4

Estàvem de morros a terra, la mà enganxada al fusell. Jo i no sé qui més havíem recollit el pobre Lahcen, amb el braç trencat per una bala i tots callàvem, excepte ell, que gemegava, mirant-se la ferida com hauria mirat un escorpí a punt de fiblar-lo. No es veia ningú, davant nostre. Era el meu primer combat com a sergent, amb tots els altres homes que havien d’obeir-me i tenir-me confiança. Em sentia la gorja resseca i em calia parlar, dir les coses a fer, que apaguessin el foc, que es posessin allà on calia, era l’amo dels altres amb llur vida, Déu no m’havia fet cap regal. El foc, l’Habib l’havia apagat de seguida, això almenys anava bé, però en Lahcen tenia el braç que se li moria, ell ja no podia servir.

No passava res, ningú no venia a atacar-nos de front, ens quedàvem allà, amb les estrelles. Els francesos eren la sorra i les roques, no es movien, per tenir tanta paciència calia que estiguessin segurs de no perdre’ns. O que tinguessin tanta por com nosaltres, que la dúiem a la panxa amb les ganes de cagar que et fa venir i no pots fer-hi res… L’Aït era a dues passes de mi, amb el seu primer pànic de soldat, la pell se li havia tornat grisa i semblava que es mastegués la llengua. Em va demanar què faríem, si no podríem escapar-nos dels fills de puta… Em mirava com si hagués estat allà per salvar-li la vida, amb el meu poder vingut de Déu i zsst! ell ja era lluny, segurament en un llit tot fresc, llepant els pits d’alguna minyona. No vaig ni contestar, només hauria pogut dir-li que ja hi érem, al mig de la guerra que cercava, i ens calia passar la nit immòbils entre dues roques, sense foc, amb l’olor dels ocells engabiats enganxada al cos…

Vaig pixar allà mateix, de genolls, per tenir el cos tranquil i poder rumiar més fàcilment; provava que el raig s’esmunyís per davant meu, però cm vaig tacar els pantalons. M’haguessis vist amb el cap cot, estirant-me la titola per dirigir el riu, tot esquitxat… no devia fer gaire patxoca. Mai no has pixat així, tu. Perquè, saps, amb una cama molla de pixum, es fa més difícil de sentir-se capitost, encara hi penso, quan em mullo els peus i haig d’eixugar-me’ls amb una tovallola.

Em vaig acostar a l’Habib, per decidir, per no quedar així quiets fins al matí. Va ser ell que em va convèncer de provar de fugir, abans del dia, de no esperar al mig d’un camp de batalla que no n’era pas un. Havíem de marxar cap amunt, arran del cingle podríem passar, amb la mula i tot, per allà no podien ser-hi, els francesos. L’Habib va anar de l’un a l’altre perquè es preparessin però en Lahcen va dir que no, no podia moure’s, perdia sang i vida. No hi feia res, ens calia fotre el camp com més aviat millor. Si no ho haguéssim fet, tot s’hauria acabat més o menys igual, crec, excepte per a mi que hauria pogut morir amb els altres, i tot fent la guerra.

Vaig ser l’últim a deixar de vigilar, no em vaig moure fins que la mula no va estar carregada i tots a punt per marxar, però creu-me, no era pas cap gest d’heroi, era el meu ofici i prou… Així, a més, vaig poder arreglar-me els pantalons, que no es veiés com n’eren, de molls. Ens vam esmunyir a la vora del cingle, cap al sud. Res no es movia, no vam fer rodolar cap roc ni cap ocell no es va despertar… Pensava en el que deia l’avi, que els homes han de ser les pedres que trepitgen i l’aire que s’empassen, només així poden esperar veure passar els anys per tenir el temps d’explicar als mocosos el que és la vida… En Lahcen continuava gemegant, ens podia delatar, vaig pensar que hauria estat millor que la seva bala li partís la closca en dos, els altres també podien pensar-ho, i ell mateix devia malfiar-se que li tocava callar. Un o altre, aquell Karim per exemple, que tant es gloriava de tot i era el que menys m’estimava, si n’hagués tingut els collons li hauria fet lliscar el seu ganivet coll endins, per estar més tranquil i caminar més rabent. O no ho hauria volgut fer i l’hauria defensat si jo hagués ordenat de matar-lo, ara ja no puc jutjar-lo que ni em recordo dels seus ulls. Però qui el podia voler matar, en Lahcen, si era com nosaltres i el més dissortat?

