7

La Flick havia estat al Ritz en una altra ocasió quan estudiava a París abans de la guerra. Ella i una amiga seva s’havien posat barrets i maquillatge, guants i mitges, i havien travessat la porta com si ho fessin cada dia. S’havien passejat per la galeria comercial de l’hotel, i s’havien fet un tip de riure en llegir els preus absurds de les bufandes, les estilogràfiques i els perfums. S’havien assegut al vestíbul fent veure que esperaven algú que feia tard mentre criticaven els vestits de les dones que anaven a l’hotel a prendre el te. Elles no s’havien atrevit a demanar ni tan sols un got d’aigua. En aquells temps la Flick estalviava fins a l’últim cèntim per pagar les butaques més barates de la Comédie Française.

D’ençà de l’ocupació havia sentit que els propietaris provaven de portar l’hotel amb el màxim de normalitat possible, tot i que alts dirigents nazis ocupaven permanentment moltes de les habitacions. Aquell dia no tenia ni guants ni mitges, però s’havia empolvorat la cara i s’havia posat la boina inclinada amb un aire desenfadat i va pregar a Déu perquè alguns dels clients actuals de l’hotel es veiessin obligats a compromisos semblants.

A l’exterior de l’hotel, a la Place Vendôme, hi havia fileres de vehicles militars i limusines negres. A la façana de l’edifici la brisa feia onejar sis orgulloses banderes nazis vermelles. Un porter amb un barret alt i pantalons vermells va examinar amb suspicàcia les dues dones.

—No poden entrar —va dir.

La Flick portava un vestit blau cel, molt arrugat, i la Ruby, un altre de blau marí i una gavardina d’home. No anaven vestides precisament per anar a sopar al Ritz. La Flick va provar d’imitar l’altivesa d’una francesa quan ha d’abaixar els fums a un inferior. Va aixecar el nas i va dir:

—Quin problema hi ha?

—Aquesta entrada està reservada per a les personalitats, madame. Ni tan sols als coronels alemanys no els està permès utilitzar-la. Haurà de fer la volta per la Rue Cambon i entrar per la porta del darrere.

—Com vulgui —va dir la Flick cortesament, tot i que en realitat s’alegrava que no els hagués dit que no anaven prou ben vestides.

Ella i la Ruby van fer la volta a l’edifici ràpidament i van trobar l’entrada del darrere.

El vestíbul era un esclat de llum i les barres a banda i banda eren plenes d’homes amb vestit de nit o d’uniforme. El brogit de les converses xerricava i petava amb les consonants alemanyes, res a veure amb les lànguides vocals franceses. La Flick es va sentir com si acabés d’entrar a la fortalesa de l’enemic.

Es va dirigir al taulell de recepció. Un conserge que duia una levita amb els botons de llautó se la va mirar amb altivesa. En adonar-se que no era ni alemanya ni una francesa rica va dir amb indiferència:

—Què desitja?

—Volia comprovar si mademoiselle Legrand és a la seva habitació —va dir la Flick, decidida. Va donar per fet que la Diana devia haver utilitzat el nom fals que constava als papers, Simone Legrand—. Tinc una cita amb ella.

El conserge va fer una passa enrere.

—Puc saber qui la demana?

—Madame Martigni. Soc la seva empleada.

—D’acord. De fet mademoiselle és al menjador del darrere amb la seva acompanyant. Hauria de parlar amb el cap de cambrers.

La Flick i la Ruby van travessar el vestíbul i van entrar al restaurant. Era un autèntic retrat de la vida elegant: tovalles blanques, coberteria de plata, espelmes i cambrers vestits de negre que anaven amunt i avall carregats de menjar. Ningú no hauria dit que mig París es moria de fam. La Flick va sentir l’aroma del cafè de veritat.

Es va aturar a la porta i de seguida va veure la Diana i la Maude. S’estaven en una petita taula a l’altre extrem del menjador. Mentre la Flick les observava la Diana va agafar una ampolla de vi d’una glaçonera brillant que hi havia al costat de la taula i va servir una mica de vi a la Maude i després a ella mateixa. A la Flick li van venir ganes d’escanyar-la.

