38

La primera cosa que va fer l’Amador va ser posar-se un dit davant dels llavis.

Silenci.

Tot seguit, en arribar fins al lloc on era ell, l’home que havia mort l’Alexander Peyton i en Wenceslao li va encastar el llarg i prolongat canó de l’arma al bell mig del front, com si volgués travessar-li el crani i arribar directament al cervell.

—En Marcial té el gallet fàcil —li va advertir el policia gairebé xiuxiuejant.

En Miquel va sentir com se li doblegaven les cames.

Com podia haver estat tan il·lús, tan estúpid, tan temerari.

L’única persona que realment temia acabava d’atrapar-lo.

La tercera vegada.

«La pròxima vegada, el faré afusellar, o l’enviaré un altre cop al Valle».

No, no tornaria al Valle.

Sabia massa coses.

No va voler pensar en la Patro perquè no li dolgués tant.

L’Amador va col·locar una mà al pom de la porta. En Klaus Heindrich i la seva amant vivien ingènuament, ja que no estava tancada amb clau o amb una balda des de l’interior. Una caseta apartada, en un barri extrem, el dia de l’escapada final… El nazi ja feia quatre anys que havia fugit, quatre anys que s’amagava, i ja se sentia sa i estalvi.

A Curitiba, amb els seus i una fortuna en quadres.

El comissari va ser el primer a travessar el llindar. Van seguir-lo en Miquel i en Marcial, que ara li havia clavat el canó al clatell. A dins de la casa, no s’hi sentia res. L’Amador també va treure l’arma i la va empunyar amb la mà estirada. El rebedor era petit. A la dreta hi havia un passadís amb unes quantes portes. A l’esquerra, la sala que la Patricia i en Miquel havien vist per la finestra, amb les maletes.

Llavors van aparèixer en Klaus i la María Fernanda.

—Però què…?

No va caldre gaire més. En van tenir prou amb veure la pistola a les mans de l’Amador. El nazi va aclucar els ulls, colpit amb màxima contundència pel gir dels esdeveniments. La dona es va posar una mà als llavis i va empal·lidir en qüestió d’un segon.

—No cridi —la va prevenir el comissari.

Eren a la porta de la sala, amb les maletes a un costat.

En Klaus Heindrich va mirar la taula.

Però la seva pistola no hi era.

En Miquel es va encongir.

Va tensar el cos, tot esperant l’intercanvi de bales.

Però el comissari Amador continuava tenint tots els trumfos.

—Senyoreta Gish, surti!

Hi va haver un silenci tens i amarg.

—Vinga, senyoreta Gish, sé que és aquí! —va insistir el policia.

En Marcial va enfonsar una mica més el canó de l’arma al clatell d’en Miquel. No feia falta ser més explícit.

Però ho va ser:

—Quiet, vell.

En Miquel va estrènyer els punys.

—Surti o matarem el seu amic! —va cridar per tercera vegada l’Amador.

Es va obrir una porta, al passadís, a la seva dreta. La Patricia Gish, amb l’abric, la bossa de mà penjada a l’espatlla i les mans enlaire, va emergir de les ombres.

—Bona minyona —va assentir el comissari.

En Miquel va arrufar el nas.

La María Fernanda Aguirre es va posar a plorar.

—Tothom aquí dins, som-hi —va ordenar l’Amador, assenyalant la sala espaiosa.

En Klaus Heindrich no es va ocupar de la seva parella. Els mirava a tots com un gos engabiat, calibrant opcions. A la primera sorpresa per la irrupció a la casa dels tres homes, un d’ells amenaçat amb una arma, s’hi afegia la segona en descobrir la Patricia. I continuava buscant alguna cosa. Una cosa que no era damunt la taula i que hi hauria de ser.

—Em dóna la seva bossa de mà, senyoreta Gish? —li va demanar l’Amador, que era l’únic que parlava.

Ella l’hi va allargar.

La inspecció va ser ràpida. En acabat va llançar-la a un costat, damunt d’una butaca.

—Veig que no porta armes —va dir—. Així doncs, o s’ha tornat boja o… Què pretenia fer ficant-se aquí, a la gola del llop?

La Patricia no li va respondre.

I l’Amador va guardar la pistola.

—Bé, bé, bé. —Va picar de mans satisfet—. El quadre complet. Perfecte.

—Senyor… —va voler parlar en Klaus Heindrich, amb el seu accent marcadament alemany, de manera que més aviat va dir «Senyorrr».

—Calli, Otto —l’hi va impedir l’Amador.

