5

Quan en Dieter va aparcar al davant de la Rue du Bois eren les sis del matí. El cotxe de color blau cel estava tot cobert de terra i d’insectes morts després d’un trajecte tan llarg. Mentre sortia del vehicle el sol del capvespre es va amagar darrere un núvol i aquell carreró dels afores va quedar submergit entre ombres. Li va venir un calfred.

Es va treure les ulleres de motorista —havia fet tot el viatge amb la capota abaixada— i es va passar els dits pels cabells per allisar-los.

—Esperi’m aquí, si us plau, Hans —va dir. Volia estar tot sol amb la Stéphanie.

En obrir la porta del jardí del davant es va adonar que el Simca Cinq de mademoiselle Lemas no hi era. La porta del garatge estava oberta, però el garatge estava buit. Potser la Stéphanie havia fet servir el cotxe? Però on podia haver anat? S’hauria d’haver quedat allí protegida pels dos homes de la Gestapo.

Va travessar ràpidament el caminet del jardí i va estirar la corda de la campana. El ressò del timbre es va esmorteir lentament i tot seguit es va sentir un silenci molt estrany. Va mirar per la finestra a la sala del davant, però aquella habitació estava sempre buida. Va tornar a trucar. No hi va anar ningú a obrir la porta. Va ajupir-se una mica per mirar pel forat de la bústia, però no va poder veure gran cosa: només part de l’escala, una pintura d’una muntanya suïssa i la porta de la cuina mig oberta. No hi havia moviment.

Va donar un cop d’ull a la casa del costat i va veure la cara d’una persona que s’apartava ràpidament de la finestra i una cortina que tornava al seu lloc.

Va fer la volta a la casa, va travessar el pati per anar al jardí del darrere. Hi havia dues finestres trencades i la porta del darrere també era oberta. Se li va encongir el cor. Què havia passat allà?

—Stéphanie?! —va cridar.

No es va sentir cap resposta.

Va entrar a la cuina.

Al principi no va entendre què era allò que tenia davant dels ulls. Hi havia una mena de paquet lligat en una cadira de cuina amb un cordill qualsevol. Semblava un cos de dona amb la part de dalt destrossada. Immediatament la seva experiència com a policia li va fer entendre que aquella cosa horrible era el cadàver d’una dona amb un tret al cap. Aleshores va veure que el cadàver d’aquella dona portava unes sabates estranyes, una de negra i una de marró, i va entendre que aquella dona era la Stéphanie. Va deixar anar un crit de dolor, es va posar les mans a la cara i lentament es va deixar caure de genolls a terra, somicant.

Al cap d’un minut es va treure les mans del davant dels ulls i va fer un esforç per tornar-la a mirar. El detectiu que portava a dintre va veure la sang a la falda del vestit i va entendre que li havien disparat des del darrere. Potser ho havien fet per pietat, així li havien estalviat el terror d’adonar-se que estava a punt de morir. Li havien disparat dos trets, va pensar. Eren els orificis de sortida de les bales el que feia que aquell rostre tan bell tingués un aspecte tan terrible; li havien destrossat els ulls i el nas, tenia els llavis tacats de sang però intactes. Si no hagués estat per les sabates no hauria estat capaç de reconèixer-la. Els ulls se li van omplir de llàgrimes i tot se li va tornar borrós.

El sentiment de pèrdua era com una ferida. Mai no havia sentit un impacte tan gran com en el moment d’adonar-se que la Stéphanie era morta. Mai més no tornaria a veure la seva mirada orgullosa; mai més no es tornarien a girar els caps quan entrés als restaurants; mai més no podria tornar a veure com es posava les mitges de seda sobre aquells bessons perfectes. El seu estil i el seu enginy, els seus temors i desitjos havien desaparegut del mapa definitivament. Va sentir com si fos a ell a qui havien disparat i hagués mort una part d’ell mateix. Amb un fil de veu va pronunciar el nom de la Stéphanie, l’única cosa que n’hi quedava.

