8

En Miquel va obrir la porta.

En primer lloc, si bé amb prou feines, va reconèixer l’Amalia, la nòvia d’en David Fortuny.

En segon lloc, abans que pogués mostrar sorpresa o saludar-la, es va adonar de les seves llàgrimes.

Tot d’una ja no era la dona guapa, exuberant i segura que havia conegut al juny. De sobte, havia quedat reduïda a una pura desferra humana, despentinada, sense maquillar, ullerosa, amb els seus quaranta anys convertits en cinquanta o més a causa del dolor que l’aclaparava.

La nouvinguda se li va llançar al damunt.

Va abraçar-lo i es va posar a plorar, desfeta.

—Senyor Mascarell…! Oh, senyor Mascarell!

—Però què…?

Va notar l’escalfor d’aquell cos convuls enganxat al seu. I la humitat de les llàgrimes en unir-se-li a la galta i caure-li pell avall. Va notar la tremolor. Abans que pogués reaccionar va sentir la veu de la Patro a la seva esquena, alertada pels crits de la visitant.

—Què passa?

En Miquel va moure el cap, amb penes i treballs.

En adonar-se de la presència de la Patro, la dona s’hi va tirar a sobre, tot abandonant-lo a ell.

El daltabaix emocional va esdevenir un crit, ara ofegat pel gemec final.

Se li van doblegar els genolls, com si el fet d’haver arribat fins allà li hagués suposat un gran esforç.

—Au, vingui —la va apressar la Patro, que va ser la primera a reaccionar.

En Miquel la va ajudar. Entre tots dos la van portar a la sala. L’Amalia es va ensorrar al sofà, sense deixar d’aferrar-se a la Patro, com si fos una taula de salvació. Ella va seure al seu costat.

—Miquel, porta aigua —va demanar al seu marit.

Atribolat, ell va arrencar a córrer. En passar per l’habitació va veure la Raquel al bressol, desperta però d’allò més tranquil·la, com sempre. Sortosament, la Patro l’havia deixat allà abans d’anar al rebedor. Va sospirar alleujat. Es va ficar a la cuina, va agafar un got i el va omplir. Va tornar amb l’aigua. A la sala, l’Amalia encara plorava.

—Au, begui.

Va escurar el got, assedegada.

En acabat els va mirar, primer la Patro, després a ell.

En Miquel va formular la pregunta que li feia més por.

—Que li ha passat res, a en David? —va dir utilitzant el nom en comptes del cognom, com era habitual entre ells.

La nòvia del detectiu li va aguantar la mirada.

Va fer que sí amb el cap.

—Déu meu… —va replicar ell, tement el pitjor.

—Han intentat matar-lo, senyor Mascarell.

No era mort. «Intentar» significava que encara era viu. De tota manera, la notícia va ser un impacte, un cop de puny al bell mig del cervell.

—Qui? —va aconseguir preguntar.

—L’han atropellat i han fugit.

—Un accident?

—No —va ser categòrica—. Ha estat intencionat.

—Però està bé?

L’Amalia es va mossegar el llavi inferior. Li costava parlar; això no obstant, quan ho feia, no vacil·lava. Els seus ulls potser reflectien esgotament, però encara desprenien foc i intensitat.

—És al Clínic —va dir—. Inconscient i en coma. Els metges diuen que no saben…

Es va ensorrar i la Patro la va abraçar.

Van deixar que plorés.

En sobreposar-se de nou, es va empassar la saliva i es va netejar el nas amb l’avantbraç, sense provar de buscar un mocador que, probablement, no duia a sobre. En Miquel va intentar aclarir els darrers dubtes.

—Però és viu —va insistir.

—Sí, és viu —li va confirmar la dona—. Però diuen que si d’aquí a setanta-dues hores no es recupera o no mostra senyals de millora…

Setanta-dues hores. Tres dies. Els metges solien fixar terminis així per curar-se en salut. Si al cap de tres dies no hi havia hagut complicacions, quedava l’esperança.

—Quan ha passat?

—Ahir a la nit, davant de casa meva.

—Com ho sap, que no va ser un accident? És possible que el conductor fugís a causa del pànic.

—No, el van voler matar, n’estic segura —va dir amb fermesa.

—I la policia?

—No em creuen pas. Diuen el mateix que acaba de dir vostè, que probablement va ser un accident i que el conductor, espantat, va fugir. Jo no tenia cap dubte sobre això, però aquest matí, quan he anat a canviar-me de roba, perquè encara anava en bata, un veí m’ha dit que ho va veure tot i que creia estar segur que el cotxe volia carregar-se’l, ja que l’accelerada i la maniobra van ser molt brusques. En David acabava de baixar de la moto i l’automòbil es va desviar del centre de la calçada amb la intenció d’envestir-lo. En acabat va prémer l’accelerador per anar-se’n a tota velocitat.

—Ho ha dit a la policia?

—Segueixen opinant el mateix: que potser estava borratxo i va perdre el control… —va contestar ella, fent una ganyota de fàstic i dolor—. Mascarell, de debò —va prosseguir la dona, fulminant-lo amb la mirada—. Sabia alguna cosa d’algú. Havia descobert… què sé jo, alguna cosa comprometedora i molt seriosa. Em va explicar que havia parlat amb vostè dels tres casos en els quals estava ficat.

—Sí, diumenge, quan em va venir a veure.

—Doncs ahir, al migdia, em va assegurar que n’hi havia un que era una bomba, i que quan esclatés…

—Li va dir quin dels tres?

