28

En Martí Centells s’havia quedat bocabadat.

—Fa tot això per… un amic? —va insistir.

En Miquel va interioritzar la pregunta.

I, tot d’una, es va sentir dir a si mateix:

—Primer sí. Em pensava que seria una cosa més senzilla. Optimista jo, com si l’experiència no em digués que res no és senzill, i encara menys si hi ha un crim pel mig. Ara, però… —Va plegar els llavis, amb un posat amarg—. Ara es tracta que odio el feixisme, el d’aquí i el que va empènyer Europa a la guerra l’any 39. L’odio i em fastigueja que disset obres d’art en poder d’un nazi amb les mans tacades de sang acabin en un país sud-americà o al soterrani d’un assassí, només per als seus ulls.

—Em parla d’ètica en aquests temps?

—Digui’n així. Però també pot ser ràbia, desesperació, la mica d’orgull que no ens podran arrabassar. Personalment tampoc no em queda gaire, de manera que l’ètica compta.

—No té por que truqui a la policia?

—Amb el seu pare viu i amagat? No. A més, el comissari Amador l’escorxaria de viu en viu, i també escorxaria el seu fill Conrad, abans de rematar-lo a ell… El coneix?

—No.

—És un sàdic, dels qui creuen que han estat massa bons amb els vençuts i que encara quedem molts rojos vius.

El Toni va fer acte de presència. Ja portava les sardinetes. Va deixar-les damunt la taula amb l’orgull de qui sap que està complint el deure més sagrat d’un ésser humà: alimentar com cal els altres.

—Què els semblen?

—Ets el millor —va dir en Martí.

—Apa, a gaudir-ne! La sopa, bé?

Van assentir amb el cap, es va endur els plats de sopa buits i els va tornar a deixar sols. El fill d’en Fèlix Centells va obrir la veda atacant la primera sardina.

—Anem a pams. —Va reprendre la conversa—. Primera història, la de l’anglès. L’única cosa que en sabia jo és que aquest home va trucar a en Carlos Soto i li va preguntar per un vaixell, el Ventura.

En Miquel va fer un bot.

—Ventura és el nom d’un vaixell?

—Bandera brasilera. Salpa divendres amb destinació a Curitiba, al sud del Brasil.

—Llavors és evident que en Klaus Heindrich viatjarà en aquest vaixell.

—Esperi, ja hi arribarem després, a això —el va aturar en Martí.

—Si la policia va interrogar la telefonista del Ritz, com he fet jo, per força ja han de tenir el nom d’en Soto a la llista.

—En Carlos està malalt, a casa seva. Quan vostè ha marxat, li he telefonat.

—Qui li ha dit que està malalt?

—La seva dona.

—I si l’estan vigilant?

—Qui, la policia o el paio que va matar l’anglès?

—Crec que ara mateix no hi ha diferència.

En Martí Centells va comprendre la dimensió de l’embolic.

—Van matar en Wenceslao i, segons vostè, hauríem d’estar tots en perill; això no obstant… —Va obrir les mans, amb un gest explícit.

—Ja li he dit que hi ha peces inconnexes. Potser el sicari d’en Rojas de Mena s’ha encallat. Però, per descomptat, no s’estaran pas quiets ni aturats. Si aquest vaixell surt divendres, queda temps. Per si no fos prou, el que s’han muntat vostès no deixa de ser sofisticat, per dir-ho d’alguna manera. El negoci perfecte: un falsificador, un duaner i algú a la comandància del port. Caldria aplaudir-los.

—Anem a la seva segona història?

—Endavant.

—En Wenceslao era un intermediari. No sabia res. Van matar-lo, però no va poder revelar on és el meu pare. La pista que seguia qui el va assassinar desapareixia amb ell. Si en Saturnino continua viu a l’hospital, l’única connexió del seu comissari amb tot això és la trucada que l’anglès va fer a en Soto.

—Quan ha parlat amb la seva dona, l’ha notat nerviosa o preocupada?

—No.

—D’acord, continuï.

—Tercera història. Suposem que en Fèlix Centells encara és viu, com vostè insisteix a assegurar, i està amagat en algun lloc. Creu que jo el delataria?

—I ell, deixaria morir el seu fill i el seu nét per protegir-se?

