6

El tinent Renoir va dir que ens quedaríem allí tot el dia, ells, nosaltres amb els gossos i la mula. D’entrada no era pas natural, si volia informacions amb un o dos de vius en tenia de sobres, es podia estalviar el perill de mantenir massa presoners. Va cridar el seu sergent, que era el mateix que jo en el seu exèrcit però, sisplau, no em diguis que ens assemblàvem, es veia d’una hora lluny que no era al seu lloc. Més bé hauria estat pelant patates per als oficials… Els francesos ho tenien ben fumut si cridaven el primer que passava per donar-li el grau de sergent… «Qui brama més fort?… Tu?… Apa, seràs el sergent de tots aquests…». No es guanya cap guerra, així, no creus pas? O bé li van posar perquè era el que lluïa més, quadrat davant del general durant una inspecció del camp, amb la generala asseguda a l’ombra. Jo ho vaig veure un cop que havia anat a Constantina i arribava algú important de París. En aquell temps no em podia imaginar que m’havien de fer tot el que m’han fet, els soldats que mirava, tots ben immòbils i la dona del general que bevia no sé què i devia pensar a quin d’aquells que tenia al davant li podria fer el favor més gran, veus el que vull dir. No és pas exhibint medalles que els grans oficials arriben a omplir llur dona del plaer que demanen, i potser perquè en sabia el gamarús del sergent era sergent… No ho posis, tot això, m’ho invento i no té cap sentit.

El tinent va ordenar al sergentàs aquell d’organitzar la guàrdia, i nosaltres sense moure’ns, amb les mans damunt del cap. Ho pots provar, si vols, ja em diràs si t’agrada… També va dir-m’ho a mi, que ens quedaríem i un dels seus homes va repetir-ho en àrab, per als meus que no entenien el francès. Va parlar d’en Lahcen, van obligar l’Osman i en Lamin a endur-se’l, però no em facis jurar que eren ben bé aquests dos, seguits per un parell de soldats que els apuntaven. Als soldats els va fer gràcia de veure’ls traginar el cos d’en Lahcen, eren soldats mainatges, com el meu Aït. Deien que ens estalviaven la feina de cavar un forat, i ben agraïts havíem d’estar. El van abandonar per allà lluny, no sé a quina distància, que es pogués podrir sense fer-nos nosa, i ser cruspit per les bèsties que el volguessin… Hi havia tot un fil de sang que mostrava el camí, amb bocins de carn i de vestits, allà on havia caigut. Un dels soldats va fer un petit forat amb la seva pala i ho va enterrar tot. Va cobrir la sang de terra, tot i que ja estava un bon tros digerida per les mosques, que sempre són les més eixerides, per la sang i per la merda. El desert semblava nou de trinca, amb en Lahcen per fer-hi d’adob.

Estàvem drets, les mans ens protegien un xic el cap però ens començaven a cremar, amb la calor de mig matí. Ja ho saps a casa meva el temps té més ànim que aquí, que, si t’hi fixes, sembla que fins el sol bavegi pluja… Ja veia que els que volguessin pregar ho haurien de fer només amb un ull girat cap a la Meca, i les pregàries serien totes les mateixes, arribar a no tenir set, a no sentir el sol i a rebre del cel cames fetes de pedra, per no caure. L’Aït, que era al costat meu, em parlava de tant en tant, no-res, quatre paraules per dir que en tenia prou i quant de temps encara, aquells fills de gosses… Jo li repetia «sigues pacient, ens deixen aquí per fer-nos tous i buits, per què no m’expliques un conte…». Els soldats ens deixaven murmurar, i quan en tenien prou ens feien callar, però sense ganes de fer-se mal a la gola.

Els més tranquils eren els gossos, que ningú no necessitava i estaven ajeguts a l’ombra, i la mula igual, però no sé si no passava gana, pobreta.

