4

Faltava un minut per a les tres quan en Dieter va aparcar al davant de l’hotel Frankfort. Va travessar ràpidament la plaça empedrada fins a la catedral sota la mirada dels àngels de pedra esculpits als contraforts. Era esperar massa que el primer dia anés a la cita un agent aliat. Tanmateix, si la invasió era realment imminent, els aliats s’ho havien de jugar tot.

Va veure el Simca Cinq de mademoiselle Lemas aparcat en una cantonada de la plaça, cosa que volia dir que la Stéphanie ja hi era. Es va sentir alleujat d’haver arribat a temps. Si alguna cosa anava malament no volia que se n’hagués de sortir ella sola. Va entrar a la penombra fresca de la catedral per l’enorme portalada occidental.

Va buscar amb la mirada en Hans Hesse i el va veure assegut als bancs del fons. Van assentir amb el cap però cap dels dos no va dir res.

En aquells moments en Dieter se sentia com un violador. Se suposava que els afers que havia de resoldre no s’havien de produir en aquell entorn. No era gaire devot —menys que qualsevol altre alemany, va pensar—, però tampoc no era un ateu. El feia sentir incòmode haver d’arrestar espies en un indret que havia estat un santuari sagrat durant centenars d’anys.

Per treure’s aquella idea del cap es va dir a si mateix que allò era pura superstició.

Va creuar l’ala nord de l’edifici i es va dirigir al passadís sud. Les seves passes ressonaven damunt el terra de pedra. Quan va arribar al creuer va veure la porta, la reixa i els graons que portaven a la cripta, que era just sota l’altar major. La Stéphanie era allí baix, va pensar, amb una sabata de cada color. Des d’aquella posició podia controlar tots dos sentits: el camí que havia seguit pel passadís nord i l’absis que hi havia a l’altra punta de l’edifici. Es va agenollar i va ajuntar les mans per pregar.

—Oh, Senyor —va murmurar—. Perdoneu-me pel sofriment que infligeixo als meus presoners. Ja sabeu que només provo de complir les meves obligacions. I perdoneu el meu pecat amb la Stéphanie. Ja sé que no està bé, però vós l’heu fet tan encisadora que no he pogut resistir la temptació. Tingueu cura de la meva estimada Waltraud i ajudeu-la a cuidar la Rudi i el petit Mausi, i protegiu-los de les bombes de la RAF. I estigueu al costat del mariscal de camp Rommel quan es produeixi la invasió i doneu-li forces per empènyer els invasors aliats una altra vegada al mar. És una pregària molt breu per demanar tantes coses, però ja sabeu que ara mateix estic molt ocupat. Amén.

Va mirar al seu voltant. Tot i que no hi havia missa, als bancs de les capelletes laterals s’hi veien diverses persones pregant o simplement gaudint tranquil·lament d’aquella quietud sagrada. Uns quants turistes es passejaven per les naus de la catedral i parlaven en veu baixa de l’arquitectura medieval; havien de tirar el cap enrere, arquejant el coll, per contemplar l’enorme volta.

Si aquell dia apareixia un agent aliat, en Dieter havia planejat limitar-se a observar i assegurar-se que res no sortís malament. Si tot anava bé no hauria de fer res de res. La Stéphanie parlaria amb l’agent, intercanviarien contrasenyes i tot seguit se l’emportaria a la casa de la Rue du Bois.

El que faria després ja no ho tenia tan clar. D’alguna manera aquell agent havia de conduir-lo a altres. En algun punt faria un gran descobriment: algun imprudent amb una llista amb noms i adreces; un aparell de ràdio i un llibre de codis cauria a les mans d’en Dieter; o potser aconseguiria capturar algú com ara la Flick Clairet, que, sota tortura, trairia mitja Resistència.

Va consultar el rellotge. Passaven cinc minuts de les tres. Segurament aquell dia no vindria ningú. Va alçar els ulls i va veure horroritzat la figura d’en Willi Weber.

Què dimonis hi feia allà?

