24

Mentre estava assegut a la galeria, submergit en la penombra, veient com començava a fer-se fosc, la Patro va entrar per la porta del pis amb la Raquel en braços.

Al principi no es va adonar de la seva presència.

Tot seguit, va tenir un bon ensurt.

—Però què hi fas, aquí, a les fosques? Per què no has passat per la merceria? El nòvio de la Teresina t’ha estat esperant una bona estona.

—Seu —li va demanar ell.

La Raquel ja allargava els braços per canviar de suport, amb la carona il·luminada d’alegria. La Patro l’hi va passar amb el rostre espantat.

—Ai! Què passa? No m’espantis… S’ha mort en David?

—No —la va tranquil·litzar una mica—. Després aniré a veure’l. És… per tot el que he esbrinat avui. O potser haig de dir el que no he esbrinat.

La Patro es va asseure davant d’ell. La Raquel ja exercia la seva tirania preferida: agafar-lo pel nas. En Miquel es va deixar masegar sense protestar. Petonejava la seva filla gairebé d’esma, mentre l’acaronava amb la mà lliure.

—T’ha passat res? —va insistir la seva dona.

—No, no. Estic bé. De moment, ningú no sap que estic ficant els nas en el que feia en David.

—Ai, que bé! —va dir ella, allargant les mans per agafar-li les galtes—. Au, explica-m’ho.

—Cas u. El del pare que volia que seguissin el seu fill perquè sospitava que podia estar fent alguna cosa dolenta —va començar ell, enretirant la maneta de la Raquel, que insistia a ficar-li un dit pels forats del nas—. L’Eduardo Alameda es veu a les tardes amb una altra persona, en una casa en ruïnes del carrer Llacuna. Hi tenen fins i tot un matalàs per fer les seves coses. Tot un niu d’amor.

—O sigui, que el pare tenia raó —va dir la Patro.

—Sí —va reconèixer en Miquel—. El pitjor és que l’altra persona amb qui es veu… és un noi de la seva mateixa edat.

—Ai, Déu meu! —va exclamar ella—. Aquest acabarà a la presó, pobret! Ja saps com tracten els marietes pertot arreu!

—Sí, ja ho sé. Aquest és el problema.

—Jo no sé si està bé o malament —va admetre la Patro—. Fa anys, quan treballava… en allò altre, tenia dues amigues que s’ho feien amb homes, és clar, però estaven enamorades… enamoradíssimes l’una de l’altra. S’estimaven… No he vist mai un amor més pur i sincer, t’ho juro. Eren d’allò més felices. Només així suportaven els homes que pagaven pels seus serveis. —Va fer un gest incert amb les mans i va afegir—: De tota manera, entre dones sembla una cosa més neta que entre homes, no?

—No diguis bestieses —li va retreure ell—. És el mateix. I, per desgràcia, no solament està perseguit aquí. Ho està a tot arreu.

—Pobre noi… —va sospirar la Patro.

—Pobre noi si ho dic al seu pare.

Ella va obrir els ulls.

—No ho faràs?

—No ho sé —va contestar ell, canviant ràpidament de tema—. Cas dos. El marit que fa seguir la seva dona perquè sospita que li és infidel.

—Ho és? —se li va avançar ella.

—La Milagros Cisneros té un amant, sí. Fa veure que va a casa de la seva germana, que naturalment deu estar-ne al corrent i la cobreix, però va a casa d’un home molt més jove que el marit. L’home, l’Albert Aguadé, viu sol des que va morir la seva mare. Els he vist abraçar-se i besar-se com ho fem tu i jo, creu-me. Estan enamorats. Tant, que tots dos planegen escapar-se la setmana que ve a França, probablement passant la frontera de manera il·legal, ja que ella està casada, ell és solter i no tenen llibre de família que justifiqui que puguin sortir d’Espanya així com així.

Fins i tot la Raquel estava ara pendent de les paraules del seu pare, com si l’entengués.

