28

Quan va arribar a casa, encara se sentia feliç.

Romànticament feliç.

Com els justiciers solitaris de les novel·les barates.

No volia pensar en el que havia estat fent als Encants. No volia pensar en com eren de ridículs els seus sentiments. No pensava dir a la Patro que havia estat prou boig per buscar les seves fotos velles, tants anys després, al mercat de Sant Antoni, com si els miracles fossin possibles, com si, per alguna estranya raó, els planetes s’haguessin alineat per afavorir-lo.

La Patro en tindria prou sabent que el primer dels casos, el dels amants, estava resolt.

Això no obstant, així que va obrir la porta, se li va aparèixer corrent i amb els braços oberts, eufòrica.

—El teu amic ha sortit del coma! —li va cridar.

L’impacte de la notícia el va fer tornar immediatament a la realitat.

—De debò?

—Aquest matí, fa una estona, just quan ja me n’anava! Era allà amb l’Amalia i de sobte…! Ha estat increïble! Ha obert els ulls, ens ha mirat i la primera cosa que ha dit és que devia estar mort o al paradís, perquè semblàvem dos àngels i estàvem molt guapes!

—Aquest és en Fortuny, no n’hi ha cap dubte —va assentir en Miquel—. Ha recordat res?

—No —va respondre la Patro, deixant de mostrar al rostre l’alegria que sentia—. Hem avisat el metge, i després d’examinar-lo li hem preguntat com el veia. El doctor ha dit que tenia la ment en blanc i que això és d’allò més normal. Un traumatisme cranioencefàlic fa que s’esborrin de la memòria els moments previs al xoc. I no solament segons, a vegades fins i tot minuts, hores. L’últim que recordava era que anava amb moto a veure l’Amalia i que estava molt content, però ni tan sols sap per què.

—Li heu explicat que va ser un atemptat contra la seva persona?

—No, l’Amalia s’ha estimat més no dir-l’hi i li ha parlat d’un accident. Llavors en David ha explicat, si fa no fa, que estava treballant en tres casos, i ella li ha demanat que no hi pensés, en això, que te n’estaves ocupant tu. No vulguis saber com s’ha posat de content en saber-ho!

—Que n’és, de ximple… —va remugar en Miquel.

—Segons el metge, durant les properes hores, o potser demà, anirà recuperant la noció de la realitat i recordarà més coses —va dir la Patro.

—Això em deixa poc marge.

Havien anat caminant a poc a poc fins a l’habitació i ara es treia la jaqueta i les sabates, sense deixar de parlar. La Raquel devia tornar a dormir.

—Si l’assassí se n’assabenta, i m’hi jugo el que vulguis que se n’assabentarà d’una manera o d’una altra… —va insinuar ell.

—Aniràs a veure’l?

—Sí, després. Però abans haig de fer una altra cosa.

—Referent al cas?

—Referent al segon dels casos. El primer ja està resolt.

—De debò? Quin? —es va sorprendre ella.

Va explicar-li la seva xerrada amb l’Albert Aguadé de manera concisa i ràpida. Fins i tot abans d’acabar la seva explicació, la Patro ja l’estava abraçant.

—Ets un romàntic! —el va afalagar ella, omplint-li la cara de petons.

—És exactament el que m’ha dit ell.

—I el que has de fer té a veure amb el noi ma… homosexual?

—Sí.

La Patro el va travessar amb la mirada.

—No l’hi diràs al seu pare, oi?

—No. Parlaré amb el noi.

—Perquè ho deixi?

—No, amor meu. Això no es pot deixar pas. Forma part d’un mateix. L’única cosa que puc dir-li és que vagi amb compte… o acabarà a la presó, si el seu pare no el tanca abans en un sanatori mental, que és el més usual.

—Miquel.

—Sí?

—Ets increïble —va exclamar ella, gairebé bocabadada.

—Sí, oi? —va replicar ell fent broma, tot i que el tema era molt seriós.

—Ara entenc per què no volies ser detectiu.

—Quan era policia, perseguíem els dolents, sempre, i era molt clar qui eren els dolents. Si detenia un innocent, i el creia, continuava buscant. En canvi, un detectiu es lloga a una persona que potser no és la bona de la història. Aquest és el problema. L’únic que he fet jo ha estat convertir-me una mica en… jutge —va argumentar ell, convençut que era la paraula exacta—. Diguem que en els informes que escrigui canviaré una mica els fets. La Milagros tenia un amant, sí. I han fugit junts, sí. A quin lloc? Doncs ves per on: m’han dit que a Màlaga. I en el cas del jove Alameda, el mateix. Sí, es comportava d’una manera estranya. Per què? Es veia amb una noia. Qui? No ho sé pas. Ella se’n va anar corrents.

—I què li diràs, a en David?

—No ho sé. Ja ho veurem. El que més ha d’importar-li és que un assassí està lliure i que el cas del presumpte nadó robat s’ha convertit en un malson —va contestar ell, deixant-la al passadís—. Vaig a veure la Raquel. Trigarem gaire a dinar?

—Vint minuts, acabo d’arribar.

—Entesos.

La Raquel dormia. Va fer el que feia sempre: seure al seu costat i mirar-la. Podia estar així el temps que fes falta. Hores. Absorbia la seva calma, la fixava mentalment. La compartia amb en Roger. Fins i tot amb la Quimeta.

Feia molt temps que la veu de la seva primera dona no li ressonava dins del cap.

Això volia dir que tot anava bé.

—Quimeta, hauries de veure això —va sospirar.