En Weber anava de paisà, amb el vestit de xeviot verd. L’acompanyava un home jove de la Gestapo amb un abric de quadres. Venien de la banda oriental de la catedral i caminaven per l’absis en direcció a en Dieter, tot i que encara no l’havien vist. Van arribar a la porta de la cripta i es van aturar. En Dieter va renegar en veu baixa. Allò ho podia engegar tot a rodar. Gairebé va arribar a desitjar que aquell dia no aparegués cap agent britànic.

Va mirar en direcció a la nau sud i va veure un home jove amb una maleta a la mà. En Dieter va observar-lo més atentament: la majoria de la gent que hi havia a l’església eren persones grans. L’home de la maleta portava un vestit blau gastat d’estil francès, però semblava més aviat un víking, amb els cabells rojos, els ulls blaus i la pell pàl·lida. Era una combinació molt anglesa, però també molt alemanya. A primer cop d’ull aquell home jove podia ben bé ser un oficial vestit de paisà, fent turisme o simplement amb la intenció de pregar.

De tota manera el seu capteniment el delatava. Va travessar la nau amb decisió sense fer cas dels pilars, com hauria fet un turista, ni asseient-se en un banc, com hauria fet algú amb la intenció de pregar. El cor se li va accelerar. Un agent el primer dia! I segurament a la maleta hi portava una ràdio amagada. Allò volia dir que també hi devia portar el llibre de codis. Era més del que hauria pogut esperar.

Però en Weber era allí per espatllar-ho tot.

L’agent va passar per davant d’en Dieter i va alentir el pas; evidentment, buscava la cripta.

En Weber va veure l’home i se’l va mirar fixament. Tot seguit, es va girar d’esquena i va fer veure que estudiava les estries d’una columna.

Potser al capdavall tot sortiria bé, va pensar en Dieter. En Weber havia comès una estupidesa venint aquell dia, però potser només tenia intenció d’observar. Segur que no era tan estúpid per interferir-ho tot. Podia arruïnar una oportunitat única.

L’agent va trobar l’accés a la cripta i va desaparèixer pels graons de pedra.

En Weber va mirar a la part nord del creuer i va fer un gest amb el cap. En Dieter va seguir-li la mirada i va veure dos homes més de la Gestapo amagats a la llotja de l’orgue. Allò era un mal presagi. En Weber no necessitava quatre homes si l’únic que volia era observar. Va pensar que potser tindria temps de parlar amb ell i demanar-li que retirés els seus homes. Però en Weber no hi estaria d’acord i s’haurien de discutir, i aleshores…

Però no hi va haver temps per a res. Gairebé en aquell mateix moment la Stéphanie va sortir de la cripta amb l’agent darrere seu.

Quan va arribar a l’últim graó ella va veure en Weber davant seu. El seu rostre va adoptar una expressió de sorpresa. Aquella presència inesperada l’havia deixat desorientada, com si hagués sortit a l’escenari per trobar-se a l’obra equivocada. Va perdre l’equilibri i el jove agent la va agafar pel colze perquè no caigués. Es va recuperar ràpidament i va dedicar-li un somriure d’agraïment. «Ben fet, nena», va pensar en Dieter.

Tot seguit en Weber va fer una passa endavant.

—No! —va dir en Dieter sense voler.

Ningú no el va sentir.

En Weber va agafar l’agent pel braç i va dir-li alguna cosa. En Dieter es va adonar que malauradament en Weber havia decidit detenir-lo. La Stéphanie, completament desconcertada, va fer un pas enrere per allunyar-se d’aquella escena.

En Dieter es va alçar i es va dirigir ràpidament cap al grup. L’únic que podia entendre era que en Weber havia decidit emportar-se tota la glòria detenint un agent. Era de bojos, però era possible.

Abans que en Dieter tingués temps d’atrapar-los, l’agent es va desfer d’en Weber i va fugir corrent.

El jove que acompanyava en Weber va reaccionar ràpidament. Va fer dues grans gambades darrere l’agent, va llançar-se-li al damunt i va agafar-lo pels genolls. L’agent va perdre l’equilibri, però no parava de moure’s i els homes de la Gestapo no podien immobilitzar-lo. L’agent va recuperar l’equilibri, es va posar dret i va continuar corrent, sense deixar anar la maleta en cap moment.