A la Patro se li va desencaixar el rostre.

—Per l’amor de Déu, Miquel…

—Espera, hi ha més coses —la va aturar abans que digués res.

—Més?

—El marit, el que li pega, ja que per damunt de tot és una mala persona, la matarà tan aviat com sàpiga que les seves sospites són certes. Segur —va concloure ell, traient el dit índex a passejar i movent-lo en l’aire—. M’hi jugo el que vulguis que ella es va casar jove, amb divuit o dinou anys, pel motiu que fos, fins i tot és possible que ho fes per amor, sense saber que ell era un malparit.

—No parlis així davant de la nena!

—Però si no ho entén!

—Creu-t’ho! Ja ho pesca tot! És més eixerida que un pèsol! I, si no, li quedarà gravat al cervell, segur!

En Miquel no va voler discutir sobre les habilitats cognitives de la seva filla.

—Els Cisneros no tenen fills, ell és gran i violent, ella jove i segurament tan tendra com encisadora. Si més no, em va fer aquesta impressió, i saps que soc bon psicòleg. És una història antiga com la humanitat. Diferència d’edat, el pas dels anys, ell es converteix en una bèstia pel motiu que sigui, inseguretat, gelosia, i ella ho accepta, tot i els maltractaments, resignada com moltes, fins que s’enamora de veritat. I llavors què?

—Fugen!

—És el que t’he dit: si volen estar junts, no tenen altre remei. No poden dormir a cap hotel, en els seus documents d’identitat ho diu ben clar: ell solter, ella casada. Han fet un cop de cap i estan disposats a tot per ser feliços.

—Potser han aconseguit papers falsos.

—És possible, però no ho crec pas.

—Miquel —el va interpel·lar la Patro, obrint les mans per centrar les seves idees—. Si en David Fortuny va esbrinar tot això, algú d’ells va poder intentar matar-lo?

—Mira, amor meu —va respondre ell, fent un petó a la Raquel, que volia tornar a jugar amb el seu pare—. L’Eduardo o el seu amic… ho dubto. No en fan la cara, són molt joves. I a en Fortuny el va atropellar un cotxe. No crec que cap d’ells sàpiga conduir. Pel que fa al nòvio de la Milagros… Si s’haguessin sentit vigilats i ell hagués intentat matar-lo, ja se n’haurien anat a França com un parell d’esperitats, sense esperar més. I un veí m’ha dit que tampoc no té cotxe.

—O sigui que qui va intentar matar en David és algú del tercer cas, el dels avis.

—Sí.

—En saps res?

—Sí…

—Espera, espera —el va interrompre la Patro, que no volia córrer, ja que tot just començava a assimilar-ho tot mentalment—. Dius que si expliques al pare del noi allò seu, el matarà. I farà el mateix aquell marit violent així que sàpiga que la seva dona li posa banyes, no?

—Sí, Patro, en efecte.

—Però són els clients!

—Et penses que no ho sé? —va replicar ell, en un to amarg—. En soc perfectament conscient. Sempre m’havia preguntat com pot tenir estómac un advocat per defensar el seu client sabent, tanmateix, que és culpable.

—Què devia fer en Fortuny?

—No ho sé. No paro de preguntar-m’ho.

—Ai, Miquel… —va semblar que es desinflava ella—. Creus que es limita a fer els informes, cobrar i adeu-siau?

—Això no ho sabré fins que es desperti.

—I si no es desperta o triga a recuperar-se? Hauràs de fer tu els informes, que per alguna cosa el substitueixes. I dius que aquella dona i el seu amant ja se’n van d’aquí a un parell o tres de dies.

—Patro, cada cosa al seu temps.

—Ja, però…

—Patro —la va aturar—. Demà és diumenge. Deixa’m pensar en tot això amb calma, sisplau. I queda el tercer cas. El dolent.

—Com de dolent? —va tornar a preocupar-se.

