11

«Vindràs amb mi, caminarem un moment, tots dos». Va ordenar als seus homes de no moure’s, que tornaria una hora més tard i ells muts i a la gàbia. No van tenir ni un ronc per estranyar-se, soldadets ben ensinistrats amb els gossos que feien seguir perquè els servissin d’exemple. Jo anava davant, sense bena però les dues mans lligades, ell a darrera, de passeig. Tornàvem enrera, muntanya avall, «aviat hi serem, no ens cansarem pas gaire». La caminada va durar uns vint minuts. Vam arribar fins a una mena de cova, més aviat un gran forat, tot ple de frescor, que sempre fa bé, els pocs homes que passaven per allà s’hi devien aturar per descansar. Hi vam entrar i allà dins em va convidar a seure, «apa, no tinguis por». Va parlar, tots dos asseguts pel terra, embrutint-nos el cul de pols com un parell de soldats amics. Ell somreia, me’l mirava com m’havia mirat. Volia que em deixés veure què em reservava, com s’ho faria per treure’m de la seva vida d’aquells dies i tornar xino-xano amb els seus per fer el seu report: «Hem trobat una colla d’insurrectes, els hem matat. Abans els hem tret el suc i ens han dit això i allò que pot ser bona informació, però s’han mort camí d’aquí», i vinga a ser colgat de felicitacions pels superiors… Qui sap si no ho va pas escriure tot a la seva dona, més tard, fil per randa, o al capellà, a qui els francesos han d’explicar tot el que fan de brut o de vergonyós. Suposo que molts diuen mentides de tanta brutícia que porten a dintre i si ell ho va contar a un capellà, què n’ha fet, aquell, després, de les seves nits? Però això t’importa una fava, ja ho entenc. Doncs, per acabar, el tinent va jurar que li havia agradat de trobar-nos, que jo vaig ser el més fi de la meva tropa, per això m’havia guardat tant de temps. No crec pas que fos el més fi, o bé només per obligació de grau, el més fi havia estat en Lahcen triant de morir el primer, abans de ser presoner. Jo molt dissortat, de ser sergent. Si només hagués estat caporal, com el meu Habib, amb un sergent que estigués per damunt meu, me n’hauria salvat amb un trau al cap. Hauria servit d’àpat gros a algunes generacions d’animalots que m’haurien celebrat per ser la font de llur prosperitat.

Va afirmar també que per a ell havia estat una trobada important. Que era la primera vegada que podia treballar amb homes o no sé com va dir com si fóssim mobles de fuster, amb material de carn, una cosa per l’estil. Li havia estat molt profitós. Vaig preguntar-li «com penses matar-me, ara?». «No et vull matar, o no pas jo mateix», i això em va fer pujar a la boca un gust ranci de menja podrida perquè què havia de comprendre? Però ell, com si només l’hagués interromput per saber l’hora, va tornar al gendarmàs del seu pare que tan sovint li havia parlat de la seva guerra contra els alemanys. La nostra, de guerra, al costat, era petitona i ni en deien la guerra, a París, se’n burlaven… Va garlar tot el que li rotava i en acabat va oferir-me una mica de la seva aigua, ell mateix aguantant-me la cantimplora i llavors em va matar.

Com un favor que li havia de fer em va demanar de posar-me de genolls «si us plau», va dir-me «si us plau», oi que no t’ho hauries pensat? «T’estaborniré perquè no em causis problemes i per no fer-te massa mal». Amb la seva pistola va ventar-me un parell de cops al cap, però què podia fer una estossinada contra el dolor que em va entrar dins el cos. Tot d’una vaig semblar un d’aquells garrins que els francesos degollen. Xisclava per aquell forat de la muntanya que si hi anessis, demà, potser encara em sentiries… El dolor em va embolcar i es barrejava amb la por d’ofegar-me de tant bramar. Ja saps el que t’estic explicant, era el dolor dels meus ulls quan ell, el tinent Renoir, amb el seu punyal d’oficial, em rebentava els ulls i jo cridava per fer venir la mort.

Estava tot sol quan em vaig revenir, amb la bena que em tapava els ulls. Vull dir sense bena i sense ulls, tal com estic ara, tal com m’has trobat i m’has engrescat «au expliqueu-m’ho tot, al món li fa falta saber-ho». El tinent s’havia pogut quedar un moment a mirar-me, ja que ho tenia tot enllestit. Fins i tot potser va esperar que em despertés per veure com m’ho feia, si no em llençava pel cingle, jo també, per acabar. M’havia deslligat però durant un llarg moment tot el que se’m va acudir va ser xisclar, plorava com la canalla, sense esperança de re. No em preguntis quant de temps vaig quedar allí, somicant o desmaiat, a poc a poc provant de rumiar, quan aconseguia treure el cap fora de l’embolcall aquell de dolor i por.

Per atzar, no vaig morir. Jo mateix vaig fer-me una bena, aquesta per provar de parar la sang i que no s’embrutessin les ferides. De nou era tal com havia estat tots aquells dies, amb el tinent. Em vaig arrossegar fins al camí i vaig avançar, de quatre grapes, cap avall, per provar de no pensar que m’estava morint. Vaig anar baixant, els francesos s’havien fet fonedissos. No sé quantes hores més tard, només sé que havia passat la nit, vaig sentir fresses de passos i mots àrabs. Eren dels meus, per això sóc viu. No crec pas que el tinent Renoir pensés que me’n sortiria, ja ho saps, tan sols pot estar convençut que sóc mort, amb els meus set homes.

Ara, si fas bé el teu ofici, sabrà que s’enganyava, es penedirà de no haver esperat de veure com em moria de la bella mort que m’havia preparat. Serà tota una festa de veure’l tan fumut, i per això et dono tots els meus mots. Són teus, ara, cal que en tinguis cura, perquè m’has promès que no els perdries, i és la teva feina, manyac.