En Martí es va omplir els pulmons d’aire. Menjava les sardines de manera pausada, i se’n sortia relativament bé amb la seva única mà. Ja no estava nerviós, tan sols es mantenia prudent. Moviments lents, treball mental, contenció…

—Ha de confiar en mi —va dir en Miquel.

—No el conec.

—Amb tot el que li he explicat, en té prou i de sobres per refiar-se’n. Sóc la seva única esperança.

Una altra sardina.

En Miquel es cruspia les seves gairebé sense treure’n les espines.

—És a la part final de la història on vostè s’equivoca, senyor Mascarell. —La seva resistència va tocar fons—. La persona a qui el meu pare va falsificar documents fa uns dies és una dona, espanyola. Embarcarà al Ventura en direcció al Brasil, sí, però ho farà amb el seu nòvio, també espanyol.

En Miquel va entomar el cop amb penes i treballs.

—N’està segur?

—Sí.

—Tinc una foto d’en Heindrich, amb uniforme. —Va recordar la imatge de l’alemany a la fitxa que havia trobat a la cartera d’en Peyton—. És ros…

—El nòvio d’aquesta dona és moreno.

—Això no vol dir res. Vostè l’ha vist?

—No, únicament la foto, per al passaport.

—I ella?

—Molt guapa. Espectacular, diria jo. Morena, ulls grossos, boca generosa… Va ser qui va aportar les dades de tots dos. Miri, quan algú se’n vol anar, no hi ha gaires preguntes a fer.

—Van pagar bé?

—Amb generositat, diria jo.

—El contacte el va fer en Saturnino?

—Sí. Ella va començar a donar veus, discretament, sabent més o menys on ho havia de fer, i per a això hi és ell amb la seva petita xarxa. Quan el meu fill va veure el gerani a la finestra, va anar a veure’l i els va posar en contacte.

Si en Saturnino Galán no era mort, el mataria.

Va contenir la seva ira per no perdre el fil de l’interrogatori.

—A quina hora surt aquest vaixell?

—Divendres a la matinada.

—Quan hi embarcaran, ells?

—Dijous a la nit, amb la resta de la càrrega.

—Equipatge?

—Sí, és clar. Van parlar de maletes i un bagul.

—Com es diu aquesta dona?

—María Fernanda Aguirre.

—I el nòvio?

—Eduard Llagostera.

—Són els noms que li va dir ella o li va ensenyar algun paper?

—No, són els noms que em va dir ella.

—I els dels nous papers?

L’interrogatori ara era ràpid, incisiu. En Martí Centells se’n va adonar. Va frenar la resposta, va agafar el got d’aigua i el va escurar. En Miquel tenia la boca seca, de manera que va fer el mateix.

Encara quedaven sardines als plats.

—Senyor Mascarell, què pretén fer? Detenir-los?

—No puc detenir ningú.

—Encara que donés l’alarma, des de l’anonimat, aquests quadres es quedarien a Espanya. Un botí per al Règim. Així doncs, si té raó, se n’aniran amb el Ventura. O això o es destaparà tot, i el meu pare, el meu fill i jo, a més d’en Soto, acabarem a la presó.

—O morts.

—Ja n’hi ha prou, no? —es va incomodar enrabiat.

—Estic intentant ajudar-los —va dir en Miquel.

—No, vostè ajuda aquest amic i ara, a més, vol fer justícia. Un nazi, quadres? Per què no viu i deixa viure?

—Perquè el món no pot funcionar així, Centells. Prou malament ens ha anat ja. Si tanquem els ulls quan hi podem fer alguna cosa…

—Fer què, maleït sigui?

—Pensi-hi bé: en Jacinto José Rojas de Mena no deixarà pas que aquests quadres surtin d’Espanya.

—I si ja els té ell i l’única cosa que fan la dona i aquest home és tocar el dos amb els diners?

—L’instint em diu…

—L’instint de policia de fa una pila d’anys?

—Sí.

—Per què està tan segur que el nazi els té?

—Perquè en Peyton va posar en estat d’alerta en Rojas de Mena sense adonar-se’n, i ell, fins i tot amb l’Amador a prop, és impossible que hagi trobat en Heindrich en tan poc temps. En Peyton sabia això del Ventura. No sé com, però ho sabia, i dubto que ho expliqués a en Rojas de Mena.

