11

Al seu rellotge eren dos quarts d’onze del matí, en punt, quan va sortir de casa, ja esmorzat.

Dos dels casos implicaven seguir persones. El tercer requeria una investigació en tota regla. Dos demanaven temps. Un, paciència.

Si més no, ja sabia per on començar.

El carrer Juan Blancas, on vivia el marit gelós, era prop de la plaça Joanich, al final del carrer Bailèn i després de la Travessera de Gràcia. El número del carrer Balmes, la casa del pare que volia que seguís el seu fill, corresponia a la part alta, al costat de la plaça Núñez de Arce. I el pis dels senyors Domènech, els avis, es trobava gairebé a l’extrem oposat d’aquest, al laberint de carrers situats a la dreta de la Via Laietana.

Treballant contra rellotge, un cop més, no era moment de desplaçar-se a peu o esperar tramvies, autobusos o metros.

—Taxi!

El conductor va frenar en sec, a la seva altura. Una moto amb sidecar, casualment semblant a la d’en David Fortuny, va haver d’esquivar-lo. Li va cridar alguna cosa que l’eixordador soroll del motor del seu velocípede va ofegar. Un cop assegut, en Miquel es va trobar un somriure com el del gat de Cheshire, rere el qual hi havia una cara.

—On el porto, senyor?

—Sant Pere Més Baix, 62.

—Com si ja hi fos, escolti!

El taxi va arrencar.

Va ser un trajecte instructiu. En Miquel es va assabentar del temps que faria els propers dies, que la lesió d’en Kubala li impediria jugar a Santander diumenge i que això seria un gran llast per al Barcelona, i fins i tot del que estudiarien les dues filles del taxista. Quan el cotxe es va aturar a la seva destinació, en Miquel ja tenia mal de cap. El somriure, que es va accentuar encara més amb la propina, el va acomiadar.

—Per als estudis de les seves filles —li va dir irònicament.

—Gràcies, senyor! Que tingui un bon dia!

—Això depèn —va murmurar en veu baixa, dintre seu.

Va mirar el número 62 del carrer Sant Pere Més Baix. Una casa vella, que aviat enderrocarien per deixar lloc a una de més nova. Llei de vida. Era estreta, amb prou feines uns metres de façana, i, per descomptat, no hi havia portera. No hi cabia. Si els senyors Domènech vivien allà, això significava moltes coses, com per exemple que devien haver estalviat molt per poder-se permetre el luxe de pagar un detectiu privat perquè els tragués de dubtes sobre el possible parador, o no, del seu net teòricament nonat.

—Som-hi, Miquel —es va animar a si mateix.

Tornava a la càrrega.

A ser inspector de policia.

L’últim desànim se li va esborrar en recordar el ferit, intubat i comatós David Fortuny, potser en perill de mort, com presumia l’Amalia.

Va pujar al primer pis, enfilant-se per una escala fosca feta de lloses de marbre gastat i bombat. Va trucar a l’única porta i va esperar. A l’altra banda hi va aparèixer una dona de rostre eixut i seriós, tan desarreglada que semblava que acabés de sortir d’un combat de lluita lliure. En Miquel no va esperar que li tanqués la porta als nassos.

—Els senyors Domènech?

—A dalt, al segon.

—Gràcies i per…

La porta es va tancar.

Va pujar al segon pis. Va tocar el timbre i va esperar deu segons, abans d’intentar-ho de nou.

En acabat, va enganxar l’orella a la fusta.

Silenci.

—Ja comencem —va rondinar.

Va tornar al primer pis i es va armar de coratge en trucar novament a la porta de la dona eixuta i seriosa.

La seva cara, de tota manera, no va variar gens ni mica en trobar-se un altre cop amb ell.

—Perdoni, és que no hi ha ningú al pis. Sabria dir-me si treballen, si és possible que siguin en un altre lloc o a quina hora tornen?

Ella va arronsar les espatlles.

—Cap dels dos treballa i ell té una d’aquelles llargues malalties, amb la baixa per sempre —va dir—. Si no són a dalt, deuen haver sortit a passejar, no ho sé pas. A mi, per descomptat, no m’expliquen on van.

Temps perdut.

L’hi va agrair i va tornar al carrer.

Li faltaven els altres dos seguiments. El carrer Juan Blancas era més a prop, però va pensar que valia més pujar fins a la part alta de la ciutat i després baixar.

Va agafar un altre taxi i li va donar l’adreça del carrer Balmes.

El segon taxista del dia era dels callats.

Sense adonar-se’n, i mentre pensava que seria força complicat ficar-se en tres casos alhora, amb l’amenaça del que li havia passat a en Fortuny, va arribar a la seva destinació.

En Leonardo Alameda vivia millor. L’edifici traspuava una certa classe. I, naturalment, hi havia portera. No sabia pas a quin pis vivia, de manera que va anar de dret cap a ella. La dona el va rebre brandant l’escombra com si fos una arma.