—No, però va insistir que era a prop, a un pas d’aclarir-ho tot, i que a la tarda segur que el resoldria —va respondre ella, serrant els punys i desprenent una ferma energia, com si estigués recuperant la seva força interior—. Per què es pensa que he vingut a veure’l? En David confia en vostè, el té en un pedestal. Vinc de casa seva i… sap què hi he trobat?

—Què?

—L’han escorcollat, de dalt a baix, i no solament el pis on viu, també el despatx! Tot està de cap per avall i s’han endut els arxius! No hi han deixat ni una carpeta! Creu que això és casual?

—En David guarda el que fa en aquests arxius?

—En això és minuciós, l’hi ben asseguro. És clar que ho guarda, i han esborrat qualsevol rastre que el relacioni amb el que sigui que trobés! Tot i que, naturalment, si acabava de descobrir-ho és impossible que ja n’hagués fet un informe. Ha estat pura precaució, però també ho han fet per fer desaparèixer qualsevol cas que investigués, el nom dels clients…!

—Ha explicat això últim a la policia?

—De què hauria servit? —va replicar l’Amalia, plena de resignació—. Són capaços de dir que ho he fet jo mateixa, o que m’ho he inventat. He vingut directament a veure’l a vostè. Què faran ells encara que em creguin? Ni tan sols sabrien per on començar! A més, no crec pas que tinguin gaires simpaties pels detectius privats! Havent-los legalitzat aquest mateix any, encara els deuen veure com uns intrusos! —Va estrènyer encara més els punys—. En David em va dir que li havia parlat d’aquests tres casos, que fins i tot li havia donat noms i detalls! És tot el que se m’acut! Vostè és l’únic que pot ajudar-lo!

—Jo? Per què?

—Perquè encara és viu, i quan l’assassí ho sàpiga, tornarà a intentar-ho!

Es va fer el silenci.

Tètric, sinistre.

En sentir el pes de les mirades de la Patro i d’ella damunt seu, en Miquel va clavar els ulls a terra.

—Dilluns era festa, el dia del Caudillo —va apuntar l’Amalia, recuperant la serenitat—. En David ja va començar a treballar. Sé que seguia un noi jove i una dona. Això sí que m’ho va comentar. Sobretot perquè ella era molt atractiva, una mena d’àngel.

—I del tercer cas?

—No me’n va dir res.

—Uns avis…?

—Res.

—O sigui, que va investigar dilluns, dimarts i dimecres.

—Sí.

—Tres dies. I ahir al migdia li va dir que un dels casos era una bomba i que a la tarda el tancaria.

—Efectivament. El vaig veure tan feliç… Va dir que ni tan sols vostè l’hauria resolt tan de pressa.

—El van portar de seguida al Clínic?

—Quan vaig sentir el cop —va respondre ella, estremint-se en recordar-ho—, vaig treure el cap per la finestra i el vaig veure a uns quants metres de la moto, que ja estava aparcada. Algunes persones s’apropaven a ell, immòbil a terra. Vaig baixar en bata i no sé quant de temps va trigar a arribar l’ambulància. Ni tan sols ho recordo. Vaig intentar que obrís els ulls, però va ser impossible. El vaig abraçar, fins que algú em va dir que si l’estrenyia tan fort podia trencar-li qualsevol cosa. Tal com anava, en bata, me’n vaig anar a l’hospital amb ell. A més, com que no en soc familiar directe ni estem casats, no vulgui saber la quantitat de problemes que vaig tenir perquè m’informessin o em deixessin estar al seu costat. Els deia que era la seva nòvia i em miraven d’una manera…

—On és ara?

—A la unitat de vigilància intensiva.

—Per tant, es troba aïllat.

—Sí, però no prou perquè algú no pugui pujar a carregar-se’l. I si surt del coma o el baixen a una habitació de planta… —va replicar la dona, tornant a esverar-se.

En Miquel va provar de frenar la nova escalada emocional.

—Tranquil·litzi’s, Amalia. El més important ara és que ho mirem tot amb perspectiva.

—Com vol que em tranquil·litzi? Ja vaig perdre el meu marit el 44! No vull pas que torni a passar! Estimo aquest maleït home!

Si no hagués estat una cosa tan greu hauria somrigut.

Estimava aquell «maleït home».

—Com van entrar al despatx d’en David i al pis? Van forçar la porta?

—No, ni cap finestra.

—O sigui, que van obrir els panys netament.

—Sí.

—Professionals —va deduir en veu baixa.

Va sonar massa contundent.

—Vol més aigua? —va preguntar la Patro.

L’Amalia va negar amb el cap. Estava pendent d’en Miquel.

L’últim silenci.

—Senyor Mascarell, sisplau…

—Ho sento —va sospirar ell.

—Per què no el va voler ajudar quan l’hi va demanar diumenge? —el va interpel·lar amb la veu trencada.

—Perquè no vull més embolics, Amalia —es va justificar ell, enfrontant-se als seus ulls—. L’únic que vull és viure en pau amb la meva dona i la meva filla.

—Però ell el necessitava.

—Com podia imaginar-me això?

—Sap? Va venir a casa tan decebut, tan trist… Estava segur que el convenceria. Va dir que vostè es menteix a si mateix.

En Miquel va serrar les dents.

Què era veritat i què era mentida enmig d’una dictadura que obligava a resistir en silenci i al límit?

Era el moment de la veritat.

De la reacció.

—Pots preparar alguna cosa ràpida per menjar, reina? —va dir ell, adreçant-se a la Patro—. Val més tenir alguna cosa a l’estómac abans d’anar a l’hospital.