Ens feia això, el tinent Renoir; el que ens va fer més tard va ser molt pitjor, ja ho sabràs a poc a poc. Ell quedarà tot bocabadat, si ho publiques i s’ho llegeix, ara que és diputat de casa teva i a la ràdio diuen Monsieur Philippe Renoir, candidat a l’Ajuntament i no sé quantes òsties més, tots manyacs amb ell…

No vam tornar a veure’l fins al capvespre, la calor ja no era tan pesada, però què érem capaços de suportar després de tot un dia allà, com pals de telèfon? Tenia la llengua coberta de pols, tots estàvem bruts, de cap a peus, i l’Aït ens hauria pogut explicar que les fades del seu país saben transformar la gent que passa en coses rares, perquè nosaltres, t’ho dic jo, ja no érem de color d’home. El tinent Renoir ens va mirar un momentet, l’un rera l’altre i va dir que ja estava bé, que d’aquí a poc temps podríem descansar. No era cap broma per fer-nos entendre que el descans vindria amb una ràfega de fusell-metrallador. Parlava baixet, sempre va fer-me la impressió de pensar en una altra cosa, i encara ara, quan xerra en les entrevistes dels teus col·legues de la ràdio… Em va fer pensar una mica en el capellà dels francesos que venia al poble, de tant en tant, i a vegades ens explicava cosetes, a nosaltres també, sempre tan seriós… Quan anava a comprar tabac semblava que duia Déu dins la boca per dictar-li els gests, i que amb això en tindria prou per salvar tota l’Àfrica d’un cop…

Es va allunyar algunes passes per ajupir-se. Vaig pensar que si parlava seria sobretot per a mi, que em posaria en mà algun mercat, un regateig de guerra, com els agrada als francesos de fer amb nosaltres perquè diuen que és la nostra naturalesa de regatejar, a alguns els fa molta il·lusió saber-ho i jugar-hi. Ho he vist jo mateix més d’una vegada, fins i tot aquí en aquest hospital per a vells encara em foten la punyeta amb això de regatejar, «què me’n dónes d’això, vinga va, toca i digue’m si no és or, digue’m si no és bona femta de cavall…». Faltava poc perquè comencés a fer fred per acabar-nos de matar, ell restava silenciós, dibuixava, amb un bastonet, sobre la pols de la terra, sense mirar ningú, i tots mirant-lo, els àrabs i els francesos, esperant que es decidís a tornar al seu treball de soldat. Però era el cap i pot seure quan tots els altres estan drets, no?

Ens va dir «ho teniu molt fotut, i entre soldats no cal amagar aquestes coses», encara que molts dels seus cridaven pertot que no érem soldats sinó terroristes i escorpins, «quina llei es pot aplicar amb gent sense uniforme?». Ja ho sabíem tot això, cada vegada que trobàvem un dels nostres amb la tita dins la boca, després de la visita dels francesos, ho sabíem un xic més… «No vull gaire res de vosaltres», va dir, i no em mirava, «us puc considerar com a soldats, si voleu, tant m’és, sóc aquí per guanyar la guerra, si no m’ajudeu us mataré, ja podríeu ser tots morts, bé ho sabeu, amb les ungles escampades per aquí i les dents també, o les dents no, que és més difícil de parlar amb mal de boca». Al seu costat hi havia un imbècil de soldat sense grau que ho traduïa tot però què podien entendre els meus homes, amb els mots que li sortien barrejats de saliva, una porqueria de llenguatge… El tinent afirmava que ell no en sabia, de fer parlar els altres però sí alguns dels seus homes que ja n’havien fet cantar més d’un, de moro. «Cerquem els caps de la insurrecció d’aquesta regió, no em direu pas que no teniu alguna idea sobre el lloc on poden ser… Darrerament ens mateu molta gent i fa pena a les nostres mares, allà a la metròpoli. Segurament no sabeu tot el que pot plorar una mare francesa quan se li anuncia que el seu fill ha mort en el vostre desert. No plora pas com les dones d’aquí que ho fan a sou o per veure quina en sap més, allà la tradició és de plorar en silenci, i això fa que la tristor duri més temps i sigui més llarga de pair…». I per què ens venia amb ximpleries d’aquestes? Doncs crec jo per posar-nos en condició, ja teníem el cos tot dèbil, ens volia assecar el suc del cap, saps? Ja no ens quedaria res per resistir-li, li confessaríem tot el que volia, i vinga a jeure amb en Lahcen.

