3

Els operadors de ràdio no eren el que es diu invisibles. Vivien en un món d’esperits on podien distingir tot d’ombres fantasmagòriques. A la penombra, sempre a punt per caçar-los, hi havia els homes de l’equip de detecció de la Gestapo, en un forat cavernós i obscur a París. En Dieter ja havia visitat aquell indret en una altra ocasió. Les tres-centes pantalles rodones dels oscil·loscopis no paraven d’emetre un parpelleig verdós. Les emissions de ràdio apareixien en forma de línies verticals als monitors i la posició de la línia indicava la freqüència de la transmissió, mentre que l’altura indicava la potència del senyal. Davant les pantalles hi havia nit i dia operadors atents que li recordaven els àngels que observen en tot moment els pecats de la humanitat.

Els operadors coneixien les emissores regulars, ja fossin alemanyes o estrangeres, i podien detectar una emissió il·legal immediatament. Així que en descobrien alguna agafaven el telèfon que hi havia a la taula i ho comunicaven a les tres estacions de seguiment: dues al sud d’Alemanya, a Ausburg i Nuremberg, i una a la Bretanya, a Brest. Els comunicaven la freqüència de l’emissió il·legal. Les estacions de seguiment disposaven de goniòmetres, uns aparells que servien per mesurar els angles, i cadascuna d’elles podia saber en pocs segons d’on provenia l’emissió. Enviaven aquesta informació una altra vegada a París, on l’operador traçava en un gran mapa aquelles tres línies. La situació de l’emissió il·legal era el punt on s’encreuaven les tres línies. Tot seguit l’operador trucava a l’oficina de la Gestapo més propera. La Gestapo local disposava de vehicles equipats amb els seus propis equips de detecció.

En aquell moment, en Dieter s’esperava en un d’aquells cotxes, un Citroën negre enorme aparcat als afores de Reims. L’acompanyaven tres homes de la Gestapo amb molta experiència en detecció d’emissions de ràdio. Aquella nit no necessitaven per a res l’ajuda del centre de París. En Dieter ja sabia quina freqüència utilitzaria l’Helicòpter i va suposar que ho faria des d’algun punt de la ciutat (un operador de ràdio es podia perdre fàcilment al camp). El receptor de ràdio estava sintonitzat amb la freqüència de l’Helicòpter. Mesurava la potència i també la direcció de l’emissió, i en Dieter sabia que com més s’alcés l’agulla del dial, més s’estarien apropant al transmissor.

Un dels homes de la Gestapo duia amagats sota l’impermeable un receptor i una antena. Portava al canell un indicador que semblava un rellotge i que indicava la potència del senyal. Tan bon punt localitzessin l’emissió en un carrer concret, un bloc de cases o un edifici, aquell home assumiria la responsabilitat de continuar la recerca.

L’home de la Gestapo que seia al davant tenia una maça damunt els genolls per si havia d’esbotzar alguna porta.

En Dieter ja havia sortit de cacera en una altra ocasió. No li agradaven gaire les persecucions al camp i preferia els plaers més refinats de la vida a ciutat, però tenia força bona punteria. Pensava tot això mentre esperava que l’Helicòpter comencés a emetre el seu informe codificat a Anglaterra. Allò era com estar-se amagat a primera hora del dia, esperant amb ànsia que el cérvol es decidís a moure’s, assaborint el plaer de l’anticipació.

Però els membres de la Resistència eren més guilles que no pas cérvols, va pensar en Dieter, s’amagaven en un forat i sortien només per provocar una matança entre les gallines i tornar-se a amagar ràpidament. El mortificava el fet d’haver perdut l’Helicòpter. Tenia tantes ganes de tornar a capturar-lo que fins i tot li era indiferent haver de recórrer a l’ajuda d’en Weber. Només li importava matar la guilla.

Era un agradable vespre d’estiu. El cotxe estava aparcat a la sortida nord de la ciutat. Reims era una ciutat petita i en Dieter estava convençut que podia anar d’una banda a l’altra en menys de deu minuts.

Va mirar el rellotge: passava un minut de les vuit. L’Helicòpter anava una mica tard. Potser aquella nit no emetria cap missatge… però no era gaire probable. Aquell dia s’havia trobat amb en Michel. Així que pogués havia d’informar d’aquell èxit els seus superiors i fer-los un resum del que quedava del sector Bollinger.

En Michel havia trucat feia un parell d’hores a la casa de la Rue du Bois, en Dieter hi era al davant. Havia estat un moment tens. La Stéphanie havia agafat el telèfon imitant la veu de mademoiselle Lemas. En Michel li havia donat el seu nom en codi i havia demanat a la Bourgeoise si el recordava, una pregunta que va donar més confiança a la Stéphanie, perquè li feia pensar que en Michel no coneixia gaire bé mademoiselle Lemas i, per tant, no s’adonaria que ella era una impostora. Va demanar-li més informació sobre el nou recluta, en Charenton.