Ens va caldre una horada per no tenir tantes ganes d’empastifar-nos les calces, vull dir a mi, perdona’m pels altres. No creguis que ens sentíssim salvats, de nou dins la mà de Déu. Vam passar aquella hora provant de no respirar i de tenir ulls de xot per veure cada pedra del camí, esperant que la mula no s’esverés i no comencés a cantar la seva. Avançàvem més sovint de genolls que drets, a cops llepant la sorra, al pixat dels meus pantalons s’havia enganxat tota la terra que fregava i així es va assecar més aviat. El braç d’en Lahcen, de tant en tant, deixava anar alguna gota de sang. Fèiem cap al sud-oest ara, era l’única manera d’evitar la zona on podien ser els francesos sense haver d’enfonsar-nos en el desert. Per arribar allà on estaríem tranquils ens calia caminar tota la nit, el dia de l’endemà i potser una part de l’altra nit, només en aquell moment podríem treure’ns del ventre l’escurçó que s’hi recargolava de valent.

Passada la primera hora ja anàvem més de pressa, no com soldats dels de veritat, perquè fugíem i tornàvem al cau, però drets, i no és poc. Feia una estona que teníem fred, tots plegats, anàvem molls de suor, per això vaig dir que ens aturaríem un parell de minuts, el temps de treure dels sarrons un abric o una flassada, i que en Lahcen parés d’esbufegar un moment. Vam beure uns glopets d’aigua, per poder dir que ens sentíem millor, encara érem nosaltres amb les estrelles. No t’he explicat que sabia el nom de les estrelles i servir-me’n per no perdre’m… Em deies el nom del vilatge del fill del teu cosí i jo, només de mirar-me-les, et deia cap a on et calia fer rumb. Ja comprens que com no hi havia núvols no estàvem perduts, i és bo per a un sergent, de pensar-ho… Encara que els altres tampoc no s’haurien perdut sense mi, no vull amagar-ho, on és el desgraciat que no sap el camí del seu poble?, sobretot quan s’escapa de la mort…

Caminava l’últim, per mostrar que la meva tasca era també de protegir els altres del perill que ve per l’esquena, i que no volia ser el primer a arribar. Pensava en el gos negre del desert, aquell de qui m’explicaven que vivia sud enllà, i tenia tres ulls per veure-hi més que ningú… Fins quan dormia guardava un dels ulls oberts i tu prova d’acostar-t’hi, que ja passaràs gana… Era el gos que sortia de nit per robar els mainatges o castigar els pecadors. En aquell moment no era tan perillós com els francesos de merda… M’anava girant, tot avançant, per veure si passava quelcom d’aquella banda de la nit, i no passava res.

Finalment vam dormir, amagats en el rocam, com sempre ens havia tocat de fer, en aqueixa missió de guerra. Feia temps que clarejava, i teníem els ulls que ens coïen. Vaig dir que jo no dormiria pas de seguit, que em posaria de guàrdia i després la deixaria a l’Habib, perquè era el meu segon i havíem de fer veure qui érem i per fer-ho veure, fill meu, no hi ha remei, cal patir més que els altres.

Vaig quedar-me allà tot sol; l’altre, en Lahcen del braç trencat, ja no es queixava, i era un descans per al cor. Vaig deixar l’Habib dormir una hora i prou, tot plegat no podíem pas descansar més de dues hores, calia allunyar-nos més. El pobre Habib, quan li vaig dir que li tocava a ell de vigilar, no es recordava de res. Deia, a vegades, que quan s’adormia era per sempre més, i només per casualitat es despertava. Una hora de son per a ell era com donar una mitja oliva seca al teu veí quan es mor de fam. Em va insultar, però ja s’aixecava, tot tremolós, semblava una iaia del poblet, quan no li queda ningú i comença a dur color de mort a la cara… Vaig estirar-me al seu lloc mateix, per dormir una hora abans de tornar a caminar. La por havia afluixat, però quedava l’ànsia d’arribar, de posar els homes a recer sense que m’haguessin vist tremolar. L’Aït remugava tot dormint, i es fregava l’ocellet. Tenia raó de fer-ho i jo també em vaig gratar els collons, que és bo per acompanyar la son, si no et fa pensar massa que tens la dona per allà, lluny.

No vaig tenir temps d’aclucar els ulls, que l’Habib ja em despertava, era hora de tornar a la nostra feina de fugissers. La ferida d’en Lahcen s’havia enfosquit, i de cara estava blanc de pols. Tots vam pixar, menys l’Habib que ja ho havia fet, i amb això podíem pensar que ens en sortiríem. La pixarada del matí et buida el cos dels malsons, i Déu sap que n’havíem tingut un, de malson, no era pas gens natural el que ens havia caigut al damunt… Una bala i el silenci no és pas guerra, no és res, i potser volia dir de debò que estàvem salvats d’aquella trampa. Tots pensàvem en l’arribada al camp amb els crits de les dones i una cuixa de xai per a cadascun. Em vaig tornar a posar davant per caminar, com em pertocava de costum i per donar senyal que el perill havia minvat. Ja no érem l’un rera l’altre com quan balles al poble o fuges, de nit. Avançàvem, però aviat vam veure els francesos.