Es va mantenir el silenci.

Gairebé sense adonar-se’n, ja havien passat els vint minuts i la Patro era darrere seu, acaronant-li el clatell.

—Som-hi? —li va xiuxiuejar.

Es van entaular. Dinar de diumenge. Ràpid però deliciós. El millor dels brous i carn. Carn de la bona. Carn com no n’hi havia en els anys del racionament. Carn que la Patro encara pagava a un preu més alt, ja que la carnissera la guardava amagada per als clients que podien comprar-la.

Sí, nous temps.

—Miquel.

No era fàcil oblidar el cas.

—Què?

—Aquest matí has dit que si algú havia aconseguit matar impunement aquella monja i els dos avis significava que tenia molt poder, i que ja no li vindria d’un altre crim més.

—Sí.

—Això fa molta por, saps?

—Ja ho sé.

—No m’ho puc treure del cap, i ara que en David està despert…

—Confia en mi, vols?

—Tu mateix has dit que no tens res, excepte parlar amb aquell metge si és que encara és viu… o es tracta precisament del responsable de tot.

—Demà sortirem de dubtes, així que obri el consultori. Cal tenir cura d’en Fortuny aquesta tarda i aquesta nit. Amb una mica de sort, qui el va voler matar també deu saber que no recorda res.

—Hi va haver un nen, oi?

En Miquel va beure aigua. Tenia la gola seca.

—Sí, em fa l’efecte que sí. No crec pas que matessin la mare, la Julieta, però sí que ella va morir en el part i ells, qui siguin, van aprofitar l’avinentesa per quedar-se el petit i donar-lo a algú.

—Parlem d’una xarxa organitzada?

—És possible. Però qui va adoptar aquest nen potser s’ha sentit amenaçat.

—Déu meu…

—Si els assassinats són certs, això vol dir que estan esborrant les seves empremtes desesperadament.

—I tot perquè en David va ficar el nas on no el demanaven.

—No solament va fer això: devia trobar alguna altra cosa.

—I ara hi ets tu —va reblar ella, mossegant-se el llavi inferior i mirant-lo angoixada.

—Et prometo una cosa —va replicar ell, allargant la mà per atrapar la seva—. Si no aconsegueixo sortir-me amb la meva, aniré a veure el meu amic, el comissari Sebastià Oliveras —va afegir en Miquel, remarcant les paraules «el meu amic».

—Tot i que al juny el vas fer sortir de polleguera, almenys et respecta. No és com aquell mala bèstia, l’Amador.

Durant un moment, en Miquel es va traslladar a la casa del carrer Gomis, al desembre del 1949, quan la Patricia Gish havia mort l’anterior comissari, l’home que estava disposat a empresonar-lo i tornar a demanar que es complís la seva sentència de mort.

—El cas és que ho faré, d’acord? A mi m’escoltarà.

—Ja, però et va advertir que si tornaves a ficar-te en embolics…

—Li parlaré d’en David, no pas del que he fet jo.

Tot d’una, la Patro va aconseguir apuntar un somriure. Forçat, però somriure al cap i a la fi.

—Si m’arriben a dir que m’enamoraria d’un policia…

—Expolicia.

—Quan et vaig conèixer, encara ho eres.

—Quan em vas conèixer era l’últim policia de la Barcelona republicana, reina.

—Tant se val. Ets i seràs sempre això.

—Te’n penedeixes?

—No, tot i que, evidentment, durant aquests quatre anys no m’han faltat emocions.

—Potser ha estat el que ha fet suportable viure en aquest país ara.

—Au, calla.

—T’escaparies a Mèxic, per viure allà amb el meu germà i la seva dona?

—No. —La Patro va arrugar la cara.

—No ho has pensat mai?

—No —va repetir.

—Per què no hi voldries anar?

—Perquè… no ho sé, soc d’aquí, i hi ha la Raquel, i la meva germana, i perquè… deu ser horrible viure en un lloc estrany, encara que tinguem una llengua comuna.

—Començar des de zero és bo a vegades. Mira aquests dos amants.

—Ells no tenen res, i han de fugir. Nosaltres tenim alguna cosa. I, a més, parles per parlar. Tu portes Barcelona a la sang. Crec que, després de la Raquel i de mi, és el que més estimes en aquest món.

En Miquel es va sentir tocat.

Travessat.

—Volia saber què en pensaves —es va rendir—. Mai no n’havíem parlat.

—Doncs ja ho saps. Franco no serà etern, tu mateix ho dius a vegades.

—Deixarà una estructura ben muntada, i els seus sequaços no deixaran anar el poder així com així.

—Això ja ho veurem.

—En tot cas, jo ja no hi seré.

—Però la Raquel sí.

La Raquel, el nou centre de les seves vides.

Caldria preparar-la, formar-la, educar-la…

La Patro era un monument a l’esperança.

I tenia caràcter, cada cop més, com si la maternitat l’hagués completat.

—Nosaltres ja no comptem. Tot és ella, oi? —va dir en Miquel plàcidament.

—Sí que comptem —va ser rotunda—. I tant que sí.

—Ja saps a què em refereixo.

Una mirada final.

Còmplice.

Van deixar de parlar. Mentre ho havien estat fent, aparcant a poc a poc i hàbilment el cas final per no obsessionar-se, van gaudir del brou i dels trossos gruixuts de pasta que hi flotaven. En Miquel es va posar el primer tros de carn a la boca.

Se li va fer aigua.

—Oi que és bona? —va manifestar la Patro amb orgull de cuinera.