27

Mentre en Martí Centells es treia el tabard gruixut, amb l’habilitat de valer-se amb una sola mà des de feia anys, el cambrer ja era allà saludant-lo.

—Què tens avui, Toni?

—Una sopeta de peix de les bones. I de segon sardinetes, però de les que ahir a la nit eren al mar tan tranquil·les, que les ha pescat el meu sogre.

—Perfecte —va assentir el nouvingut.

—Vostè menjarà res per dinar, senyor? —va preguntar el Toni a en Miquel.

—El mateix.

—Per beure?

Van demanar aigua tots dos, i en quedar-se sols es va fer el silenci entre ells. En Martí Centells semblava tranquil, però els seus ulls mig inquiets mig espantats el traïen. Ho dissimulava amb el seu posat seriós. Es va inclinar damunt la taula, hi va repenjar el braç i, si bé els parroquians més propers es trobaven a un parell o tres de metres, va abaixar la veu en dir-li:

—D’acord, ara digui’m el que creu que sap.

En Miquel va escurar la cervesa. No prenia alcohol, però aquell gust amarg li agradava. Va fruir-ne abans d’ordenar les seves idees i intentar ser tan clar com fos possible amb l’únic home que sabia on era el falsificador més desitjat de Barcelona.

—Li explicaré quatre històries, una per una, per separat. —També ell es va inclinar damunt la taula, alhora que ajuntava les mans al centre—. Després li tocarà a vostè, li sembla bé?

—Endavant.

—Primera història. Un anglès anomenat Alexander Peyton Cross arriba a Barcelona la setmana passada. És un Monuments Man, és a dir, un membre d’un grup encarregat de recuperar les obres d’art que els alemanys van espoliar durant la Segona Guerra Mundial, sobretot quadres. En Peyton segueix el rastre d’un oficial nazi anomenat Klaus Heindrich, que molt probablement està amagat a Barcelona i té disset pintures molt valuoses d’alguns grans pintors. Pintures que valen milions —li va aclarir per ser més precís—. En Peyton duu una cartera amb documentació i un catàleg que va pertànyer a Hitler. Un catàleg amb els quadres que el Führer col·leccionava com si fossin cromos. Entre la documentació hi ha alguns noms, un dels quals és el del falsificador barceloní més famós que es coneix: Fèlix Centells. —En sentir el nom del seu pare, el fill es va empassar la saliva—. També hi ha els d’un empresari ric i col·leccionista, Jacinto José Rojas de Mena, i un tal Ventura, sense cognom. Des de l’habitació del seu hotel, el Ritz, en Peyton fa una trucada telefònica a en Carlos Soto, n’ignoro el motiu, i una altra a dos col·leccionistes d’art: el ja esmentat Rojas de Mena i en Santiago Coll Prats. La meva teoria? Que en Peyton va voler assegurar-se que en Heindrich no els havia venut els quadres a ells. —Es va prendre un respir abans d’afegir—: I aquí, sense saber-ho, signa la seva sentència de mort, ja que dissabte a la nit un sicari d’en Rojas de Mena l’assassina a la seva habitació, tot i que la realitat s’acabi dissimulant com un suïcidi. Per si no fos prou, el mateix comissari Amador, flagell de la dictadura a Barcelona, resulta que és amic d’en Rojas de Mena, de manera que, o bé la policia l’encobreix o bé no s’investiga i fan els ulls grossos per no haver de regirar la merda. —Va fer una última pausa en la seva primera exposició—. El pitjor de tot plegat, la cirereta, és que la cartera d’en Peyton, amb el catàleg i la documentació, ha desaparegut just abans de la seva mort, i per això el seu assassí no la troba a l’habitació.

—La cartera… —Va semblar com si en Martí Centells hagués perdut el fil.