—El pis del senyor Alameda?

—El tercer —el va informar la dona, tot i que a continuació li va tallar les ales—: Però ara no els trobarà pas, ni a ell ni el seu fill. Són fora.

—Fora de Barcelona?

—Vull dir fora de casa. El senyor a la feina i el noi a la universitat.

—Vaja. —Va fer cara d’haver quedat afectat pel contratemps.

—Vol deixar-li algun encàrrec?

—No, no. Ja tornaré —va dir ell, i llavors es va revestir amb la seva millor pell de xai en afegir—: El fill del senyor Alameda es diu Carlos i és molt alt i prim, oi?

La cara de la portera va ser d’estranyesa.

—No, senyor. Es diu Eduardo i és més aviat baixet, cara rodona…

—Doncs si que n’estic al corrent, perdoni. Quines hores són bones per veure’ls?

—El senyor Alameda surt cap a dos quarts de nou del matí per anar al despatx del Govern Civil i no ve a casa a dinar. Acostuma a tornar cap a les set de la tarda. El senyoret Eduardo surt una mica més tard, a tres quarts de nou. Ell sí que ve a dinar. En acabat torna a marxar, generalment pels volts de les tres, i ja no té una hora fixa per tornar a casa. Depèn del dia. Tanco la porteria a dos quarts de nou del vespre i moltes vegades no el veig.

—I la senyora Alameda?

Pregunta inoportuna. A la dona se li va entenebrir el rostre.

—Va morir fa tres anys, senyor —va contestar ella, ara examinant-lo amb dubtes—. Per què em fa tantes preguntes?

—Oh, perdoni —va respondre ell, ajuntant les mans com si volgués resar—. Per posar-me al dia. Feia molt temps que no sabia res d’ells. He estat viatjant i… bé, ja sap com passen de de pressa els anys.

—Ja ho pot ben dir —va replicar la portera, fent que sí amb el cap.

—Ha estat molt amable, gràcies.

Es va retirar abans que ella reaccionés i li preguntés com es deia.

Tot seguit es va allunyar carrer Balmes avall.

Dos fracassos.

En Leonardo Alameda treballava al Govern Civil?

I contractava un detectiu perquè seguís el seu fill?

Va tenir un rampell d’inquietud.

El Govern Civil no era pas el millor lloc del món. No en una dictadura.

Li quedava provar-ho amb el marit gelós.

Tercer taxi.

El conductor era una barreja dels dos primers, per compensar. No era xerraire, però tampoc dels callats com tombes. Va intentar fer un parell de comentaris inconnexos i, com que no va obtenir la resposta adequada per part del seu client, va acabar emmudint. En Miquel l’hi va agrair.

Si tampoc no aconseguia res en el seu tercer intent…

Va mirar per la finestreta. La Patro li havia demanat que anés amb compte. El petó i l’abraçada havien estat diferents aquell matí. El petó i l’abraçada de qui se’n va a la guerra, no pas a passejar aprofitant el sol de l’inici de la tardor. Si a en David Fortuny el volien mort, era per algun motiu.

Però quin?

La casa del carrer Juan Blancas es trobava a mig camí de les altres dues. Ni tan luxosa com la d’en Leonardo Alameda ni tan humil com la dels senyors Domènech. Un edifici sumptuós, amb uns quants anys al damunt però bona estructura. Si a la primera no hi havia portera i a la segona sí, aquí hi va trobar un home, que no duia cap bata de feina ni cap uniforme. Passava l’estona assegut a l’entrada de la porteria, llegint una novel·la.

En veure’l aparèixer es va posar dret.

—Els senyors Cisneros? —va preguntar en Miquel, adreçant-se-li amb la millor elegància de què va ser capaç.

—A l’últim pis, la primera porta, senyor.

—Són a casa?

—La senyora Milagros sí.

—Gràcies.

—Pensa pujar-hi? —el va aturar l’home.

—Sí, és clar.

—És que la senyora està sola i…

Va ser un comentari absurd. Va semblar més aviat la resposta d’un carceller posant-se en guàrdia. El porter, però, ho havia dit seriosament.

—Doncs… sí, pensava pujar-hi —va dir en Miquel, sense dissimular el seu desconcert—. Cap problema?

—No, no —va contestar l’home, reculant—. Perdoni.

Va deixar-lo enrere, va agafar l’ascensor i va pujar a l’últim pis.

Havia demanat l’Esteban Cisneros al porter que també vigilés la seva dona?

Paranoia o…?

Abans de trucar a la porta, va agafar aire. Es disposava a descobrir-se precisament davant la dona que havia de seguir en secret, sense que se n’adonés. Si fos detectiu de veritat s’hauria quedat prop de la porta de la casa per seguir-la.

El problema era el temps.

I si no sortia de casa en tot el dia?

