26

No havia estat mai a les duanes del port. Cap investigació l’havia conduït fins a l’enorme edifici situat al costat del monument a Colom, davant el moll de les Drassanes. Però si en Lenin havia vist els Centells, pare i fill, parlant, era perquè en Martí Centells no treballava a les oficines dels pisos superiors, sinó a la planta baixa, a l’entrada o prop d’una finestra.

Es va apropar al llarg taulell i va esperar que algú l’atengués. Ho va fer finalment una dona gran, sense cintura, cabells recollits en un monyo aparatós, amb aire d’haver treballat al mateix lloc tota la vida, guerra inclosa. La seva pell tenia el mateix color que les parets i gairebé les mateixes esquerdes causades per l’escrostonament de la pintura.

—En què el puc servir?

—El senyor Martí Centells?

Ella va mirar en direcció a una taula, prop d’una de les finestres, i va constatar que el seu objectiu no era al seu lloc. Va girar el seu rostre seriós cap al visitant.

—No hi és.

—Sap quan tornarà?

—Està inspeccionant unes càrregues. —Va fer un gest imprecís—. Una mitja hora, em sembla a mi, llevat que la cosa es compliqui, perquè aquí…

—Puc esperar-lo?

—Com vulgui —va respondre ella, indicant-li unes cadires a tocar de la paret de l’entrada.

En Miquel s’hi va encaminar i es va asseure a la primera, al costat de la porta. Almenys sabia que buscava un home esguerrat, de manera que no s’hi hauria d’esforçar gaire. L’espera se li va fer eterna, ja que es va allargar més enllà dels trenta minuts inicials. Quan mirava l’hora per quarta vegada, tres quarts d’hora després d’haver arribat, en Martí Centells va aparèixer per la porta amb una carpeta sota el seu únic braç, el dret.

Es va aixecar i no li va donar temps a arribar a la zona del personal.

—Senyor Centells?

—Sí?

—Em dic Miquel Mascarell. —Va dir-li el seu veritable nom—. Podria parlar amb vostè uns minuts?

L’empleat de la duana no va mostrar la millor predisposició.

—De què es tracta? —va voler saber.

—Un tema personal.

—No tinc gaire temps avui, ho sento —es va excusar ell, arrufant el nas. I va afegir—: Personal?

—Quan dic «personal» em refereixo a vostè, no pas a mi. Es tracta del seu pare.

Va resistir bé el cop. No se li van alterar les faccions.

—El meu pare va morir fa anys —va dir.

—Escolti —va abaixar la veu com un conspirador—, vostè no em coneix, és lògic que no se’n refiï, però ahir van matar el seu contacte, en Wenceslao, i també la seva dona. En Saturnino se n’ha salvat perquè s’està morint a l’hospital i és possible que no el tinguin localitzat. —No el va deixar parlar, tot i que ho va intentar—. El seu fill Conrad va descobrir això del Wences en pujar al pis la segona vegada per allò del gerani a la finestra. En acabat ho va explicar a vostè.

—Com dimonis…? —Es va quedar glaçat.

—Ho sé, i amb això n’hi ha prou —va insistir en Miquel—. Ara del que es tracta és de salvar-li la vida, al seu pare, i probablement també a vostè i al seu fill, perquè quan els qui van matar en Wences trobin el seu rastre, si no han aconseguit el que busquen, vindran a buscar-los a tots dos. No em digui, doncs, que no sap de què li parlo, perquè si me’n vaig d’aquí amb les mans buides ja no hi haurà marxa enrere.

A en Martí Centells se li van doblegar els genolls.

—L’hi torno a preguntar —va xiuxiuejar gairebé sense bufera—. Qui és vostè?

—No li diré cap mentida. —Va mostrar-li els seus papers—. Ho veu? Miquel Mascarell. Vaig ser policia durant la República. Inspector. Quan va acabar la guerra em van condemnar a mort, vaig acabar al Valle de los Caídos, vaig gaudir d’una amnistia i vaig sortir-ne fa dos anys i mig per convertir-me en el que sóc ara: un vell retirat, però amant dels problemes. Diuen que és deformació professional, de manera que deu ser això. Fa quinze anys, en Fèlix Centells hauria estat un premi. Avui, no. Avui som al mateix bàndol. Per tant, l’hi torno a repetir: podem parlar sols uns minuts?

—Quin interès hi té, en això, el que sigui?

—L’hi explicaré. Si vol, primer parlo jo i li dic el que sé i el que en penso. En acabat vostè em fa fora o m’ajuda, que és tant com ajudar-se a vostè mateix i els seus.

No tenia escapatòria.

I havia recuperat una mica l’estabilitat emocional.

Sense por, tan sols precaució.

—Pot esperar mitja hora? Haig de resoldre uns afers urgents.

—Si prova d’escapar-se o fer alguna cosa…

—On vol que vagi? —Va mostrar-li l’inexistent braç esquerre, empipat—. Hi ha un bar aquí a la vora. És el lloc on acostumo a dinar. Si vol, esperi’m allà. Es diu La Barca. Surti, travessi i vagi al Portal de Santa Madrona. El veurà de seguida.

—D’acord —s’hi va avenir en Miquel—. Hi ha una altra cosa que necessito saber ara.

—Què és?

—He telefonat al senyor Carlos Soto i no era al seu despatx. M’han dit que avui no ha anat a treballar. Miri de localitzar-lo. Ell també està en perill.

En Martí Centells no va fingir. No li va preguntar pas qui era en Carlos Soto.

Ho sabia.

Duanes i comandància. Una bona aliança.

—Molt bé —es va rendir.

—L’hi repeteixo: si jo sé això, ells també ho saben o ho acabaran esbrinant.

I aquí es va acabar tot. El fill d’en Fèlix Centells va reprendre la marxa i en Miquel va sortir de l’edifici. Va creuar el carrer, va ultrapassar les Drassanes i va arribar al Portal de Santa Madrona. El seu darrer interlocutor tenia raó. El bar es veia des de la cantonada. I tenia telèfon públic. Quan es disposava a entrar-hi, van caure les primeres gotes de pluja, no gaire abundants, tan sols un preludi, o potser un tímid intent que probablement no aniria a més, ja que els núvols no feien la impressió de ser amenaçadors.

Va seure en una de les taules més allunyades de la barra, al costat del finestral que anunciava les excel·lències del lloc, i va demanar al cambrer una cervesa i unes olives. Un caprici. Amb tants taxis anant i venint, ja no li importava gastar unes pessetes de més. A vegades sentia que la seva vida i la de la Patro eren tan pragmàtiques que no gaudien més enllà del fet d’estar junts assaborint la llibertat.

Mentre esperava, va treure el paper de la butxaca inferior i la ploma de la superior.

Portar una ploma al damunt encara era un senyal de distinció.

Va anotar al paper els noms de tots els implicats i els encreuaments que relacionaven els uns amb els altres. Va estudiar-los. Hi faltaven nexes, però el quadre cada vegada era més nítid.

Al centre hi havia l’Alexander Peyton Cross.

Amb la cervesa a mitges, però ja sense cap oliva al plat, es va aixecar per trucar per telèfon. Va demanar la fitxa al mateix cambrer i va recuperar el número del Ritz. La veu de l’Amàlia va reaparèixer a l’altra banda del fil telefònic.

—Amb l’habitació de la Patricia Gish, sisplau —va dir ell, tornant a modificar el to de veu.

L’espera va ser la mateixa, i la resposta de l’Amàlia la previsible.

La nòvia d’en Peyton continuava lluny de l’hotel.

Mentre tornava a la taula, va veure com s’acostava en Martí Centells.