34

Gairebé va tenir por d’obrir els ulls.

Va apujar una parpella.

La Patro.

Perfecte. En Miquel va sospirar. No hi havia cap nen o nena al mig, separant-los. Podia fer el que sempre feia, una de les meravelles de llevar-se al seu costat: apropar-s’hi, enganxar-se al seu cos i acaronar-la.

Va allargar la mà.

La pell nua va reaccionar al seu contacte.

Un murmuri, un primer arrauliment, i ell desplaçant-se per unir-se al seu cos.

Va alçar lleugerament el cap, per besar-li el coll i desitjar-li bon dia, i llavors els va veure.

Tots dos, en Pauet i la Isabeló, a l’altra banda del llit, mirant la Patro i ara també a ell.

—Maleït sigui… —Va reprimir un renec i va enretirar la mà del cos de la Patro, malgrat que ells no podien veure res del que passava sota els llençols i les mantes.

El canvi va fer que la seva dona es bellugués.

—Què passa? —va xiuxiuejar amb la veu pastosa.

—La tieta dorm despullada —va dir en Pauet.

—Però què és això?! —va exclamar ell, disposant-se a saltar del llit.

Els fills d’en Lenin van arrencar a córrer i van sortir de l’habitació.

—Per què crides? —va preguntar la Patro, que acabava d’obrir els ulls.

—Perquè eren aquí, com un parell d’estaquirots, mirant-nos! —es va enfurismar—. Això ja passa de mida. Avui els engegaré a tots a casa seva! I aquell camanduler també, es trobi com es trobi!

—Miquel, que t’agafarà alguna cosa.

—Si és que ja n’hi ha prou!

—Ja han marxat, vine.

—M’han tallat el moment!

—Un parell de minutets, va, abraça’m.

S’havien deixat la porta oberta. Podien tornar a aparèixer, o fer-ho la Mar, encara que només fos caminant per davant. I si s’aixecava per tancar-la, ja no tornaria al llit.

—Això és una bogeria. —Es va passar una mà pels cabells esbullats.

—Almenys fes-me un petó.

L’hi va fer com si fos el seu pare: al front. Va haver de ser la Patro qui li agafés la cara amb les dues mans i li estampés el seu als llavis.

—Rondinaire.

—Mira, no vulguis defensar-los.

—Pensa en aquests pobres nens. No crec pas que visquin en un pis com aquest, ni que tinguin més família que els seus pares. Per a ells, això és una novetat. El seu avi i la seva tieta.

—Patro…

—Si t’has de passar la resta de la teva vida agrejant-te, em divorcio.

—Divorciar-te? Apa que no ha de ploure perquè això torni a Espanya, si torna, perquè aquests maleïts capellans…

Es van mirar i amb això en va tenir prou per calmar-se mínimament. Almenys, per no sortir d’allà disposat a assassinar-los. Va allargar la mà, va comprovar l’hora al seu rellotge i es va adonar que, de tota manera, no hi havia temps a perdre. La Patricia Gish l’esperava a dos quarts de deu.

Va anar fins al safareig, en pijama. Se’l va treure, va orinar allà mateix, es va rentar, es va eixugar tremolant, va tornar a posar-se’l i va anar de nou a l’habitació a vestir-se. La Patro ja duia la bata posada, però estava asseguda al llit. Mentre ell es canviava, li va dir:

—Crec que acceptaré la proposta de la senyora Anna.

—Et quedaràs la merceria?

—Sí.

No va saber què dir, de manera que es va limitar a deixar anar un lacònic:

—Entesos.

—Hi estàs d’acord?

—Si tu ho veus clar, sí.

—Potser ens anirà bé. Hi faria canvis, la milloraria, vendria altres coses… Ara, sense tantes restriccions, és el moment. Si a ella, que en té poca cura, li va bé, a nosaltres ens podria anar millor.

—I si estàs embarassada i tenim un nen?

—Tindria una dependenta igualment, ja hi he pensat. No et veig, a tu, tot el dia darrere un taulell.

Ell tampoc no s’hi veia.

Però no l’hi va dir.

—No podem continuar així —li va fer veure la Patro—. Quan s’acabin aquells diners…

—Ja ho sé.

—Parlaré amb ella, a veure què li sembla.

—I quan ho has decidit? Hi ha tingut res a veure el que està passant, amb aquesta gent a casa?

—No, no, de cap manera. Simplement hi he estat rumiant des que en vam parlar diumenge. Ja hi ha molts bars, un a cada cantonada, que semblem un país de borratxos; però una bona merceria, amb tot allò que és necessari, no es troba fàcilment.

—Saps que et donaré suport en tot el que decideixis.

—Però no vull que ho facis per obligació, per tenir-me contenta o protegir-me, d’acord? Ja no sóc cap criatura i l’única cosa que m’importa és que siguem feliços.