Es va dirigir cap a la taula, però el cap de cambrers l’hi va impedir. Observant atentament el seu vestit barat li va dir:

—Volia alguna cosa, madame?

—Bona nit —va dir ella—. He de parlar amb aquella dama d’allí al fons.

El cap de cambrers no es va moure d’on era. Era un home menut d’aspecte fràgil, però no era fàcil d’enredar.

—Potser li puc fer arribar un missatge de part seva.

—Temo que això no podrà ser, és un tema massa personal.

—Aleshores li faré saber que és aquí. El seu nom?

La Flick va mirar en direcció a la Diana, però la Diana no treia la vista del plat.

—Soc madame Martigni —va dir la Flick al final—. Digui-li que necessito parlar amb ella immediatament.

—D’acord. Si no li fa res, madame, esperi’s aquí.

La Flick va serrar les dents amb ràbia. Mentre el cambrer s’allunyava li van venir ganes d’avançar-lo corrent. Aleshores es va adonar que un home amb l’uniforme negre de les SS que s’estava assegut en una taula al seu costat l’observava. Quan es van creuar les seves mirades, la Flick va apartar la vista i va sentir que se li feia un nus a la gola. Era possible que només sentís curiositat per aquella discussió entre ella i el cap de cambrers? Potser intentava recordar on l’havia vista abans? O simplement la trobava atractiva? En qualsevol cas, la Flick va pensar que no li convenia fer un escàndol.

Cada segon que passava la situació es tornava més i més perillosa. Va reprimir les ganes de fugir per cames.

El cap de cambrers va dir alguna cosa a la Diana, tot seguit es va girar i va fer un gest a la Flick perquè s’hi acostés.

—Val més que m’esperis aquí —va dir la Flick a la Ruby—, una persona desperta sempre menys sospites que dues.

Es va dirigir ràpidament a la taula de la Diana, i va observar indignada que ni la Maude ni la Diana es prenien la molèstia de sentir-se culpables. La Maude semblava fins i tot satisfeta amb ella mateixa i la Diana es mostrava altiva. La Flick va recolzar les mans a la taula i es va inclinar per parlar-los en veu baixa.

—Això és perillosíssim. Ara vull que us aixequeu i que vingueu amb mi. Pagarem a la sortida.

S’havia mostrat tan contundent com havia pogut, però aquelles dues noies vivien en un món de fantasies.

—Sigues raonable, Flick —va dir la Diana.

La Flick estava indignada. Com podia ser tan estúpida i arrogant, la Diana?

—Tros d’imbècil —va dir—. Que no ho veus, que aconseguiràs que et matin?

La Flick es va adonar de seguida que insultar-la d’aquella manera havia estat un error. La Diana va respondre amb aires de superioritat.

—És la meva vida. Tinc tot el dret a assumir aquest risc…

—Però també ens poses en perill a nosaltres, poses en perill tota la missió. Aixeca’t de la cadira ara mateix.

—Escolta… —Darrere la Flick es va sentir un rebombori.

La Diana va callar per veure què passava.

La Flick es va girar i es va quedar bocabadada.

A l’entrada acabava d’aparèixer l’oficial alemany tan elegant que havia vist feia pocs dies a la plaça de Sainte-Cécile. El va reconèixer de seguida: un home alt amb un elegant vestit negre i un mocador blanc a la butxaca de l’americana.

Es va girar d’esquena ràpidament amb el cor accelerat i va pregar perquè no se n’hagués adonat. Amb la perruca negra era molt probable que no l’hagués reconeguda a primera vista.

Va recordar com es deia: Dieter Franck. N’havia trobat la fotografia entre els fitxers d’en Percy Thwaite. Era un antic detectiu de policia. Va recordar la nota que havia llegit a la part posterior de la fotografia: «Peça clau del personal d’intel·ligència de Rommel, es té constància que es tracta d’un interrogador hàbil i un torturador sense pietat».

