1

No em recordo ni de la meitat d’aquest conte, i de quasi res del que hi passa de bon principi… El vailet s’havia casat amb una fada de la muntanya; no me’n demanis els coms ni els perquès. Es deia Amar, això ho sé, i a la fada posa-li el nom que vulguis.

S’havien trobat a sota terra, en un palau. Ella era la joveneta de set germanes i s’hi va casar; la va portar a casa seva, a viure amb la mare, a ciutat… Després l’Amar va marxar, i a partir d’aquí ja pots fer-me les preguntes que vulguis, ho porto tot ben arrapat a la memòria. Va marxar, els dies que calgués, a vendre el que venia a les viles de per allà, tot sol. Pensava en el fill que un dia li faria, a la fada, així no es quedarien sense avenir, amb els anys, saps? No pas com jo que només vaig ser parit per una vida com la meva, sense res ni ningú.

La dona, tot just feia quatre dies que estava sola amb la sogra, va saber que el soldà del país volia festejar l’aniversari del seu fill menut, i per això faria ballar davant de tothom les millors dansaires del reialme, al bell mig del jardí que envoltava el seu palau. La sogra es va quedar a casa, anava pel canvi d’edat i ja duia sequera per dintre, però la dona de l’Amar hi va anar corrents i es va posar a ballar. S’havia esmunyit entremig de les dansaires de veritat i ella vinga moure’s, remenant el que seria bo per fer-te delir, i jo també, si encara em quedessin forces. El soldà la va trobar com un estel i la va fer acostar, potser tenia pensat casar-la amb el fill, no pas amb el menut a qui encara rajava llet pel nas, sinó amb un altre, qualsevol. O si prefereixes havia barrinat d’emportar-se-la al llit, per fer-la servir, un parell o tres de vegades.

Ella no li va voler dir el seu nom però sí que podia ballar encara més bé, si duia la capa de plomes que la seva sogra tenia amagada a caseta. No em demanis d’on surt aquesta capa, només sé que sense ella no hi ha història i si no la vols paro de seguida, que no és meva, només repeteixo el que recordo de fa trenta anys. L’Aït, quan l’explicava, ho feia més bé que no pas jo… No la podia portar mai, la capa, perquè el seu marit tenia por que s’escapés, malgrat que ella l’estimava i li deia que l’estimava però la capa, no la podia portar.

Els soldats no van haver de furgar gaire. La sogra no es resolia a donar-la però es va espantar quan li van fer cinc cèntims del calabós on la tancarien i del que els carcellers farien amb la seva rateta i el seu cul… La fada, de seguida que va tenir posada la capa, va enlairar-se, perquè si hi ha una fada bé cal que hi hagi màgia, no creus pas? Planejava per damunt del cap del soldà i de tots i va cridar «quan el meu marit haurà tornat no deixeu de dir-li si ets enamorat bon enamorat trobaràs la teva dona al puig Waq Waq». I de seguida ja no hi va ser, volant volant havia marxat.

De ben poc que l’Amar no escanyava la seva mare, quan va tornar del seu viatge, en saber que havia deixat la capa a la fada. Però les mares no són tan fàcils d’ofegar, creu-me, i amb el pensament del càstig de Déu i del seu cap que serviria per a jugar a botxes en va tenir prou… No va ni prendre el temps de pixar, va tornar a sortir de la vila, a la recerca del puig Waq Waq. A cada poblet on passava, o cada vegada que trobava algú sobre el camí feia la seva pregunta per saber on era el puig Waq Waq, «que fa més d’una setmana que l’estic buscant». Però la gent li contestava «seu amb nosaltres, menjaràs una galeta i beuràs te però no sabem on és el puig que dius».

Ja feia molts dies que anava món amunt i món avall, la barba li havia crescut i feia pudor com jo en aquells temps que t’explicaré. Quan érem per la muntanya amb els francesos i ells, amb els fusells, erts guardàvem, perquè érem com xais… Va topar amb tres gegants que es barallaven, tots tres volien el botí que havien robat a un bruixot, després d’haver-lo penjat pels peus o matat cosint-li la llengua i els collons amb fils elèctrics, però és clar que no, no en devien tenir en aquells temps, de corrent elèctric… No em facis confondre els gegants amb els soldats francesos que ens feien la guerra… En el botí hi havia un bastó que podia castigar qui fos només de dir-li «au, bastó, vés per feina» i un turbant, que si te’l posaves ningú no et podia veure perquè ja eres invisible. L’Amar va bufar a l’orella dels tres gegants de fer una cursa, el primer que arribaria a tal lloc s’emportaria els objectes… Però ell, quan ja feien tremolar tota la muntanya i esbufegaven com el tro de tant que corrien, havia fugit, amb el turbant damunt del cap i els gegants es van quedar amb un pam de nas…