Tants anys de crueltat, por, privacions i humiliacions obligaven a abraçar aquella felicitat com fos, i a defensar-la amb dents i ungles.

Ho sabien prou bé.

—Haig d’anar a fer pipí. —De sobte, ella va sortir corrent.

En Miquel va caminar fins a la cuina. Era petita, però amb en Pauet i la Isabeló enganxats l’un al costat de l’altre, el cap cot, i la seva mare al darrere, amb les mans a les espatlles dels nens, feia la sensació que encara ho era més.

—Senyor, em sap greu això dels nens —va entonar el mea culpa—. Si és que no puc amb ells! Apareixen i desapareixen com per art d’encantament.

En Miquel els va llançar una mirada feréstega.

—No sóc el vostre avi.

—Perdoni… —va intentar tornar a parlar la Mar.

Es va trobar la mà de l’amo de la casa al seu davant.

—I la Patro no és la vostra tia —va reblar el clau—. En tot cas, si és la meva dona, seria tan àvia com jo, m’heu entès?

En Pauet i la Isabeló van assentir amb el cap.

—Com està el moribund? —es va adreçar a la Mar.

—Ha dormit tota la nit.

—Mira que bé!

—Ha dit que el desperti, que vindrà amb vostè, que no el vol deixar sol, no fos cas que es fiqués en més problemes.

—Ficar-me en MÉS problemes JO? —va dir ell, remarcant ple d’esbalaïment les dues paraules, alhora que es clavava l’índex de la mà dreta al pit.

—Ho fa amb bona intenció.

—Mar.

—Sí, senyor?

—Ni se t’acudeixi despertar-lo.

—Entesos.

Era un ogre.

Potser els dos nens tindrien malsons amb ell com a protagonista durant la resta de les seves vides.

En Miquel va abandonar la cuina no gaire convençut. La Patro ja l’esperava al rebedor, per ajudar-lo a posar-se l’abric. Ni tan sols va preguntar-li si esmorzaria a casa.

—No estiguis de mal humor. —Va embolcallar-lo amb una mirada dolça que el va fondre.

—Ho sento.

—Jo també trobo a faltar la intimitat.

—Potser avui s’acabarà tot.

—Si em deixessis venir amb tu…

—Ni ho somiïs.

—Perquè és perillós?

—Perquè hi ha coses que val més fer-les sol —va respondre ell—. Si estic pendent de tu, no em concentro al cent per cent en la feina.

—Jura’m que…

Va abraçar-la perquè no continués.

—No cal que et juri res. Sempre vaig amb compte i penso en tu. A més, ja saps que caic de potes com els gats.

—Oh, sí.

Va fer-li un petó fugaç.

—Si avui no em ve la regla, aniré a fer-me la prova.

—Et vindrà —se li va acudir dir.

—Per què n’estàs tan segur? —va obrir els ulls ella.

—Perquè si es resol aquest maleït embolic, com espero, en un sentit o en un altre, no tot pot sortir bé. És llei de vida.

—O sigui que, si no es resol, és que estic prenyada.

—Jo no he dit això.

—Au, vés-te’n, endeví —es va acomiadar ella, obrint-li la porta—. I menja alguna cosa.

—Que sí.

Un altre petó, i seguidament, el silenci de l’escala acaronat pel frec de les seves passes, el vestíbul, la salutació a la portera resistint la seva mirada críptica per la presència d’intrusos al veïnat, el carrer, el fred, el matí hivernal.

Al Valle de los Caídos, els matins d’hivern eren dramàtics. A vegades els penellons els impedien poder tancar mínimament les mans, i als botxins això tant se’ls en donava. Calia agafar el pic, la pala, el martell, i picar la pedra. Els homes s’orinaven als dits com a única font d’escalfor, igual que en Lenin aquella nit a comissaria.

Sí, això de la merceria estaria bé.

La sola idea que ell morís i ella pogués tornar, per necessitat, a la seva antiga «feina»…

No, ja no. Abans es mataria. La Patro no era la mateixa.

L’amor era capaç de redimir-ho tot.

—Quan vas sortir del Valle, no tenies cap motiu pel qual lluitar. Ara tens tant a perdre… —Va pensar en veu alta, com era el seu costum.

Va estar temptat de no entrar al bar d’en Ramon i passar de llarg. Però l’altra opció era no esmorzar o fer-ho a qualsevol lloc. Amb el cervell capficat en el cas, en Ramon no era pas la millor ajuda.

En el fons s’assemblava a en Lenin.

Estava envoltat dels uns i dels altres.

Va creuar el llindar de l’establiment, va rebre l’escalfor i les aromes pròpies de l’indret i, abans de fer tres passes, ja es va trobar la seva característica i alegre rebuda:

—Home, mestre, bon dia!

Com si fes un mes que no el veia.