15

Quan va aturar un taxi, a la plaça de Catalunya mateix, el risc de perdre’l havia deixat de tenir importància. En Miquel va pujar al del darrere.

—Segueixi aquest taxi —va demanar.

El taxista va obeir-lo sense dir ni piu.

De moment.

Ho va fer al cap d’un minut llarg, tens, després d’observar-lo un parell de vegades pel retrovisor i passar pels pèls una cruïlla abans que el guàrdia urbà fes avançar els vehicles que circulaven perpendicularment a ells.

—Em pensava que els policies tenien cotxes amb sirena —va dir.

En Miquel va contenir el sarcasme.

La gent el veia i continuava pensant que era inspector, com si portés un anunci enganxat al front o conservés un segell inesborrable que l’identificava.

—Tenim una pila de cotxes espatllats i no hi ha diners per reparar-los. —Va dir la primera cosa que li va passar pel cap.

—Si és que les coses estan malament, ja l’hi dic jo, a la meva dona.

—Escolti, com sap que sóc policia i no un marit gelós seguint l’amant de la meva esposa?

—Caram, mestre, no el veig pas, jo, com un marit gelós.

—Perquè sóc vell.

—Perquè no en fa la pinta, així, tan tranquil…

—No el perdi de vista, entesos?

—No s’hi amoïni. Tota la vida he esperat aquesta frase: «Segueixi aquest taxi». Per una vegada que me la diuen, li juro que compliré. Ja començava a pensar que això només passava a les pel·lícules americanes.

—Ja ho veu.

—Jo, quan he vist pujar aquell home al taxi del meu company, ja he pensat que era un tros de bèstia, i quina cara de pal!

Sortia del foc oral d’en Lenin per caure a les brases d’un taxista xerraire.

Va optar per no seguir-li la veta.

I de moment va ser suficient.

El taxi de l’inesperat personatge va pujar pel passeig de Gràcia fins a la cruïlla amb l’Avenida del Generalísimo. Un cop allà va tombar a l’esquerra i, des de Via Augusta, va agafar la dreta. L’únic semàfor que gairebé el va fer aturar va ser superat per la ràpida intervenció d’en Miquel.

—Passi, passi! Ja pagaré jo la multa, si l’enxampen.

Van deixar enrere Via Augusta pel carrer Balmes i van continuar pujant per mig Barcelona, tot acostant-se a la falda del Tibidabo. Al final de Balmes, els dos taxis van girar novament a l’esquerra, van ultrapassar la plaça de la Bonanova i es van endinsar pel passeig del mateix nom.

Van passar per davant de la casa dels Cortacans, la mateixa en què ell havia matat en Pasqual Cortacans el matí del 26 de gener de 1939.

No havia estat allà des d’aleshores.

—Es troba bé, mestre?

—Sí, per què?

—Està una mica pàl·lid.

—Molta feina.

—Segur que sí, que miri que en corre cada un per aquests mons de Déu…

Ja no van circular gaire estona més, tot just uns dos-cents metres. El taxi que seguien es va aturar davant d’una mansió senyorial, a la part dreta, i l’ocupant va baixar del vehicle. En Miquel va fer que el seu s’aturés a uns vint metres.

Va esperar.

Quan l’home havia desaparegut del seu camp visual, va pagar la carrera i va fer el mateix.

—Sort, mestre —li va desitjar el taxista.

—Gràcies.

—Almenys no hi ha hagut trets —va dir de broma.

En Miquel va caminar per la vorera, va passar per davant de la casa. Era règia, elegant, dues plantes ben cuidades i un bonic jardí envoltant-la. Una autèntica meravella. Ja no es veia ni rastre del seu objectiu. Al carrer hi havia aparcat un cotxe negre, no menys sobri. Un Citroën Pato, amb el seu llarg morro. No hi va parar més atenció, tot i que era l’únic dels voltants.

Va caminar uns quants metres més, entre solars i cases sumptuoses, i va fer mitja volta, per tornar a passar per davant de la mansió. El trànsit del passeig de la Bonanova ja era relativament constant, senyal que la ciutat creixia imparable, disposada a absorbir les zones abans considerades llunyanes. Va observar que, si bé esporàdicament, hi circulaven taxis, cosa que segurament necessitaria per tornar.

Un carter s’acostava per la mateixa vorera, de dret cap a ell.