—Continuo amb aquesta peça —va assentir en Miquel—. Segona història. Per què en Peyton ja no té la cartera? Doncs perquè, mentre presencia un accident, un lladregot de pa sucat amb oli l’hi ha robat del taxi. És molt bonica, i sembla que contingui alguna cosa de valor, sobretot tenint en compte que el propietari és anglès. Dòlars? Lliures esterlines? Documents per vendre en el mercat negre? El lladre es queda molt frustrat quan descobreix que el contingut és d’allò més vulgar: el catàleg i una pila de papers en anglès, a més de la clau de l’habitació del Ritz, unes targetes amb el nom del propietari… Aquella mateixa nit, truca a l’hotel per dir que l’ha trobat a les escombraries i guanyar-se una recompensa; però en Peyton no agafa l’aparell, sinó el seu assassí, que es troba amb la sorpresa que el que està buscant després d’haver matat l’anglès li cau del cel. Queden en un lloc l’endemà i el lladre, astut, arriba abans a la cita i ho observa tot des de la distància. En Peyton, per descomptat, no s’hi presenta, i en lloc seu hi ha alguns sospitosos, un d’ells real. Malgrat que duu la cartera dins d’una bossa, l’assassí el descobreix durant la seva retirada i el segueix. El lladre se n’adona, el despista i deixa la cartera ben custodiada a casa de la seva germana. No es limita a desaparèixer. No és ximple. Comença a intuir que s’ha embolicat en algun afer estrany. Se’n va al Ritz i veu com en treuen el cadàver de l’anglès. També escolta els rumors, la hipòtesi del suïcidi. Llavors s’adona que l’home amb qui va parlar per telèfon no tenia accent anglès i lliga caps. Comença a sentir esgarrifances i busca ajuda. A qui pot recórrer? Doncs no se li acut res millor que anar a veure un vell inspector de policia, republicà, retirat, que quinze anys enrere el perseguia i que ara, per les noves circumstàncies, fins i tot ha compartit cel·la amb ell.

—Vostè.

—Aquest policia comença a investigar —va prosseguir ell, sense confirmar el que era evident—. Descobreix coses, com això del nazi lliure, els quadres, que el sicari treballa per a en Rojas de Mena, que aquest és amic de les altes instàncies… Entre els papers del mort, hi ha reconegut un nom: Fèlix Centells, el millor falsificador que ha existit… i existeix. Així doncs, el vell peus plans busca en Fèlix, com en els seus millors temps, amb l’única diferència que ara es troben al mateix bàndol. —Va fer una pausa perquè això quedés ben clar—. Han passat molts anys des de la guerra, però els contactes continuen campant per aquests mons de Déu, amagats. Aconsegueix trobar en Saturnino Galán, que coneixia en Centells. S’està morint en un hospital, de manera que a hores d’ara tant se li’n fot tot. Li parla d’en Wenceslao i el gerani, que és la manera que tenen els Centells, avi, pare i fill, de saber que algú necessita documents. El vell policia busca en Wenceslao, el troba i parla amb ell: l’home li jura que no sap on s’amaga en Fèlix i el policia el creu. En Wenceslao li demana que torni després, o l’endemà, i quan hi torna ja és tard, perquè l’ha matat el mateix sicari que va assassinar l’anglès. Com ho sap el peus plans? Doncs perquè el veu a la finestra, el segueix, i arriba fins a la casa d’en Jacinto José Rojas de Mena, que casualment és amb el comissari Amador.

Els noms no semblaven impressionar-lo gaire. Els fets, sí.

—Per què va matar en Wenceslao si no sabia on era el meu pare? —va parlar ja sense embuts en Martí.

—No ho sé. Un sàdic? Se li’n va anar la mà? Era millor no deixar caps per lligar? Tant és. Els fets són els fets… Continuo explicant la tercera història?

—Sí.

No va poder fer-ho. El dinar va aterrar just en aquell instant. Dos plats de sopa fumejant i aromàtica, la gerra d’aigua i un parell de gots.

—Bon profit! —els va desitjar el Toni.

Van agafar les culleres, però l’únic que va tastar la sopa, de moment, va ser en Martí Centells.