—Em dic…

En Marcial va ser ràpid. Una passa i un impacte en plena cara amb la pistola. En Klaus va caure a terra, sagnant per la ferida de la galta. La María Fernanda Aguirre va ofegar un crit tapant-se la boca amb les mans.

Tenien raó, era una dona molt guapa.

Per bé que amb un gust pèssim a l’hora de triar parella.

L’Amador es va girar i es va encarar amb en Miquel. El seu rostre irradiava felicitat.

—Recorda el que li vaig dir l’última vegada?

En Miquel no va badar boca.

—Se’n recorda? —va insistir.

—Sí.

—Molt bé. —Li va reaparèixer el somriure, augmentat pel to sàdic en la lluïssor de les seves pupil·les—. Sabia que arribaria el moment, però… ja ho veu, no esperava que arribés tan aviat, i menys aquí, enmig d’aquest embolic.

—Em pensava que la policia investigava assassinats, no pas que els encobria —el va provocar en Miquel.

L’Amador no es va immutar. Era el centre de gravetat de l’escena. En Klaus Heindrich a terra, la seva companya plorant desesperadament, la Patricia amb les mans enlaire, ell vençut, i en Marcial fent de jutge abraçant-los a tots amb la seva mà armada.

—Que n’és, d’ingenu, Mascarell. —El comissari va fer un esbufec—. A vegades encara entenc millor que perdessin la guerra. Il·lusos, il·lusos, il·lusos. Fan falta nous cervells per als nous temps, i vostès… Vostès ja no són d’avui, sinó d’ahir. El futur és una altra història.

—Com ens ha trobat? —va preguntar en Miquel.

Era una pregunta estúpida. Ho sabia. Però es tractava de guanyar temps. La pistola de la taula havia de ser a la butxaca de l’abric o de la jaqueta de la Patricia. En Marcial era un gos de presa, però fins i tot els gossos de presa es distreien amb un bon os.

L’Amador necessitava gaudir de la victòria.

—Ahir a la nit, quan seguia la senyoreta Gish, com a últim recurs per trobar els quadres perquè érem en un carreró sense sortida, amb qui es va reunir? —Va obrir les mans explícitament—. Amb vostè! Ni més ni menys que amb vostè, quina sorpresa! I vaig pensar: què faig? I se’m va acudir tenir paciència, esperar. Així doncs, aquest matí, novament, tocava seguir-los, i fins a on? —Ara va obrir els braços, contenint l’espai que l’envoltava—. Continua sent un bon policia, sap? —Va assentir amb el cap valorant-lo—. Capaç de trobar una agulla en un paller. Ho he entès de seguida quan he vist que entraven aquí. Si no era l’amagatall d’aquest nazi, què podia ser? —Va mirar les maletes i el bagul, abans de tornar a clavar-li els seus ulls d’àguila—. Puc preguntar-li una cosa, Mascarell? —No va esperar la resposta—. Com dimonis s’ha ficat en això?

—És una llarga història.

—I no hi ha temps, oi? —va dir ell, fent cara de pena—. Quina llàstima, perquè les històries m’agraden, sobretot aquelles en què els altres perden i jo guanyo.

—Puc preguntar-li una cosa, jo, a vostè?

—Endavant. —Va ser generós.

—Per què van haver de matar en Peyton?

L’Amador va mirar el sicari d’en Rojas de Mena.

Una mirada reveladora.

—A vegades en Marcial no mesura la seva força —va contestar ell, arronsant les espatlles—. Per això et van fer fora de la policia, oi que sí, Marcial?

L’home es va mantenir impassible.

—Va ser un nyap —va intervenir en Miquel amb amargor—. No entenc com és que en Jacinto José Rojas de Mena no el va esquarterar.

A l’Amador se li van crispar els ulls.

—Continua sorprenent-me, sap?

—Per la seva relació amb ell? És el que té creure’s impune.

—M’agradaria aplaudir-lo, però no puc. Tant se val! A més, ja ho veu. —Va dirigir els ulls cap a la Patricia, com si li demanés perdó—. Hi va haver aquella trucada telefònica, d’algú que tenia la cartera del mort… Un cap per lligar. Un cap massa estrany. I potser contenia els indicis finals, les dades que en Peyton no va revelar al senyor Rojas de Mena i que el van conduir fins a Barcelona. —Va arrufar el nas—. Té aquesta cartera, Mascarell? És per això que està implicat en aquest afer?

—No, no la tinc —va mentir.

