3

En Miquel va aclucar els ulls.

Començava bé.

—Continues sent un pispa, Lenin?

El seu visitant inesperat va tornar a abaixar els seus. Era un penques, però per una vegada a la vida semblava veritablement trist, a més d’abatut.

—Què vol que hi faci, inspector?

—Treballa.

—Com que és tan fàcil. Quan un està marcat… I això que fa molt temps que no em trinquen.

—Tens dos fills, cony! Un fa el que sigui pels fills!

—Doncs és el que faig jo: el que sigui pels meus fills. Abans de deixar-los morir de gana… —Es va enfrontar amb la seva mirada severa i ho va fer amb més aplom del que es podia esperar, com si s’hagués fet adult de sobte i hagués deixat enrere la seva contínua cançoneria i el seu toc d’etern perdedor resignat—. Em clavarà un sermó?

—El que et clavaré serà un parell de…! —No va acabar la frase, per la Patro, i va buscar un indici de calma per no estar tan enfadat.

Perquè estava enfadat. Molt.

—Ja veig que no hauria d’haver vingut —va reconèixer en Lenin.

—D’acord, vas robar un maletí. Continua —el va convidar en Miquel.

—Més aviat era una cartera, d’aquelles de mestre, amb dues corretges i una tanca.

—On vas robar-la i a qui?

—Aquí és on volia anar a parar. —Va organitzar els seus pensaments—. Veurà, jo caminava tan tranquil, pensant en les meves coses…

—Més aviat buscant un imprudent.

—Caram, inspector.

—El vols deixar parlar? —va intervenir la Patro—. Si l’interromps a cada moment, no acabarà mai.

Tenia raó.

Sobretot en el fet que no acabaria mai.

—Vaig veure aquell home, estranger, sens dubte, i la cartera, de pell, tan bonica. Vaig imaginar que només per la cartera ja em donarien alguna cosa; però si, a més, a dins hi havia diners, documents d’aquells que es busquen en el mercat negre o alguna paperassa prou significativa, el negoci podia ser rodó.

—I te la vas endur.

—Gairebé ni me’n vaig adonar, l’hi juro. —Aquesta vegada no va apartar els ulls, per donar una sensació més gran de sinceritat—. Tot d’una tenia la cartera a la mà i corria. Digui’n instint, sisè sentit, no ho sé.

—Jo en dic hàbit.

—Doncs deu ser això.

—Et va veure algú?

—No. Vaig arribar a la cantonada sense sentir ni un crit darrere meu. És clar que tampoc no vaig girar el cap. Vaig continuar corrent. Llavors…

—Un moment. On vas agafar aquesta cartera?

—Doncs a la Gran Via amb el carrer Aribau. Un taxi es va encastar contra un camió força atrotinat, que ja queia a trossos abans de la topada. Els dos conductors van baixar dels seus vehicles, el taxista molt enfadat i el del camió, pobre, plorant i cridant que si era la seva ruïna, que si naps i que si cols. Van començar a discutir i la gent es va amuntegar al seu voltant. També va baixar el passatger del taxi.

—El propietari de la cartera.

—Sí. Un home alt, pèl-roig, d’uns trenta-i-pocs anys, no n’estic segur, perquè a vegades els estrangers enganyen, com durant la guerra, quan me’n vaig anar amb Durruti i…

—Lenin…

—Entesos, entesos. —Es va centrar de nou, tot renunciant al que es disposava a explicar del seu gloriós passat bèl·lic—. El pèl-roig va defensar el taxista, tot i que parlava molt malament el castellà i gairebé no se l’entenia. Com tothom, estava pendent de la batussa… Què vol que li digui? El maletí, bé, la cartera, es trobava a la part del darrere del taxi. Era com si em demanés a crits que l’agafés.

—Vas ficar la mà per la finestreta i tal dia farà un any!

—Ja li he dit que no em va veure ningú.

—Què hi havia en aquesta cartera?

—Això és precisament el més divertit: res.

—Alguna cosa hi devia haver.

—Doncs no, senyor, ni documents ni diners. Això ho devia portar a sobre. A la cartera només papers, en americà, crec, i una espècie de catàleg amb fotos de quadres i algunes anotacions a mà.

—El gran negoci.

—Ja ho veu. —Va arronsar les espatlles—. En una butxaqueta, hi vaig trobar la clau del seu hotel, el Ritz.

—La gent, quan surt, deixa la clau a recepció.

