potser milers i tot.

—Creus que és possible que sigui aquí?

—Potser sí.

—Per què hauria d’haver vingut?

—No ho sé. Potser per prevenir-nos d’algun perill.

Van fer la volta a l’edifici. Abans de tornar a apropar-se a la casa van esperar que arribessin la Greta i la Jelly.

—Aquesta vegada hi anirem juntes —va dir la Flick—. La Greta i la Jelly trucaran a la porta del davant.

—Déu meu senyor —va dir la Jelly—. Tinc els peus destrossats.

—La Ruby i jo entrarem per la part del darrere, només per precaució. No digueu res sobre nosaltres, només espereu que arribem.

Van tornar a agafar el carrer, aquesta vegada totes juntes. La Flick i la Ruby van entrar al pati, van passar per davant del Simca Cinq i es van arrossegar cap a la part del darrere. La cuina ocupava gairebé tota l’amplada de l’edifici a la part posterior, amb dues finestres i una porta entremig. La Flick va esperar fins que va sentir el ring metàl·lic del timbre, aleshores es va arriscar a mirar per la finestra.

El cor li va fer un salt. A la cuina hi havia tres persones: dos homes d’uniforme i una dona alta amb una exuberant cabellera pèl-roja, que, òbviament, no era mademoiselle Lemas.

En una fracció de segon, la Flick es va adonar que tots tres apartaven la mirada de les finestres i giraven el cap en direcció a la porta del davant.

La Flick es va tornar a ajupir.

Havia de pensar de pressa. Era evident que aquells homes eren de la Gestapo. La dona devia ser una traïdora francesa que es feia passar per mademoiselle Lemas. Fins i tot d’esquena li era molt familiar: els plecs elegants del vestit d’estiu verd que portava li recordaven alguna cosa.

De sobte, la Flick es va adonar que malauradament la Gestapo havia descobert aquella casa. Aquell lloc s’havia convertit ara en una trampa per als agents aliats. El pobre Brian Standish hi devia haver caigut de quatre grapes. La Flick es va preguntar si encara devia ser viu.

De sobte va sentir que l’envaïa una freda determinació. Va treure la pistola i la Ruby va fer el mateix.

—N’hi ha tres —va dir—. Dos homes i una dona —va respirar profundament. Havia arribat el moment de deixar de banda la pietat—. Matarem només els homes, d’acord?

La Ruby va assentir amb el cap.

La Flick va donar gràcies a Déu que la Ruby tingués una ment freda.

—Prefereixo agafar la dona viva per poder-la interrogar, però, si veiem que se’ns escapa, la matarem.

—Entesos.

—Els homes són a la part esquerra de la cuina. Tu encarrega’t d’aquesta finestra, jo aniré a l’altra. Mata el que tinguis més a prop. Dispara quan ho faci jo.

Va travessar tot el llarg de la casa arrossegant-se i es va quedar ajupida sota l’altra finestra. La respiració li anava cada vegada més de pressa i el cor semblava una locomotora, però tenia la ment clara com si estigués jugant una partida d’escacs. No havia disparat mai a través d’un vidre. Va decidir disparar tres trets seguits: un per trencar la finestra, un altre per matar l’home i el tercer per assegurar-se que l’havia mort. Va treure el fiador de la pistola i va apuntar al cel. Tot seguit es va posar dreta i va mirar per la finestra.

Els dos homes s’estaven de cara a la porta que donava al rebedor. Portaven l’arma a la mà. La Flick va apuntar amb la pistola el que tenia més a prop.

La dona havia sortit, però mentre la Flick apuntava va tornar a entrar i va obrir la porta de la cuina. La Greta i la Jelly van entrar sense sospitar res; aleshores van veure els homes de la Gestapo. La Greta va deixar anar un xisclet de por. Es va sentir alguna cosa —la Flick no va entendre què—, i tot seguit la Greta i la Jelly van alçar els braços.

La falsa mademoiselle Lemas va entrar a la cuina darrere seu. En veure-la de tan a prop la Flick la va reconèixer a l’instant. L’havia vista abans. Immediatament va recordar on. Era la dona que acompanyava en Dieter Franck a la plaça de Sainte-Cécile diumenge passat. La Flick s’havia pensat que era només l’amant del major. Evidentment, era alguna cosa més que una simple amant.

Tot d’una, la dona es va girar cap a la finestra i va veure el rostre de la Flick. Es va quedar amb la boca oberta i els ulls esbatanats i va alçar la mà per assenyalar el que estava veient. Els dos homes es van girar.

La Flick va prémer el gallet. El tret i el soroll de vidres trencats es van confondre. Sense moure’s ni un centímetre, va disparar dos trets més.

Al cap d’un segon, la Ruby va disparar.

Els dos homes van caure a terra.

La Flick va obrir d’un cop la porta i va saltar a la cuina.

La pèl-roja ja havia fet mitja volta i corria cap a la porta del davant. La Flick va apuntar-la amb la pistola, però ja era massa tard: en qüestió de segons la dona ja era al rebedor, fora del camp de visió de la Flick. Aleshores, la Jelly, amb una rapidesa insospitada, va sortir corrent darrere seu. Es va sentir un soroll de cossos que queien a terra i de mobles trencats.

La Flick va travessar la cuina i va donar un cop d’ull al rebedor. La Jelly havia tirat la dona a terra. També havia trencat les sinuoses i delicades potes d’una taula semicircular, havia fet bocins un gerro de porcellana xinesa que hi havia damunt i havia escampat pertot arreu les herbes seques que hi havia dins del gerro. La dona francesa maldava per posar-se dreta. La Flick va apuntar-la amb la pistola però no va disparar. La Jelly, fent gala d’uns reflexos impressionants, va agafar la dona pels cabells i va començar a donar-li cops contra el terra fins que va deixar de lluitar.

