9

Va ser perquè volia que quedéssim ben iguals però, tots vuit, els morts i els vius, que vaig parlar, jo també.

Vaig dir «no tens honor», que tant se’n rebejava la boca, d’aquest mot i també «la teva família, a França, tindria vergonya si ho sabés…». Ho deia amb calma, tal com ell, crec que és per això que va escoltar-me. «Ja pots anar fent promeses, tens el dret de matar qui vulguis i d’explicar el que vulguis, ens has guanyat, però si has de matar algú per traïment, mata’m a mi, que sóc el sergent…». Així tots es podien recordar encara un cop de mi, que no era pas tan acovardit com ho pot semblar un enemic que fas morir quan et va bé. «Afusella’m en lloc d’aquests dos que t’han confessat el que volies saber, sóc responsable dels meus homes, si han parlat en tinc la culpa… Ja has matat el nostre caporal, així et quedaran només els soldats sense grau, no et costarà gens de deixar-los viure un xic més». No sé quantes coses d’aquestes vaig afluixar, vaig parlar tant com idees clares em quedaven, tenia la boca seca amb poca saliva, més aviat devia semblar bava de cuc.

El tinent se’m va atansar, jo li mirava la mà, per si es movia fins a la seva pistola, però no, «això que demanes no ho puc fer, és una idea curiosa, voler morir per salvar dos homes que puc executar quan vull… Si no tinc honor, tal com ho afirmes, per què em creuries si et digués d’acord, fem-ho així, gira’t que pugui veure’t el clatell i foradar-te’l, no tocarem els teus dos homes… Just després d’haver-te executat els puc matar sense cap remordiment… Si vull jo, no quedarà ningú per explicar a la teva vídua quin heroi has estat…». Em va demanar el nom, i «des de quant ets sergent?… Penses pujar encara, si mates molts francesos?». «No ho sé, només faig la guerra, no és qüestió de pujar, és qüestió de guanyar, no?». I ell «sí, sí, tens raó, estem d’acord almenys sobre un punt, és una petita base de discussió, no creus pas?».

Encara avui no he pas entès per què parlava de discussió entre ell i jo, si era ell qui tenia tots el trumfos, i encara un parell més, ho tenia tot. «Doncs no et mataré pas en lloc d’aqueixos que he dit que moririen, bé prou que ho sabien que s’hi jugaven la pell, al moment d’allistar-se… Espero que llur últim pensament sigui per a tu, amb el teu gest de soldat de cinema, que no serveix de res ni a ningú».

I ara em venia amb el cinema que en tota la meva vida a penes n’he vist dues vegades, i fa un grapat d’anys, creu-me. Deu ser massa poc per comprendre si jo era o no era com els de cinema, només em recordo d’històries de petons i de gent que s’estimava, i jo què hi pintaria?… Bé, ara sí que ho entenc, crec, vull dir ara que tinc la ràdio puc sentir programes que van de films i diuen que s’hi fa la guerra, de vegades. Possiblement hi surten soldats que estan a punt de morir o que es deixen matar per salvar-ne d’altres. Tu ho deus saber…

Em va convidar a veure de prop com morien l’Ahmed i en Karim, «perquè m’ha agradat el que has dit, encara que quasi podia fer riure, amb perdó». Em va portar allà, a llur costat, mentre designava dos homes seus, «au ràpid, que fa més de dos minuts que ens estan esperant i deuen sentir neguiteig». L’Ahmed i en Karim van tornar a cridar i somicar, però ja no tan fort.

Després, el tinent Renoir em va agafar pel braç, «veus, no penso pas que t’hagi agradat gaire, si t’hagués escoltat series aquí mort, què me’n dius? Vine, ara us taparem els ulls a tots, et serà més fàcil de barrinar sobre el que acabes de veure, i podràs recordar-te’n amb tots els detalls».

Vam marxar, deixant l’Ahmed i en Karim allà on havien caigut. Un altre cop ens van fer posar l’un rera l’altre, jo al davant aguantant-me a la mula com si em pogués salvar la pell. Anàvem muntanya amunt i era un xic estrany, als francesos no els solia agradar això de perdre’s dins les muntanyes, hi estàvem tan bé per atacar-los…

O si hi anaven era per posar-se al cim de tot i poder vigilar els entorns. Eren muntanyes desertes, amb roques i quatre sargantanes; no hi tenien res a fer sense un helicòpter que els pogués rescatar en cas de problema…

No parlàvem, no bevíem, va durar el que va durar, els gossos bufaven més fort, devien tenir set també. Finalment va mormolar «aquí» i van descansar, els francesos, els gossos i la mula, nosaltres sempre drets, amb l’aclucalls i la mà dreta lligada al cul… Del beure teníem la fressa de l’aigua que els corria gola avall, que si en vols una gota ja pots començar a xuclar pedres.

Vaig tenir un ensurt quan el tinent em va parlar de nou, no l’havia sentit acostar-se… «Bé, bé, aquí estarem bé», li calia poc per estar content. Deu ser així encara avui, però tu li trencaràs el somriure amb el teu article… Els seus amics li escopiran al damunt, i si té aquest sentit de l’honor del qual tant li agradava garlar agafarà la seva pistola i plaf es cruspirà una bona bala. Per això has d’anar amb compte de no descuidar res d’important si no pensarà que t’ho has mig inventat i no tindrà tanta por que els gendarmes se l’enduguin. Fa tants anys que no hi deu pensar, el bon tinent, en aquesta història i només l’ha explicada a la seva dona després d’haver-li omplert el forat i per fer-la riure o per fer-li venir ganes de tornar a obrir les cames… Ha perdut la guerra fa trenta anys i ara li tocarà de perdre també aquella batalla que pensava haver guanyat.

