34

Havia trobat el nen.

Havia trobat l’inductor de tot aquell embolic.

I havia trobat el botxí.

Ara què?

No es va moure del banc. No podia caminar. Estava absolutament col·lapsat. Havia estat policia. Havia dut uniforme els primers anys de la seva carrera al cos, però d’ençà de la guerra, d’ençà de la seva estada empresonat al Valle de los Caídos, cada vegada que veia un militar s’estremia. Per a ell, ara eren el símbol de la violència i la repressió. Coneixia el poder que traspuaven. Sabia de sobres que un simple soldat podia pegar o fins i tot matar un pres, sense que li passés res. Per tant, un oficial…

Un coronel…

En David Fortuny estava en perill. Calia treure’l de l’hospital al més aviat possible i, de moment, amagar-lo.

El coronel Maldonado i el seu gos de presa no deixarien caps per lligar.

De sobte, el parc tornava a estar silenciós.

Tots els nens, amb les mares o les criades, se n’havien anat a casa a dinar.

El xiulet d’un esmolet va trencar la pau.

I la seva veu.

—L’esmoleeet…!

A en Miquel li va semblar irònic, gairebé burleta.

S’hauria quedat allà, assegut, fins a arreplegar prou forces per aixecar-se, però inesperadament va veure sortir algú pel portal de la casa.

L’Eugènia, la criada.

Un cop arribat el senyor, havent deixat el dinar a taula, se n’anava.

Va reaccionar quan la dona ja li portava uns metres d’avantatge. Es va aixecar del banc i va calcular les seves opcions. Sortir per dalt, per la porta més propera, i sorprendre-la pel darrere, o baixar paral·lelament al carrer, fer-ho per la porta principal del parc, i abordar-la de cara.

Va escollir la darrera opció.

Així semblaria una trobada casual.

Va arrencar a córrer. El pitjor que podia passar era que la perdés si ella es desviava per l’únic carrer que hi havia a l’esquerra, Tenor Viñas. En cas contrari, desembocaria igualment a l’avinguda del General Goded, en direcció a la plaça de Calvo Sotelo.

Va córrer més.

Si bé tampoc era qüestió de topar amb ella esbufegant, esgotat.

Per sort, la criada dels Maldonado s’ho prenia amb calma. Cap pressa. En Miquel va aconseguir sortir del parc, va caminar uns metres per l’esplanada del davant i es va situar a la cantonada per veure-la acostar-se. Anava abstreta en les seves cavil·lacions.

Va agafar aire i es va encreuar amb ella.

A l’instant va fer veure que li canviava la cara.

—Perdoni, l’he vist abans…

La dona es va aturar. El va mirar de dalt a baix, primer inquieta i després més calmada, com si esperés que li preguntés una adreça.

—Sí?

—Aquest matí, al parc, amb la seva senyora i un nen. Era vostè, oi?

—Sí —va contestar ella, tornant a mostrar-se vacil·lant.

—No vull pas molestar-la, ni interrompre-la. Però és que m’ha semblat tan eficient, prudent, treballadora…

Va fer que alcés les celles.

—Gràcies.

—Li interessaria canviar de casa?

A més de la sorpresa, el rostre se li va omplir d’incredulitat.

—Com diu?

—Ja sé que això li deu semblar un atracament —va comentar ell, rient amb indolència fingida—. Però li seré franc: estic desesperat. Fa setmanes que busco una assistent per a la meva neta i no trobo el que necessito. És increïble! En veure-la, he tingut…, no sé com dir-l’hi, una inspiració.

—M’està oferint feina, senyor? —va preguntar la dona, que volia entendre-ho bé.

—Em dic Norbert Pons —es va presentar ell, allargant-li la mà educadament—. Miri, no sé pas quants diners li deuen pagar a la casa on és ara, però segur que n’hi donaria més. És a dir, podria oferir-n’hi més.

—Però, senyor… —Va aparèixer el dubte—. No puc anar-me’n d’on soc així com així, sense més ni més.

—Au, vinga —va dir ell, amb aires de suficiència—. La lleialtat està molt bé, però els diners… són els diners, no?

