18

En Ramon, com sempre, es va alegrar de veure’l. Després de la inesperada derrota del Barcelona a casa davant del València el diumenge anterior, no estava d’humor per parlar-li de futbol, de manera que es va estalviar el discurs. En Miquel li va demanar alguna cosa ràpida per esmorzar i la guia telefònica. Va preferir examinar-la al bar i no pas a la merceria, sota l’atenta mirada de la Patro. Era millor no dir-li el que volia fer ni cap on encaminaria les seves passes. Prou representava per a ella tenir la certesa que estava investigant alguna cosa, i, a més, perillosa, amb en David Fortuny a l’hospital.

A la guia hi va trobar un únic Almirall metge i amb la inicial B.

Va anotar-ne l’adreça i el número de telèfon.

Els metges acostumaven a tenir una casa i treballar en una consulta. Si únicament hi havia un B. Almirall, era possible que visqués i treballés al mateix lloc.

De tota manera no era pas per aquí per on es disposava a començar el dia. L’Almirall hauria d’esperar.

Va pagar l’esmorzar i, en aixecar-se, en Ramon va assenyalar la bossa que duia a la mà. Com si anés a comprar el pa o ja ho hagués fet.

—Què hi porta, aquí? —va preguntar encuriosit.

—Un martell —li va respondre en Miquel.

En Ramon se’l va quedar mirant un parell de segons. En acabat es va posar a riure.

—Té cada cosa!

—Adeu —va replicar ell, arronsant les espatlles.

Va sortir al carrer i va aturar un taxi a la cantonada.

El conductor li va fer repetir l’adreça.

—Carrer Llacuna amb Tànger.

—Caram. Fa molt de temps que no hi passo, per allà. Com que gairebé no hi ha res… —va dir l’home, mentre arrencava i es capbussava en el trànsit matinal—. Però qualsevol dia hi començaran a construir edificis, no pararan, i llavors ja ho veurà, ja.

En Miquel no li va contestar, i això va posar fi a la conversa.

El dia abans s’havia quedat sense diners, tot i que anava previngut. Ara en duia més que suficients: dues-centes pessetes. Intuïa que seria un no parar.

S’ho va prendre amb calma.

Va baixar a la cruïlla dels dos carrers, amb la bossa a la mà i el martell a dins. No era gaire aparatós, però sí fort. Un cop es va quedar sol, va caminar fins al forat de la primera tanca per on la tarda anterior s’havia introduït l’Eduardo Alameda. Es va esquitllar al descampat, va caminar entre la runa i la terra estovada, ara d’allò més xopa per la pluja de la nit anterior, i es va aturar a la segona tanca, la infranquejable. Abans de treure el martell de la bossa, va mirar a dreta i esquerra, per assegurar-se que no l’observava ningú.

Seguidament va descarregar el primer cop a la paret.

Només un.

Va tornar a parar atenció al seu voltant.

Res.

Va colpejar la paret mitja dotzena de vegades més, amb els cinc sentits posats en el que feia, i no va trigar a obrir-hi una esquerda, que es va acabar convertint en un bon forat. La resta ho va fer amb el peu.

Un bon tros de tanca es va ensorrar.

Va desar el martell a la bossa i va travessar aquella frontera.

Va entrar a l’edifici per la porta principal, tot i que hauria pogut accedir-hi perfectament per qualsevol altre lloc. No hi quedava ni una resta de fusta. Un cop a l’interior, va començar l’escorcoll sistemàtic de la planta baixa.

Estances buides, antics despatxos sense ni tan sols cap resta de paper a terra, una sensació general d’abandonament, com si la Guerra Civil s’hagués acabat allà pocs dies abans, en comptes de dotze anys enrere, gairebé tretze quan arribés el gener.

Va pujar al segon dels tres pisos, per entremig d’algunes zones plenes d’aigua.

L’escala gairebé s’havia enfonsat en un parell de trams. Va anar amb compte, assegurant el peu abans de fer cada passa, i va arribar a la segona planta.

El resultat va ser el mateix.

Tercer pis.

Tan bon punt hi va desembocar, va veure les petjades a terra, entre la pols acumulada. Petjades gens dissimulades. Anaven en la mateixa direcció, tant d’anada com de tornada. Va caminar igualment a poc a poc i, per si de cas, va empunyar per segona vegada el martell que havia agafat de casa.

La cambra per la qual va treure el cap estava protegida per una cortina, a manera de porta. A l’altra banda hi va descobrir coses sorprenents, si bé en el fons potser no ho eren pas tant: un matalàs vell i desmanegat, mantes, un llençol, dos coixins, trossos d’espelma clavats en una base de cera, llumins gastats. La finestra havia estat tapiada amb fustes encreuades i, prop del forat de l’entrada, hi va veure una porta vella que havia estat arrencada del seu lloc i que, probablement, devia tapar l’accés quan l’habitació estava ocupada, per tenir més sensació d’intimitat i evitar corrents d’aire.

