5

Era massa tard, feia temps que ens vigilaven i de seguida van omplir l’aire de fum. Eren uns dimonis. Deixa’m que t’ho expliqui bé, si no ho entens i ho escrius malament jo passaré per mentider i després qui em creurà? Eren dotze, vam saber-ho un xic més tard, ens havien seguit per la banda de l’oest, per damunt nostre. Havien fet via per localitzar-nos, ens tenien a l’abast, amb el sol del dia per veure-hi clar i apuntar amb calma. He oblidat del tot qui de nosaltres els va veure primer, però va faltar poc per que ens poguessin fregir a l’acte i nosaltres boca closa per sempre. Hauria estat una gran sort, tu series ara a casa teva en lloc de malbaratar el teu temps escoltant el vell àrab que cau a trossos. Vam tenir temps d’amagar-nos, sense que ningú no fos tocat i vaig dir «ja hi som, ara sí». Havíem trobat el que cercàvem en aquesta guerra, només que tot no rutllava com ho teníem pensat i crec que algú va ritmar les meves paraules amb pets de por.

Els francesos eren a dues passes, què et diré? Posa deu cops la llargària de la cambra i ho tindràs, pràcticament podíem sentir llur olor… Disparaven, per fer xisclar les roques més que per ferir-nos i nosaltres també, com podíem, però ells ho tenien més ben muntat… No va durar gaire temps això de fer soroll només per espantar, ja sentia que fèiem el ridícul, i quan el tiroteig va cessar vaig pensar que havia tingut raó el que s’havia llufat. Ens sentíem perduts, amb l’arma calenta a la mà però sense mort davant per consolar-nos, era el moment de mirar el sol encara un cop, per si de cas… Era massa lluent, vaig resistir la temptació de resar i em vaig arraconar un xic més contra la meva roca, dient als homes que tornessin a carregar les armes i que no deixessin escapar la mula, que duia municions i totes les granades. Vaig murmurejar «espereu les meves ordres» i jo esperava el missatger del cel que vindria a perdonar-nos la vida.

I vaig sentir la seva veu, parlo del francès, és clar, no pas de cap àngel caigut del paradís… Ja t’ho he dit i puc repetir-t’ho, és la mateixa veu, aquella i la d’avui que m’has fet escoltar però que ja havia sentit a la ràdio, a penes es pot dir que els anys l’han entelada… O si no és la mateixa és que hi ha dos homes que són bessons de veu… Em deia de no resistir més, de sortir amb les mans alçades, que ja estàvem fotuts i de no resistir més, de sortir… No gaire res de nou, bé prou que ho sabíem, ens dominaven en nombre i en posició, no podíem ni fugir ni atacar sense estar segurs de ser afegits a la llistes dels soldats heroics, caiguts per la puta independència. «Què fem, què fem», demanaven els altres. Em miraven, segur que m’acusaven, ja, de ser culpable de llur mort. Jo havia fet el que podia i no crec pas que els altres sergents haguessin pogut sortir-se’n millor… Però els altres sergents eren lluny i jo ben bé al mig dels meus homes.

La veu ens repetia de sortir, ens deixava tres minuts o quatre per decidir-nos, assegurava que no ens matarien, que seríem fets presoners, qui el podia creure? Nosaltres els matàvem tant com podíem, els francesos, i a alguns els tallàvem els pinyols, és veritat. Eren ells els civilitzats i no pas nosaltres, oi que sí?… En tenien la llengua empastifada, de tanta civilització que traginaven amb ells, des de la conquesta, tot i que també en sabien, de manejar el ganivet entre les cames dels moros que agafaven, creu-me… La pregunta, nen, no era pas per què ens havien de matar sinó per què ens havien de deixar en vida. L’únic que podia esperar sobreviure una mica era jo, i potser l’Habib, fins que haguessin acabat de cremar-nos els peus o els ulls per fer-nos dir el que volien saber dels nostres camps, o dels caps que ens comandaven. Poca cosa a esperar, no? Només volien exterminar-nos sense perdre cap home, i era ben normal.

Vaig pensar que podíem envestir-los, no pas per guanyar sinó per matar-ne algun abans de morir, per a una satisfacció de pocs segons. Em recordo molt bé que la calor augmentava i el cul, que tenia a ple sol, em començava a cremar. Em recordo també d’una mosca blava, d’aquestes de la merda, que brunzia al costat de l’Aït i vaig pensar que s’havia cagat, però no devia pas ser veritat, no se sentia cap olor… L’Habib no va deixar passar els tres minuts, va dir que calia que ens rendíssim, que ell ho anava a fer, i vaig notar com el rostre dels altres s’alleujava un xic, almenys sabia quin camí volien prendre per morir. Com podia reaccionar? Amenaçant-los de fer-los afusellar si no m’obeïen? No era pas el moment d’enemistar-me amb ells, bé podíem morir tots plegats; vaig fer sí amb el cap i ja érem tots molt més vells.

