3

La Flick se sentia alleujada; l’equip havia superat força bé la sessió d’entrenament d’aquell matí. Totes havien après la tècnica de deixar-se caure, que era la part més complicada del salt amb paracaigudes. La sessió de lectura de mapes no havia anat tan bé. La Ruby no havia anat mai a l’escola i amb prou feines sabia llegir: per a ella un mapa era com una pàgina escrita en xinès. Conceptes com ara nord-nord-est deixaven completament desconcertada la Maude, que es mirava l’instructor bellugant les pestanyes amb aire seductor. La Denise, malgrat la seva acurada educació, va demostrar que era incapaç d’entendre una sola coordenada. Si a França el grup es dividia, va pensar la Flick, preocupada, no hi hauria cap esperança que fossin capaces d’orientar-se elles soles.

A la tarda van passar a temes més complicats. L’instructor d’armes era el capità Jim Cardwell, amb un caràcter molt diferent del d’en Bill Griffiths. En Jim era un home tolerant, amb el rostre adust i un bigoti negre abundant. Va somriure afablement quan les noies van descobrir com n’arribava a ser de difícil tocar un arbre a sis passes de distància amb un Colt automàtic del calibre 45.

La Ruby se sentia força còmoda amb una pistola a les mans i tenia força bona punteria. La Flick sospitava que no era la primera vegada que tenia una arma a la mà. La Ruby es va sentir més còmoda encara quan en Jim la va abraçar per ensenyar-li a agafar correctament un rifle Lee-Enfield canadenc. Va dir-li alguna cosa a cau d’orella i ella li va somriure amb una lluïssor de picardia en aquells ulls obscurs. S’havia passat tres mesos en una presó de dones, va pensar la Flick, no era gens estrany que li agradés el contacte amb un home.

La Jelly també feia anar les armes amb molta familiaritat. Però la Diana va ser l’estrella de la sessió. Amb el rifle tocava el centre de la diana cada vegada que disparava, i va buidar-ne la recambra disparant els cinc trets de cadascun dels dos carregadors en una successió de trets mortals.

—Molt bé —va dir en Jim, sorprès—. Hauria d’ocupar el meu lloc.

La Diana va mirar la Flick exultant.

—En algunes coses no ets pas la millor —va dir.

«Què dimonis he fet jo per merèixer això?», va pensar la Flick. Que potser la Diana recordava que quan anaven a l’escola la Flick sempre obtenia més bons resultats? Encara li dolia aquella rivalitat infantil?

La Greta era l’única que no se’n sortia. Tornava a ser més femenina que les dones de veritat. Cada vegada que sentia un tret es posava les mans a les orelles, saltava com un conill i tancava els ulls aterrida mentre premia el gallet. En Jim hi posava tota la paciència del món, fins i tot va donar-li taps per a les orelles per amortir el soroll, i li agafava la mà per ensenyar-li a prémer el gallet amb suavitat, però no servia de res: era massa espantadissa per ser una bona tiradora.

—El que passa és que jo no serveixo per a aquesta mena de coses —va dir desesperada.

—Llavors, què dimonis hi fas aquí? —va preguntar-li la Jelly.

—La Greta és enginyera. Ella ens dirà on hem de posar les càrregues —va respondre la Flick ràpidament.

—I per què necessitem una enginyera alemanya?

—Soc anglesa —es va defensar la Greta—. El meu pare va néixer a Liverpool.

—Si això és un accent de Liverpool —va deixar anar la Jelly escèpticament—, jo soc la duquessa de Devonshire.

—Guardeu-vos l’agressivitat per a la propera sessió —va dir la Flick—. De seguida entrarem al combat cos a cos.

Aquelles disputes la preocupaven. Era necessari que confiessin les unes en les altres.

Va tornar al jardí de la casa, on en Bill Griffiths ja les esperava. S’havia posat uns pantalons curts i mitjons de tenis i feia flexions sense samarreta a la gespa. Quan es va posar dret, a la Flick li va fer l’efecte que volia que les noies admiressin el seu físic.

Per ensenyar autodefensa, a en Bill li agradava donar una arma a un estudiant i dir-li: «Ataca’m». Tot seguit demostrava com una persona desarmada podia desfer-se d’un agressor. Era una lliçó dramàtica i memorable. De vegades en Bill era excessivament violent, però la Flick pensava sempre que valia més que els agents s’hi acostumessin aviat.

Aquell dia havia disposat sobre l’antiga taula de pi tota una selecció d’armes: un ganivet amb un aspecte temible, que segons ell formava part de l’equip d’un membre de les SS; una pistola automàtica Walther P38, de les que la Flick havia vist a les mans dels oficials alemanys; una porra de la policia francesa; un cable elèctric de color blanc i negre que ell anomenava una «garrota», i una ampolla de cervesa amb el coll trencat de manera que quedava un cercle de vidre molt esmolat. Es va tornar a posar la camisa per començar la sessió d’entrenament.