A més, ni tan sols sabia quin aspecte tenia la senyora Cisneros; i, amb una mica de sort, havia aconseguit una breu descripció de l’Eduardo Alameda.

Ben poca cosa.

La dona que li va obrir la porta devia tenir uns vint i pocs anys i sí, en efecte, semblava un àngel: cos menut, esvelta, prima, pit escàs, pell blanca, molt femenina i delicada. Guapa.

Guapa malgrat l’ull morat, ja lleugerament violaci, un tall a la comissura esquerra dels llavis i els blaus al coll, com si algú hagués volgut escanyar-la.

Va haver de fer un esforç per conservar la calma.

—El senyor Cisneros? —va preguntar ell, fent veure que no sabia que el seu marit no era a casa.

—A aquesta hora és al taller —va dir ella amb una veu feble i apagada, aguantant la vergonya per l’aspecte que oferia.

—Oh, vaja! —En Miquel va fer una desmesurada ganyota de ràbia—. No sabia…

—Vol que li doni algun encàrrec quan torni?

—No, no. Aniré al taller i llestos. Me’n dona l’adreça, sisplau?

No li va preguntar per a què la volia.

Tan sols desitjava tancar la porta i tornar al silenci i la solitud del seu pis.

Perquè si alguna cosa traslluïa la seva figura era això: solitud.

—Carrer Neptú, pujant a mà dreta, una mica més amunt de la plaça Narcís Oller.

—I el taller és…?

—De tall i confecció.

—Perdoni que l’hagi molestat. Ha estat molt amable.

—No és cap molèstia. Bon dia.

La senyora Cisneros, la Milagros, va tancar la porta.

Dos mons separats per una fulla de fusta.

En Miquel va trigar a reaccionar. Va trigar a tornar a l’ascensor. Va trigar a baixar novament al nivell del carrer, a acomiadar-se del porter i sortir a l’exterior per respirar una mica.

Era aquella la dona a qui havia de seguir? La dona infidel?

Encara que ho fos, el fet que un home pegués a la seva esposa li semblava d’allò més repugnant.

Va serrar els punys.

—Fortuny, com pot tenir estómac per fer segons què? —es va dir a si mateix.

Necessitava veure una cosa.

Va donar al quart taxista del matí l’adreça del taller de l’Esteban Cisneros: plaça Narcís Oller. Un cop allà, va pujar a peu per Neptú. El lloc no era gaire gran, una planta baixa amb una entrada vidrada. El nom tampoc no semblava gaire original: Corte y Confección Cisneros. Tres grans lletres C en conformaven el logotip. Algun graciós hi havia afegit una P al final, no prou esborrada perquè fos invisible.

CCCP.

La vella Rússia sobrevolava encara l’Espanya de Franco.

L’Esteban Cisneros tenia un negoci propi.

Una dona pròpia.

Continuava sense saber gaire bé què estava fent, però ja no es va aturar. Va travessar l’entrada vidrada i es va trobar en una oficina minúscula, rere la taula de la qual no hi havia ningú. Una porta mig oberta, a la dreta, permetia veure el taller pròpiament dit. Una dotzena d’operàries, vestides amb la mateixa bata de color blau cel, cosien a mà i a màquina les peces que s’hi confeccionaven. El sotragueig de les màquines no li va impedir pas sentir uns crits.

—Us despatxaré a totes! Em sentiu? No sou més que una trepa de gandules! A mi cada hora em costa diners! Qui ha estat la responsable d’això, eh? Us juro que la mataré, sigui qui sigui! Merda, merda, merda!

Les operàries restaven immòbils, amb el cap cot. Cap d’elles s’atrevia a alçar-lo.

En Miquel es va moure una mica per poder veure el responsable de l’escridassada.

L’Esteban Cisneros s’havia quedat lívid a causa del seu monumental empipament. Li va calcular el doble d’edat que la seva dona, cinquanta-cinc anys si fa no fa, com li havia dit en Fortuny. Cara envermellida per la ràbia, escassos cabells al cap, bigoti fosc, papada creixent, en mànigues de camisa, pantalons excessivament apujats i tirants.

Al seu costat, una noia plorava.

El darrer crit va ser el pitjor. Va fer que totes fessin un bot als seients. Seguidament va desaparèixer fet una fúria del buit pel qual el podia veure en Miquel i gairebé immediatament es va sentir el terrabastall d’un cop de porta.

La noia que plorava, de dinou o vint anys, va tornar a l’entrada.

Es va trobar amb ell.

—Senyor? —va barbotejar ella, mirant de refer-se.

En Miquel volia tocar el dos al més aviat possible.

—Perdoni —li va dir—. Ja veig que m’he equivocat. Ho sento.

L’empleada es va quedar on era.

Immersa en la seva infinita tristesa.

Un cop al carrer, en Miquel es va posar a caminar amb el cap cot, mirant el terra però sense veure’l.