13

Va començar la guàrdia a dos quarts de tres de la tarda, a la vorera oposada a la de la casa on vivien els Alameda. Ni en els seus pitjors temps de policia havia fet gaires guàrdies. I si es donava el cas, les feia al cotxe, assegut.

Ara estava dret.

No volia seure a la vorera. Acabaria baldat.

Va passejar uns metres amunt, uns altres avall. Sempre sense deixar de mirar el portal de la casa. Provava de no pensar en la dona de l’àlbum de fotos, però li costava no fer-ho i oblidar-se’n. L’havia impactat. Ell podria ser aquella dona al cap d’uns anys.

Sense records.

Sense fotografies familiars.

—T’estàs obsessionant amb això —va remugar dintre seu.

Una obsessió més.

Ja n’havia perdut el compte.

Passes amunt, passes avall. Podia fullejar el diari, però potser es distrauria i no veuria sortir el seu objectiu.

A prop seu va veure un captaire. Examinava el terra. Tot d’una, l’home es va ajupir per collir una burilla. Tenia almenys dos centímetres de tabac per sobre del filtre, ja que era una burilla de qualitat. Va contemplar-la com si es tractés d’una cuixa de pollastre, va treure una capseta metàl·lica, la va obrir i la va ficar a dins. Des de l’escassa distància a què es trobava, en Miquel va calcular que a la capseta hi devia haver ben bé una altra dotzena de burilles.

Suficients per cargolar un cigarret sencer.

Va veure com el captaire s’allunyava, sempre amb els ulls clavats a terra.

No es va tornar a ajupir.

Tres quarts de tres.

Va evocar la vella imatge del mercat de Sant Antoni, els Encants, on el diumenge al matí qualsevol podia buscar a les parades el que volgués: llibres vells, col·leccions de cromos, segells, anells de cigars, postals antigues, còmics, revistes, records…

Àlbums de fotos.

Famílies desaparegudes, amb un passat posat a la venda.

I sempre algú, com l’anciana del bar, disposat a pagar-ho.

Quants bojos havia deixat la guerra?

Es va sentir una mica trist.

Va pensar en la Patro i en la Raquel.

Es va animar.

Estava passant uns dies dolents, això era tot. Com podia oblidar en Roger o la Quimeta? Eren allà, amb ell, en la seva memòria. Encara que visqués cent anys…

Cinc minuts per a les tres.

Va deixar de passejar i es va repenjar a la paret. Calia estar preparat. Si l’Eduardo Alameda feia acte de presència i es posava a caminar, hauria de mantenir el seu ritme. El ritme d’un noi jove. I també si pujava a un taxi o a un autobús. Seguir una persona requeria molta habilitat.

Les tres.

Quant temps feia que no visitava els Encants?

Li agradava l’ambient, sempre hi havia comprat alguna cosa. Igual que en Roger i la Quimeta.

Abans de la guerra, ningú no venia pas els seus àlbums de fotos.

Eren vius.

L’home de les burilles tornava a baixar pel carrer. Semblava feliç. En Miquel va suposar que la collita havia estat bona. El va veure somriure un moment, sense més ni més, i entre els seus llavis prims i secs s’hi van poder albirar dues dents, l’una a dalt i l’altra a la mandíbula inferior. La roba feia la impressió que estava encartonada, de tan bruta que la duia. Si hagués fumat, li hauria ofert un cigarret.

Les tres i cinc.

L’Eduardo Alameda va sortir del portal de casa seva.

Baixet, cara rodona.

Hi devia haver més nois baixets i de cara rodona que sortissin de casa a les tres de la tarda vivint al mateix edifici?

Calia arriscar-se.

A en Miquel no li va caldre travessar el carrer. Ho va fer el fill d’en Leonardo Alameda. El va veure venir de cara i va fer l’orni simulant que es cordava una sabata, però el noi ni tan sols es va fixar en ell, abstret en les seves pròpies cavil·lacions. Un cop a la vorera, va caminar a bon pas en sentit descendent. Duia uns pantalons de color marró, una camisa blanca i un jersei prim al damunt. Tot molt discret. En Miquel li va donar un marge de deu metres.

No va ser un trajecte llarg. El noi es va ficar a la boca del metro.

En Miquel va accelerar el pas.