Per segona vegada en una setmana el tenia prou a prop per engegar-li un tret.

La Flick no creia en les coincidències. Hi havia d’haver un motiu pel qual es trobés al mateix lloc que ella.

De seguida va entendre de què anava tot plegat. Quan es va tornar a girar va veure aquell oficial que caminava ràpidament cap a on eren elles, amb quatre homes de la Gestapo darrere seu. El cambrer els seguia de ben a prop amb una expressió de terror al rostre.

La Flick es va tornar a girar d’esquena i se’n va anar ràpidament.

En Dieter es va dirigir directament a la taula de la Diana.

De sobte tothom s’havia quedat mut: els clients van deixar les frases a mitges, els cambrers es van oblidar de servir les verdures, i el sommelier es va quedar amb un gerro de claret a les mans.

La Flick va arribar a la porta on l’esperava la Ruby, que li va dir a cau d’orella:

—Les detindrà. —Va agafar la pistola.

La mirada de la Flick es va tornar a creuar amb la del major de les SS.

—No treguis la pistola —va dir—. No hi podem fer res. Potser ens el podem carregar a ell i als quatre homes de la Gestapo, però estem envoltades d’oficials alemanys. Encara que aconseguíssim matar aquests cinc, els altres ens farien bocins.

En Franck estava interrogant la Diana i la Maude. La Flick no sentia el que deien. La Diana utilitzava el to d’altivesa i indiferència que feia servir sempre que s’equivocava. A la Maude se li van omplir els ulls de llàgrimes.

Segurament, en Dieter Franck els havia demanat els papers, perquè totes dues alhora van començar a remenar les bosses que havien deixat a terra. L’oficial alemany va canviar de posició i es va situar al costat de la Diana, una mica darrere seu, mirant per sobre la seva espatlla, i de sobte la Flick va intuir el que estava a punt de passar.

La Maude va treure els papers, però la Diana va treure la pistola. Es va sentir un tret i un dels homes uniformats de la Gestapo es va cargolar endavant i va caure a terra. Al restaurant va esclatar el pànic. Les dones xisclaven, els homes es posaven a cobert. Es va sentir un segon tret i un altre home de la Gestapo va deixar anar un crit. Alguns dels clients van començar a córrer en direcció a la sortida.

La Diana va apuntar amb la seva arma un altre home de la Gestapo. A la Flick li va venir de sobte un record al cap: la Diana als boscos de Somersholme asseguda a terra amb un cigarret als llavis i tot de conills morts al seu voltant. Va recordar el que li havia dit: «Ets una assassina». Tenia tota la raó.

Però la Diana no va tenir temps de disparar per tercera vegada.

En Dieter Franck havia conservat la calma. Amb les dues mans va agafar el braç dret de la Diana i li va donar un cop al canell amb el cantell de la taula. La Diana va deixar anar un crit de dolor i la pistola li va caure de la mà. En Dieter la va arrencar de la cadira, la va estirar de bocaterrosa al damunt de la catifa i va posar els genolls sobre aquella esquena menuda. Va posar-li les mans al darrere i la va emmanillar, sense fer cas dels crits de dolor que feia la Diana cada vegada que li tocava el canell ferit. En Dieter es va posar dret.

—Sortim d’aquí —va dir la Flick a la Ruby.

La gent s’apinyava a la porta, un munt d’homes i dones espantats es donaven cops de colze per passar tots alhora. Abans de tenir temps de moure’s, el major de les SS que l’havia estat mirant feia una estona s’havia posat dempeus i ara l’agafava del braç.

—Esperi un moment —va dir en francès.

La Flick va fer un esforç per contenir el pànic.

—Tregui’m les mans del damunt!

Ell va agafar-la més fort encara.

—Em fa l’efecte que coneix aquelles dones —va dir.

—No, no les conec! —Va provar de desfer-se d’aquell home, però el major la va estirar del braç.

