40
Molts nens creien que la caserna del Bruc era un castell encantat, amb els seus murs, les torrasses, els merlets, el seu aire de palau tret d’un conte de fades i la presència imponent, dominant l’horitzó allà on l’avinguda del Generalísimo ja no era sinó un espai de terra per explorar.
Aquests mateixos nens, a mesura que creixien, es despertaven dels seus somnis.
En Miquel recordava l’època en què el van construir, molt abans de la guerra.
Mateix castell, altres temps.
Ara era un dels monuments sentinelles de la pau barcelonina.
Perdut als afores de la ciutat, com un baluard defensiu vigilant, recordava als barcelonins, igual que el castell de Montjuïc, que els vencedors de la guerra eren militars, i que seguien en el poder. Ells i només ells, per la gràcia de Déu. Per això mateix, tots dos feien un xic de basarda. Al de Montjuïc, tot just uns anys abans, hi havien estat afusellades desenes de persones pel fet de ser fidels a una legalitat vigent. Rere els murs de la caserna del Bruc, en canvi, ja ningú no sabia què hi passava.
Per aquesta raó, quan el taxi el va deixar a la porta, a en Miquel se li va encongir l’estómac.
I es va preguntar, un altre cop, si no estava a punt de cometre la pitjor de les seves bogeries.
Anava a jugar una partida d’escacs amb el diable.
Una prova de força amb el destí.
Cara o creu.
Continuava sentint aquelles paraules…
«Home d’honor».
«El que fos per la seva esposa».
El guàrdia de l’entrada el va mirar de dalt a baix. Uniforme, arma reglamentària, cara de pocs amics.
—He vingut a veure el coronel Maldonado.
El guàrdia va fer el que li pertocava: avisar l’oficial que estava al comandament.
Segona explicació. I primera resposta.
—Senyor, sap quina hora és?
—Sé que el coronel treballa fins tard. I em consta que em rebrà. Sisplau, lliuri-li aquesta nota —li va demanar ell, passant-li el paper que havia escrit al taxi.
—Un moment, sisplau.
L’oficial va desaparèixer de la seva vista i en Miquel es va quedar allà mateix, a la porta central, sota l’arc, observat de prop pel soldat que ocupava la garita.
No va ser una espera gaire llarga.
Poc més de cinc minuts.
L’home va reaparèixer.
—Sisplau, si em vol seguir, senyor.
Ho va fer.
Primer mur, primer pati, primer edifici a la dreta. No va haver de caminar gaire. L’oficial el va deixar en mans d’un altre soldat, amb galons de sergent, i aquest el va conduir, en silenci, fins al despatx del coronel. Tot va ser relativament senzill. Va trucar a la porta, una veu vigorosa va dir: «Endavant!», la porta es va obrir, el sergent li va cedir el pas i en Miquel la va travessar.
Era allà.
El mateix home que havia vist al migdia baixant del cotxe oficial per entrar a la seva casa del carrer Fernando Agulló.
Petit, rodó, solemne, aparentment insignificant, però convertit en un gegant gràcies a l’uniforme que l’embolcallava i que projectava en ell l’ombra de la grandesa.
L’esplendor dels vencedors.
En Miquel va haver de fer el cor fort.
Sortir de la seva por per convertir-se en algú que estigués a l’altura de les circumstàncies.
Estaven sols.
El coronel Andrés Maldonado, rere la taula del seu despatx, flanquejat pel retrat del Caudillo, la bandera d’Espanya i el santcrist. Tot marca de fàbrica. Senyal d’identitat. Tot repetit fins a la sacietat en qualsevol despatx oficial. En Miquel dempeus, tot esperant que el convidés a seure.
Llevat que li engegués un tret allà mateix.
Els ulls d’en Maldonado eren dues escletxes.
Destil·laven una fúria continguda.
—Qui és vostè? —li va preguntar.
—Un amic.
—No el conec pas.
—Llavors consideri’m el factor inesperat.
—El factor inesperat de què? —va preguntar el militar, agreujant encara més el to de veu.
—És el que he vingut a explicar-li, coronel.
Si més no, li va agradar el tractament.
La manera respectuosa i submisa amb què el visitant es va expressar.
—Com es diu?
—José María Heredia Calvo —va mentir.
—Què significa aquesta nota? —va inquirir el coronel, mentre l’agafava, la rebregava i la llençava a la paperera.
—Exactament el que hi diu: que la seva dona i el seu fill estan en perill.
Les bales dels seus ulls van impactar a la cuirassa d’en Miquel.
—Segui.
Va obeir-lo.
—Valdrà més que parli. I de pressa.
En Miquel li va aguantar la mirada. Ja no hi havia marxa enrere i, ara, tot es resoldria entre ells. Un pols que havia de ser d’igual a igual o hauria begut oli.