No es va haver de preocupar per si s’hi apropava massa. El perseguit semblava aliè a tot, la mirada perduda, el rostre seriós. Va comprar un bitllet i es va guardar la cartolina a la butxaca. El perseguidor va fer el mateix. Després d’arribar a l’andana va mantenir una distància prudencial. El metro va trigar un parell de minuts a aparèixer. Hi van pujar i en Miquel va aprofitar el trajecte per seure.

L’Eduardo Alameda va baixar a l’última estació, a la plaça de Catalunya. Va sortir a l’exterior i, ara sí, va apressar un xic el pas. A uns deu metres de distància, en Miquel va començar a esbufegar. Pitjor va ser en arribar a la ronda de Sant Pere, ja que inesperadament va arrencar a córrer.

—Maleït sigui!

El noi va pujar al tramvia de la línia 42, que estava a punt de marxar de la parada. En Miquel va fer un darrer esforç per no perdre’l. Va accelerar, va allargar la mà, s’hi va aferrar i va posar un peu a l’estrep a l’últim moment. De ben poc que no rellisca i cau a terra. Un passatger el va sostenir per si de cas.

—Però escolti, bon home, vagi amb compte —li va recriminar.

—És que… he estat a punt de perdre’l… —va intentar justificar-se.

—Ja, però és millor esperar-ne un altre que no pas haver d’anar a l’hospital —va replicar en actitud angelical el seu presumpte salvador—. Quan ja no es tenen vint anys…

En Miquel es va sentir molest pel retret, però es va estimar més callar. Es tractava de passar desapercebut. L’Eduardo Alameda no s’havia adonat de res i ja era a la meitat del tramvia, assegut a la dreta. En Miquel va pagar i es va asseure a l’esquerra, panteixant.

A diferència del metro, aquest cop el trajecte va ser llarg.

Ronda de Sant Pere, Roger de Flor, passeig Pujades, carrer Pere IV…

Va tenir temps d’examinar-lo.

A primer cop d’ull, no semblava pas un mal xicot. El seu aspecte era d’allò més normal. Universitari, discret, aparença agradable… Quan el tramvia es va anar omplint i ja hi havia passatgers drets, el noi va cedir el seient a una dona. Així doncs, també era educat. Es va quedar agafat a la cinta i va continuar immers en els seus pensaments.

Sense adonar-se’n, en Miquel també va acabar perdut i enredat en els seus, encara sota l’impacte del que havia passat al bar, amb la dona de l’àlbum de fotos.

Què se’n devia haver fet, de les seves pròpies coses, els mobles, els records?

Per què no ho havia preguntat a la dona que ara vivia al seu antic pis, quan hi va ser al juliol del 47?

Estava aclaparat, sí. I ple de records, emocions, esclafat per la seva nova realitat, sol, perdut, però, tot i així, per què no l’hi va preguntar?

A l’últim va reaccionar, quan l’Eduardo Alameda es va moure en direcció a l’estrep de sortida.

Només van baixar ells dos. La parada era la de Pere IV amb Almogàvers. En Miquel es va adonar que aquella era la zona per la qual, un any abans, a l’agost, havia buscat la Patro. El gimnàs Castor era a prop, al carrer Granada. El perseguit, novament a bon pas, va pujar pel paral·lel, el carrer Llacuna.

Ara, en Miquel li va concedir vint metres, perquè estaven sols. No hi havia ni trànsit.

L’Eduardo Alameda va ultrapassar les cruïlles de Llacuna amb Sancho de Ávila i Tànger. Més amunt, els carrers ja perdien la forma. Solars buits que esperaven edificacions de nova construcció, velles ruïnes d’edificis ja obsolets, tanques envoltant els terrenys… Una Barcelona desconeguda i apartada, secreta i silenciosa.

I, de sobte, el noi es va fer fonedís.

S’havia ficat pel forat d’una tanca, a la seva esquerra, i ja no el podia veure.

En Miquel va arrencar a córrer.

Abans de precipitar-se pel mateix espai, hi va introduir el cap per veure el lloc. L’Eduardo Alameda caminava per entremig d’un munt de runa, tot mantenint l’equilibri. On no hi havia restes hi havia terra, matolls i alguns intents d’arbre eixarreït i sense fulles. No gaire lluny, una segona tanca separava el solar d’una construcció en ruïnes.

Ja era massa tard.

El perseguit va arribar a aquella tanca i, àgilment, s’hi va enfilar a pols i va caure a l’altre costat.

—Només faltava això… —va remugar en Miquel.