—Em sembla que haurà de contestar unes quantes preguntes.

Es va sentir un altre tret. Algunes dones van xisclar, però ningú no sabia d’on venia el so. El rostre de l’oficial de les SS es va contreure en un gest de dolor, va caure a terra, i aleshores la Flick va veure la Ruby darrere seu que es ficava la pistola a la butxaca de l’impermeable.

La Flick i la Ruby van passar sense contemplacions entre la multitud que hi havia a la porta i van sortir corrents al vestíbul. No cridaven gaire l’atenció perquè tothom corria.

Al davant de la vorera de la Rue Cambon hi havia tot de cotxes aparcats, alguns d’ells amb el xofer a dins. La majoria, però, corrien cap a l’hotel per veure què estava passant. La Flick va veure un Mercedes 230 Sedan amb la roda de recanvi enganxada al marxapeu. Va mirar-hi a dins: la clau estava posada al contacte.

—Entra! —va dir-li cridant a la Ruby.

Va seure darrere el volant i va engegar el cotxe. Es va sentir el brogit d’un motor molt potent. Va posar primera, va girar el volant, va prémer l’accelerador i es va allunyar del Ritz a tota velocitat. El cotxe era lent i feixuc, però molt estable: un cop agafava velocitat prenia els revolts com si fos un tren.

Quan es van haver allunyat una mica, la Flick va valorar com estava la situació. Acabava de perdre una tercera part de l’equip, i la millor tiradora. Va considerar la possibilitat de suspendre immediatament la missió, però al final va decidir continuar. Seria difícil: hauria de trobar una explicació per al fet que només hi hagués quatre dones a l’equip de neteja en lloc de les sis que solien assistir al palau, però sempre es podia inventar alguna excusa. Allò volia dir que l’interrogatori seria més estricte, però estava disposada a assumir aquell risc.

Va abandonar el cotxe a la Rue de la Chapelle. Ella i la Ruby estaven, de moment, fora de perill. Van caminar ràpidament fins a l’alberg. La Ruby va anar a buscar la Greta i la Jelly i les va fer anar a la cambra de la Flick, que els va explicar tot el que acabava de passar.

—Interrogaran la Diana i la Maude immediatament —va dir—. En Dieter Franck és un interrogador molt hàbil i no té pietat, de manera que hem de donar per fet que li diran tot el que saben, inclosa l’adreça d’aquest hotel. Això vol dir que la Gestapo podria ser aquí en qüestió de minuts. Hem de marxar de seguida.

La Jelly plorava.

—Pobra Maude —va dir—, era una estúpida, però no es mereix que la torturin.

La Greta era més pragmàtica:

—On anirem?

—Ens amagarem al convent que hi ha al costat de l’alberg. Accepten tothom. En altres ocasions ja hi he amagat presoners de guerra. Ens deixaran quedar fins que es faci de dia.

—I, aleshores, què?

—Anirem a l’estació tal com teníem previst. La Diana confessarà a en Dieter Franck els nostres noms reals, els noms en codi i les nostres identitats falses. Alertarà tots els seus homes perquè detinguin qualsevol persona amb els nostres noms falsos. Afortunadament tinc papers nous per a totes amb les mateixes fotografies però amb una altra identitat. La Gestapo no té cap fotografia vostra i jo he canviat d’aspecte, de manera que els guàrdies del punt de control no ens podran reconèixer de cap manera. Tanmateix, i com a mesura de seguretat, no anirem a l’estació a primera hora… Ens esperarem fins a les deu i així ens podrem amagar entre la gent.

—La Diana també els dirà quin és l’objectiu de la missió —va dir la Ruby.

—Els dirà que tenim ordres de volar un túnel del ferrocarril a Marles. Afortunadament aquesta no és pas la nostra missió. Es una tapadora que em vaig inventar.

—Flick —va dir la Jelly amb admiració—. Penses en tot.

—Sí —va dir ella entristida—. És per això que encara soc viva.