Aquelles corredisses sobtades i els gemecs que feien els homes van ressonar molt fort enmig del silenci de la catedral i tothom va mirar-los. L’agent corria en direcció a en Dieter. En Dieter es va imaginar el que passaria tot seguit i va gemegar. La segona parella de la Gestapo va sortir del creuer nord. L’agent els va veure i es devia imaginar qui eren, perquè va girar a l’esquerra, però ja era massa tard. Un dels dos homes va estirar el peu i el va fer caure. Va anar a parar a terra i el seu cos corpulent va rebotar contra la pedra. La maleta va sortir volant. Els dos homes li van saltar al damunt. En Weber va anar-hi corrents tot satisfet.

—Merda —va dir en Dieter en veu alta oblidant on era.

Aquells estúpids ho estaven espatllant tot.

Però potser encara podia resoldre la situació.

Va ficar-se la mà a l’interior de l’abric i va agafar la Walther P38, va treure el fiador i va apuntar els homes de la Gestapo que retenien l’agent. Va cridar en francès tan fort com va poder:

—Deixeu-lo anar ara mateix o disparo!

—Major, jo… —va dir en Weber.

En Dieter va disparar enlaire. EI tret va ressonar a les voltes de la catedral i va ofegar els mots delators d’en Weber.

—Silenci! —va cridar en Dieter en alemany.

Va semblar que en Weber s’espantava i va callar.

En Dieter va posar la pistola a la cara d’un dels homes de la Gestapo. Va tornar a cridar en francès:

—Deixeu-lo! Deixeu-lo anar!

Amb l’esglai al rostre, els dos homes es van posar drets i es van fer enrere. En Dieter va mirar la Stéphanie. Adreçant-se a ella utilitzant el nom de mademoiselle Lemas va cridar:

—Jeanne! Ves-te’n! Fuig!

La Stéphanie va començar a córrer. Va passar pel costat dels homes de la Gestapo i va fugir corrent en direcció a l’entrada occidental. L’agent començava a incorporar-se.

—Vagi amb ella! Vagi amb ella! —va cridar-li en Dieter assenyalant la noia.

L’home va agafar la maleta i va saltar per damunt dels bancs del cor i va creuar pel mig de la nau.

En Weber i els seus tres acòlits se’l miraven sense entendre res.

—Cap per avall! —va ordenar-los en Dieter.

Així que van obeir les seves ordres es va anar allunyant mentre encara els amenaçava amb la pistola. Tot seguit es va girar i va començar a córrer darrere la Stéphanie i l’agent.

Mentre els altres dos sortien per la portalada, en Dieter es va aturar a parlar amb en Hans, que s’estava impassible a la part del fons de l’església.

—Parli amb aquests idiotes —va dir en Dieter panteixant—. Expliqui’ls el que estem fent i asseguri’s que no ens segueixin. —Va enfundar la pistola i va sortir corrent de l’església.

El motor del Simca ja estava engegat. En Dieter va empènyer l’agent a l’estret seient del darrere i ell es va asseure al del copilot. La Stéphanie va prémer l’accelerador i el petit cotxe va sortir volant de la plaça com si fos un tap de xampany. Mentre s’afanyaven carrer avall, en Dieter es va girar i va mirar per la finestra del darrere.

—No ens segueixen —va dir—. Frena una mica. No volem pas que ens aturin els gendarmes.

—Soc l’Helicòpter —va dir l’agent—. Què dimonis ha passat allà dins?

En Dieter va entendre que «Helicòpter» devia ser un nom en codi. Va recordar que en Gaston li havia dit el nom en codi de mademoiselle Lemas.

—Li presento la Bourgeoise —va dir assenyalant la Stéphanie—. I jo soc Charenton —va improvisar; per algun motiu li havia vingut al cap la presó on havien empresonat el marquès de Sade—. La Bourgeoise tenia sospites que aquests darrers dies potser vigilaven les cites a la catedral, de manera que em va demanar que l’acompanyés. Però jo no formo part del sector Bollinger… La Bourgeoise és una intermediària.