—No és només lleialtat, és afecte —va objectar ella.

—Doncs aquest nen semblava molt difícil de controlar.

—A vegades li clavaria una pallissa, però la seva mare… —va comentar ella, deixant la frase inacabada.

—Vaja, ja veig que fa molt que és amb els seus senyors.

—Des que es va acabar la guerra.

—Sí, és molt de temps.

—Em van donar feina quan no n’hi havia, i em van ajudar molt. Però sobretot és que la senyora… sé que em necessita, m’entén? Això és important per a mi. No es tracta pas d’ajudar-la a cuidar el seu fill, perquè ja deu haver vist al parc que gairebé tot ho fa ella. Vostè no sap com ha patit, aquesta dona.

—Què diu ara! —va replicar ell encreuant els braços, disposat a escoltar.

—Doncs sí, tal com ho sent.

—Problemes amb el part, és clar. Perquè al nen li calculo entre vuit i nou anys, i ella ja és gran, de manera que… Déu meu, el devia tenir amb quaranta-cinc o quaranta-sis anys. Sorprenent!

—El nen és adoptat, senyor. Però precisament això va ser el que li va salvar la vida. No podia tenir fills, comprèn? Si fins i tot va intentar suïcidar-se! La primera vegada la va salvar el seu marit, però la segona vaig ser jo —va dir amb orgull—. Sento una obligació moral cap a ella.

—Dos intents de suïcidi? Què diu ara! Em deixa ben parat.

—Ja hi pot pujar de peus. —Ja la tenia costa avall, llançada, com si es coneguessin de tota la vida—. Vostè sembla una bona persona, senyor, per això l’hi explico, en confiança, per tal que entengui per què no la puc deixar encara que m’ofereixi molts més diners de sou.

—Sí, entenc que l’arribada d’aquest nen devia ser una benedicció —va sospirar ell.

—El dia que el senyor va arribar a casa amb ell als braços… Des de llavors la meva senyora va canviar i està molt millor; però encara pateix dels nervis, per això és tan protectora. Aquest nen li va tornar la vida. Es passa les vint-i-quatre hores del dia pendent d’ell.

—I el seu pare, feliç, és clar.

—Bé, és més sec. Suposo que pel fet de ser militar. Perquè és militar, sap? Un home d’honor i totes aquestes coses. A més, treballa molt, sempre arriba molt tard a la nit i no passa gaires estones amb el nen. Potser perquè ja és gran. Li confesso que no li fa gaire cas, però veient feliç la seva dona… He vist pocs marits tan enamorats i preocupats per la seva esposa. Faria el que fos per ella. Aquest home l’adora, escolti.

—Ha de ser així per força, si va ser capaç d’aconseguir adoptar un nen com aquell qui res.

—El senyor és un heroi de guerra —també va proclamar amb orgull—. Va estar amb aquell general del pegat a l’ull i també amb l’altre, el que parlava per la ràdio. Té una pila de condecoracions.

A en Miquel se li va regirar l’estómac.

Hora d’anar-se’n.

Tenia el que volia.

Conèixer una mica l’enemic.

—Bé, ja veig que no la faré canviar d’idea, i no es pensi que no ho valoro. Això em referma en el meu bon ull. M’he dit: «Aquesta assistenta val més or que no pesa».

—Gràcies, és molt amable. Sempre és bo que et valorin.

—Res, res —la va saludar amb una cavallerosa inclinació de cap—. Gràcies i perdoni aquest atracament al mig del carrer. Espero no haver-la molestat.

—De cap manera, senyor. Tranquil. Li desitjo sort en la seva recerca. Quina edat té la seva neta?

—Mig any, i pràcticament me n’encarrego jo. La seva mare està malalta.

—Oh, vaja!

—És qüestió de paciència. Un plaer, senyora.

Que a una criada li diguessin «senyora» sempre produïa el mateix efecte balsàmic.

L’Eugènia li va somriure.

Tot seguit, ella va continuar caminant en direcció a la plaça de Calvo Sotelo i en Miquel va fingir que prosseguia el seu camí cap amunt.

Tan bon punt es va quedar sol, se li van tornar a doblegar els genolls.