—Jo crec que sí. Els camins del Senyor són inescrutables, i aquests, sens dubte, semblen fets a la seva mida. —El somriure que se li va dibuixar ara a la cara va ser de hiena—. Haurem d’anar a casa seva a donar-hi un cop d’ull, a saludar la seva jove esposa… Perquè és jove, oi?

En Miquel va estrènyer els punys.

Va intentar fer una passa.

Primer, la pistola d’en Marcial tornant al seu clatell. Segon, els ulls de la Patricia demanant-li calma.

Calma.

—Ha trobat aquell falsificador, en Centells? Ha estat ell qui li ha dit on era en Heindrich o li va arrencar la informació a l’home que va anar a veure ahir a la nit?

Ja es podien considerar morts, tots. L’Amador ja se n’encarregaria.

En Fèlix, en Martí i en Conrad Centells, l’Isidre Fontalva, en Saturnino, si encara era viu en mans de la Consol.

Fins i tot en Lenin.

—El senyor Peyton va ser força explícit quan va anar a veure el senyor Rojas de Mena, però no prou —va ponderar el comissari—. Va parlar-li fins i tot d’això, d’en Fèlix Centells, que nosaltres crèiem mort. Pura innocència. No es pot parlar d’una bresca de mel deliciosa a un ós llaminer. En Jacinto José em va trucar a mi, em vaig posar en marxa, però l’única cosa que vaig aconseguir va ser un nom gràcies a un confident: Wenceslao Matosas.

—També se li va escapar la mà, a en Marcial, amb ell i la seva dona?

—No, això era necessari, per no deixar més caps per lligar —va justificar l’Amador—. L’inconvenient és que aquest pobre imbècil només era un intermediari, i va morir sense dir res. Una llàstima, perquè hauríem acabat tot això molt abans, i ara vostè i la senyoreta Gish no estarien ficats en aquest embolic.

En Miquel va mirar de nou la Patricia.

Estava quieta, els braços enlaire, inalterable.

Per què no actuava d’una vegada? Què esperava? Què més podia dir-li, al seu enemic, per allargar l’escena i fer que tots abaixessin la guàrdia?

En Marcial tan sols esperava l’ordre. Amb el silenciador, l’única cosa que se sentiria seria un seguit d’espetecs.

—Bé. —L’Amador es va ajupir davant el bagul i les maletes—. Vejam què tenim aquí…

Va obrir el bagul.

Roba, estris, les coses indispensables per a una nova vida a l’altra banda del mar.

Va fer el mateix amb les maletes.

Va arribar a abocar-ho tot a terra. Hi va buscar un doble fons.

Res.

—On són els quadres, senyora? —es va adreçar a la María Fernanda Aguirre.

—Quins quad…?

—Marcial.

El sicari no va deixar anar la pistola. Tampoc no la va colpejar. Es va limitar a passar-li el braç esquerre al voltant del coll.

—On són els quadres, Otto? —va preguntar l’Amador al nazi.

—Li he dit que em dic…

—Marcial —va dir el comissari.

El cruixit dels ossos en trencar-se va ser sec.

El cap de la dona es va doblegar primer de tot cap a un costat. Seguidament li va caure sobre el pit. El cos va lliscar cap a terra i va restar inert.

—María!

En Klaus Heindrich va gatejar fins al lloc on era ella. Se la va quedar mirant, sense tocar-la. La seva expressió era de pena, llàstima, però no hi va haver llàgrimes ni un dolor excessiu.

—Per què ho ha fet? —va exclamar esgotat.

—Els quadres —es va limitar a dir l’Amador.

A ell també li va caure el cap sobre el pit, després de donar-se per vençut.

—A l’habitació —va dir.

—Vigila’ls, i a la més mínima… —va ordenar a en Marcial.

Va sortir per la porta. En Miquel va tornar a mirar la Patricia. La pèl-roja va dir-li que no amb els ulls.

Potser volia assegurar-se que els quadres eren allà.

Potser…

Què?

A en Miquel li van venir nàusees. Va contenir el desig de vomitar.

L’Amador va reaparèixer gairebé a l’instant, traginant una altra maleta, nova, dura i robusta, amb els cantells protegits, de pell clara. Una maleta cara, especial.

Va dipositar-la damunt la taula, la va obrir, i amb això n’hi va haver prou.

Els disset quadres eren a dins, protegits, ben cuidats, encoixinats. Les teles úniques i irrepetibles per les quals ja havien mort quatre persones a Barcelona.

I quedaven ells.