El puig Waq Waq, l’Amar el va trobar uns dies més tard, i també el palau major del pare de la seva muller, el seu sogre, que no havia vist mai. Li feia por de trobar-se’l, perquè ja saps que als genis no els agrada que entrin mortals en llur família ni de tenir néts d’homes com tu i jo. Amb el turbant posat va cercar la seva dona, cambra rera cambra, però només la va trobar dins l’estable més brut del palau, i anava vestida amb parracs, la cara negra de porquícies. Dins l’estable, que sempre estava a les fosques, hi havia una cabra, tancada allà per no sé quin pecat, a qui no donaven res per menjar i es cruspia la cendra i les brases apagades del foc. Per això la llet que donava era negra i la fada se la bevia.

L’Amar estava a punt de fer-se visible quan va entrar una de les germanes de la seva dona, portant les deixalles de l’àpat que acabaven de fer, al palau… Es burlava de la pobra fada, tirant-se pets i dient que feien més bona flaire que la flaire de l’estable i així la perfumava un xic, de tan bona amiga seva que era. L’Amar, sempre amagat pel seu turbant, va murmurar el seu «au, bastó, vés per feina» i la germana va quedar-se en un no-res blava de cops i de por perquè no sabia d’on podien venir… El pare, que havia sentit els crits, va entrar corrents a veure què passava, remaleint la seva filla petita per si havia fet mal a l’altra, que li era dolça al mirar. El bastó, ja pots pensar, altre cop va anar per feina i els dos van sortir plorant i xisclant que un dimoni que no podien veure volia matar-los.

Van fotre el camp del palau, l’Amar i la fada, no sé com… Ni per què quan van ser fora ella es va transformar en un hort ple de fruites i el seu marit en hortolà. Arribaven els germans, fills del geni, a cavall, i a l’Amar tot canviat que ni la seva mare no l’hauria reconegut, li van demanar si no havia pas vist passar els fugitius. «No, grans senyors, res ni ningú no he vist, només faig créixer melons i síndries» i ells se’n van tornar al palau, amb la saliva negrosa i pudent de ràbia. El pare els va bufetejar de valent, «sou més imbècils que els arbres morts, eren ells dos i no ho heu sabut veure, torneu-hi i porteu-me’ls, d’una vegada». Però la fada ja s’havia tornat a transformar, ara era una font, crec, o un riuet i l’Amar el càntir, alguna cosa així. Els germans arribaven, però no volien beure perquè mastegaven llur saliva com una galeta d’haixix, per no perdre la fúria, i van continuar, fins a gairebé rebentar els cavalls. I res, «però si un gos acabat de néixer, i un poll també, veuen més coses que vosaltres quan miren el món…». El geni va sortir ell mateix a la recerca de la seva filla. Ella, ja s’ho pensava que el tindria al darrera, sabia que no se’l podia pas enganyar amb quatre trampes per fer bonic i ja era magraner i l’Amar, magrana. El geni, amb el seu cavall que saltava les muntanyes, de seguida que va veure l’arbre es va transformar en sabre per tallar la magrana però l’arbre ja no era arbre, era un ocell… No sé per què un ocell ja que el sabre bé podia obrir-li el coll, llavors potser era un altre animal, més difícil de matar, però és igual, ja que de seguida es va fer peix dins el riu i el pare, per agafar-lo era un ham amb un cuc, d’aqueixos vermells. Només a l’últim moment el peix va saber veure el parany i es va canviar en formiga, i la fada era una formiga, però el seu pare, també mudava, per fer-se gall, és clar, que mengen les formigues. I aquí ja va estar quan, de formiga, la fada va passar a ser guineu i vinga a arrencar el cap del gall d’un mossec. Vol dir això que el geni havia perdut, i era mort.

La fada tornada fada i dona, i l’Amar com havia estat sempre, van fer cap a casa seva, amb el cavall del pare, que s’empassava els camins com tu t’empasses la molla del pa. Compta dues hores si vols però ja hi eren, a la ciutat, per fer els fills que volien…

Aquest és el darrer conte de l’Aït, has vist que no l’he descuidat, encara, com si l’expliqués cada dia. Fa temps que ni els fills del meu nebot no se’n recorden, tant que els agradava i la por que tenien, sobretot quan la fada era peix i el seu pare la volia fer morir amb l’ham. L’Aït, en sabia molt més que no en sé jo, no era cap ruc. Va ser l’última història que ens va contar, perquè després ningú no en volia sentir i ell no tenia més esma de posar-s’hi… Era xerraire, que no l’hauries aturat, tan jovenet, duia el sol clavat a la cara, sempre content. Tot li perdonaves, encara que t’estigués rebentant el cap de bestieses del seu país, que era cap a l’est, perquè no era pas àrab, ell, però també feia la guerra, amb nosaltres.