Aleshores va sentir una veu darrere seu.

Va deixar anar un crit de sorpresa.

Va tornar a sentir una veu: com un gemec sense paraules, però humà. Es va posar dret d’un salt, va mirar per tota l’habitació mentre s’eixugava les llàgrimes que li omplien els ulls. Per primera vegada es va adonar que hi havia dos homes a terra. Tots dos anaven d’uniforme. Eren els guardaespatlles de la Gestapo que havien assignat a la Stéphanie. No havien pogut protegir-la, però, com a mínim, havien donat les seves vides per intentar-ho.

O si més no un d’ells l’havia donada.

Un d’ells no es movia, però l’altre intentava dir-li alguna cosa. Era un noi jove, d’uns dinou o vint anys, amb els cabells foscos i un bigoti discret. La gorra de l’uniforme li havia caigut al terra de linòleum, al costat del cap.

En Dieter s’hi va acostar ràpidament i es va agenollar al seu costat. Es va adonar que tenia ferides de sortida de bala al pit: li havien disparat des de darrere. S’estava estirat enmig d’un bassal de sang. Va inclinar el cap i va moure els llavis. En Dieter va acostar l’orella a la boca de l’home.

—Aigua —deia.

S’estava dessagnant. Quan s’apropava el final sempre demanaven aigua, en Dieter ho sabia, ho havia vist al desert. Va trobar una tassa, la va omplir a la pica i l’hi va acostar als llavis. Se la va beure tota, l’aigua li regalimava per la barbeta sobre la guerrera tacada de sang.

En Dieter sabia que havia de trucar a un metge, però primer volia saber què havia passat. Si ho deixava per més endavant potser l’home moriria sense tenir temps d’explicar-li tot el que sabia. Va dubtar un instant. Aquell home no tenia cap importància. Primer l’interrogaria i després trucaria a un metge.

—Qui ho ha fet? —va preguntar, i va tornar a inclinar el cap per escoltar el fil de veu del moribund.

—Quatre dones —va respondre amb veu ronca.

—Els Grallons —va murmurar en Dieter amargament.

—Dues al davant… dues al darrere.

En Dieter va assentir amb el cap. Podia veure perfectament el que havia passat. En sentir el timbre, la Stéphanie havia anat a obrir la porta del davant. Els homes de la Gestapo estaven preparats i miraven en direcció al rebedor. Les terroristes havien saltat per les finestres de la cuina i els havien disparat per darrere. I després…

—Qui ha matat la Stéphanie?

—Aigua…

En Dieter va haver de fer un esforç per controlar la pressa. Va tornar a la pica, va omplir una altra vegada la tassa i va apropar-la als llavis del moribund. De nou se la va empassar tota, va deixar anar un sospir d’alleujament, que a l’instant es va convertir en un gemec horrible.

—Qui ha matat la Stéphanie? —va repetir en Dieter.

—La més baixa —va dir l’home de la Gestapo.

—La Flick —va dir en Dieter, i un terrible desig de venjança li va omplir el cor.

—Ho sento molt, major… —va murmurar aquell noi.

—Com ha anat?

—Ràpid… tot ha anat molt ràpid.

—Expliqui’s.

—L’han lligada… Han dit que era una traïdora… La pistola al clatell… Llavors han marxat.

—Traïdora? —va dir en Dieter.

L’home va assentir amb el cap.

En Dieter va fer un esforç per no sanglotar.

—Ella no va disparar mai a ningú al clatell —va dir amb la veu prenyada de dolor.

Però l’home de la Gestapo no el va sentir. Els llavis no se li movien i havia deixat de respirar.

En Dieter va allargar la mà dreta i va tancar-li suaument les parpelles.

—Descansa en pau —va murmurar.

Aleshores, d’esquena al cos de la dona que tant havia estimat, es va dirigir al telèfon.