Va esperar que col·loqués el correu a la bústia del barri de la casa i el va abordar així que va sortir del camp visual dels qui des de dins el podien veure.

—Quina casa! —Va fer el paper d’ancià parlador.

—Ja ho pot ben dir.

—Qui hi viu?

—Els Rojas de Mena.

Va fer tots els possibles per no canviar de cara.

—No em sonen —va mentir—. Són rics?

—Que no veu quin palauet tenen? Per llogar-hi cadires, no troba?

—Ai, caram.

El carter es va esmunyir pel seu costat, amb el cos vinclat pel pes del sac ple de cartes, disposat a prosseguir la seva feina.

—Bon dia.

No es va atrevir a passar més cops per davant de la reixa d’entrada. No es veia ningú a les finestres, però coneixia les normes de la precaució. Va creuar a l’altra banda i es va escudar rere un arbre. Es cansava menys caminant que no pas quedant-se dret, immòbil, sense fer res. Va fer unes quantes passes curtes, fins que va optar per repenjar-se a l’arbre i descansar.

Al cap de quinze minuts li feien mal els peus.

Al cap de vint va pensar a asseure’s a la vorera.

Al cap de trenta, un núvol va enfosquir el sol del matí i va ser com si la temperatura baixés uns quants graus.

Finalment, al cap de trenta-cinc minuts, va canviar el panorama.

Es va obrir la porta de la casa i primer de tot va aparèixer un home, elegant, amb un vestit molt ben tallat, a la ratlla dels cinquanta o cinquanta-i-pocs anys. L’abric, que feia joc amb el barret, el duia penjat al braç.

L’individu que va aparèixer a continuació darrere seu sí que duia l’abric posat.

En reconèixer-lo, en Miquel va sentir una descàrrega elèctrica a l’espinada i un fred gèlid al cap.

Un home d’uns quaranta anys, ja sense cabells a la part superior del cap. Ulls durs, mirada incisiva, mandíbula recta, barbeta enfonsada, formant un angle de quaranta-cinc graus amb la papada, i nas prominent. Elegant, molt elegant.

L’Amador.

El comissari Amador.

«Si el torno a veure una tercera vegada, serà l’última, Mascarell».

Es va protegir darrere l’arbre. Després de la descàrrega i el fred, va arribar la suor. No havia tingut mai por. Ràbia, sí; por, no. Ni al Valle. Ara, feliç amb la Patro, amb una vida refeta, la figura del seu pitjor enemic l’omplia d’una sensació semblant al pànic, o potser a la precaució extrema. Aquelles dues bufetades, la del juliol del 47 i la del maig del 49, tot just mig any abans…

«Si el torno a veure una tercera vegada, serà l’última, Mascarell».

Havien guanyat la maleïda guerra i encara els odiaven.

Va treure el cap per veure què estaven fent.

L’home elegant estrenyia la mà al comissari. Somreien. Fins i tot va donar-li uns copets al braç amb l’altra mà. Hi havia entre ells la familiaritat de la complicitat. Un cop complert el ritual, l’Amador va pujar al Citroën Pato aparcat davant la mansió. No duia xofer. Això implicava un afer personal, alguna cosa que no mereixia ser compartida amb cap subaltern. Va engegar el motor i va iniciar la marxa.

L’amo de la casa va romandre a la vorera, esperant.

No ho va fer més enllà d’un minut; per això no va arribar a posar-se l’abric. Una criada va obrir el barri de la mansió i pel jardí va aparèixer un nou automòbil, aquest molt més luxós, gris, probablement un Packard americà o algun model semblant. El conduïa el paio alt i massís que acabava de seguir fins allà.

Es disposaven a marxar.

Quan en Jacinto José Rojas de Mena, perquè estava segur que era ell, va pujar al cotxe, en Miquel va sortir de l’amagatall.

El vehicle es va allunyar, lentament.

Cap taxi.

—Maleït sigui…

Va baixar a la calçada. A la zona que connectava el vell Sarrià amb la part alta de Barcelona, hi circulaven bastants vehicles. Va passar un taxi ocupat. A la llunyania en va veure un de lliure.

L’automòbil d’en Rojas de Mena ja es trobava a més de trenta metres.

—Vinga, vinga…

Va alçar la mà perquè el taxista el veiés i va esperar impacient que arribés al lloc on era ell. Quan ho va fer, es va precipitar a dins com un boig. El taxista el va observar amb les celles alçades.

—Veu aquell cotxe negre?