L’Amador es va sentir feliç.

—Sembla mentida que la gent pugui matar per aquestes coses, oi? —va dir ell, tot acaronant la maleta amb cura—. Matar o pagar milions de pessetes.

—Escolti, senyor. Puc… —va intentar parlar en Klaus Heindrich per primer cop.

—Tu no pots res, Otto —el va interrompre l’Amador fent servir un marcat to commiseratiu—. Per a tu s’ha acabat, m’entens? Final del viatge. Kaputt. Adéu.

Va sonar un espetec.

Com si algú hagués destapat una inexistent ampolla de xampany.

En Klaus Heindrich va caure cap enrere, amb un botó vermell al front, com si fos un tercer ull.

Va quedar estès perpendicularment sobre la seva amant espanyola.

Un quadre tràgic.

Va ser el moment en què la Patricia va abaixar els braços, amb l’excusa de posar-se les mans a la boca en primer lloc i al pit després.

Ja no va tornar a apujar-los.

—Bé, Mascarell. —L’Amador va prescindir de la nòvia de l’Alexander Peyton i es va adreçar a ell—. Ara hem de muntar l’escena final, no li sembla? —Va passejar una mirada pel voltant—. Cal veure qui mata a qui, organitzar-ho tot sense deixar res a l’atzar.

—Què li ha promès en Rojas de Mena?

—Fila prim —va dir ell, aplaudint-lo.

—Vostè no es tacaria les mans de sang si no fos per alguna cosa important.

—Hi ha molt de futur en aquest país per als llestos. —Va embolcallar el nou somriure amb una expressió freda—. Llàstima que vostè no ho sigui.

—Però deixarà un gran rastre de cadàvers. Potser a ell no li agradarà. Potser en Marcial el matarà i muntarà una altra escenografia.

L’Amador va mirar en Marcial.

Impertèrrit.

—El senyor Rojas de Mena vol això.

—El comissari va assenyalar els quadres.

—Llavors faci-ho de seguida —va replicar en Miquel, abaixant també els braços i clavant el cap al pit—. A qui matarà abans? Les senyores primer o val més curar-se en salut liquidant el vell policia?

L’Amador no va arribar a parlar.

El que va passar llavors va ser… més aviat inexplicable.

La Patricia Gish es va treure l’abric, a poc a poc, amb moviments lents i precisos, calculats, sense deixar de mirar els dos homes. Va deixar-lo caure a terra i va fer el mateix amb la jaqueta del seu elegant vestit.

Després, la brusa.

—Però què fa? —li va preguntar l’Amador, arrufant el nas.

No li va respondre. Seguidament es va treure els pantalons. Es va quedar amb els sostenidors, les calces i les mitges, unides a les calces amb els portalligacames. La roba interior era de randa.

Tenia un cos preciós.

Uns pits mesurats, unes cames llargues…

—S’ha tornat boja? —va insistir l’Amador.

En Marcial la mirava hipnotitzat.

Es va descordar els portalligacames. Es va treure la primera mitja, com una vedet d’El Molino. Va fer el mateix amb la segona. Fins i tot en Miquel la contemplava sorprès.

Perquè, si ella es quedava despullada, on tenia la pistola?

—Així no se’n deslliurarà pas, preciosa —va riure el comissari—. És un regal, però…

La Patricia va mirar en Miquel.

Va començar a treure’s les calces.

Va deixar a la vista el sexe, tan pèl-roig com els seus cabells.

En Miquel es va oblidar de la visió i es va concentrar en l’Amador.

Perquè si en Marcial tenia la pistola, la primera bala de la Patricia seria per a ell.

La pèl-roja ja només duia els sostenidors.

Es va posar les mans a l’esquena, aparentment per descordar-se’ls.

Però no ho va fer.

Quan les va tornar a col·locar al davant, sostenia l’arma d’en Klaus Heindrich amb fermesa.

La bala va impactar a la boca d’en Marcial.

En el moment en què el cap de l’esbirro esclatava, en Miquel ja s’havia llançat damunt l’Amador.

Es van doblegar damunt del terra, a pes, forcejant. La mà del comissari va buscar la seva arma, ja que no pretenia lluitar. En Miquel va engrapar-li el braç. El policia era gairebé vint-i-cinc anys més jove que ell, de manera que va aconseguir apartar-lo prou per arribar a tancar els dits al voltant de la culata.

I això va ser tot.

—Quiet!

El crit de la Patricia va ser tan rotund com la pistola que l’apuntava a menys d’un pam de la cara.