Primer, la persuasió.
Convence’l que allò era real i que anava de debò.
—Coronel, ara mateix, mentre vostè i jo som aquí parlant, el seu xofer està declarant a la comissaria de policia, explicant la història, explicant per què ha matat un home al Clínic just abans de ser sorprès i reduït per un agent que anava vestit de paisà.
Primera crispació de l’Andrés Maldonado.
—No sé pas de què…
—Coronel —el va interrompre en Miquel—. Què hi faig, aquí, si no? Estic de part seva, li faig costat. He vingut corrents perquè, per a mi, els sagrats principis del Movimiento són fonamentals, i davant d’ells, ningú, ni vostè ni jo, és inviolable. Defensar-los és la nostra missió. —Va fer una pausa molt breu—. Quan el seu xofer ha explicat la raó del seu crim i ha esmentat el seu nom… Ja no he pogut esperar més. Impossible quedar-me de braços plegats. Arribats a aquest punt, les proves són aclaparadores, cregui’m. La mort de la germana Resurrección Casas va poder passar per un accident. La caiguda per les escales del doctor Almirall, també. Això no obstant, ara, els senyors Domènech difícilment seran considerats suïcides, i em consta que en una autòpsia es trobaran les proves que van ser assassinats.
L’Andrés Maldonado va crispar definitivament el rostre a mesura que en Miquel anava projectant la història, tot esmentant els noms dels morts.
Va obrir un calaix lateral.
En va extreure una pistola.
Va deixar-la damunt la taula.
En Miquel va fer-ne cas omís.
—Segueixi —li va ordenar el militar.
—Suposo que deu haver llegit Sunzi, com a bon soldat que és —va dir ell, amb la mateixa calma i serenitat, apartant-se durant un moment del fil de la història—. L’art de la guerra ens ensenya molt, oi? —Seguia mirant-lo als ulls, al mateix temps que desplegava tota la seva primera estratègia de combat: la persuasió—. Coneixent el nostre enemic, podem anar sempre un pas per davant d’ell. I això és el que he vingut a oferir-li: anar un pas per davant de les circumstàncies, tristes, però ja inevitables.
—De què cony parla? —es va impacientar en Maldonado, sense poder evitar el nerviosisme i la paràlisi.
—El detectiu a qui fa una estona ha matat el seu xofer havia recuperat la consciència aquest matí, i ha declarat davant la policia tota la història que el va portar fins al Clínic, després del seu fallit intent d’atropellament. Per descomptat, no l’han cregut. Un coronel de l’Exèrcit espanyol instigant diversos assassinats per evitar que surti a la llum l’adopció il·legal d’un nen el 1943? Absurd. Impossible. Però això ha estat aquest matí. La mort d’aquest detectiu i la declaració del seu xofer… canvien les coses.
L’Andrés Maldonado ja no el fulminava amb la mirada.
Per primera vegada, va parpellejar.
—El meu xofer mai…
—Ho ha fet, senyor. Em sap greu, però ho ha fet. L’ha traït. Si no, com podria saber jo tot això? Vinga, guardi aquesta pistola —li va demanar en Miquel.
—Aquesta història… absurda, se l’ha inventat aquest… detectiu?
—El van contractar els avis del seu fill Ricard, després d’anys sospitant que el que havia passat el 9 de febrer de 1943 era més que estrany. I tan bon punt el detectiu va començar a estirar els fils… —va apuntar ell, obrint les mans en un gest explícit—. Miri, coronel. —Es va inclinar cap endavant i les va repenjar a la taula, ocupant així part de l’espai del seu antagonista—. Puc entendre el que va fer al 43. És clar que ho entenc! Vostè estimava i estima la seva dona. Bé, ho aplaudeixo. Ho entenc perquè jo també moriria per la meva. Vostè va tenir por que un tercer intent de suïcidi fos el definitiu i…
—Esperi, esperi —el va tallar en Maldonado, que acabava de posar-se vermell—. Com carai sap vostè…?
—Coronel, és important ara, això? L’important és vostè, i el temps corre en contra seu! És possible que amb prou feines disposem d’uns minuts! —va ser vehement, argumentant-ho tot amb les mans i l’expressió corporal—. Vostè va fer el que havia de fer, aconseguir-li un nen a la seva esposa, i, a més, acabat de néixer! La va fer feliç, li va donar la vida! La mare d’en Ricard ni tan sols tenia marit, era una qualsevol, qui sap què se n’hauria fet, d’aquest petit! Vostè li ha donat alguna cosa més que una seguretat i una família, també li ha donat la pau d’una llar cristiana i l’amor immens de la seva dona! Aquest nen no és conscient de la sort que ha tingut! Però ara…
—Ara què?
