21

La infermera massissa continuava al seu lloc. No semblava tenir gaire feina. I, per descomptat, els moribunds ni tocar-los, que morir-se era cosa seva.

—No els molesti durant una hora o dues, que s’han d’explicar moltes coses del poble —li va advertir en Miquel.

—Sí, senyor.

Van sortir de Sant Pau. Ja s’havia fet fosc i la nit, un altre cop, es presentava freda. Tots dos es van apujar el coll de l’abric.

En Miquel va prendre la iniciativa a l’hora de marcar el rumb.

—El que no aconsegueixi la Consol…

—Digna germana teva.

—M’ho prendré com un elogi.

—Ho és, ho és.

—La perd el seu mal caràcter, i el fet que estigui tan malhumorada, però en el fons és un tros de pa. Ja ha vist que en Satur li ha fet llàstima. Al passadís no parava de dir-me: «Pobre home, pobre home». Per això ha tornat a entrar.

Ja no era un mal Humphrey Bogart. Ara era un macarró. Abans de la guerra hauria detingut la Consol per molt menys. I, de cop i volta, era ell qui se servia del sexe per obtenir informació. Anava de mal en pitjor. Era denigrant. Si perdia les proporcions…

—En què pensa? —va interrompre el seu silenci en Lenin.

—En res. Anem a casa.

—He sentit això del port i els Centells.

—I?

—No pensa buscar aquest home, en Martí, l’esguerrat?

—A aquesta hora? —Va ensenyar-li el rellotge—. La gent normal acostuma a tenir un horari i, en acabat, bona nit i bona hora! Cal saber quan has de parar o t’acabes convertint en un esclau del que fas.

—Jo ho deia per resoldre l’embolic al més aviat possible, ara que anem pel bon camí…

—Bon camí? Per l’amor de Déu, Agustí, no tenim res!

—Caram, i tot el que ha descobert avui?! —Va bellugar la mà dreta de dalt a baix en senyal d’admiració—. Jo el que no vull és que acabi tip de mi.

—Tip de tu? I araaa!

En Lenin va captar la seva intenció.

—A sobre s’ho pren de broma.

—Necessito una mica de calma, això és tot —va sospirar en Miquel, penedit del seu rampell—. Abans he jugat amb els teus fills i m’han deixat mort.

—De debò? Oi que són macos?

—Totes les criatures ho són.

—Ah, no, que n’hi ha que són insuportables, ja ho pot ben creure. —Va veure que valia més no discutir i va canviar ràpidament de tema—. Així doncs, demà anirem a veure si trobem en Martí Centells?

—Demà a primera hora aniré al Ritz.

—Hi anirà sol, perquè jo, en un lloc així, no hi puc pas entrar.

—Pensava anar-hi sol.

—Per què és tan important descobrir què va fer l’anglès?

—Perquè saber qui va veure, quan i com ens aplanarà el camí. Els cercles no es tanquen fins que no es parla amb tots els implicats. Tinc una lleugera idea del que va poder succeir, per què en Rojas de Mena es va assabentar de la seva existència i va manar matar-lo. Però una lleugera idea no és la certesa total.

—És evident que el ric aquell té els quadres.

—Jo crec que el ric aquell, com tu l’anomenes, continua buscant en Heindrich. Si no, el seu sicari no hauria mort en Wenceslao.

—Llavors en Wenceslao li deu haver dit això dels Centells i demà estaran morts si no anem abans a alertar-los.

—En Wenceslao ens va dir que no sabia res, tret que en Fèlix era viu, que ell només posava el gerani a la finestra per indicació d’en Saturnino. Era un enllaç. I conec una mica com van les coses per saber que deia la veritat. Pura lògica. El camí fins a en Fèlix Centells passava per ell i per això l’assassí el va trobar, però res més. Va matar-lo perquè no anés alertant el personal si el deixava viu o per no deixar rastres. Per què et penses que vaig anar a buscar en Saturnino? En Fèlix Centells pot estar amagat sota terra, i som pocs els qui podem trobar-lo al seu laberint. Crec que en Martí i en Conrad Centells estan fora de perill de moment. Per això necessito lligar caps abans pel que fa a l’anglès.

—I com és que aquest Satur continua viu, si forma part de l’engranatge?

—No ho sé —va admetre en Miquel—. Potser ningú no sap que és a l’hospital. Si no arriba a ser per en Sebas, nosaltres tampoc no ho sabríem.

—Jo crec que la gent mata quan persegueix alguna cosa i l’ha aconseguit —va opinar en Lenin.

—O quan es protegeix i no vol deixar rastres —va insistir en Miquel.

En Lenin va clavar una puntada de peu a una pedreta, que va sortir disparada i va estar a punt d’impactar contra un taxi aparcat al carrer.

—Què n’és, de complicat, ser policia, escolti.

—Benvingut a la realitat.

—Amb mi i els meus ho tenia més fàcil. Però amb assassins… Quina gent!… Agafem aquell taxi?

—Tu i els taxis.

—Ja el pago jo.

Es va encarcarar de cop.

—Has robat una altra cartera? —li va preguntar molt seriós.

—Que no, que encara tinc una part d’allò d’ahir.

—Lenin, deixa-ho d’una vegada, d’acord?

—Si no he fet res! El que passa és que allò d’ahir va ser una mica més de noranta pessetes.

—No et crec —va replicar enfurit.

—És veritat.

—Per què m’hauries de mentir?