—Com escapar d’un home que t’apunta amb una pistola —va començar. Va agafar la Walther, en va treure el fiador i va donar la pistola a la Maude. Ella el va apuntar—. Tard o d’hora el vostre capturador us voldrà portar a algun lloc. —Els va parlar amb confiança, tutejant-les com si fossin alumnes d’escola. Es va girar d’esquena amb les mans enlaire—. Amb una mica de sort us seguirà de ben a prop amb la pistola clavada a l’esquena. —Va caminar dibuixant un ampli cercle amb la Maude darrere seu—. Maude, vull que premis el gallet així que intueixis que em vull escapar.

Va apressar el pas i la Maude va haver d’accelerar una mica per seguir-lo de prop, i en fer-ho ell va fer una passa al costat i se li va posar al darrere. Va agafar-li el canell de la mà dreta amb el seu braç i li va donar un cop amb un moviment sobtat, de dalt cap a baix.

Ella va fer un crit i va deixar anar l’arma.

—Aquí és on podeu cometre un error fatal —va dir mentre la Maude es fregava el canell—. En aquest moment no us heu de posar mai a córrer. Si ho feu, el policia alemany tornarà a agafar l’arma i us dispararà per l’esquena. El que heu de fer és… —Va agafar la Luger, va apuntar la Maude i va disparar. Es va sentir un tret. La Maude va xisclar i la Greta també—. Evidentment, aquesta pistola està carregada amb bales de fogueig —va explicar en Bill.

De vegades la Flick hauria volgut que en Bill s’estalviés una mica de dramatisme en les seves demostracions.

—De seguida practicarem aquestes tècniques en parelles —va continuar. Va agafar el fil elèctric i es va dirigir a la Greta—. Posa’m això al voltant del coll. Quan jo t’ho digui estira tan fort com puguis. —Li va donar el cable—. El de la Gestapo o el gendarme francès traïdor i col·laboracionista us podria matar amb aquest cable, però és impossible que pugui aguantar el vostre pes. D’acord, Greta, prova d’escanyar-me.

La Greta va dubtar un instant i tot seguit va estirar amb totes les seves forces.

El cable es va clavar al coll musculós d’en Bill. Ell va saltar amb les dues cames endavant i va caure d’esquena. A la Greta se li va escapar el cable de les mans.

—Malauradament —va dir en Bill—, això us deixa a terra amb l’enemic dret damunt vostre, una situació no gaire favorable. —Es va tornar a posar dret—. Ara ho tornarem a provar, però abans de caure a terra agafaré el meu assassí pel canell.

Van tornar a la posició inicial i la Greta va estirar el cable amb força. En Bill va agafar-la pel canell, es va deixar anar i la va fer caure damunt seu. Quan la va tenir al damunt va arronsar una cama i li va donar un cop de genoll sec a l’estómac. Ella va rodolar per sortir del seu damunt i es va arronsar, provant d’agafar aire i fent arcades.

—Per l’amor de Déu, Bill, això ha estat massa!

En Bill semblava satisfet.

—La Gestapo és molt pitjor que no pas jo —va dir, i va anar a ajudar la Greta a alçar-se—. Ho sento —es va disculpar.

—Ets un nazi de merda —va dir la Greta panteixant.

La Flick va acompanyar la Greta fins a la casa i la va fer seure a la cuina. La cuinera, que pelava patates per al dinar, li va oferir una tassa de te, que la Greta va acceptar agraïda. Quan la Flick va tornar al jardí, en Bill ja havia escollit una altra víctima, la Ruby, i li havia donat la porra de policia. La mirada de la Ruby era una mica múrria i la Flick va pensar: «Si jo fos ell, aniria amb molt de compte».

La Flick ja havia vist en Bill fent la demostració d’aquella tècnica altres vegades. Quan la Ruby alcés la mà dreta per donar-li un cop de porra, ell li agafaria el braç, es giraria i la faria saltar per sobre l’espatlla. Cauria d’esquena i es donaria una trompada força dolorosa.

—D’acord, gitaneta —va dir en Bill—. Ara pega’m amb aquesta porra tan fort com vulguis.

La Ruby va alçar el braç i en Bill s’hi va apropar, però aquella acció no va seguir el curs habitual. Quan en Bill va agafar-la, el braç ja no hi era. La porra va caure a terra. La Ruby es va apropar a en Bill i li va clavar un bon cop de genoll a l’entrecuix. En Bill va deixar anar un crit de dolor. Ella el va agafar de la camisa, se’l va apropar ràpidament i li va donar un cop al nas. Tot seguit, amb aquelles sabates negres i robustes que portava, li va donar una puntada a la tíbia i en Bill va caure a terra traient sang pel nas.

—Mala puta, qui t’ha manat que facis això? —va cridar.

—La Gestapo és molt pitjor que jo —va dir la Ruby.