Després, tot va ser culpa d’en Lahcen, crec. Tenia el braç inflat i negre, se li estava podrint, a poc a poc, pudia a mort. Va dir que ell marxaria primer perquè li feia mal el braç i en tenia prou, no volia continuar els seus gemecs de dona a punt de parir. Va dir «deixa’m fotre el camp» i tenia els ulls més clars que de costum, si no m’ho estic imaginant, no recordo gran cosa de la seva cara. L’Habib va escopir i va moure el cap que sí que se n’anés, que l’havia vist prou, jo també vaig dir-li «sí, si vols, adéu». Vaig cridar per ell, que no sabia francès, vaig deixar-li la meva boca per anunciar als francesos que sortia, que no disparessin, i que tenia un braç trencat.

Potser tenia ganes de besar-me, o el que sigui, abans de marxar, però no ho va fer. Normalment no li havia de passar res perquè sortia sol; però jo havia vist que sí que li passaria alguna cosa. Ell tampoc no volia morir tot sol, sense estar acompanyat d’algun fill de puta per servir-li de burro, ruta del cel. No ho va pas aconseguir… Dins la mà dreta, hi tenia una granada, embolicada amb els parracs que li penjaven del braç, tots bruts de sang. Deia en àrab «no dispareu, no dispareu, em rendeixo, estic ferit no puc aixecar el braç». Els altres cridaven «sí, vine, acosta’t», també en àrab però d’aquell dels francesos que gairebé no hi entens res, quan parlen semblen gallines, perdona, i els has de fer repetir. «Estic ferit em rendeixo», la seva veu s’allunyava, vaig dir als meus homes de no sortir, sobretot, i els francesos sempre cridaven «au vinga cap aquí, més de pressa» i «atenció atenció» però feien tard perquè la granada havia explotat. Van tornar a disparar tot seguit, sense deixar-nos temps de moure’ns un pas; res no havia canviat. Hi havia les mateixes mosques que brunzien però ja no sols al voltant del cul de l’Aït, segur que tots fèiem pudor d’alguna cosa…

Si vols començar a portar els comptes has d’apuntar que ja només érem set…

La mateixa veu va tornar a dir els mateixos mots. Per què no ens llançaven un bon paquet de granades per acabar? En un parell de minuts de coratge ho podien tenir tot ben enllestit, i vinga a pixar-nos a sobre tranquil·lament, dins la nostra boca oberta. Era gent estalviadora de mena i els feia mandra haver de comptar els propis morts; aquell que els manava s’estimava més el parloteig.

Els homes em miraven, no tenien res més divertit per passar l’estona, jo de nou vaig fer que sí amb el cap, vaig agafar el turbant i el vaig nuar al meu fusell. Hauria estat blanc, el meu turbant, si l’haguessis rentat, i quan el vaig alçar, es veia ben clar que ens rendíem, s’havia acabat. Perquè fos més segur també vaig cridar-ho, «ens rendim», en francès, i el braç començava a cansar-se’m. Però ells també en tenien reprou, «ja està bé, llenceu totes les vostres armes i avanceu, lentament, amb les mans alçades i obertes, si no disparem». Em vaig aixecar el primer de tots i vaig llençar el meu fusell cap a ells, que es veiés bé, amb les mans ja ben amunt. Els altres meus homes se’m van acostar i em van seguir; érem un petit ramat de xais que coneix el camí de l’escorxador.

Ens van fer posar l’un al costat de l’altre. Eren tots allà, mig amagats encara i ens apuntaven. Hi havia el cos d’en Lahcen, el seu braç ferit havia desaparegut, i li faltava una part de la cara, sort que no em recordo de com era abans. Havia esquitxat les pedres i les mosques ja el llepaven, de tan bona flaire que feia.

L’oficial va sortir de darrera la seva roca, ell també ens apuntava; crec que només en aquell moment vaig adonar-me que tenien dos gossos, d’aquells dels militars, que ensinistren per fer la guerra. Els nostres, de gossos, són petits, viuen de deixalles i de barallar-se tot el dia; els gossos francesos són com esclaus criats per flairar i matar, i per això ens havien trobat tan fàcilment… Els devien fer treballar només amb olor de moro i si fossin vius avui, aquells cans que ens van seguir la petja, encara tindrien aquesta olor enganxada al cervell i els faries tornar boigs si els passegessis al mig d’un dels nostres barris de per aquí.