—Sí, ja ho entenc.

—Tant se val, ara sabem que la Gestapo ens havia preparat una trampa i encara hem tingut sort que ella em demanés que l’acompanyés.

—Ha estat brillant! —va dir l’Helicòpter, entusiasmat—. Redéu, estava tan espantat, he pensat que m’havien enxampat el primer dia.

«I t’hem ben enxampat», va pensar en Dieter.

Era possible que hagués aconseguit salvar la situació. Ara l’Helicòpter no tindria cap dubte que en Dieter era membre de la Resistència. El francès que parlava l’Helicòpter semblava impecable, però evidentment no era prou bo per identificar el lleuger accent d’en Dieter. Hi havia cap altra cosa que el pogués fer sospitar, potser, quan repassés tot el que acabava de passar? En Dieter s’havia posat dret i havia dit «No!» tot just començar l’aldarull, però un simple «No» tampoc no volia dir gran cosa, i a més no creia pas que l’hagués sentit ningú. En Weber li havia dit «major» en alemany i en Dieter havia disparat la seva arma per evitar més indiscrecions. Si l’Helicòpter havia sentit aquella paraula, n’hauria entès el significat, es faria més preguntes en recordar-la més endavant? No, va decidir en Dieter. Si l’Helicòpter havia entès aquella paraula, segurament devia pensar que en Weber s’adreçava a algun dels seus homes de la Gestapo: tots portaven roba de civil, de manera que el seu rang era un misteri.

Ara l’Helicòpter tindria plena confiança en en Dieter, perquè estaria convençut que ell era l’home que l’havia alliberat de les urpes de la Gestapo.

Però enganyar els altres ja no seria tan senzill. Caldria trobar una bona explicació per a l’existència d’un nou membre de la Resistència anomenat Charenton i reclutat per mademoiselle Lemas personalment, i caldria explicar-ho tant a Londres com al líder del sector Bollinger, en Michel Clairet. Tots dos podien voler fer preguntes i comprovacions. En Dieter hauria d’enfrontar-se a aquelles dificultats quan fos l’hora. No es podia pas anticipar a tot.

Es va permetre un instant de triomf. Havia fet un pas endavant en l’objectiu de destruir la Resistència al nord de França. I ho havia aconseguit malgrat l’estupidesa de la Gestapo. I havia estat una experiència molt estimulant.

Ara el repte consistia a treure el màxim profit de la confiança de l’Helicòpter. L’agent havia de continuar operant, convençut que ningú no sospitava d’ell. D’aquella manera conduiria en Dieter a més agents, potser a dotzenes. Però havia d’anar amb molt de compte.

Van arribar a la Rue du Bois i la Stéphanie va ficar el cotxe al garatge de mademoiselle Lemas. Van entrar a la casa per la porta del darrere i es van asseure a la cuina. La Stéphanie va treure una ampolla de whisky del celler i els va servir una copa.

En Dieter estava ansiós per confirmar que l’Helicòpter portava un aparell de ràdio.

—Val més que els enviïs un missatge a Londres de seguida —li va dir.

—Tinc ordres de transmetre a les vuit del vespre i de rebre a les onze.

En Dieter va prendre nota de les hores mentalment.

—Però cal que els facis saber tan aviat com sigui possible que la cita a la catedral ja no és fiable. No podem permetre que hi enviïn més homes. I és possible que algú hi vagi aquesta mateixa nit.

—Oh, Déu meu, és veritat —va dir el jove—. Utilitzaré la freqüència d’emergència.

—Pots instal·lar la ràdio aquí mateix, a la cuina.

L’Helicòpter va posar la feixuga maleta al damunt de la taula i la va obrir.

En Dieter va deixar anar un sospir de satisfacció. Allí la tenia.

