4

Van sortir del cinema a correcuita, la Patro amb el rostre il·luminat encara pel que acabava de veure a la pantalla.

Al cap de cent metres, en Miquel ja esbufegava.

—I si t’avances tu i jo ja arribaré al meu ritme? —li va proposar.

—Vinga, no siguis ximple! També et convé fer una mica d’exercici!

—I qui ho ha dit, això?

—El metge!

Es va empassar el que pensava del metge i va mantenir el pas. Sortosament havien triat el cinema més proper a casa i podien tornar caminant.

Sortosament. Uns altres cent metres.

En Miquel va alçar la mà dreta i va aturar un taxi.

—Què fas? —es va disgustar la Patro.

—Després de veure en Sinatra i en Kelly fent salts pertot arreu com si els piqués el cul, només faltaria que tingués un infart corrent la marató. No ha estat un dia especial? Doncs acabem-lo bé.

—Que n’ets, de…!

—Així arribarem abans, i com dos senyors. Au, puja.

Van entrar al taxi i s’hi van acomodar. El mateix Miquel li va donar l’adreça: carrer Girona amb carrer València. El taxista es va limitar a dir-li que d’acord i, després de fer una ullada a la Patro pel retrovisor, va iniciar la marxa.

Ella va sospirar.

En Miquel sabia que tenia el cap ple de les cançons, els balls, la música i tot el que acabava de veure.

—Deu ser bonic, oi? —li va dir, agafant-li la mà.

Sabia de què li parlava, però va fer l’orni.

—El què?

—Nova York! Què vols que sigui?

—Bé, a les pel·lícules tot acostuma a ser-ho. Molt color, molta fantasia… No s’hi veuen els defectes; i, si n’hi ha, abans de filmar els dissimulen.

—Ja. Ara em diràs que aquells gratacels són lletjos.

—No.

—Aquell tan alt…

—L’Empaire Steit Bilding —va pronunciar en anglès.

—No sé pas com et pots aprendre aquests noms —va reconèixer ella, sense deixar de parlar de la pel·lícula—. I quina veu té en Sinatra…

—Vols que comprem un fonògraf i uns quants discos?

—Calla! —es va alarmar ella, com si acabés de dir-li que es comprarien un cotxe—. Ja tenim la ràdio! Què més vols ara. No en tenim prou?

En Miquel va mirar per la finestreta perquè la Patro no el veiés somriure.

Llevat dels malsons i la nostàlgia, havia estat un dia perfecte.

I tres mesos sense ficar-se en problemes.

Van arribar ràpidament a la seva destinació. En Miquel va pagar el viatge i van baixar del vehicle. La Patro va fer l’última correguda fins a la porta de l’edifici estirant-lo per la mà. Un cop al vestíbul, va proferir les ordres finals:

—Vaig a buscar la Raquel. Si trigo, per no recollir-la i anar-me’n de seguida, és que li estaré donant el pit a casa de la senyora Benita directament, que ja saps que li agrada parlar i voldrà que li expliqui la pel·lícula. Tu, mentrestant, pots anar preparant el bany, d’acord?

—Sí.

—Doncs vinga.

Va sortir disparada escales amunt. En Miquel va arribar al seu replà, el segon, prenent-s’ho amb calma. Va entrar a casa, i la primera cosa que va fer va ser posar-se còmode. Fora la jaqueta. Encara no calia el batí, però les sabatilles sí, sempre.

Si posava a escalfar un parell d’olles amb aigua, omplia el safareig i la Patro trigava a baixar amb la Raquel…

Es va asseure al llit.

Va obrir el calaix de la tauleta de nit i va agafar la carta d’en Roger, la que havia escrit el dia abans de la seva mort i li va lliurar aquell soldat, en Tomàs Abellán, el 25 de gener de 1939, mentre esperaven el final de la guerra amb l’ocupació de Barcelona. La carta que va deixar a la tomba de la Quimeta i que va recuperar durant la seva segona visita al cementiri, en comprendre que era tot el que li quedava del seu passat.

En passar-hi els ulls pel damunt, va recuperar la imatge del seu fill.

Es va sentir alleujat.

Una mica.

I si un dia fos tan vell que se li esborrés tot de la ment?

—Vicenç… —va xiuxiuejar de sobte.

Potser el seu germà s’havia endut fotos de la família en fugir primer a França i després a Mèxic. En Vicenç era metòdic. Per més que s’escapés aquell dia, el 23 de gener de 1939, segur que no ho havia fet de qualsevol manera.

Podia escriure-li, preguntar-l’hi.

Tenia un germà a qui, probablement, no tornaria a veure mai més.

—Fills de puta… —va remugar a sota veu.

Va desar la carta d’en Roger al calaix. Se la sabia de memòria, de manera que aquesta vegada no la va llegir. La Patro baixaria d’un moment a l’altre. Va caminar fins a la cuina i va omplir una olla amb aigua. En acabat la va posar al foc. Primer de tot, les estelles i el carbó. Seguidament, un full de diari convenientment rebregat. Finalment, el llumí. Quan la flama va encendre el paper, va bufar una mica. Una columna de fum es va enlairar per damunt del seu cap. Les estelles i el carbó van començar a cremar. Va deixar l’olla i va sortir de la cuina.