—La tercera història comença amb un «Hi havia una vegada el millor falsificador de documents de Barcelona». Un trumfo fugisser durant la pau i un pròfug més en la derrota, però tan introbable com llavors. En Fèlix Centells fa veure que ha mort a la guerra. Ideal perquè el deixin tranquil. El seu fill i el seu nét mantenen la mentida. On pot estar amagat? A casa seva mateix, o a la del seu fill, en un soterrani o rere un envà fals. Tampoc no és l’únic. Espanya sencera deu estar plena de talps que no veuen el sol, però que prefereixen això que la mort. De tota manera, cal viure, i els diners són els diners. Com més problemes hi ha per sortir d’Espanya, més es pot pagar per papers falsos. Per tant, en Fèlix continua fent la seva feina. No es passarà la vida sense fer res. Fins i tot gaudeix del seu talent. Hi ha molts republicans que es volen escapar, però també altres persones que han arribat a Espanya fugint de la guerra. Persones amb possibilitats econòmiques. Així és com es munta el seu nou entramat: contactes pel carrer, bars, bordells, amb les orelles disposades a captar una veu o qualsevol necessitat, i un cop detectat un client… el gerani a la finestra d’en Wenceslao. En Conrad, el nét, el veu, hi passa per davant regularment, ho diu al seu pare, i aquest… Què fa? Busca el client que ha captat la veu d’auxili, amb la qual cosa en Wenceslao en resta al marge i impedeix que ningú conegui l’amagatall d’en Fèlix? És el més lògic. Com menys gent, millor. M’equivoco? El nexe final…

—Ja veig que en Saturnino no l’hi ha explicat tot.

En Miquel va evitar trair-se.

En Satur.

Aquell tros de…

Va tastar la sopa, perquè no se li notés la contrarietat. Era realment bona.

—Dini, si vol. Ja ha parlat prou —li va dir en Martí Centells.

—No vol que continuï?

—Per mi…

—Falta la part més sucosa, no troba?

—Què és?

—Resulta que vostè treballa a duanes, i en Carlos Soto a la comandància del port. No és ideal per a algú que vulgui fugir amb vaixell amb papers falsos?

Es va posar vermell.

Ell també va continuar xarrupant la sopa.

—Ha dit que eren quatre històries, i ja n’ha explicat tres —li va fer veure.

—L’última història és la del nazi, en Klaus Heindrich —va continuar en Miquel—. Tal com ho veig jo, és a Barcelona, està en possessió de disset obres d’art de dimensions reduïdes, fàcilment transportables en un bagul o en una maleta gran si es tracta de teles. Potser sap que li segueixen la pista o potser no, tant se val. El que vol és sortir d’Espanya i marxar a un altre lloc, on tingui amics i estigui més segur. Probablement a Amèrica del Sud. En Klaus es converteix en client d’en Fèlix Centells. És possible que ja sigui lluny. Potser no. Què en sap, d’ell, en Rojas de Mena? Només el que li ha dit en Peyton. Si aquest està segur que en Heindrich encara és a Barcelona, en Rojas de Mena té una oportunitat. Els diners fan miracles. Ja sap qui és en Fèlix Centells, el més segur és que l’hi hagi dit l’Amador. Si el troba, trobarà en Heindrich. És qüestió de dies, o d’hores. El sicari mata en Peyton, arriba fins a en Wenceslao… I si el nazi ja se n’ha anat? El mateix: en Centells és l’únic que coneix la seva nova identitat, perquè l’ha creat ell mateix, i vostè i en Soto en saben la destinació.

Va deixar de parlar i, ara sí, va atacar la sopa amb determinació, abans que se li refredés.

En Martí Centells va avaluar la situació.

Tampoc no era estúpid.

—En Wenceslao, el van matar ahir; i, a mi, ningú no m’ha vingut a veure —va referir.

—Ja li he dit que hi ha molts caps per lligar, moltes preguntes sense resposta, punts foscos i, de moment, sense lògica. Però el que li he explicat no són solament fets, sinó la situació del cas ara mateix.

Una altra pausa, més curta.

—I vostè s’ha ficat en això…?

—Per ajudar un amic, sí.

—El lladre de la cartera? —No s’ho podia creure.

—Sí. —Va engolir les tres últimes cullerades—. I, tal com hem quedat, ara li toca a vostè.