L’interior de la maleta estava dividit en quatre compartiments: dos de laterals i, a la part del mig, un al davant i un al darrere. En Dieter va veure de seguida que al compartiment del darrere hi havia el transmissor, amb la clau Morse al racó de la dreta, i al davant hi havia el receptor, amb l’entrada per als cables dels auriculars. Al compartiment de la dreta hi havia la bateria. La funció del compartiment de l’esquerra es va fer evident quan l’agent va alçar la tapa i van aparèixer tot un seguit d’accessoris i recanvis: un cable elèctric, adaptadors, una antena, cables de connexió, uns auriculars, làmpades i fusibles de recanvi i un tornavís.

Era un equip ordenat i compacte, va pensar en Dieter amb admiració; més propi dels alemanys que no pas d’un britànic desendreçat.

Ja coneixia les hores de transmissió i de recepció de l’Helicòpter. Ara només li calia saber quines freqüències utilitzava i —més important encara— els codis. L’Helicòpter va connectar un cable a una presa de corrent.

—Em pensava que funcionava amb bateria —va comentar en Dieter.

—Amb bateria o amb corrent normal. Em sembla que un dels trucs preferits de la Gestapo per provar de localitzar la font d’una transmissió de ràdio il·legal consisteix a desconnectar l’electricitat bloc per bloc fins que aconsegueixen que es talli la transmissió.

En Dieter va assentir amb el cap.

—Bé, amb aquest equip si es talla el corrent només cal prémer aquest interruptor perquè continuï funcionant amb bateria.

—Molt bé.

En Dieter passaria aquella informació a la Gestapo per si encara no en tenien coneixement.

L’Helicòpter va endollar el cable i tot seguit va agafar l’antena i va demanar a la Stéphanie que la col·loqués al damunt d’algun armari alt. En Dieter va repassar els armaris de la cuina i va trobar un llapis i un bloc de notes que segurament mademoiselle Lemas utilitzava per fer la llista de la compra.

—Pots fer servir això per codificar el missatge —va dir sol·lícit.

—Primer he de pensar què els he de dir. —L’Helicòpter es va gratar el cap i tot seguit va començar a escriure en anglès:

—Suposo que, de moment, n’hi haurà prou amb això —va dir.

—Els hauríem de donar un lloc de trobada per als nous agents. Per exemple, al Café de la Gare, al costat de l’estació.

L’Helicòpter ho va escriure.

A continuació, va treure de la maleta un mocador de seda amb una complexa taula impresa amb tot de parelles de lletres. També va treure un bloc de notes d’una dotzena de pàgines aproximadament amb grups de cinc lletres absurdes escrites a cadascuna. En Dieter va reconèixer el sistema d’encriptació mitjançant una llibreta d’un sol ús. Era del tot indesxifrable, si no es disposava de la llibreta.

Al damunt de les paraules del seu missatge, l’Helicòpter va escriure els grups de cinc lletres que hi havia a la llibreta; tot seguit va fer servir les lletres que havia escrit per escollir les transposicions del mocador de seda. Sobre les primeres cinc lletres d’ARRIBAT va escriure el primer grup de la seva llibreta d’un sol ús, que era BGKRU. La primera lletra, B, li deia quina columna del mocador de seda havia d’utilitzar. Al capdamunt de la columna B hi havia les lletres AE. Allò volia dir que havia de substituir la A d’ARRIBAT per la lletra E.

No es podia seguir el sistema habitual per desxifrar el codi perquè la següent A no la representaria pas la E sinó una lletra diferent. En realitat, qualsevol lletra podia representar-ne qualsevol altra, i l’única manera de descodificar el missatge era utilitzant la llibreta amb els grups de cinc lletres. Encara que els experts aconseguissin un missatge xifrat i el seu original, no podrien aprendre a utilitzar-los per llegir cap altre missatge, perquè el següent estaria codificat amb una pàgina diferent de la llibreta. Per això en deien llibreta «d’un sol ús». Cada pàgina s’utilitzava només una vegada i tot seguit es cremava.

Quan va haver encriptat el missatge, l’Helicòpter va encendre l’interruptor on/off i va prémer un botó que deia «selector de cristall». En Dieter s’ho mirava atentament i va veure que el dial tenia tres senyals molt discrets fets amb un llapis de cera de color groc. L’Helicòpter no es refiava de la seva memòria i havia marcat les posicions d’emissió. El cristall que utilitzaria en aquell moment era el que reservava per a una emergència. Dels altres dos, un servia per a la transmissió i l’altre per a la recepció.