Quan sabrà que no vaig morir allà, després d’abandonar-me, creient que era impossible que pogués sobreviure… Ja veuràs si no tenia pas raó de contar-t’ho tot fil per randa.

Durant molts anys em va quedar clavada al cap la vergonya que em va fer, quan em matava els homes i quan, pels darrers, abans de fer-ho, em venia a veure… Això encara no t’ho he explicat i ara n’és el moment perquè s’hi va posar quan ens vam parar, amb els peus que treien sang però no podíem seure. Jo sí que vaig poder seure, jo sol, ell mateix em va desfer la bena, perquè el pogués veure somriure, i mirar els seus ulls de dona. Em va demanar d’acompanyar-lo i vam descansar junts, una mica lluny dels altres. Em parlava a mi perquè els seus homes no l’haurien sabut escoltar, o perquè jo no podria repetir res a ningú, o perquè era el cap, jo també, el cap presoner amb el cap vencedor. Vés a saber, però em va triar a mi. Em va tornar a demanar el meu nom, crec, quants anys tenia, per què feia la guerra, preguntes que no eren per saber secrets, també com havia après el francès i «m’agradaria de saber l’àrab, només l’entenc a mitges però no sé si tindré el temps», vet aquí el que em deia. «Les llengües m’agraden força però tret de la meva no en sé cap, en el meu país la gent no acostuma gaire a saber llengües». Tenien sort, doncs, perquè ningú no havia vingut a tocar-los els ous perquè n’aprenguessin una altra. Dic això però sort d’en Monsieur Berger, sense ell entendria poca cosa del francès que ara és la meva llengua, i què t’explicaria?

No em recordo del nom de la seva ciutat d’infància. Era a prop del mar, no aquest d’aquí, que és un mar que travessant-lo te’n vas a Amèrica, mira si n’és de gran, però no sé si hi ha peixos, dins, de tant fred que hi fa… Ell s’estava prop del mar aquell, el Mediterrani, que deu ser on vius, tu també. Em va preguntar si ja l’havia vist, el mar, vaig contestar-li la veritat, que no, i ell «quina llàstima, ningú no hauria de morir sense haver-lo vist i flairat, té una olor que no pots oblidar». Això és veritat, a Orà, quan hi vaig anar amb el meu nebot i la seva família, vaig tenir el temps de sentir-lo, però no ens hi vam pas quedar. El nebot en tenia prou de passar gana, va marxar a França a cercar alguna feina, primer a Marsella, crec, després aquí, a construir cases i ara a descarregar caixes al moll… Ens va fer venir a tots, ara fa vint-i-cinc anys, més o menys, i tot aquest temps l’he passat aquí. No me’n planyo pas, Orà no m’agradava, ens havien donat un apartament dels francesos, en un immoble tot farcit d’escales que havies de pujar… La neboda no havia volgut marxar sense la seva cabra i la teníem tancada al wàter, lligada a la cadena però no la vam pas poder guardar, els veïns es queixaven que de dia i de nit s’engegava l’aigua, quan la cabra estirava la cadena… Jo m’emprenyava també, t’agradaria, a tu, d’haver de cagar amb una cabra que no et vol deixar lloc per seure bé?

Parlava o callava, ell, i em deia que no m’havia d’inquietar. Jo mirava els altres tres, ceguets, dempeus al mig del camí, fent nosa als francesos que volien anar d’una banda i de l’altra i que els clavaven empentes, tot remugant «aparta’t, cony de moro». Sempre faltava poc perquè no caiguessin. «Què ens faràs, vaig preguntar, ens mataràs un per un o acabaràs portant-nos a In Belbel?…». «Però ni hauries de demanar-ho, tu mateix has dit que no calia confiar en mi, de cap de les maneres, com t’ho faràs per creure’m després d’haver vist com he tractat els teus companys? Però és culpa teva, tot plegat, si sóc el teu enemic és perquè ho has volgut tu, perquè t’has aixecat en contra dels francesos de França i dels d’aquí… Tu també ets francès, d’alguna manera, però per què em creuries si havies decidit que era el teu enemic abans que ens trobéssim…». Era veritat el que deia, o no ho va dir i ara sóc jo que m’ho estic imaginant de tants anys passats rumiant-ho, millor que no ho posis, això tampoc, sisplau, manyac… Si hagués volgut m’hauria quedat a casa amb la dona, a provar de fer-li fills, la guerra hauria estat guanyada igual. Què hi vam fer els meus homes i jo, allà, que no s’hagués pogut estalviar i tots junts anar a cantar i riure dels contes de l’Aït?… Bé prou que ho sé que les guerres es guanyen amb petites morts arreu que no serveixen i batalles grans que tothom recorda. A nosaltres ens va escaure de morir a engrunes…

«Som enemics perquè no ens voleu i us hem de matar. Ja m’adono que sou molts, i ho sabeu tot d’aquest país… Molts europeus d’aquí no en coneixen gairebé res i en tenen prou a barallar-se un xic quan hi ha eleccions i tenir taula parada a cada repeix…».

Després de parlar de coses d’aquestes que no servien per a res el seu somriure es feia un xic més trist i ens feia morir de nou. És el torn de l’Aït, ara t’ho explicaré.