—Perquè si li dic que vaig aconseguir-ne tres-centes, probablement encara s’enfadarà més amb mi.

—Tant se val que en siguin noranta o tres-centes, per l’amor de Déu!

El taxi havia marxat. Caminaven sols pel carrer, i a més era un tram fosc, amb dos descampats a la dreta. Edificis que encara no havien estat reconstruïts després de les bombes.

Els dos homes van sortir del segon.

En Miquel es va adonar del perill quan en Lenin va fer una inútil temptativa d’arrencar a córrer, així que els va veure. No ho va aconseguir perquè un d’ells li va fer la traveta molt ràpidament.

Mentre ell queia a terra, l’altre va agafar en Miquel.

—Quiet, avi.

Va sentir ràbia.

De sobte, tothom li deia avi.

—Ostres, mira qui tenim aquí —va parlar el que acabava de fer-lo caure.

En Lenin va recular per terra, arrossegant el cul, però es va fer un embolic en trepitjar el faldó de l’abric i va quedar atrapat. El seu rostre traslluïa el pànic que sentia.

—Cosme, jo…

—Calla!

El que no havia aconseguit ell, ho van aconseguir els dos homes.

En Lenin es va quedar mut.

—Escoltin… —va voler intervenir en Miquel.

El que el retenia va ensenyar-li una navalla. Va moure el cap d’un costat a l’altre.

—Xst, xst, xst… —li va xiuxiuejar a cau d’orella.

L’individu que es deia Cosme va caminar al voltant d’en Lenin. El carrer era completament buit. Els cotxes que circulaven per la calçada ni tan sols els miraven, i si ho feien, optaven per no aturar-se.

—El gran Agustí Ponç —va aplaudir l’agressor—. Has vist, Mariano? I per aquests barris, passejant, com si res!

—Espereu, jo…

La puntada de peu d’en Cosme li va encertar de ple l’estómac.

En Lenin es va doblegar sobre si mateix, alhora que gemegava i plorava.

—Gol —va dir en Mariano, sense gens d’èmfasi.

En Miquel es va regirar una mica. Només una mica. La navalla se li va encastar al flanc.

—No… s’hi fiqui… —li va advertir en Lenin des del terra—. Sisplau, senyor… no s’hi fiqui…

—Sóc policia —els va prevenir un xic il·lusòriament.

—No li… feu… cas! —va suplicar en Lenin—. Ho era… però ja no… Si voleu res, és… amb mi.

—Fixa-t’hi, ara és un heroi —va dir en Cosme.

—Increïble —va assentir en Mariano.

—Us juro que… us pagaré —va continuar ell, recargolant-se de dolor—. Necessito…

—Necessites barra, mitja merda! —Va tornar a clavar-li una, dues, tres puntades de peu.

En Miquel va aclucar els ulls.

—El portem al descampat? —va preguntar en Mariano assenyalant la seva dreta.

—No. —En Cosme va arronsar les espatlles—. Total…

La pallissa va durar uns deu o quinze segons. En Cosme sol. Puntades de peu, cops de puny i més puntades de peu, al ventre, l’esquena, l’entrecuix. En Lenin ja ni tan sols cridava, només gemegava de manera ofegada amb cada impacte.

En Miquel ja no va poder més.

—El matareu! —es va desesperar.

—I què? —En Cosme va deixar la seva víctima i va enganxar el nas al d’ell, respirant fatigosament—. Algú el plorarà?

—Sisplau —va suplicar en Miquel.

En Cosme va tornar al costat de la deixalla humana en què havia convertit en Lenin. Va escorcollar-lo. Li va buidar les butxaques. Es va burlar de la quantitat trobada, les restes de les tres-centes pessetes després dels taxis i els àpats del dia anterior. En Miquel va pensar que ara era el seu torn, però no va ser així. En Mariano li va dir:

—Tranquil, avi. No som lladres, però si va amb un estafador… Vagi amb compte.

Va deixar de notar la navalla encastada al flanc.

En Cosme i en Mariano es van allunyar.

—Bona nit —es va acomiadar el primer.

Van començar a caminar, com si res, lentament, tot donant-los l’esquena, segurs i tranquils. En Miquel es va agenollar al costat del malferit. Va pensar que devia estar inconscient, però no. En Lenin va entreobrir el seu únic ull mitjanament sa.

—Han… marxat?

La seva cara ja no s’assemblava a la del líder comunista. Més aviat era una màscara ensangonada. Un ull tancat, el llavi inferior partit, el nas desviat cap a l’esquerra, la boca inundada de sang… El pitjor, però, era el que no es veia, el cos.

—Merda, Lenin, merda! —va exclamar en Miquel, mentre l’ajudava a incorporar-se.

—M’hi… jugo qualsevol cosa… que li he trencat… el peu amb el… nas o les… costelles —va dir de broma.

—No siguis ruc.

—Això… per garrepa… —li va engegar—. Per no… voler… agafar un taxi.

—No et moguis, en buscaré un.

—Una… mica… tard… no?

Va repenjar-lo en un arbre i va sortir a la calçada. Van passar tres cotxes. A la llunyania va veure el llum de «lliure» que senyalitzava el seu objectiu i va començar a alçar els braços. A la seva esquena, la veu d’en Lenin li va arribar embolcallada amb esbufecs, perquè ni així estava disposat a callar.

—Quin… barri… escolti… Perquè… després diguin… dels… meus…