Mentre el noi sintonitzava la ràdio, en Dieter es va adonar que el dial de freqüència també estava marcat amb cera groga. Abans d’enviar el missatge va confirmar que tenia contacte amb l’estació receptora i va enviar:

HLCP DXDX QTCI QRK? K

En Dieter va arrufar el nas, provant d’endevinar què volien dir aquells codis. El primer grup devia ser «l’Helicòpter» en codi. El següent, «DXDX», era un misteri. El que tenia una xifra al final, «QTCI», suggeria que aquest grup volia dir una cosa com ara: «Tinc un missatge per enviar». L’interrogant al final de «QRK?» li va fer pensar que potser preguntava si el rebien amb claredat. «K» volia dir «Res més», allò era evident. Només li quedava el misteriós «DXDX».

—No t’oblidis del codi de seguretat. —En Dieter va provar sort.

—No me n’he pas oblidat —va dir l’Helicòpter.

«Vet aquí el DXDX», va deduir en Dieter.

L’Helicòpter va sintonitzar amb «recepció» i tots van sentir la resposta en codi Morse:

HLCP QRK QRV K

Una altra vegada el primer grup era el nom en codi de l’Helicòpter. El segon grup ja apareixia al missatge original. Sense l’interrogant segurament volia dir «el rebem sense cap dificultat». No acabava d’entendre el significat de QRV, però va suposar que volia dir «endavant».

Mentre l’Helicòpter enviava el missatge en Morse, en Dieter se’l mirava extasiat. Aquell era el somni de qualsevol caçador d’espies: tenia un agent a les mans i el pobre no sabia que l’havien capturat.

Un cop va haver enviat el missatge, l’Helicòpter va apagar ràpidament la ràdio. Com que la Gestapo utilitzava un equipament que detectava la procedència d’una emissió de ràdio per localitzar els espies, era perillós fer-la servir massa temps seguit.

A Anglaterra transcriurien el missatge, el descodificarien i el passarien al superior de l’Helicòpter, que potser hauria de consultar amb els altres abans de respondre; tot plegat trigaria encara unes quantes hores, de manera que l’Helicòpter s’esperaria fins a l’hora indicada, les onze de la nit, per restablir la connexió.

Ara en Dieter l’havia de separar de l’equip de ràdio i, el que era encara més important, de l’equip de codificació.

—Suposo que deus voler entrar en contacte amb el sector Bollinger de seguida —va dir.

—Sí. Londres necessita saber què en queda exactament.

—Et posarem en contacte amb en Monet, aquest és el nom en codi del líder. —Va consultar el rellotge i de sobte li va entrar pànic: era un rellotge clàssic d’un oficial de l’exèrcit alemany, i si l’Helicòpter el reconeixia, el joc quedaria al descobert. Fent un esforç per controlar la veu, que li tremolava, en Dieter va dir—: Encara tenim temps, et portaré amb cotxe a casa seva.

—És gaire lluny? —va preguntar l’Helicòpter, neguitós.

—Al centre del poble.

En Monet, el nom real del qual era Michel Clairet, no seria a casa. Ja no vivia a casa seva; en Dieter ho havia comprovat. Els veïns afirmaven que no tenien ni idea d’on era. Allò no el va sorprendre. En Monet ja es devia imaginar que durant l’interrogatori algun dels seus camarades confessaria el seu nom i la seva adreça i devia haver buscat un lloc segur.

L’Helicòpter va començar a tancar la ràdio.

—No cal recarregar la bateria de tant en tant?

—Sí… En realitat tenim ordres d’endollar-la sempre que puguem, per tal que sempre estigui carregada.

—Doncs per què no la deixes aquí mateix? Podem tornar a buscar-la més tard i així ja la tindràs carregada. Si vingués algú, la Bourgeoise pot amagar-la en qüestió de segons.

—Bona idea.

—Doncs, som-hi. —En Dieter va sortir en direcció al garatge seguit de l’Helicòpter, va treure el Simca Cinq al carrer i aleshores va dir—: Espera’t aquí un moment, li he de dir una cosa a la Bourgeoise.