En Martí es va posar la mà als ulls. Li feien mal. Va mirar el plat de sardines i de sobte va semblar que ja no tenia més gana. Pel carrer la gent ja no duia els paraigües oberts. Només havien estat quatre gotes.

—Quins són els noms dels nous documents? —Va repetir la pregunta que havia provocat aquella agra discussió final.

El fill d’en Fèlix Centells va capitular.

—Yolanda Baruque i Bertomeus Moraes.

—Té les seves adreces?

—No.

—No?

—Va ser ella qui va venir sempre. En primer lloc a contactar, després a portar les fotografies i, finalment, a recollir els papers.

—Quan els hi va lliurar?

—Fa una setmana.

—No hi havia cap vaixell abans?

—Cap al Brasil, no. I volia anar expressament a aquest país i a aquella ciutat, Curitiba.

—Com distingeix si algú li diu la veritat i no és un engany?

—Perquè la necessitat es detecta. Si és molt urgent, a vegades investiguem abans. El meu fill és bo fent això. Però a sobre ella va pagar al comptat, per endavant, i com li he dit, van ser molts diners. A un republicà, el meu pare l’hi faria gratis. A un desconegut que no dóna explicacions, li cobra un bon preu.

—Li hauria falsificat papers si hagués sabut que ell és un nazi?

—No —va respondre ell, sense ni tan sols rumiar-s’ho—. El meu pare continua tenint el cor roig.

Havien acabat de dinar.

I, tot d’un plegat, els havia envaït un inesperat cansament.

—Si jo fos vostè, m’amagaria fins que aquest vaixell hagi salpat —el va prevenir en Miquel.

—També el poden agafar a vostè. Si va pertot arreu fent preguntes…

—Si hagués de morir, ho faria amb la boca tancada —va afirmar—. Fa quinze anys hauria detingut en Fèlix Centells amb molt de gust. Avui més aviat l’admiro i el respecto. Qui sap, potser algun dia jo també necessitaré papers falsos.

—Tinc una pregunta. —De sobte, en Martí va arrufar el nas.

—Faci-la.

—Sap com va trobar, l’anglès, la pista del tal Heindrich a Barcelona?

—No.

—Un nazi amagat, segurament cautelós, i de cop i volta apareix algú que l’ha trobat?

—Suposo que aquesta gent deu tenir contactes. El nazi, el nom del seu pare… Mort ell, potser no ho sabrem mai.

Va embolcallar-los un breu silenci fins que, un cop més, el Toni va sorgir fantasmal al seu costat fregant-se les mans amb entusiasme.

—Vaja —va dir en veure el plat d’en Martí—. No eren bones?

—Estic ple. I avui he dinat abans d’hora.

—Un conyac, cafè…?

Van fer que no amb el cap.

—Apunta-ho al meu compte —va manifestar el duaner.

El Toni els va tornar a deixar sols.

—Gràcies —va assentir en Miquel.

—Si diu que m’està ajudant… És el mínim que puc fer.

—Li he explicat la veritat de tot.

—La veritat en aquests temps no compta gaire —va replicar en Martí apesarat.

—A vegades, el punt just.

—Com és aquest home, el que va matar en Wenceslao?

L’hi va descriure, pacient, de manera minuciosa. Instintivament, en Martí va mirar per la finestra del bar. En Miquel va estar a punt de preguntar-li com havia perdut el braç.

No ho va fer.

Tant era.

Qui no havia sortit ferit de la guerra, de manera visible o invisible?

—Me n’haig d’anar —va dir ell, tot donant per acabada la xerrada.

—Continuarà investigant?

—Sí. —En Miquel es va aixecar—. Tingui en compte una cosa: si l’Amador sap que en Fèlix és viu, és possible que després el busqui igualment. Per tant, vagin amb compte.

—Fa molt temps que li dic al meu fill que se’n vagi d’aquest país —va sospirar en Martí.

—Per què no ho fa?

—És jove. Té esperances.

Una bonica paraula.

—Sí, és jove —va assentir amb el cap.

Es van allargar la mà. Van encaixar.

—Cuidi’s.

—Vostè també.

Mentre en Miquel sortia de La Barca, va sentir els ulls d’en Martí Centells clavats a la seva esquena.