La dona portava unes sabates molt estranyes, una de negra i una altra de color marró.

La Flick va tornar a la cuina i va mirar els dos homes de la Gestapo que hi havia a terra. Va prendre’ls les pistoles i se les va ficar a la butxaca. Qualsevol arma abandonada podia utilitzar-la l’enemic.

De moment, els Grallons podien estar tranquils.

La Flick sentia que l’adrenalina encara li recorria les venes. Sabia que més tard li vindria a la memòria l’home que acabava de matar. El final d’una vida sempre era un moment horrible. En podia ajornar la solemnitat, però segur que tornaria. En qüestió d’hores o de dies la Flick es preguntaria si aquell jove d’uniforme havia deixat una vídua i nens orfes. Però de moment podia deixar totes aquelles coses de banda i pensar només en la missió que havia de portar a terme.

—Jelly —va dir—. Vigila la dona. Greta, busca algun cordill i lliga-la a una cadira. Ruby, ves a dalt i assegura’t que no hi hagi ningú més a la casa. Jo aniré al soterrani.

Va baixar les escales que conduïen al soterrani. Allí, enmig del terra empolsinat, va veure la figura d’un home lligat i emmordassat. La mordassa li cobria bona part del rostre, però de seguida es va adonar que li faltava mitja orella.

Li va treure el mocador de la boca, es va ajupir i li va fer un petó llarg i apassionat.

—Benvingut a França —va dir.

En Paul va somriure.

—És la millor benvinguda que m’han fet mai.

—Tinc el teu raspall de dents.

—Va ser un acte desesperat. No m’acabava de refiar d’aquella pèl-roja.

—M’ha fet sospitar que potser passava alguna cosa.

—Gràcies a Déu.

Va treure’s la petita navalla que portava a la solapa i va començar a tallar les cordes.

—Com has arribat aquí?

—Vaig saltar en paracaigudes ahir a la nit.

—I per què dimonis has vingut?

—La ràdio d’en Brian és en mans de la Gestapo. Us volia avisar.

La Flick se li va llançar al damunt i va abraçar-lo amb totes les seves forces.

—M’alegro tant que siguis aquí!

En Paul la va abraçar i li va fer un petó.

—Aleshores m’alegro d’haver vingut.

Van pujar al pis de dalt.

—Mireu què he trobat al celler —va dir la Flick.

Las dones el van saludar i van mirar la Flick esperant instruccions. La Flick va reflexionar un instant. Havien passat cinc minuts del tiroteig. Segurament els veïns havien sentit els trets, però la majoria dels francesos s’ho prenien amb calma a l’hora de trucar a la policia: els feia por acabar a les oficines de la Gestapo responent les seves preguntes. De tota manera no podia assumir riscos innecessaris. Havien de sortir d’allà al més aviat possible.

Es va mirar la falsa mademoiselle Lemas, que havien lligat en una cadira de la cuina. Sabia el que havia de fer i només de pensar-hi se li trencava el cor.

—Com es diu? —va preguntar-li.

—Stéphanie Vinson.

—Vostè és l’amant d’en Dieter Franck.

Estava pàl·lida com la neu però la seva actitud era desafiadora. La Flick va pensar que era molt bonica.

—En Dieter em va salvar la vida.

De manera que era així com en Franck s’havia guanyat la seva lleialtat, va pensar la Flick. No hi veia cap diferència: un traïdor era un traïdor tingués els motius que tingués.

—Vostè va portar l’Helicòpter a aquesta casa perquè el detinguessin.

La Stéphanie no va dir res.

—És viu o mort, l’Helicòpter?

—No ho sé.

La Flick va assenyalar en Paul.

—A ell també l’ha dut aquí. Ha ajudat la Gestapo a detenir-nos a tots. —En pensar en en Paul la veu li tremolava de ràbia.

La Stéphanie va abaixar la mirada.

La Flick es va situar darrere la cadira i va treure la pistola.

—És francesa i així i tot ha col·laborat amb la Gestapo. Ens podria haver matat a tots.

Els altres, quan van entendre el que estava a punt de passar, es van apartar de la línia de foc. La Stéphanie no podia veure la pistola, però s’adonava que succeïa alguna cosa.

—Què en faran, de mi? —va preguntar amb un fil de veu.

—Si la deixo aquí —va dir la Flick—, correrà a explicar a en Dieter quants som, li donarà la nostra descripció i l’ajudarà a capturar-nos per tal que ens torturin i ens matin… M’equivoco?

La Stéphanie no va contestar.

La Flick va apuntar al clatell de la Stéphanie.

—Té cap excusa per haver ajudat l’enemic?

—He fet el que havia de fer. No és això el que fa tothom?

—Exacte —va dir la Flick, i va prémer dues vegades el gallet.

L’explosió va ressonar en aquell petit espai. La sang i alguna altra cosa va sortir a dolls del rostre de la dona i li va esquitxar la faldilla de l’elegant vestit verd; tot seguit el cos va caure endavant sense fer soroll.

La Jelly va sentir un calfred i la Greta es va girar d’esquena. Fins i tot en Paul va empal·lidir. La Ruby va ser l’única que es va mostrar impertorbable.

Es van quedar tots en silenci un instant.

Aleshores la Flick va dir:

—Sortim d’aquest lloc de seguida.