Va tornar a entrar a la casa. La Stéphanie era a la cuina contemplant la radiomaleta que hi havia sobre la taula. En Dieter va agafar la llibreta d’un sol ús i el mocador de seda del compartiment d’accessoris.

—Quant temps necessites per copiar tot això? —va preguntar.

—Aquest garbuix de lletres? —va dir arrufant el nas—. Com a mínim una hora.

—Fes-ho tan de pressa com puguis, però no t’equivoquis. El tindré entretingut una hora i mitja.

Va tornar al cotxe i va portar l’Helicòpter fins al centre de la ciutat. La casa d’en Michel Clairet era la típica casa de poble petita i elegant, prop de la catedral. En Dieter va esperar al cotxe mentre l’Helicòpter es dirigia a la porta. Al cap d’uns minuts l’agent va tornar.

—No contesta ningú.

—Podem tornar-ho a provar demà al matí —va dir en Dieter—. Mentrestant conec un bar on es reuneixen membres de la Resistència. —No en coneixia cap ni un—. Anem-hi, potser hi reconeixeré algun camarada.

Va aparcar prop de l’estació i va escollir un bar a l’atzar. Es van estar asseguts una hora bevent cervesa aigualida i aleshores van tornar a la Rue du Bois. Quan van entrar a la cuina, la Stéphanie va fer un senyal amb el cap a en Dieter. Ell va entendre que havia aconseguit copiar-ho tot.

—Ara —va dir en Dieter a l’Helicòpter—, segurament deus tenir ganes de banyar-te, després de tota una nit a l’aire lliure. I sens dubte necessites una bona afaitada. T’ensenyaré la teva habitació mentre la Bourgeoise et prepara el bany.

—Sou molt amables.

En Dieter el va instal·lar a l’àtic, l’habitació més allunyada del bany. Així que va sentir que el noi es ficava a la banyera, es va dirigir a la seva habitació per escorcollar-li la roba.

L’Helicòpter portava roba interior i mitjons de recanvi, tot de marques de botigues franceses. A les butxaques de l’abric hi duia cigarretes i llumins francesos, un mocador amb una etiqueta francesa i una cartera amb molts diners, mig milió de francs, prou per comprar un cotxe de luxe si hi hagués cotxes nous per comprar. Els documents d’identitat eren impecables, tot i que per força havien de ser falsificacions.

També hi havia un retrat.

En Dieter se’l va mirar sorprès. Hi apareixia la Flick Clairet, no en tenia cap dubte. Era la dona que havia vist a la plaça de Sainte-Cécile. Aquella troballa era un cop de sort meravellós per a ell… i un desastre per a ella.

La noia portava un banyador que deixava al descobert les cames musculades i els braços colrats pel sol. Sota el banyador marcava uns pits petits, una cintura estreta i uns malucs deliciosament arrodonits. Un besllum d’humitat, ja fos fruit de l’aigua o de la suor, li envoltava el coll, i dedicava a la càmera un somriure subtil. Darrere seu, i una mica desenfocats, hi havia dos homes amb banyador que semblava que es disposaven a saltar al riu. Evidentment, algú havia fet aquella foto durant una innocent trobada en un riu. Però el fet que anés seminua, la humitat al coll i el subtil somriure es conxorxaven per donar a la fotografia un aire carregat d’erotisme. Si no hagués estat pels nois que hi havia al fons, no li hauria estranyat que la noia es preparés per despullar-se davant del propietari de la càmera. «Així somriu una dona a un home quan vol que ell li faci l’amor», va pensar en Dieter. No li va estranyar gens que un home jove guardés aquella fotografia com un tresor.

Se suposava que els agents no es podien emportar fotografies a territori enemic, per raons prou evidents. La passió de l’Helicòpter per la Flick Clairet podia significar la seva destrucció i també de bona part de la Resistència francesa.

En Dieter es va ficar la fotografia a la butxaca i va sortir de l’habitació. «Al cap i a la fi —va pensar—, ha estat un dia molt profitós».