La Patro entrava al pis en aquell moment.

D’una banda, en Miquel es va alegrar que la Raquel ja dormís. De l’altra, li va saber greu. Solia estirar-se al llit amb ella i mirar-la. Un plaer estrany. La Patro la va dur al bressol i ell la va seguir.

—S’ha adormit mentre li donava el pit.

—Com s’ha portat?

—M’ha dit la senyora Benita que molt bé, que l’hi puc deixar quan vulgui. M’ha preguntat per la pel·lícula.

—Ja.

—No sé si canviar-la ara… —va dubtar ella, acostant el nas als bolquers de la Raquel per comprovar si feia gaire pudor.

—Si ho fas, la despertaràs.

—I si no ho faig, ens despertarà a les tantes.

—No cal dir que la teva filla menja roses però caga merda. I fa una pudor…

—«La meva» filla, eh? —va dir ella, remarcant les dues primeres paraules.

—Per a les coses dolentes és la teva filla, per a les bones és la meva, i per a les normals és la nostra filla —va dir de broma ell.

—Estàs molt irònic, Miquel.

—I tu molt contenta, que en tens prou de veure una bona pel·lícula.

—Ai, és que ho necessitava!

—Vaig a treure l’olla del foc.

—Espera, no l’apaguis, que així ja prepararé el sopar.

—Però si és d’hora, dona.

—No tens gana?

—Encara no.

—Llavors…

—Vine.

La Patro s’hi va acostar.

L’abraçada va ser d’os. El petó, d’amor. Ella s’hi va lliurar amb dolçor.

També es va estremir.

—S’acaba l’estiu —va dir apesarada—. Ja saps que no m’agrada el fred.

—A mi tampoc —va reconèixer ell.

—Em recorda la guerra.

—A mi, el Valle.

—Quan es passa gana, ja no s’oblida, oi?

—Oi.

—Hi ha una cosa que sí que m’agrada de l’hivern —va dir la Patro somrient.

—Què és?

—Arraulir-nos ben juntets sota els llençols, calentons.

—Em venen suors fredes només de pensar-hi.

—Burro!

El nou petó va ser més llarg. En acabat, ella se’n va separar per anar a la cuina i treure l’olla del foc. El va apagar, però va deixar que les brases conservessin la seva lluïssor vermellosa, per si més tard podia revifar-lo. En Miquel la va deixar fer fins que, abans de sortir de la cuina, la va atrapar un cop més.

La Patro no hi va oposar resistència.

—Si fossis a Hollywood, series una estrella —va dir ell.

—Amb trenta-un anys? Ja soc vella.

—No diguis bestieses. Ets més guapa que moltes d’aquestes actrius, i això que a elles les maquillen. I, si no, les operen. He llegit que els treuen els queixals del darrere per tenir la cara més allargada, i també les costelles de sota, per tal de poder gaudir de cintures de vespa.

—No em canviaria per cap d’elles, saps?

—Ni a mi per en Sinatra?

—Tampoc —va replicar la Patro, besant-lo ràpidament—. No crec pas que em pogués donar ni la desena part del que m’has donat tu. Jo… —Va buscar les paraules, tot embolcallant-les amb un petit murmuri de tribulació—. M’agradaria fer-te encara més feliç, Miquel.

—Més?

—Sí, i que no tinguessis malsons, que recordessis la cara de la teva dona i del teu fill, que…

No la va deixar seguir parlant.

Un altre petó.

Llarg.

En Miquel li va acaronar els cabells.

—Mai no vaig pensar que podria tornar a ser feliç, estimar algú i ser estimada per algú —va murmurar ella, sense apartar els llavis dels seus—. Casada, mare…

—Tot perfecte, si no fos per l’oncle Paco…

—Calla —el va interrompre ella, tapant-li un altre cop la boca.

En aquell moment va sonar el timbre de la porta.

Es van separar.

—T’has deixat res a dalt? —va preguntar en Miquel.

—No —va respondre la Patro.

—Doncs ja em diràs qui és.

—Vaig a veure-ho.

El va deixar a la sala i es va dirigir a la porta del pis. En Miquel es va apropar a la finestra per mirar al carrer. Pur instint. No semblava que hi hagués cap cotxe de la policia a la cruïlla. Tampoc no tenia sentit imaginar el pitjor.

Sí, feia tres mesos que no s’havia ficat en cap embolic.

Va sentir unes veus acostant-se pel passadís.

La Patro i un home.

Va trigar un parell de segons a reconèixer la veu, el to, el timbre. Tot molt alegre, molt explosiu, com si un elefant acabés d’entrar a la terrisseria del seu bon humor i del seu millor ànim després d’una tarda perfecta.

Perquè, sens dubte, era ell.

En David Fortuny.