En Miquel es va preparar per al pitjor, però no va voler pas amagar-l’hi.

—L’Amalia m’ha dit que un home alt i fornit ha preguntat al Clínic per en David, de manera que qui va voler matar-lo ja sap que és viu, encara que estigui en coma.

—Oh, no!

La Raquel va mirar la seva mare. Devia veure-la espantada. Com que el seu pare no li feia gaire cas, va estirar els braços cap a ella i va canviar de bàndol.

—Els senyors Domènech sospitaven que els havien robat el net quan va néixer. Podia ser una paranoia. Però resulta que la monja que es va ocupar de la seva filla pel fet de ser mare soltera va morir l’altre dia en caure al metro i ells, els avis, han aparegut morts avui a casa seva, aparentment a causa d’un suïcidi, els mateixos dies, en plena investigació d’en David.

La Patro havia empal·lidit.

En Miquel no va esperar a escoltar la seva por.

—Només queda una persona que sap on pot ser aquest presumpte nen, que cada vegada tinc més clar que existeix: el metge que va atendre la mare durant el part.

—I l’has trobat?

—Té la consulta tancada. Treballa de dilluns a divendres. Avui és dissabte. Demà diumenge. No en sabré res fins dilluns. I si algú està matant els qui van intervenir en aquell infantament…

—Creus que en David es va acostar tant a la veritat que per culpa seva han matat aquella monja i els avis, a més d’atemptar contra ell?

—Sí —va ser categòric en Miquel—. Ara sí. La mort de la monja no va ser pas un accident. Algú devia empènyer-la. I el suïcidi d’aquests dos avis… Estic segur que ha estat un muntatge. El responsable potser els va cloroformitzar i els va fer prendre les pastilles que els han causat la mort. Això o alguna cosa semblant.

—Llavors, el metge…?

La Patro no va acabar la frase.

En Miquel es va posar dret.

—Haig d’anar a veure en Fortuny —va dir.

—Estic començant a tenir por —es va estremir ella.

—No deies que la feina de detectiu és fàcil i que n’hi havia prou de seguir persones i coses així? —va apuntar ell, i en veure que la Patro no contestava, va continuar parlant—: Et vaig dir que no hi ha cap investigació senzilla, que sempre hi ha coses fosques, mentides, problemes inesperats.

—D’acord, no cal que m’ho refreguis —es va defensar ella, abaixant el cap.

—No t’ho refrego pas, reina. L’única cosa que et dic és que no hi ha casos fàcils, que tota acció té una reacció. Causa i efecte. La meva teoria, per la meva experiència, és que si una cosa es pot complicar, es complicarà. I si una cosa pot sortir malament, vuit de cada deu vegades sortirà malament. Pessimista? No, realista.

—M’agradaria anar amb tu al Clínic —va sospirar la Patro—. I si me l’emporto en braços?

—No te la deixaran pas entrar a l’hospital. És massa petita —va dir ell, mentre la Raquel començava a endormiscar-se als braços de la seva mare. En Miquel li va fer un petó al cap—. Tornaré de seguida. Vull veure l’Amalia i saber com està ell.

—No deus voler explicar tot això a la policia, oi?

—I dir-los que estic fent de detectiu? Et penses que m’he tornat boig?

—Però ells no investigaran la mort d’aquella monja; i si creuen que els avis s’han suïcidat, tampoc no faran res.

—Ja ho sé.

—I si el metge està en perill? Podries salvar-li la vida.

No hi va haver resposta.

Al capdavall, si la monja havia patit «el seu accident» dimecres i els Domènech feia dies que eren morts…

No va voler pensar-hi.

Va abraçar la Patro. La Raquel va quedar un instant colgada entre tots dos. Se’ls va quedar mirant amb la seva carona rodona i, novament, els ulls ben oberts.

—Gu-gu! —va exclamar.

—Jo també t’estimo —li va dir el seu pare, besant-la un altre cop.