4

En Lenin també es va tirar cap enrere, tot repenjant l’esquena a la cadira. Havia estat parlant minut rere minut inclinat cap endavant, ansiós. Ara que acabava de vomitar-ho tot, feia la impressió que estava més relaxat, per bé que se’l veia atordit pel cúmul de circumstàncies.

L’Agustí Ponç, àlies Lenin, continuava assemblant-se a l’il·lustre revolucionari rus. Però si abans de la guerra era un simple lladregot de pa sucat amb oli, jove i inexpert, ara, més o menys als quaranta, no deixava de ser el mateix, però assetjat pels gossos de la postguerra.

Una víctima més.

—Podria donar una ullada a aquesta cartera, per veure què li sembla —va dir sense estar-ne gaire segur.

—Només això?

—No ho sé, inspector. —Va començar a ensorrar-se, com si anés a plorar.

Mai no l’havia vist plorar. Als anys trenta, cadascú representava el seu paper. Unes vegades es guanyava, d’altres es perdia. L’un era un lladre i l’altre un policia. Quan aquella nit del 30 al 31 de maig, mig any enrere, li va explicar que havia lluitat amb Durruti, per primer cop el va veure com alguna cosa més que el desgraciat carn de presidi que era abans de la guerra.

Encara que en Lenin continués sent un lladre.

—Jo ja no sóc policia —li va recordar—. L’Amador em va dir que la propera vegada que coincidíssim, em mataria o em faria tornar a la garjola, que en el meu cas és ben bé el mateix.

—L’hi va dir aquell matí?

—Sí.

—És un mala bèstia. Per això m’he espantat més, en veure’l. Un anglès, un fals suïcidi… Jo, és que… això em fa mala espina, m’entén? Em sembla estrany i pervers.

—Per això no vull ni puc ficar-m’hi.

—Però mirar aquesta cartera no el comprometria a res. Au, home. —El va voler animar—. Si aquest paio em troba, em matarà i llavors se’n sentirà culpable.

—Jo?

—Sí, vostè. Ja l’hi he dit: és bona persona, no deixarà mai de ser poli, encara que no exerceixi. I ara, a més, els dos som al mateix bàndol.

—Bona persona, potser sí; això que no deixaré de ser poli, és possible. Però l’última cosa que has dit… Del mateix bàndol?

—El dels perdedors, inspector, el dels perdedors.

—Vençuts, sí; perdedors, no. —Va serrar fort les mandíbules.

—Senyora… —va adreçar-se a la Patro.

—No l’emboliquis. És una cosa entre tu i jo.

—Pensi en els meus fills.

—Per què no hi pensaves tu?

—És el que feia! Per què creu que encara robo? Han de menjar, no?!

En Miquel es va enfurismar.

—Cony, Lenin! —va exclamar un cop més.

—Ja ho veu. Si m’arriba a dir algú que un dia li demanaria ajuda a vostè… —Es va angoixar de nou—. Sé que aquest home em trobarà. Ho sé. No em pregunti com, però ho sé.

—Pots amagar la teva dona i els teus fills?

—On? —Va obrir les mans amb els palmells cap amunt—. No tenim ningú, ni ella ni jo. La Mar és d’Almeria. Va venir aquí i té els seus allà. Jo ho vaig perdre tot a la guerra.

—I la teva germana?

—Que és puta, home! —va replicar amb l’evidència que això comportava—. Rep els clients a casa.

—Miquel —va intervenir la Patro.

Era el que tenia por que passés. Que ella hi fiqués cullerada.

—No —li va dir.

—Un dia o dos, per precaució.

Si realment estava embarassada, devia tenir la sensibilitat a flor de pell.

Per acabar-ho d’adobar.

—No pot ser. —Va ser categòric.

En Lenin sabia perfectament de què parlaven.

—Vostè té un pis enorme, i només són dos, inspector. Nosaltres ens podem ficar en un racó, juntets, tots. Els nens fan molta bondat, de debò. Ni els sentirà.

—Que no, Lenin.

Esperava que ella hi insistís, sempre tan nena, tan innocent, no que s’aixequés i sortís del menjador, amb les sabatilles colpejant lleument el terra.

En Miquel va anar darrere seu.

Va atrapar-la just a la porta de l’habitació.

—Patro.

—És cosa teva. —Va abaixar el cap sense mirar-lo als ulls.

—Tu no el coneixes.

—Tampoc no conec aquests nens, però només de pensar que algú els pugui fer mal…

—Avui és aquest embolic, i demà en serà un altre. En Lenin és un delinqüent, sempre ho ha estat, sempre ho serà. Si el deixem entrar aquí, ja no se n’anirà, es quedarà.

—No siguis ximple.

—I el problema en què s’ha ficat? Per l’amor de Déu, ja hi ha hagut un mort! No et diu res, això? Si han matat un anglès, què no faran amb un desgraciat com aquest o fins i tot amb nosaltres? —Es va exaltar encara més—. L’Amador en un cas de suïcidi? Fuig, home, fuig! Això deu ser una cosa molt grossa, t’ho dic jo. No vull més pors, amor meu. Només desitjo viure en pau, amb tu, gaudir d’aquesta oportunitat.