—Doncs ell no ho va fer. Perquè era la clau de la seva habitació, n’estic segur. No em passo la vida allotjant-me en hotels, i encara menys de luxe, però n’he vist alguna.

—Això és tot?

—Hi vaig trobar també unes targetes de visita. Es deia Alexander Peyton Cross.

—Per què parles d’ell en passat? —es va estranyar en Miquel.

En Lenin es va empassar la saliva, i ho va fer amb un so cavernós i gutural.

—Perquè és mort, inspector.

La Patro va arrufar el front. A en Miquel se li van desencaixar les faccions. La història tot just acabava de començar i ja hi havia un cadàver pel mig.

Un fet que no augurava res de bo.

—Com ho saps, que és mort, si vas arrencar a córrer i el vas deixar al carrer immers en la baralla?

—Vaig directament al final o l’hi explico tot pas a pas?

El tenia a casa seva, al menjador, de nit, com un inesperat i molest gra al cul.

I ja era tard per fer-lo fora.

—Continua. —Va deixar anar una feble glopada d’aire.

—Doncs res, que jo era allà, amb la cartera, i evidentment, moure’m gaire estona amb el maletí a la mà, com si fos meu… No s’adeia gens amb mi. Calia deslliurar-me’n.

—El vas vendre?

—No. Me’n vaig anar a casa a reflexionar.

—I, de passada, a examinar els papers.

—Sí, però no vaig entendre res.

—I el catàleg?

—Ja li he dit que eren fotos de quadres, però enganxades, m’explico? Com si haguessin estat retallades, una per una, i enganxades a cada pàgina, amb notes al peu.

—O sigui, que no era un catàleg.

—Ah, no?

—Tant se val… Aquí és quan se’t va encendre la bombeta, oi que sí?

A en Lenin li van brillar els ulls.

—Que n’és, de llest, inspector. —Va mirar la Patro—. El seu marit ja era una fura als trenta, senyora; i això que llavors jo era bastant ximple: imagini’s, amb vint-i-pocs anys…

—Vols deixar de desviar-te del tema d’una vegada?

Va recuperar de nou el fil de la història.

—Vaig donar-hi moltes voltes, sap? Mirava aquells papers, el catàleg… o el que fos, i un pressentiment em deia que potser allò devia tenir algun valor per a aquell home, i en aquest cas…

—Vas veure l’oportunitat.

—Sí —va admetre.

—El vas anar a veure?

—Primer li vaig trucar a l’hotel, ahir a la nit. Vaig fer veu d’home interessant i vaig demanar per la 413, directament, donant a entendre que el coneixia i que sabia que ocupava aquella habitació.

—Ai, Déu meu. —En Miquel va alçar les celles.

—Va agafar el telèfon i li vaig dir que havia trobat la cartera entre un munt d’escombraries, amb la clau de la seva habitació al Ritz a dins, i que suposava que l’hi havien robat i que, potser, em donaria una propina si l’hi tornava.

—Què va respondre?

—Primer de tot va semblar desconcertat. Després em va donar les gràcies i va dir que sí, que per a ell era una cosa important. Vaig pensar que voldria recuperar-la de seguida, tot i que ja era molt tard, però em va dir que m’esperaria avui al matí al Zurich, a la plaça de Catalunya.

—No et va estranyar, això?

—Doncs… no. Ja li he dit que era tard.

—I aquest matí, què?

—He ficat la cartera en una bossa d’anar a comprar, per no cridar l’atenció pel carrer i perquè sóc gat vell. Aquest home no em coneixia, a mi, però jo a ell sí. Si en el fons sospitava que jo l’hi havia robat i venia amb la poli… Quan he arribat al Zurich m’he quedat fora, a la cantonada amb el carrer Pelai. Per precaució, m’entén? Després ha començat a passar el temps i res, el paio no es presentava.

—Perquè ja era mort.

—Esperi, no corri. —Va alçar la mà—. Ell no hi ha anat, però sí que ho ha fet l’individu que m’ha seguit després.

—Com te n’has adonat? —En Miquel es va encarcarar.

—Perquè ensumo les coses; com vostè, però a la defensiva. —Va ser sincer—. M’estranyava que l’home no hagués vingut, de manera que he observat els clients del bar i els vianants, i el meu instint m’ha dit que alguna cosa no rutllava. Aviat he vist un parell de candidats, un d’ells amb algun objecte sota la roba, aquí, on es porten les fundes d’aixella amb la pistola, i amb això n’he tingut prou. Podia ser casual, o no, però he tocat el dos. Al cap de cinc minuts, en un aparador, ja tenia la seva ombra enganxada al cul. Suposo que ell també m’ha clissat.