«M’interessa saber on s’amaguen els vostres comandants, perquè hem de guanyar la guerra. Només cal que un de vosaltres sigui prou llest per comprendre-ho i tots estareu tranquils, us portarem a In Belbel, sereu jutjats per rebel·lió armada i diverses altres coses, no crec que us deixin viure molt de temps però què hi perdeu?». Ens volia persuadir que jugava una partida sense enganyifa… «Us podríem deixar sense beure i d’aquí a demà a la nit en canvi de dues gotes d’aigua seríeu capaços de donar a violar la vostra germana petita o la vostra dona. En sabem, de violar, els francesos som els reis de l’amor, tothom ho sap, i després d’haver-nos tastat, les vostres dones no poden fer l’amor amb ningú més… encara que sigui perquè sovint les deixem un xic desbudellades…». No em facis jurar que això ho vaig sentir realment, estàvem tots obsessionats pel perill que corrien les dones, en parlàvem sovint, potser això ho va dir un soldat, els dies següents, o ho he somiat, de tants anys que gasto sense fer res més; no ho sé, fill.

Ens va assegurar que teníem el temps de passar una estona junts, «podreu dormir aquesta nit, no vull pas que penseu que sóc cap salvatge com sé que expliqueu als vostres mainatges: els francesos són pitjors que els diables del desert i cada cop que un d’ells mor creix una petita flor a les nostres muntanyes, que mai no es pansirà, i quantes bestieses semblants…». No sé com fer-t’ho comprendre sense que t’afiguris que sóc tan sols un vell acabat, però m’agradava quan parlava, omplia el silenci, sempre tan calma i amb un petit somriure trist… Crec que s’haurien pogut avenir, ell i l’Aït, parlaven un xic igual, i em va saber greu de veure com un francès havia agafat el lloc del nostre cabilenc, que no ens va explicar cap més conte, després del de la fada que fugia volant per fer-se estimar del seu marit. Encara avui no sé si hi ha fades, a França, vull dir aquí, a Normandia, que potser a casa teva n’hi ha, en els contes dels que saben històries… L’Aït, en tot cas, pots imaginar-te’l fent de servidor a cal tinent Renoir, i explicant-se coses l’un a l’altre, quan el tinent en tingués ganes. Ara serien tots dos a la vila d’on véns, i l’Aït, per haver-se venut, es faria escopir a sobre pels altres moros que van fer la guerra… Però no va pas passar així, és invent meu, només era per fer-te comprendre que el tinent Renoir t’adormia la por, quan parlava. Més tard li vaig dir «ens liquides amb molta dignitat, tinent», però no era pas un gran militar, perquè a poc a poc va fer passar els seus vicis abans de la seva missió. I ara, quan l’escolto xerrar del que fa al Parlament de París, a la ràdio, em dic que segurament no ha canviat… Això sí en sap, d’amagar el que és amb mots rodons sobre el seu partit, que «el Front Français farà això perquè és bo per a tothom i abans de tot per als francesos i ningú no ha de tenir por, que al Front Français només hi ha patriotes que estimen la democràcia i que mai no han volgut la mort dels moros ni dels jueus…». És com una estrella del cinema, tots els programes en van farcits i als presentadors els cau la bava d’admiració: l’home savi del seu partit, diuen, que no tem ningú i ha escrit llibres tan bonics, i va jugar-se la pell, per defensar les seves idees, diuen… Que saben de què parlen, aquells ignorants?

Sobretot no has de tenir mandra d’obligar-me a recordar tots els detalls del que va passar. Ens va fer morir en un temps en què tothom podia matar, però ell, a més, va arriscar el fracàs de la seva missió, va trair el seu exèrcit i el seu país, si vols… Ja fa anys que ho hauria pogut explicar tot, si algú m’ho hagués demanat, en lloc de fer-me callar «sí, home, sí», com si fos dels boigs que s’han de tancar, tothom se’n fotia, d’en Driss Mehamli, fins que vinguessis, fill meu… No em fan por les amenaces que tindré, quan faràs sortir la meva foto al diari de casa teva. Aviat seré mort i tant de bo que abans pogués escoltar la seva vergonya a la ràdio, que tothom li girés la cara pel que va fer i que el fessin batlle de la seva cagadora i fos diputat de les seves morenes del cul.

Jo, al tinent, li vaig respondre «no sé si els meus homes ho han entès tot, escoltarien millor si poguessin beure». Va fer sí amb el cap, «ara us donarem aigua, una mica de paciència, ja he acabat; demà us preguntaré el que vull saber, ja veurem si algú pot ajudar-me, i ajudar-vos a tots plegats». Va cridar dos dels seus homes i els va dir d’embenar-nos els ulls. Ho tenien tot preparat, de seguida vam ser set allà drets sense veure-hi res, molt més nerviosos perquè ja saps que a cops et tapen els ulls perquè no vegis els fusells que et maten. Vaig bramar «per què ho fas això? Tens por que ens cansem de veure’t?». Ell tan calm, que no, que dormiríem així.