—Sí, senyor.

—Doncs segueixi’l, de pressa.

Va accelerar immediatament, sense fer preguntes. El juliol del 47, en les mateixes circumstàncies, havia dit a un taxista que el seu perseguit assetjava la seva filla. Una estona abans havia deixat entreveure que era policia.

Va esperar la pregunta, però el taxista no la va fer.

Discret.

No era dels que corrien, més aviat al contrari, però va tenir sort: el conductor d’en Rojas de Mena tampoc no premia gaire fort l’accelerador. Cotxe elegant, conducció serena. Els rics no tenien pressa. Va arribar a estar a menys de deu metres d’ells i, per bé que es van quedar encallats en una cruïlla, els van recuperar després.

Va ser un trajecte d’un quart d’hora, si fa no fa.

El presumpte assassí de l’Alexander Peyton Cross es va aturar a la cantonada del carrer Calàbria amb Infanta Carlota. Va sortir del lloc del conductor i va obrir la porta al seu superior. En Jacinto José Rojas de Mena va baixar del vehicle. Tampoc ara no es va posar l’abric. Mentre el seu cotxe s’allunyava amb el subordinat al volant, ell va caminar amb prou feines uns metres i va entrar en un portal.

En Miquel va pagar la carrera i va arrencar a córrer.

El seu objectiu encara no havia desaparegut escales amunt. Esperava tranquil·lament l’ascensor, amb l’abric i el barret a la mà. En Miquel es va situar al seu costat. El porter no li va preguntar res, com si interpretés que anaven junts. La cabina, de les lentes, fusta vella, va arribar al vestíbul uns segons després. L’home que acabava d’estrènyer la mà al comissari Amador va ser el primer a entrar-hi.

—Vaig a l’àtic, i vostè? —li va preguntar educat.

—Jo, al penúltim —va dir en Miquel a l’atzar.

Van pujar en silenci, sense comentaris estúpids. En Jacinto José Rojas de Mena es va mirar al mirall i es va passar la mà per la templa dreta. Feia bona olor, aparença impecable. Seguidament es va retocar el nus de la corbata per centrar-lo encara més.

L’ascensor es va aturar.

—Bon dia —va dir en Miquel obrint les portes.

—Bon dia —li va correspondre el seu company de viatge.

Va tancar la porta metàl·lica del replà. L’altre va fer el mateix amb les de la cabina. Mentre l’aparell pujava un pis més, en Miquel es va arrambar a la paret més allunyada del forat de l’escala. Va sentir les passes d’en Rojas de Mena per damunt del seu cap i com obria una porta.

En tancar-se, va pujar a tota velocitat.

A l’àtic tan sols hi havia un habitatge, de manera que no es va haver de preguntar on havia anat a parar. Va enganxar l’orella a la fusta i va poder sentir una conversa lleu i difusa, possiblement mantinguda allà mateix, al rebedor, o bé al passadís.

Una veu de dona melosa i sensual.

—Em pensava que no vindries…

I la del nouvingut, segura, dominant.

—He tingut un parell de problemes, amor meu.

—I quan no en tens?

—Au, no comencis, Cristina. Sóc aquí, no?

—No començo, però… què, ho fas, t’escorres i te’n vas?

—Vine aquí…

I això va ser tot.

En Miquel no va fer servir l’ascensor, aturat al replà de l’àtic. Va baixar a peu un pis i llavors sí que el va cridar. Quan s’hi va ficar, no ho va fer sol. Una dona havia obert una de les dues portes de la planta i, en veure’l, la va tancar a corre-cuita.

—Ai, esperi!… Gràcies.

Van baixar els dos junts, i aquesta vegada no va poder evitar el ritual.

—Quin fred que fa, oi?

—Sí, sí, senyora.

—Jo crec que en fa més que altres anys.

—És possible. —Se li va acudir una idea—. La senyoreta Cristina, la de l’àtic, no es deu pas dir per casualitat Martínez, oi?

—No, Roig. Cristina Roig —li va aclarir—. La coneix?

—L’he vist un moment…

—Molt guapa, però…

—Sí?

—No, res. —Va alçar la barbeta amb dignitat.

Van arribar al vestíbul. El porter va saludar la veïna. Era un home amb cara de pedra tallada.

Ja al carrer, en Miquel es va acomiadar de la seva efímera acompanyant.

Cristina Roig, guapa, però…

De moment era suficient.