Es va ficar pel forat, amb compte de no estripar-se el vestit, i va seguir la mateixa ruta que el noi, fent equilibris ridículament per damunt dels enderrocs i la terra. En arribar a la tanca va comprendre que saltar-la seria una tasca difícil, per no dir impossible. Massa alta. Com ho havia fet el perseguit, evidentment que no podria.

Sabia que l’estava perdent.

Va buscar alguna cosa on enfilar-se. Encara duia el diari sota el braç, de manera que se’l va ficar a la butxaca de la jaqueta. La Patro s’enfadava quan ho feia, perquè deia que les deformava. Va trobar les restes d’una caixa i un parell d’encadellats mig trencats. Va avaluar si aguantarien el seu pes i s’hi va arriscar. Amb les fustes i la caixa va aconseguir treure la meitat del cap, a l’altura dels ulls, per la part superior de la tanca. El que hi va veure era el que esperava: una casa en ruïnes i ni rastre del noi.

Podia intentar superar la tanca, arriscant-se molt, i escorcollar les ruïnes. Però sense tenir ni idea del que hi trobaria…

Va rumiar.

Si més no, ja sabia on anava l’Eduardo Alameda. El seu secret era allà, en algun lloc de les restes d’aquell edifici.

L’opció consistia a tornar quan ell no rondés per allà, i així poder tafanejar més tranquil·lament.

No li agradava retirar-se sent tan a prop del seu objectiu, però es va imposar la prudència. La tanca era una frontera. La casa en ruïnes, un desafiament. Allà dins, qualsevol frec segurament devia sonar com un tret. Si alertava el perseguit, potser no descobriria mai què feia.

—Ves-te’n —es va dir a si mateix.

I se’n va anar.

Amb el cap ple de teories, si l’una fantàstica l’altra encara més, però se’n va anar.

Un lladre? Un anarquista? Un petit revolucionari?

Bé, almenys en Leonardo Alameda tenia raó: el seu fill no era tan sant com semblava.

I si tenia nòvia?

Però… tan lluny?

Va sortir del solar pel forat de la primera tanca, i va caminar pel carrer Llacuna voltant l’illa per veure millor l’edifici on havia desaparegut el jove. La tanca, per la part del davant, no era pas més alta, però sí que quedava molt a la vista, cosa que explicava que hagués fet servir l’entrada menys evident. Això no obstant, allò que tenia ara davant dels ulls eren les restes d’una antiga fàbrica. Probablement l’edifici de la part del darrere devia correspondre a unes oficines o despatxos administratius.

No li quedaven més opcions.

Malgrat tot, no va voler rendir-se.

Va tornar a la primera tanca, al forat, hi va ficar el cap, no va veure res i es va situar a la vorera del davant, dissimulant tant com va poder, que no era gaire. Potser l’Eduardo Alameda sortiria al cap de deu o quinze minuts per anar a un altre lloc.

Potser.

Mitja hora després va llançar la tovallola.

Va tornar a la parada del tramvia, ja que sabia que per allà a la vora no hi trobaria cap taxi. Mig ofuscat mig preocupat, es va refermar en la idea que seguir persones era una feina tan pesada com avorrida. D’entrada, l’espera. Després, els nervis de la persecució. El bo d’en David Fortuny potser s’ho passava bé fent allò, però ell…

Més excuses per no col·laborar amb el detectiu en el futur?

L’empipament amb si mateix va augmentar.

—Primer caldrà veure si se’n surt —va remugar.

Va esperar el 42 gairebé deu minuts i va cremar la impaciència llegint una mica més La Vanguardia. Quan es disposava a agafar un taxi que va veure acostar-se a la llunyania, va aparèixer el tramvia i s’hi va repensar. Va arribar bastant ple, de manera que va haver de fer una part del trajecte dret perquè ningú no li va oferir el seient. D’altra banda, si algú ho hagués fet, probablement s’hauria sentit molest. El pitjor de fer anys no era ser vell, sinó sentir-s’hi i que els altres et veiessin així.

Va reconèixer que estava de mala lluna.

Fins i tot va contemplar els altres passatgers amb un punt d’irritació.

Què pensaven? Què sentien?

En baixar a l’última parada, la de la ronda de Sant Pere, va començar a caminar, abans d’aturar-se al cap de pocs metres.

Ni tan sols sabia on anava.

Va repassar les seves opcions i es va adonar que era a prop de la casa dels Domènech.

Així doncs, ara amb el pas més ferm, es va endinsar al laberint de carrerons curts i intricats que dominaven la part alta del barri antic.