No ens quedava cap arma, prou que ho van verificar, i també que ningú no s’hagués amagat… No estaven pas gaire tranquils, ells tampoc, la broma d’en Lahcen no els havia semblat molt bona, li devia haver faltat poc per no marxar tot sol cap al món d’allà; potser les mosques de l’Aït també van voltar a l’entorn dels culs francesos… Tenien por, però provaven d’amagar-ho, de fer el cor fort, de semblar malcarats, com els pertocava, o potser no és veritat, eren només indiferents, amb gestos de professionals en l’ofici de matar àrabs… Quina llàstima, pensaven, ja no podrien recuperar els cabells d’en Lahcen com m’han explicat els meus nebots que passava a Amèrica, en alguna guerra més vella que la nostra. No et pensis, no són pas coses d’una altra vida, les que et faig empassar, hi havia francesos que col·leccionaven les orelles de moros, se’n feien collars per ballar quan bevien alcohol… En tot cas nosaltres dèiem que ho feien, però alguns dels nostres també tenien la dèria dels petits trossos d’home, si més no se’n parlava. Si vols saber la veritat que crec jo, diria que són pocs, de l’un i l’altre bàndol, els qui han estat enterrats sense orelles, o sense titola, o dents de davant, o dits menuts… I quina diferència hi ha entre un mort sencer i un fet bocins? Jo sóc viu i què queda del que era?… Hauria fet més goig mort en aquell moment que tal com sóc ara… El pobre Lahcen ell, tot desfet, què hauria dit si un dels francesos li hagués manllevat l’orella? Els morts sagrats són els que moren en pau, amb la família a prop seu, amb les dones que esperen que les deixin entrar per fer de ploraneres i esgarrapar-se la pell. Allò sí que dóna consol i et dius que ni una xinxa no gosaria profanar el cadàver, que és com el pare gran de tot el poble, encara que sigui un nen o una dona. La mort l’ha convertit en avantpassat i porta amb ell la saviesa de tots els altres avantpassats… Els morts de guerra no són res, amb els companys que t’aixafen per fugir millor o que se serveixen del que queda de tu per amagar-se, i et deixen podrir. Si tens sort resen a mitja veu, tan baixet que ni els sents…

I doncs, com que endevino que et triga que te’l faci arribar, vaig conèixer el famós tinent Renoir, que només per a ell has fet tants quilòmetres des de la teva ciutat fins aquí on sóc. Era el tinent Philippe Renoir, de la Tercera Unitat, crec, dels Comandos de Caça, i potser no entendràs per què ens havien atacat, si saps que els Comandos de Caça només servien per vigilar, de lluny, tot el que passava. Eren rates, veus?, no gaire diferents de nosaltres, i sols tenien el dret de defensar-se. El tinent havia exagerat molt, fent-nos la guerra directament, en lloc d’aprofitar la seva ràdio per informar els seus superiors que érem allà i què hi fèiem. Tampoc no és gaire important; aquella guerra, per guanyar-la, calia matar els enemics i és el que havia començat a fer.

Abans de presentar-se ens va preguntar qui era el qui manava i vaig dir «sóc jo». Em va demanar el meu nom i el meu grau… Els dos cans grunyien, a tocar de nosaltres, els homes que els aguantaven els deixaven prou corda fluixa perquè s’acostessin; els altres soldats no deien res. Ja saps que el tinent Renoir té els ulls blaus, oi que sí? M’has dit que l’has vist sovint i fins i tot hi has parlat, és impossible que no t’hi hagis fixat. Jo era la primera vegada que veia un home amb ulls d’aquesta mena… Recordo una francesa, un cop, que els tenia iguals de blau, al garatge d’en Monsieur Berger, parlava amb un accent d’allò més lleig, no vaig comprendre ni un mot del que deia, sobretot que havia d’escoltar d’amagat, tot posant oli o aigua en un motor. Vaig pensar que no devia ser francesa, però el seu home era funcionari de la Poste, i crec que cal ser francès per a això, no? Quan va haver marxat l’amo em va dir que a França fins i tot hi ha dones amb els ulls verds, però no me’l vaig pas creure del tot. Per què no amb tot un arc de Sant Martí? Per una dona ja era prou estrany de tenir aquells trossets de cel dins els ulls, però què puc dir-te, les dones tenen el cos amb coses rares, la meva lluïa una taca marró, que semblava una granota, sota el coll… Per un home trobava que feia vergonya, tenir ulls blaus, em vaig malfiar si el tinent no podia ser marieta, però no en feia cara i més tard em va explicar que era casat… Doncs això dels ulls és com tota la resta, penses que n’has trobat el perquè, i al final fas el ridícul, t’adones que no pots refiar-te de res.