29

Hi havia alguna cosa que no quadrava.

El sicari d’en Rojas de Mena havia arribat fins a en Wenceslao, i després… Res?

O és que l’Amador ja havia lligat tots els caps? En Soto a comandància, un nazi provant d’escapar-se…

No havia de fer res més que esperar fins dijous a la nit i detenir els fugitius.

Però llavors, com deia en Martí, els quadres sortirien a la llum pública, i si del que es tractava era que se’ls quedés en Rojas de Mena…

Dubtes i preguntes.

Com sempre.

Havia de tornar a l’hospital, per collar en Saturnino Galán… si encara era viu i la Consol no l’havia rematat la nit anterior.

Quina bogeria.

Es va ficar en un taxi i va tenir por que el conductor li notés la guerra mental, els focs artificials al seu cap. Sempre que era a prop del final d’una investigació, quan li quedaven poques peces per tancar un cas, li agafava un punt de taquicàrdia que aconseguia controlar. Malauradament, en tot allò, el que menys semblava era que es trobés a prop del final.

Hi havia alguna cosa, un mur, una paret, que li impedia arribar al desenllaç.

Però què?

Va baixar a l’entrada de l’Hospital de Sant Pau. Primer de tot va buscar un telèfon públic. Va trobar-lo després de caminar uns cinquanta metres. Era en un bar petit, ple per l’hora, amb gent dinant a les taules i parlant en veu alta, la majoria paletes d’unes construccions properes. El fum dels cigarrets era espès i, abans de demanar les fitxes i arribar al telèfon, ja va començar a estossegar.

Nou intent.

—Hotel Ritz, digui’m?

—Amb l’habitació de la senyoreta Patricia Gish, sisplau.

Nova espera.

El telèfon es va despenjar al segon senyal acústic.

Se li van tensar tots els músculs.

—Digui?

—Senyoreta Gish?

—Sí, sóc jo, qui és?

Parlava bé la llengua del país. Amb tot just un lleuger accent. La seva veu era agradable, dolça fins i tot. En Miquel va intentar semblar tranquil, però també convincent.

La Patricia Gish acabava de perdre el seu nòvio.

—Senyoreta Gish, està sola?

—Sí, per què?

—Vostè no em coneix, però jo… bé, tinc una cosa que pertanyia al senyor Peyton.

El silenci es va apoderar del fil telefònic.

A l’altra banda no hi va haver reacció.

—Es tracta de la seva cartera —va continuar en Miquel.

—Qui és vostè? —El to es va endurir.

—Sisplau, no tingui por. —Va suavitzar la cadència de les seves paraules—. Simpatitzo amb vostè, estic al corrent del que ell feia, conec això dels Monuments Men i també tinc la certesa que és possible que vostè estigui en perill.

—Jo?

—Depèn de les preguntes que faci o de si es fica en problemes.

—Com és que té aquesta cartera?

—És una llarga història. Sisplau, confiï en mi. Podríem quedar en algun lloc.

—Vingui aquí.

—No, ja he estat al Ritz i no vull jugar-me-la un altre cop. També jo corro perill, ho entén? Ha de ser en un altre lloc, vostè i jo sols.

—No sé pas qui és. Com puc… —va buscar la paraula adequada— refiar-me de…?

—En Peyton, el van matar. No va ser un suïcidi.

El segon silenci va ser més gran que el primer, i molt més dramàtic. Va ficar una altra fitxa a la ranura de l’aparell per evitar que es tallés la conversa en el moment més inesperat.

—El seu nòvio no es va tallar les venes. Vostè sap que això no té cap mena de sentit.

—Sí. —La seva veu va fluir com un xiuxiueig per l’auricular.

—Deixi’m dir-li una cosa: no pot confiar en la policia. Estan encobrint l’assassinat.

—Senyor… —Semblava atordida.

—Aquest cas s’ha complicat molt, i vostè està sola. Cregui’m si li demano que no faci res, ni parli amb ningú més, fins que ho hagi fet amb mi… Ha vist el comissari Amador?

—Sí.

—Què li ha dit ell, que l’Alexander es va tallar les venes i ja està, sense més opcions?

—Sí.

—Què li va respondre vostè?

—Que això era impossible. Però…

—Senyoreta Gish, sé qui el va matar, sé qui té els quadres. Haig de veure-la.

—Com puc saber que no és una trampa?

—No ho pot saber. Això no obstant, cregui en el seu instint i en el que li dicti el cor. A la cartera del seu nòvio hi havia una foto de vostès dos. Ell li va enviar un telegrama. Crec que vostè també pertany als Monuments Men, o a les Monuments Women, no sé si això existeix. En Klaus Heindrich embarcarà demà en un vaixell anomenat Ventura en direcció al Brasil i s’emportarà les disset pintures que té a les seves mans. Això si els qui van matar el seu nòvio no ho impedeixen abans, que és el més probable tal com estan les coses. Vol que la mort de l’Alexander sigui en va?

El plor va ser ofegat.

Però audible.

Un vent impregnat d’escalfor i dolor que va irrompre a la línia cremant-ho tot, fins a arribar a ell.

—Ho sento, senyoreta Gish —es va excusar en Miquel, intentant semblar molt sincer.

—Com es diu vostè? —va aconseguir parlar ella.

—No, per telèfon no, l’hi prego. Quedem en un lloc públic i animat, prop del seu hotel si vol. Coneix el Zurich, a la plaça de Catalunya?

—El trobaré.

—D’aquí a una hora?

—Escolti, ara em portaran els papers per poder endur-me el cos de l’Alex a casa. No me’n puc anar sense més ni més. He estat removent cel i terra tot el dia per avançar els tràmits, amb les autoritats, el consolat, la policia, i si marxo…

—Entesos.

—Doni’m un parell d’hores. Els diré que haig de fer unes gestions després de les signatures.

—Un parell d’hores. —En Miquel va creuar els dits.

—Com el reconeixeré?

—Jo la reconeixeré a vostè. No crec pas que hagi canviat gaire des que es va fer aquella foto, i com que és pèl-roja… El color dels seus cabells no és gens freqüent aquí.

—Digui’m com és, sisplau.

—Seixanta-cinc anys, gran, gastat, abric barat, cabells grisencs… —Va introduir una tercera fitxa al telèfon.

—Em portarà la cartera?

—Encara no —va respondre ell, al mateix temps que calculava les possibilitats que tenia de parlar amb en Saturnino, arrencar-li la resta de la veritat, anar a casa a buscar la cartera i tornar a sortir corrents per arribar al Zurich a l’hora prevista—. No la porto a sobre, però podem anar a buscar-la.

—D’acord —es va rendir la Patricia Gish.

—És molt important per a vostè aquest catàleg?

—Resumeix el treball de molts anys. Això i els papers de l’Alex.

—Gràcies —va convenir en Miquel—. Sé que en aquests temps és molt difícil confiar en algú, i més en un país estrany on la persona que estimava ha estat assassinada.

—L’Alex ho feia. —A en Miquel li va semblar intuir un somriure a l’altra banda—. A vegades creia que tothom ens feia costat, que la bèstia havia mort. —El to es va tornar a endurir—. Però la bèstia no mor mai del tot, oi, senyor?

—Sempre queda un Klaus Heindrich. —No hi va afegir els noms de l’Amador i d’en Rojas de Mena—. I en aquesta Espanya d’avui només hi ha un bàndol, el dels vencedors i els botxins.

—Dues hores —es va acomiadar la Patricia Gish—. Si puc, intentaré arribar abans.