—És el meu cosí —va dir la Stéphanie, sorruda—. El conec des que érem nens, posaria la vida a les seves mans sense pensar-m’ho.

En Michel li havia dit que ella no tenia cap dret a reclutar personal sense discutir-ho amb ell abans, però semblava que es creia la seva història, i en Dieter va fer un petó a la Stéphanie i li va dir que era prou bona actriu per actuar amb la Comédie Française.

Així i tot, l’Helicòpter sabia que la Gestapo l’escoltaria i provaria de localitzar-lo. Però havia d’assumir aquell risc: si no enviava missatges a casa, la seva missió hauria estat completament inútil. Emetria només el temps indispensable. Si havia d’enviar molta informació, la dividiria en dos o més missatges i els enviaria des de posicions diferents. L’única esperança que tenia en Dieter era que sentís la temptació d’emetre durant més temps del que aconsellava la prudència.

Els minuts anaven passant. Un silenci sepulcral regnava al cotxe. Els homes no paraven de fumar per calmar els nervis. Aleshores, quan passaven cinc minuts de les vuit, el receptor va començar a sonar.

Tal com havien acordat, el conductor va conduir en direcció al sud. El senyal era cada vegada més intens, però augmentava molt lentament, i en Dieter va començar a témer que no es dirigien directament a l’origen de l’emissió.

Efectivament, quan van passar per davant de la catedral, al centre del poble, l’agulla va deixar de bellugar-se.

Al seient del copilot, un dels homes de la Gestapo parlava per ràdio. Consultava amb algú que estava en un camió de radiodetecció a un quilòmetre i mig de distància. Al cap d’un instant va dir:

—Quadrant nord-oest.

El conductor va girar immediatament cap a l’oest i van tornar a rebre el senyal amb intensitat.

—Ja et tenim —va sospirar en Dieter.

Però ja havien passat cinc minuts. El cotxe es dirigia a tota velocitat cap a l’oest i el senyal era cada vegada més intens a mesura que l’Helicòpter premia el teclat Morse que portava a la radiomaleta des del seu amagatall —un lavabo, un àtic, un magatzem—, en algun lloc al nord-oest de la ciutat. Al palau de Sainte-Cécile un operador de ràdio alemany havia sintonitzat la mateixa freqüència i ara mateix estava prenent nota del missatge codificat. També l’enregistrava en un magnetòfon. Més tard en Dieter el descodificaria utilitzant la llibreta d’un sol ús que havia copiat la Stéphanie. Però el missatger era molt més important que el missatge.

Van entrar en un veïnat de casalots, la majoria en estat ruïnós i dividits en petits apartaments i habitacions per a estudiants i infermeres. El senyal es va fer més intens encara i de sobte va començar a disminuir.

—Enrere, enrere! —va dir l’home de la Gestapo que seia al costat del copilot.

El conductor va fer mitja volta i va frenar.

Ja havien passat deu minuts. En Dieter i els tres homes de la Gestapo van saltar del cotxe. El que duia la unitat de detecció portàtil sota la gavardina caminava a grans gambades per la vorera i consultava constantment el dial que portava al canell, els altres el seguien. Va caminar un centenar de metres i aleshores va fer mitja volta. Es va aturar i va assenyalar una casa:

—Aquesta —va dir—. Però la transmissió s’ha acabat.

En Dieter es va adonar que les finestres no tenien cortines. A la Resistència li agradava instal·lar-se en cases abandonades per fer les transmissions.

L’home de la Gestapo que portava la maça va tirar la porta a terra amb només dos cops. Tots van entrar corrents a la casa. No hi havia mobles de cap mena i tot feia olor d’humitat. En Dieter va obrir una porta i va descobrir una cambra buida. Va obrir també la porta de la cambra del darrere. Va travessar aquella habitació deserta fins a una cuina abandonada. Va pujar les escales. Al pis de dalt hi havia una finestra que donava al jardí del darrere. En Dieter va treure el cap per la finestra i va veure l’Helicòpter i en Michel que corrien per la gespa. En Michel anava coix. L’Helicòpter portava a la mà la seva petita maleta.

En Dieter va començar a renegar. Segurament es devien haver escapat per una sortida del darrere mentre la Gestapo esbotzava la porta del davant. Es va girar i va cridar:

—Al jardí del darrere!

Els homes de la Gestapo van sortir ràpidament i en Dieter va córrer darrere seu.

Quan va arribar al jardí va veure en Michel i l’Helicòpter que escalaven la paret que separava el jardí de la casa del costat. Es va afegir a la persecució, però els fugitius els portaven molt avantatge. Amb els tres homes de la Gestapo es va enfilar a la tanca i va travessar corrent el segon jardí.

Van arribar al carrer al mateix moment que un Renault Monaquatre negre desapareixia per la cantonada.

—Merda! —va renegar en Dieter.

Era la segona vegada aquell mateix dia que l’Helicòpter se li escapava de les mans.