8

No creguis que ens vam entendre, els sis que érem, per muntar algun pla de fugida. Ells, els meus homes, volien que jo els digués què fer i què esperar, em miraven i quequejaven «què què…», provant de no veure el cadàver de l’Habib. Els vaig demanar si anaven bé, mira si en sabia, jo també, de fer riure, però què podien contestar? «Hem d’esperar que ens matin un rera l’altre?», deien, però què haurien fet, ells, en lloc meu? Podia dir això o allò, per obligació de grau, paraules per als que estan agonitzant, però parlar per donar ordres, ja no en sabia. Estava massa convençut que tots ens moriríem allí mateix, no valia la pena intentar res. En Lahcen, amb el seu braç ferit, havia tingut per morir el coratge de la batalla, quan tens els nervis fets pols pel dolor i per la fressa de les armes… Al mig del silenci era molt més difícil d’anar a morir de bon cor, i en Lahcen s’hauria quedat com nosaltres, amb el cap cot.

Ens era impossible d’escapar-nos i era impossible que ens deixessin vius, a menys que haguessin estat d’un cop tocats per un llampec que els hagués eixordat l’esperit i els hagués deixat com dones folles… En aquest cas ens haurien portat a la base com ens ho prometia el tinent Renoir, i després d’un parell de dies al calabós hauríem passat davant d’un grapat de militars francesos… «Esteu acusats d’això, això, això i potser encara això, com podem jutjar-vos si no fent-vos morir demà mateix?». El tinent tenia raó de tranquil·litzar-nos, era clar com l’aigua que no ens n’escaparíem.

Però tots s’obstinaven a cercar solucions, a fer petar la xerrada dels condemnats a mort, amb el seny sota el cul, i el cap ple només de ganes de sentir que no moriràs. No érem pas dins una zona que controlaven els nostres, no hi havia res a esperar, tot estava a punt per fer-nos passar cap a l’altre barri. N’hi havia alguns però, no podria dir quins, que se les havien begudes com llet de pit, les promeses del tinent… Devien ser els que havien viscut massa a la vora dels francesos, que sempre tenen la boca que vessa de l’orgull de ser del país més bell del món, i el més noble. L’orgull que havien provat d’encomanar-nos i no entenien que els volguéssim fotre fora i quedar-nos amb la nostra misèria de moros.

Més tard va tornar el tinent Renoir, ens va fer aixecar, l’un al costat de l’altre, «ara m’heu de dir tot el que vull saber i tot anirà molt millor». Però no ens ho preguntava fitant-nos als ulls com ho ha de fer un soldat que té els melons ben plantats, anava caminant, mirant el cel o fent voltes com per vigilar els seus homes. Si ens hagués torturat de la manera normal, com ho solien fer els seus, tots hauríem estat herois de la Nació, amb el ministre que ve a visitar el teu vilatge i canta «l’he conegut jo, al maquis, i n’era, de valent…». Però no hi vaig tenir dret, a aquests honors, vaig quedar massa viu, més aviat feia nosa; amb un xic de bona voluntat, m’hauria mort i tots haurien estat més tranquils… No ho posis això, sobretot, no és la realitat exacta del que va passar i només vull que hi posis la veritat dels que no menteixen, en el teu article. Que els francesos no es puguin pensar que els del meu poble no van tenir cura de mi…

Sense tenir dret a les tortures de les que et tallen a bocins, vam parlar, vam dir d’acord. Un, va dir-ho, l’Ahmed… que ja no és ningú perquè d’ell només recordo el seu nom. Recordo que era amb nosaltres i que va parlar per no morir, i va morir.

M’estalviava d’haver de xerrar, per acabar i en paus. Perquè si ho hagués fet jo tots haurien pensat que havia guanyat els meus galons sense raó, per la gràcia d’un parent a dalt de l’exèrcit.

O que havia fet mans i mànigues amb no sé qui, potser hi havia un cap dels caps que era dels que s’ho fan amb homes i jo havia anat a jeure amb ell per tenir mèrits de guerra en el seu llit, porqueries d’aquestes que fan vergonya i millor callar, doncs… Va dir d’acord, l’Ahmed, «us explicaré el que voleu saber, però no em torneu a tapar el ulls que em fa tornar boig». El francès que feia de traductor va anunciar al tinent «ja està, en tenim un». Bufava i suava, l’Ahmed, només del plaer de preguntar «és veritat que ens portareu a In Belbel, tots, i serem jutjats, és veritat?». I el tinent Renoir, amb la seva mirada blava responia que sí, i amb la boca també, que sí, «no t’amoïnis, digue’m la veritat»… Enregistra-ho bé, això, amb el teu aparell, perquè és la prova que mentia quan ens parlava i va fer tot el contrari del que havia dit…

