20

El local del drapaire era en realitat una botiga de mobles usats. No tenia nom, però, com li havia dit en Teodor Martí, es veia d’una hora lluny. Els objectes arribaven fins al carrer mateix. Els més nous, és clar. Perquè a l’interior el que s’hi oferia eren les despulles d’un altre temps, les restes del passat de moltes cases. La majoria ni tan sols estaven senceres. Cadires trencades, taules amb una pota menys, miralls tacats, penja-robes, galants de nit, tauletes, balancins, fonògrafs, llums, quadres, estatuetes…

La jove que se li va aparèixer era una escletxa de llum entre tanta tenebra. Devia tenir uns dinou o vint anys, i un somriure cristal·lí coronat per uns ulls riallers. D’alguna manera, en Miquel ho va agrair.

Per desgràcia, el 1939 ella devia ser una nena.

—Volia veure l’amo —la va saludar.

—És el meu pare.

—Que hi és? —va preguntar ell, tement que fos mal dia pel fet de ser dissabte.

Es va tranquil·litzar quan ella va girar el cap i va cridar:

—Papa, et busquen!

Un home va emergir de les profunditats del seu negoci. Semblava tan amable com la seva filla, ja que somreia com ella. Potser era per necessitat, per vendre bé i satisfer els clients.

—Vostè dirà. Necessita res en particular?

—Miri, perdoni que el molesti —va dir en Miquel, escollint les paraules—. El 1939 em van detenir i el meu pis va quedar buit, perquè només quedava jo. L’amo li va vendre a vostè tot el que contenia.

—El 39?

—Sí.

—Caram, senyor, no ha plogut pas poc des d’aleshores.

—Ja ho sé, i naturalment m’imagino que no deu conservar res de tot allò. Només volia saber què se’n fa, del contingut dels calaixos, en aquests casos, ja que una cosa són els mobles, i una altra el que hi ha a dins: roba, records, fotos…

—Generalment, els mobles van aquí —va respondre l’home, abastant la botiga amb les mans—. Visc precisament d’això. La roba, depèn de l’estat en què es trobi: a vegades la venc a una sastreria de segona mà, i les peces que estan molt malament van a l’església, que en aquests temps que corren els capellans i les monges s’ho queden tot i no filen prim. De llençar, no es llença res.

—Ja, però les coses íntimes, sobretot les fotografies…

—Tot el que és paper, des de fotos fins a cartes, postals, cromos, propaganda de cinemes, acostuma a interessar a les botigues de col·leccionisme. Es quedaria parat del que guarda la gent a casa seva i encara més del que col·leccionen d’altres. Tot es pot vendre, sap?

—Com el que hi ha al mercat de Sant Antoni el diumenge?

—Exactament. Hi trobarà el que vulgui i, a més, tots els qui s’hi dediquen estan junts.

En Miquel va intentar seguir el fil dels seus pensaments, no oblidar cap pregunta, com quan investigava un cas.

Aquesta vegada era un cas propi.

—Porta algun control del que compra?

—Un registre, sí. Si més no, global; no és prou exhaustiu per detallar-lo peça per peça. Quan diu que va ser allò seu?

—Entre el febrer i el març del 1939, suposo.

—Vejam, vingui.

Va prendre la iniciativa i en Miquel el va seguir. La noia es va quedar enrere. Havia estat pendent de tota la xerrada, mig encuriosida mig sorpresa. No havia deixat de somriure.

Van arribar a un despatx, també força ple de coses. Els papers s’amuntegaven damunt la taula. Hi havia diversos arxivadors i tan sols una cadira. L’amo de la botiga va obrir un calaix d’un moble situat a la seva esquerra i en va extreure un llibrot vell de tapes gruixudes.

—Al 39 tot va començar a tornar una mica a la calma, ja ho sap —va comentar l’home—. Però, tot i així, va ser molt difícil. No hi havia mobles. La gent els havia cremat per escalfar-se a casa. A tot estirar, deixaven un parell de cadires, el matalàs a terra… Recordo que em va costar força tornar a agafar una mica les regnes de tot això. Quina adreça?

—Còrsega, 256.

—Vejam… —Va anar al començament del llibrot—. Ha sortit ara, vostè?

—Fa quatre anys.

—Presó?

—Valle de los Caídos.

Va mirar-lo amb respecte, però també apesarat.

—El meu germà va morir a la Model —va dir—. I un oncle meu, afusellat al mur del castell de Montjuïc. De fet, jo me’n vaig deslliurar pels pèls. Em va costar omplir-li la casa a un capità, però així són les coses. Diuen que aquest any, per fi, s’han buidat les presons. Un cosí meu va sortir-ne a l’estiu —va afegir, intentant concentrar-se en la recerca, però sense deixar el tema—. Em sap greu això de les seves coses, senyor.

—Sí, a mi també.

—Aquí ho tenim —va confirmar l’home, posant un dit en un full—. Pis sencer: menjador, cadires, armaris, llit… Còrsega, 256. El dia 28 de febrer de 1939.

El fill de puta de l’amo no havia esperat gaire. La Quimeta havia mort el 4, i a ell se’l van endur el 10.

Havia baixat l’escala arrossegant-se.

—M’interessa només una cosa: les fotografies.