Un niu d’amor.

Trist, humiliant, però un niu d’amor al cap i a la fi.

En Miquel va desar el martell.

—Així que tens nòvia… —va remugar.

I se n’anava a l’altra punta de la ciutat per estar amb ella.

Es va preguntar com s’ho prendria el pare quan ho sabés.

El mataria?

I si l’Eduardo Alameda s’amagava perquè ella era… diferent? Gitana, mulata, o fins i tot més gran que ell? Tan difícil era dur-la a casa seva i presentar-la al seu pare, sobretot tenint en compte que ja no era una criatura, sinó tot un universitari? No volia que tingués nòvia abans d’acabar la carrera?

Allà ja no hi feia gran cosa.

Els jocs amorosos, sens dubte, tenien lloc a la tarda.

No va tocar res i va tornar a l’escala, posant els peus on ho havien fet ells, per no deixar noves petjades a la pols, i evitant els bassals d’aigua. Un cop a baix va decidir sortir per on havia entrat, ja que era el més pràctic. Va salvar la primera tanca i, a la segona, va treure el cap per observar el panorama abans de passar a l’altra banda. El carrer continuava estant desert.

L’Eduardo Alameda havia trobat un bon amagatall.

Va baixar pel carrer Llacuna i es va dirigir per si de cas a la parada del tramvia, però va aturar el primer taxi que, sortosament, va aparèixer a l’horitzó. Les Carmelites de la Caritat eren al carrer Lledó, per sota de la plaça de Sant Jaume i prop de la plaça de Sant Just, de manera que es va acomodar al seient amb cara de no voler conversa. El taxista va captar la indirecta.

Devia ser un bon psicòleg.

L’únic comentari que va fer l’home va ser:

—Si a la gent li segueix anant tan bé i tot déu es compra un cotxe, arribarà el dia que no es podrà circular per Barcelona, valga’m Déu!

Així doncs, a la gent «li anava bé».

Pura prosperitat.

I, algun dia, tots motoritzats.

L’entrada del convent era pragmàtica. La persona que hi accedia abandonava el món exterior i ingressava en una realitat nova i desconeguda. Els sorolls del carrer, allà, no existien. Com si Déu protegís el recinte amb un mantell d’aïllament. En veure’l aparèixer, la monja que feia de vigilant va deixar de llegir la Bíblia. Era menuda. L’escàs rostre que deixava entreveure rere els hàbits corresponia al d’una dona gran, de pell molt llisa i blanca, mancada d’escalfor i de color.

Li va somriure.

—Bon dia ens doni el Senyor —el va saludar.

—Bon dia tingui, germana —li va correspondre ell, anant al gra—. Podria veure la germana Resurrección Casas?

La monja es va senyar.

Va deixar de somriure.

I si ja tenia la pell blanca, llavors se li va convertir en un pergamí transparent.

Paper de fumar.

—Ai, Senyor…

—Perdoni…

Estava a punt de plorar.

—És que ha estat tan sobtat…

—Que li ha passat res? —va inquirir en Miquel, posant-se en guàrdia.

—Per què la volia veure? —va replicar ella, sense respondre la seva pregunta.

—La vaig conèixer fa uns quants anys —va mentir—. Volia saludar-la.

—Doncs… —Es va senyar de nou—. La germana Resurrección va morir dimecres al migdia, senyor.

—Déu meu… —va replicar ell, provant d’estar a l’altura de les circumstàncies.

—Que Ell la tingui al seu si.

—Però com va ser? Estava malalta?

—Pobreta… va caure al metro.

En Miquel es va tensar.

—Un accident?

—Ja ho veu, senyor. O potser un desmai. Tan tranquil·la que era ella, que no corria mai per res, sempre serena, equilibrada… Segons ens han explicat, hi havia molta gent, era l’hora de més afluència de viatgers. El cas és que…

—Terrible.

—Sí, sí que ho és. Em sap greu haver-l’hi hagut de dir.

Sentia el vertigen, la campaneta d’alarma. El flux de sang li circulava de sobte a tota velocitat per les venes, i el cor li bategava amb força. Va estar a punt de retirar-se.

I llavors va recuperar el control.

—Perdoni la molèstia —va dir—. Va preguntar algú per ella el dia abans de la seva mort, o fins i tot dilluns, malgrat que era festiu?

—El dia abans, no. Però aquell mateix dia sí, a la tarda, poc després que coneguéssim la trista notícia.

—Un home amb el braç esquerre lleugerament rígid?

—Sí —va respondre ella, obrint els ulls desconcertada—. Per què?

—Un altre amic —va contestar ell tan de pressa com va poder—. Gràcies per tot, germana. Sento molt el que ha passat.

—Resi per ella! —va ser l’última cosa que li va sentir dir abans d’abandonar el convent i sortir al carrer.