L’Ahmed va explicar on eren els nostres caps, que tant volia el tinent. En quin vilatge els podria trobar i si no hi eren en quin altre estava previst que anessin, segons el que sabia, que era poc i doncs ho embolicava amb informacions falses que es treia del cap per enlluernar-lo i mostrar les seves ganes de col·laborar… El tinent li feia preguntes, era una conversa sense crits, amb el traductor que feia pena, de tant poc àrab que sabia i l’Ahmed de tant en tant responia «no ho sé, això no ho sé», sense que el tinent s’emprenyés, deia «molt bé, avancem, al capdavall…». No sé cap a on avançava perquè el que li interessava de veritat era d’acabar amb tots nosaltres a la seva manera però jo no era pas dins el seu cap ni hi sóc ara per endevinar què volia dir, tot i que fa més de trenta anys que penso en ell… Va ser la trobada més important de la meva vida, saps?, més que en Monsieur Berger, que la meva dona o que el meu nebot que em va portar amb ell fins a Orà primer i després fins aquí a Le Havre. Veus, ara sóc gairebé mort, molt lluny dins l’edat dels vells i si puc viure encara un xic em preguntaré si tu no ets pas la meva darrera trobada, prou important per canviar-me la vida. Seria cosa de riure-se’n, mal fotut com vaig sense sortir mai d’aquest hospital… Si tothom arriba a saber-ho, això que t’explico, moriré diferent del que sóc ara, gràcies a tu, fill meu. M’hauré fet famós per haver trencat la pujada d’en Philippe Renoir abans que sigui el batlle de la teva ciutat. Em faran sortir a d’altres diaris i parlar a la ràdio i fins el director d’aquest hospital em portarà el seu llibre preferit perquè hi posi el meu nom signat… Tu, et podràs riure de mi que no en volia saber res, d’aquesta història quan em vas venir a trobar perquè sabies que tenia coses interessants a donar i jo «deixa’m, que ningú no em creu i ja no ho explico», però m’has fet xerrar, ara ja no sé parar. I més xerro més sé que dic la veritat i més ganes tinc que el tinent Renoir sigui castigat pel que ens va fer. Seria una gran dolçor si ho pogués veure abans de morir, que em falta poc i tinc mal pertot…

Però em deixes repapiejar com un vell que sóc i tinc vergonya perquè vol dir que ja no tinc el cap clar com caldria… Et deia que l’Ahmed ho havia confessat tot, un bon tros de veritat, algunes mentides i un xic d’ignorància.

Bé, ara em toca dir-te què va passar amb en Karim, que tot d’una també es va posar a garlar.

Va cridar «no és pas veritat, no és pas veritat jo sé on els trobareu, aquell gamarús s’ho imagina tot, a casa nostra ni els mainatges no el creuen, quan parla…». Devia tenir els collons moixos de por. No volia quedar-se sense res si el tinent decidia que ja estava bé, «aquest m’ho ha dit tot li deixem la vida, tots els altres a morir, al vostre cel falta gent»…

El mentider era ell, en Karim, i doncs potser també era l’heroi de la nostra colla. Si fos això tinc molt a fer-me perdonar perquè era el que menys m’estimava, sempre a fer el gall, a fotre’s de tothom, amb el seu bigoti que untava amb suc d’orella, pensava jo. Va parlar per a provar de salvar-se o perquè els francesos no trobessin els nostres comandants, no vaig tenir el temps de preguntar-li-ho i doncs ara no ho sé i no t’ho diré. Mentre xerrava devia fer esforços per semblar de bona pasta, com si la veritat li regalimés de la boca… Ja no esbufegava tant. S’ho devia fer així per seduir les noies que ell deia que seduïa, fins a portar-les dins el cotxe del seu amo, totes enlluernades pel seu cul tan bufó i desfent-se-li entre els braços, per fer alçar el cap a la seva oreneta…

El tinent el va escoltar i tot seguit ens va demanar de callar, que no volia sentir ningú més. Va restar silenciós, feia voltes tot mirant el paisatge. Segurament no s’havia esperat tenir dos contes diferents de la veritat que buscava. Bé ho devia haver après, que parlant també es pot lluitar, sobretot quan ja no és possible de callar, no creus pas? Si vols saber el que penso, no el molestava gaire, aquella situació, el que volia abans de tot era tenir-nos al seu abast. Crec que li hauria agradat que cap de nosaltres no sabés res del que ens demanava… Ens hauria obligat a inventar-ho tot, per fer-lo content, a donar-li una història ben dreta, de font segura. Si li hagués vingut de gust, hauria pogut decidir que mai no li diríem la veritat, però forçar-nos a parlar i sempre dir «no, dius mentides, tot és fals», fins a fer-nos afusellar sense miraments. Sense ni prendre’s la molèstia de verificar si no havíem deixat anar algunes engrunes de veritat, perquè es pogués guanyar una medallota. Era al seu joc que jugàvem.

«Em toqueu els dallonses amb les vostres rondalles d’àvies, aqueixos dos m’han explicat coses divertides que valia la pena escoltar, ja veurem què en podrem fer. Ara, si us deixo fer, cadascun voldrà donar la seva versió i llavors què passarà? Ens caldria ser de vacances a tots plegats per tenir el temps de verificar-ho tot…». «Vosaltres dos, va dir a l’Ahmed i en Karim, aneu cap allà, els altres no us mogueu». Jo vaig pensar ja està, se’ls guarden a la fresca i a nosaltres ens afusellen ara mateix, perquè anem de festa amb les mosques i les formigues… No era això, escolta bé i enregistra-ho. «Ja no em fa falta sentir cap més història, però voldria guardar-vos encara un moment amb mi», i s’acostava a l’Ahmed i en Karim per parlar-los. «Us queden dos minuts per si teniu alguna cosa a dir, o per pregar, sereu executats». No sé quina cara feien, eren darrera nostre, però puc imaginar-la i tu també… I ells li podien veure els ulls, al tinent, mentre els anunciava això. Van cridar, sobretot en Karim, crec, l’Ahmed devia somicar, més aviat, potser ja s’estava preparant.

Van morir poc després, mitja dotzena de bales per a cada un, d’aquestes fabricades expressament per rebentar pell de moro. Ja només érem quatre allí, la meitat dels que havíem estat tres dies més aviat i quedàvem jo, l’Aït, l’Osman i en Lamin. Però abans que morissin l’Ahmed i en Karim, just abans, havia començat el meu patiment particular, i ja no vaig ser tan igual als meus homes.