Ens va explicar que sobretot volia que no ens traguéssim pas les benes, que els que ho fessin rebrien llenya, fins que se’ls passés les ganes de desobeir. I ens va donar beure… Creus que t’estàs morint quan sents el veí que beu, amb la fressa de l’aigua que s’empassa i penses se l’acabarà, no me’n quedarà; després l’aigua davalla per dintre teu i saps que ets viu. Com si veiessis Mahoma baixar del cel, amb tota una tropa d’àngels que canten i tu ets allà al mig, perquè han vingut per a tu.

Ens va deixar panteixar un moment per recuperar-nos de l’emoció de l’aigua, «ara us lligarem les mans, no beureu més fins demà, us deixo tres minuts per si us cal pixar o cagar, després serà massa tard i us ho aguantareu…». Jo hi vaig anar, ja m’havia sentit prou humiliat quan em vaig mullar els pantalons, la nit d’abans, era el sergent i m’havia de mantenir com més net millor. Hi vam anar tots, i feia goig perquè així a cap de nosaltres no ens faria vergonya, deixant-nos anar com una criatura o un vell dels més vells. Quin efecte podíem fer, allà tots set, ulls tapats i pantalons avall, provant de fer via per no quedar amb un cagarró a mig sortir. Hi havia pets però no feien riure ningú. Després, no ens van pas deixar eixugar, ni rentar, imagina’t.

«Demà us farem menjar un xic, i beure, ara estigueu-vos quiets, s’ha acabat parlar entre vosaltres, per cada mot hi haurà sancions immediates, us aconsello de no fer els ases i d’estalviar les vostres forces. Tampoc no intenteu de treure-us la bena». Va acabar amb un «bona nit» i va marxar.

Ara em diràs que ets capaç d’imaginar el que pot ser de passar una nit amb els ulls coberts de drap, les mans lligades a l’esquena, i deus tenir bona fe, però no saps el que és. Els braços cremen, les pedres et burxen els ossos i la por et desperta cada vegada que un escarabat vola massa a prop teu. Ets en el teu país, al mig del teu desert i no pots veure’l, fa nit i no pots veure-la, és com si ja no hi fossis.

L’endemà vam menjar, és veritat, ens van deslligar les mans, perquè el dolor fos encara més fort quan provàvem de moure’ns, els braços fets una merda i nosaltres també. Vam menjar de les llaunes dels francesos, el que dúiem dins les motxilles no els interessava pas. No ens havien pas destapat els ulls i el que menjàvem només ens feia profit a mitges, i no tenia gust de res. Uns d’ells es van posar a cridar, que «aquest s’està traient la bena», i vinga cops i crits, no sé qui podia ser, ni si se l’havia treta de veritat o li havia relliscat o els francesos tenien ganes de fer broma per començar la diada, amb cops de peus per pair l’esmorzar… No faltava gaire temps perquè ens fossin del tot igual, els cops que podíem rebre.

El tinent ben aviat ens va tornar a parlar, per dir que havíem estat prou correctes d’haver-nos ben captingut. «Ara caminarem, tots junts, i d’aquí a un parell d’hores us preguntaré el que vull saber, on són els vostres caps, teniu una mica de temps per pensar-vos-hi. Si m’ho dieu, us portarem a In Belbel, tal com ho he promès, si no, crec que patireu, morireu i ningú no us trobarà. Per ara calleu, rumieu-ho ben rumiat, quan farem la primera pausa ja veurem el que heu decidit».

Ens van lligar la mà dreta, només, l’altra ens la deixaven lliure per poder caminar sense entrebancar-nos a cada pas, a causa de l’aclucalls, ja m’entens. Anàvem l’un rera l’altre, aguantant-nos a l’espatlla del de davant. T’imagines si podia ser de bon veure, una colla d’àrabs fent jocs de criatures? Em vaig voler posar al davant de tot i per això em tocava d’aguantar-me a la mula, que era ella la nostra guia, sempre carregada de les nostres armes. Els francesos devien anar la meitat davant la meitat darrera, amb un gos a cada punta, no ho sé ben bé, només podíem escoltar i provar d’endevinar.

Vam anar tirant així, amb la mula que ens feia de germana gran.