—Per què no dónes un cop d’ull a aquesta cartera i després decideixes?

—Que no em coneixes? —Va deixar caure les espatlles, aixafat pel pes que la Patro li llançava al damunt—. Si miro el contingut d’aquesta cartera, acabarà sortint el policia que porto a dins.

—Que és l’home que estimo.

—No siguis ximple.

La Patro el va abraçar. En Miquel va sentir la duresa dels seus pits clavats al seu cos, però encara més les seves mans, una al clatell i l’altra a la cintura. Tota ella traspuava calidesa. Va intentar tocar-la per sota la bata, però no va poder.

El petó va ser dolç.

—Et cau bé. —En separar-se’n, li va somriure.

—Qui? En Lenin? —Es va horroritzar.

—Sí. Et recorda els bons temps.

—No diguis bestieses. En els «bons temps», com tu dius, els lladregots anaven a parar a la garjola. Ara, en canvi, són els qui ens governen.

—Em vas explicar que aquella nit, a comissaria, et va ajudar, sense rancúnies, sense dir a ningú que havies estat inspector, i que ho va fer de bon cor, com si en comptes de ser el que eres s’acabés de trobar un amic.

—Van ser les circumstàncies.

—Igual que ara. —Va acaronar-li la galta.

En Miquel va claudicar.

Va comprendre que des del començament havia estat una batalla perduda.

—Per què m’ha de passar a mi, això? —va gemegar.

—Perquè tens la sort de tenir-me al teu costat. —La Patro li va fer l’ullet.

Ara sí, va obrir-li la bata pel davant i la va contemplar, nua, tan suau com la seda.

Tan seva.

Sense adonar-se’n, va acaronar-li el ventre.

I ella va tremolar.

No va voler continuar. Va tancar-li la bata, li va adreçar una darrera i silenciosa mirada i va tornar al menjador. En Lenin estava vinclat cap endavant, fet un petit parrac. Al calabós de la Central fins i tot havien rigut plegats, malgrat la por. Rialles d’inesperats camarades units pel destí. L’última vegada que l’havia detingut havia estat el 36, poc abans de la guerra.

Una eternitat.

—D’acord, Agustí. —Va prescindir del seu sobrenom.

—De debò? —Es va posar dret d’un salt, amb els ulls ben oberts.

—Vés-te’n a casa i demà al matí, o tan bon punt es faci de dia, vine amb la teva família. Hi ha una habitació a la galeria.

—Vostè és un sant, un sant! —No va saber si abraçar-lo i es va quedar amb els braços oberts, a mig camí.

—Dóna-li les gràcies a ella.

—A tots dos, per l’amor de Déu… —Va començar a plorar—. De debò que això… Pels meus avantpassats, inspector…

Aquest cop, l’abraçada va ser inevitable.

En Miquel es va quedar rígid, com un pal.

—Vols fer el favor?

En Lenin se’n va separar i llavors ell es va ficar la mà a la butxaca, on tenia la cartera.

Encara hi era.

—Caram, home. —En adonar-se del gest, el convidat es va sentir dolgut.

—Que et conec —va dir ell, rient per sota el nas.

—Li juro que només seran un dia o dos, fins a veure què passa. I li juro que després em portaré bé, ja hi pot pujar de peus! —Es va posar tres dits als llavis, els va besar i els va obrir com si llancés el petó a l’aire.

—No juris tant i vés-te’n.

—Jo…

—Vols anar-te’n d’una vegada, abans que canviï d’opinió?

N’hi va haver prou.

Van arribar a la porta i, un cop allà, van encaixar. En Miquel va recordar una altra escena d’aquella nit compartida a comissaria al maig: quan en Lenin s’havia orinat a les mans. Segons ell, era una de les poques coses bones que li havia ensenyat el seu pare. Així no se li assecaven.

Quan es va quedar sol, després de l’enèsim agraïment de l’Agustí Ponç, es va quedar mirant la seva.

Va anar de dret al safareig.

Pel cap li van voleiar algunes de les frases del seu «amic» inesperat, emmagatzemades en la seva memòria des del maig:

«Vaig lluitar al front, amb Durruti. Llàstima que aquells porcs el matessin tan aviat, perquè gent com ell era la que feia falta», «Faig el que puc, home. Què vol? No vaig néixer il·lustrat, ni vaig tenir gaire sort, ho sap perfectament. I, a sobre, la guerra. Creu que hi ha feina per a nosaltres? Per ser legal cal tenir estudis, amics, una oportunitat», «Els pobres mai no sortim de pobres, però a vegades això també ens ajuda a sobreviure», «Tranquil, que és amb mi», «Vostè sempre em va tractar bé. Ni una hòstia ni res. Jo sempre deia: “L’inspector Mascarell és de bona pasta. Ell a la seva, però legal”. I això s’agraeix, sap? Quants dels meus amics es van quedar sense dents, perquè vostè tenia col·legues que…».

Va tornar a l’habitació.

La Patro ja no duia la bata.

L’esperava nua.

—Creus que m’havia oblidat d’allò d’estar calentons al llit? —li va dir amb cara de nena entremaliada.