—Ara tot s’enfonsarà, tret que vostè els protegeixi a tots dos, la seva dona i el seu fill! Ara tot és a les seves mans, coronel! Si el detenen, serà un escàndol. Ningú no li prendrà aquest nen a la seva esposa, però creixerà marcat per la decisió que vostè prengui en els propers minuts, sense oblidar la humiliació de la seva dona en veure’l empresonat, potser fins i tot condemnat a mort, per més absurd que li sembli, sabent el que va fer llavors i el que ha fet ara ordenant matar aquestes persones, encara que fos pel nen. Per això soc aquí! No tinc cap dubte que sap de què li estic parlant, oi? Sense vostè, no hi haurà cas, ningú no farà res, tot quedarà degudament tancat i enterrat. L’Exèrcit el protegirà i protegirà el seu bon nom i el de la seva dona i el seu fill. En canvi, si l’empresonen…
—M’està demanant…? —va dir ell, deixant la pregunta inacabada.
Les celles se li acabaven de disparar cap amunt.
—Coronel —va replicar en Miquel, recuperant el posat greu i llançant l’ofensiva final—. El meu fill va servir en el nostre gloriós Exèrcit. Va caure a l’Ebre. Va ser un heroi, com vostè. Ell sol va escombrar tota una columna de morters i, amb l’última granada, va rebre el tret fatal que va posar fi als seus dies. Jo, com molts altres, vaig oferir la sang de la meva sang per la nostra croada i pel bé d’Espanya. No vull pas que Queipo de Llano, Déu el tingui a la glòria, es regiri en la seva tomba per l’escàndol que suposaria la seva detenció. Ni de bon tros vull que Millán Astray, o el nostre Caudillo, s’assabentin per una amarga trucada que un dels seus soldats més il·lustres ha estat detingut i acusat de cinc assassinats.
L’Andrés Maldonado es va deixar caure cap enrere.
«Per vèncer els teus enemics, cal que els coneguis bé».
Sunzi també deia: «Tingues a prop els teus amics, però encara més els teus enemics».
En Miquel va disparar l’última bala.
Va utilitzar la paraula adequada en el moment adequat.
—Coronel, vostè és un home d’honor.
Va ser com si el bufetegés.
Ho havia fet en esmentar-li, de passada, Queipo, Millán i Franco.
Ara reblava el clau.
Honor.
El sant i senya de qualsevol soldat.
—Vostè…? —va dubtar en Maldonado de nou.
—He vingut corrents a avisar-lo. Quina altra cosa podia fer, com a bon patriota que soc? Amb prou feines queda temps abans que vinguin a buscar-lo.
«Si el detenen, serà un escàndol».
«Sense vostè, no hi haurà cas».
«Ningú no li prendrà aquest nen a la seva esposa».
En Miquel va esperar.
El silenci es va convertir en un tascó.
Feia mal.
Tot d’una, el coronel Maldonado el sentia com si li esberlés la raó.
Persuasió, calma, reflexió…
Honor.
A en Miquel li quedava el gran epíleg.
Va arreplegar les restes d’aplom que li quedaven i es va posar dret.
—No em poden trobar pas aquí —va dir amb rigor marcial—. Ho sento. —Gairebé es va quadrar davant el militar—. Encara que sigui en aquestes tristes circumstàncies, ha estat per a mi un autèntic orgull poder ser-li útil, coronel. Sàpiga que no el jutjo pas. Ben al contrari: l’admiro, i més pel sacrifici que sé que farà. —I, inesperadament, va alçar el braç dret i va cridar—: ¡Arriba España, viva Franco!
L’Andrés Maldonado el va mirar com si s’hagués tornat boig.
Ja no va parlar.
No podia.
Va continuar mirant el visitant, com si fos una aparició.
I va seguir mirant-lo mentre es retirava del seu despatx.
En Miquel va sentir aquells ulls clavats a la seva esquena.
Va ser un llarg camí fins a la porta.
Esperant escoltar un «aturi’s» o…
Va sortir del despatx, va tancar la porta i es va empassar la saliva. Per enèsima vegada, se li van doblegar les cames. Tot i així, volia arrencar a córrer.
Es va contenir.
Calma, a poc a poc…
Acabava de dir i fer realment tot allò?
Ell?
«¡Arriba España!» i «¡Viva Franco!»?
—Toca el dos d’una vegada —va sospirar.
Va caminar per aquell passadís. Va sortir al pati. El va creuar sense alçar el cap i va passar pel costat de l’oficial de guàrdia i, a continuació, per davant del soldat de la garita. No el van saludar pas. Ell tampoc. Un cop al carrer, va fer les primeres passes.
Lliure.
Va respirar l’aire fresc del capvespre.
I va ser llavors, en aquell moment, quan va sentir el tret llunyà.
No va mirar enrere i va continuar caminant.