La mirada de l’home va ser trista.

Gairebé crepuscular.

—Ja ho entenc, però això… —va replicar ell, tornant al llibre i girant-ne unes quantes pàgines abans d’aturar-se en un altre punt—. Sí, miri. Al cap de pocs dies vaig vendre un munt de fotos i postals a una empresa anomenada Gráficas Doncel, si bé això de «gráficas»… Ja m’entén. Era una botiga de compravenda d’aquesta mena de coses al carrer Aribau, poc abans d’arribar a la Gran Via, baixant a mà esquerra.

—Era?

—Sí, ho sento. Que jo sàpiga, l’amo va morir fa tres anys i els fills no van voler continuar amb el negoci. El van tancar. L’últim cop que hi vaig passar per davant vaig veure un bar en aquell mateix indret.

Estava tot dit.

—Ha estat molt amable —li va agrair en Miquel.

—Però no l’he ajudat gaire.

—Acabo de parlar amb dues persones que mereixerien ser afusellades. No sap com és d’important trobar algú amable. És el mínim que es pot demanar.

—Sí, la gent està una mica tensa, oi?

—No ho sap vostè prou.

Va enfilar la sortida, seguit per l’amo. Va saludar la filla. En acabat es va acomiadar d’ell.

—Sort —va ser l’última cosa que li va desitjar l’home.

Va caminar carrer avall. Per pur instint. Va anar girant cantonades fins a arribar al carrer Aribau. L’únic bar que hi va trobar a mà esquerra abans de la Gran Via es deia Buen Gusto. Hi va entrar i va ocupar un dels tamborets de la barra. Primer va demanar un cafè amb llet. Quan el cambrer, un home d’uns trenta i pocs anys, l’hi va servir, li va fer la pregunta.

—Vostè és l’amo?

—Jo? No. —Llavors es va girar cap a un costat i, sense preguntar-li res, va cridar—: Paco!

L’amo tenia més o menys la mateixa edat. El cambrer va assenyalar en Miquel sense dir res.

—Sí? —va dir l’home, inclinant-se sobre la barra.

—Aquí abans hi havia una llibreria de segona mà i objectes de col·leccionista o una cosa així, oi?

—Sí, del meu pare.

—Solia comprar-li coses.

—Bé, després de la guerra hi va haver una bona època per a segons què. Molt per vendre per a la majoria i, per tant, molt per comprar per part dels qui se n’aprofitaven. El meu pare, a més, era un romàntic. Estava enamorat de la seva feina. Quan va morir vam veure que el millor era canviar, ja que no teníem ni el seu entusiasme ni els seus coneixements.

—Queden gaires llocs ara on poder trobar fotos antigues, per exemple?

—Bastants, sí, però no val la pena perdre el temps anant amunt i avall. El diumenge, als Encants, hi són tots.

—El seu pare duia un registre del que comprava i venia?

—El meu pare? Era un desordre absolut. Tenia un gran cap, això sí. Tot ho guardava al cervell. Però de papers… I això que ni tan sols es pot imaginar el que vam treure d’aquí quan la meva germana i jo vam tancar.

—Gràcies i perdoni.

—De res, home.

En Miquel es va quedar a la barra.

Silenci.

La mirada perduda.

Va imaginar que, si algú el veiés en aquell moment, si algú es fixés detingudament en ell, l’únic que veuria seria un home cansat i vell, aclaparat pel pes del passat.

Amb la Patro i amb la Raquel, pensava que això ja no tornaria, o que ho superaria més fàcilment.

Ja havia dit a la Patro que no aniria a dinar. Tot i així, va demanar un parell de fitxes i es va dirigir al telèfon públic, penjat a la paret al final de la barra.

Volia sentir la seva veu, res més.

Va marcar el número de la merceria i va esperar.

Va contestar ella.

—Digui?

—Soc jo.

—Ah, hola. Com va?

—No gaire bé. Estancat.

—Em sap greu.

—No vindré a dinar.

—Sí, ja m’ho has dit.

—Me n’havia oblidat —va mentir, sabent que ella no era pas ximple i que sabia perfectament que tenia molt bona memòria.

—On dinaràs?

—Vaig a veure en Fortuny. Després, faré un mos a qualsevol lloc. A la tarda seguiré la senyora Cisneros i ja ho veurem.

—M’ha telefonat l’Amalia.

—I què diu?

—Que en David segueix igual. Però també m’ha dit que et volia veure. Sort que has trucat, veus?

—Doncs hi vaig ara mateix.

—Ves amb compte.

—Sempre ho faig.

—Oh, sí —va dir ella en to burleta.

—T’estimo.

—I jo a tu.

Hi havia veritats que no necessitaven res més.

Va deixar l’auricular al ganxo abans que sonés el senyal que se li acabava el temps i, a continuació, va marcar el número de telèfon del doctor Almirall.

Al cap de mitja dotzena de tons infructuosos, va penjar i va recuperar la fitxa, va tornar al cafè amb llet, va acabar d’escurar-lo, va retornar la fitxa al cambrer, va pagar i va sortir del bar.

El millor era que no havia d’agafar cap taxi, tot i que tampoc li hauria anat malament fer-ho, per economitzar forces i estalviar-se la lleu pujadeta fins al Clínic.