—Com era?

—Un paio alt, massís, un armari, d’aquests que no riuen ni que els matin.

—Com te l’has tret de sobre?

—Ell anava confiat, no crec pas que sospités que l’havia descobert. A les Rambles, i amb tanta gent, no es deu haver atrevit a fer-me res. He forçat el pas, he arribat a Robadors, i un cop allà m’he ficat en una casa que conec i que té sortida a l’altre carrer. De passada, li he deixat la cartera a la meva germana.

—La Consol?

—Sí, només tinc aquesta.

—Encara treballa?

—Naturalment. Mentre la paguin! Continua sent molt bona, seductora…

—D’acord —el va interrompre—. Per què t’has desfet de la cartera?

—Per si em tornava a trobar aquell paio. —La cara se li va contreure amb una ganyota d’angoixa—. Miri, inspector, no vaig néixer ahir, sap? En aquesta cartera hi ha d’haver alguna cosa, i deu ser valuosa, si s’ha muntat aquest cristo per haver-la robat.

—I per què m’has vingut a veure a mi?

—Perquè tinc por, perquè aquell home m’ha vist, i si ja s’han carregat el pèl-roig…

—Explica’m aquesta part. Com saps que en Peyton és mort?

—He telefonat un altre cop al Ritz, per dir-li que no volia embolics, que li tornaria la cartera o la llençaria a les escombraries i en paus. Llavors la telefonista, molt nerviosa, m’ha fet esperar i m’ha passat un home, probablement de recepció. Ell m’ha explicat que el senyor Peyton ja no s’allotjava allà, i ho ha fet gairebé tan nerviós com la telefonista. A mi no m’enreden així com així, sap? He tornat a ensumar alguna cosa i he anat al Ritz, a donar-hi un cop d’ull.

—No hi deus haver entrat amb aquesta pinta.

—No, però tampoc no ha calgut. Quan hi arribava, he vist la policia, i com en treien un cos embolicat amb una manta i el ficaven en una ambulància. Al carrer els rumors ja eren un clam, perquè algú de l’hotel mateix havia esbombat la notícia: que si un anglès, que si la cambrera ho havia descobert, que si s’havia suïcidat a la banyera… Però si era un suïcidi, què hi feia, allà, el comissari en persona?

En Miquel va sentir un calfred als ossos.

—L’Amador?

—El mateix, escolti.

No va voler mirar la Patro. L’amenaça que la tercera trobada des del seu retorn a Barcelona seria l’última no deixava de voleiar-li per damunt del cap.

—M’he acollo… M’he espantat molt, inspector. —Ell sí que va fer lliscar una mirada de respecte a la Patro—. He arrencat a córrer i llavors m’he adonat d’una cosa que m’havia passat per alt.

—Què és?

—En l’incident del taxi, com li he dit, l’anglès parlava força malament el castellà, i el seu accent era infame, com si portés vint xiclets a la boca. Però ahir a la nit, l’home amb qui vaig parlar no tenia cap accent. Aquest era d’aquí.

—O sigui, que vas parlar amb l’assassí, res de suïcidi.

—Veig que ja ho ha entès —va assentir en Lenin molt pàl·lid.

—Però si la cartera hagués estat tan important, no t’hauria volgut veure ahir a la nit, encara que fos tard?

—Això ja no ho sé. El que sí que sé és que sóc un destorb per a ell, un possible testimoni… El que sigui. I si hi ha el comissari pel mig, pitjor. Fa unes quantes hores que tremolo només de pensar-hi, sense saber què fer, amb por d’anar a casa. I si aquest assassí em troba? Sempre he dit que moriria jove, al carrer; però ara, amb en Pauet i la Isabeló…

—Els teus fills?

—Sí. Ells i la Mar, que és tota la meva vida.

En Miquel es va repenjar al respatller de la cadira.

Ja no pensava en el llit.

Va aguantar la mirada de la Patro, seriosa, amoïnada, però ni de bon tros disgustada per la presència inesperada d’en Lenin en les seves vides.

Sempre solidària amb els febles.

—Agustí —va anomenar-lo pel nom de pila.

—Sí, inspector?

—Què vols que hi faci, jo, maleït sigui? —va remugar en Miquel, envaït per un sobtat cansament.