3

Havíem sopat del que sopàvem, de tot un xic, el que ens havíem endut, el que ens havien donat o el que havíem anat trobant, un bocí de pa amb carn eixuta, sempre més aviat ca que moltó. Descansàvem en un clot, amagats entre roques, a mig pendent de la muntanya. Des de dalt no podia venir ningú i vèiem tot el que passava més avall. Era un camp com Déu mana, senzill i segur.

L’Aït m’havia demanat de deixar-li el meu llapis de sergent, per escriure el seu nom sobre les pedres, i ho feia en francès, que en sabia una mica, i en àrab. Em va dir que en cabilenc no sabia escriure però que segurament les lletres eren més boniques que no pas en àrab i ho deia perquè sí, eren coses seves. Els altres no sé què feien, en Lahcen i en Lamin estaven de guàrdia i d’allà on jo era el sentia cantussejar, vull dir en Lahcen.

Aquella missió, si vols saber-ho, no acabava pas d’agradar-me. Transportar armes com una colla de traginers de sal, amagar-se i callar, era de poc coratge, un treball per a les formigues. Això de callar, al meu vilatge, era cosa de dones quan parlaven els homes o de tots al moment de la pregària, o quan no hi ha res a dir, i comprendràs que teníem ganes de tornar rabent. L’Habib estava d’acord amb mi, el meu caporal, i a vegades escopia i es gratava els collons per dir que tampoc no ho trobava gaire bé. Aquell dia no sé si l’havia vist gratar-se els collons i escopir, però no hi fa res, que l’hagués vist o no. Pobre Habib, rumiava com un cap de guerra de debò, o més aviat feia semblant, perquè tenia ganes de no quedar caporal. Volia pujar i tenir més glòria. Ja ho podies notar que no es gratava els ous per mania, que era tot un pla que es muntava… Tornar sergent al poble i lluir com un gall negre al mig de tothom… Hauria dit «n’he matat tants, de francesos que si n’hagués sabut els noms no tindria prou memòria per recordar-los tots! Amb la sang que he fet córrer molts rius dels nostres vessarien…» i hauria beneït el terra de casa seva amb la seva saliva d’heroi…

I què feien, els altres? Pensava en el que ens restava de feina, d’aquella de les formigues i què vols que m’hi hagués fixat… Em recordo d’haver sentit l’Ahmed i en Lamin que tornaven a explicar-se el conte de la fada tancada dins l’estable. Reien tots dos del que haurien fet amb els fòtils màgics de l’Amar… Què hauries fet, tu? Probablement la mateixa cosa que ells, encara que no et conegui i no vull pas ofendre’t quan dic això, però deveu tenir la mateixa edat, tu ara i ells en aquell moment… és clar ets més instruït i deus saber moltes coses de les quals abans, ni en teníem idea, tens la veu com els metges que em visiten, es nota que has estudiat i saps com cal parlar a la gent. Els metges en saben molt, d’això, no gosaria assegurar que hagués trobat mai algú que sabés enraonar millor. Ja ho veig que en Monsieur Berger al costat seu era un ignorant, encara que ho conegués tot, dels automòbils… Parlava fort, renegava i rotava quan li’n venien les ganes. Fa més de vint-i-cinc anys que sóc per aquí i mai no he sentit un metge rotar. Crec que podries quedar-te a costat meu encara molt de temps, a tu tampoc no et sentiria pas rotar. Jo sí que ho faig, i sort si no la panxa se’m rebentaria, i perdona’m però sort també que deixo anar pets, dels que no fan soroll i sovint cap pudor, tot i que Déu n’hi do com tinc el ventre podrit per dins, que a cops no puc defecar en una setmana i de sobte em surt tot del cos com l’aigua que cau del cel. Els metges ja poden explicar-m’ho i també les infermeres, encara no he entès per què tinc la carcassa que s’esvera, com si es mofés de mi. És senyal que s’acaba, d’acord, però fa anys que em dura aquesta vida i em fa burla…

Posa que els altres ja començaven a dormir, doncs, i ho tindrem arreglat, serà més senzill i així en el teu diari no posaràs pas que vaig emprenyar-me amb en Karim, un fill de gossa amb el seu bigoti sempre més lluent, sempre explicant que el seu membre les feia tornar boges a totes, a ciutat, encara més que el Simca de l’amo. No ho escriuràs tot això si ets home de paraula, ja pots entendre que no vull sentir «sabeu el que diu en Driss Mehamli d’aquell que va morir dels primers i fa més de trenta anys que no pot defensar-se?…». Només per a tu sí que puc jurar que n’era de poca-vergonya, ens ensenyava com ballava i com movia el cul per fer-los caure la bava a totes. No és pas res de l’altre món, bé ho sé, i ara te’n parlo sense fastigueig, però durant tot el temps que el vaig conèixer i aquells dies que vam passar junts, sempre vaig pensar, perquè jo era el cap i em calia pensar en coses d’aquestes, que si un de nosaltres havia de trair seria ell… No m’hauria estranyat que ens vengués als francesos, ni que fos per poder acostar-se a les putes blanques que servien de muller als oficials i provar de moure el cul per seduir-ne alguna… Eren molt més encertades les històries de l’Aït, aquelles de dones deixades pel marit que troben venjança pujant sobre el pal d’un marxant, o aquell conte del jove fuster que aconsegueix conquerir la dona més rica de la vila, bo i pixant sota la seva finestra, al capvespre, afegint al seu ocell un cogombre foradat i la dama, a qui tremola la figa de veure-li-ho tan gros, el fa pujar per passar-li comanda d’un armariet, per als seus perfums… Aquesta història és ben divertida, i s’acaba sense que la dona quedi decebuda en veure la mida veritable de l’eina del fuster, perquè era una titola ben llaminera que mai no en tenia prou. En Karim deia que un dia o l’altre ho provaria, a Orà, de tan bona que era la idea i ja ens tornava a marejar amb les seves proeses; era un fastigós. T’agradaria a tu un impúdic que va pel món explicant com sap seduir les dones soles que es neguitegen tot esperant llur marit i es deixen bressolar pels mots de l’encisador d’en Karim?

Era casat, jo, i només de pensar en la dona obrint la porta a un porc de mena com ell, em feia venir basques… No era pas de les que podien fer-lo trempar, és veritat i si ho haig de confessar, la meva Malika era més lletjota que res, però era meva i ja m’havia costat prou… A la vila no havia sabut trobar una dona com somies quan no tens ningú al costat i només et queda la teva mà per consolar-te… Hauria merescut de trobar-ne una com cal, jo que menava els cotxes i parlava el francès i era l’home de confiança d’en Monsieur Berger. Què hi farem. D’això de gallejar, no en sabia gaire però al final m’hi vaig casar, bé prou que m’escalfava les nits i per fer allò que es fa no era pas cap mussola. Fa una colla d’anys que s’ha mort. Després que m’hagués deixat no em va costar gaire de venir a França, amb el nebot, però no creia pas que fos un país tan fred, si no potser m’hi hauria repensat; diuen que és culpa de l’oceà.

Va deixar-me sense cap fill, la dona. Déu va ser noble de voler que no en tinguéssim, quina desgràcia més gran hi ha que la de no poder treballar com un home per alimentar les criatures?

Les hauria criat ple de vergonya, ja veus el que em van fer els francesos, després ja no vaig ser capaç de res. Grandetes, m’haurien mantingut o m’haurien girat la cara, de vergonya també, no creguis que per a la gent de casa meva vaig ser un heroi. Tot just un desafortunat, i de què em servia llavors de saber el francès?… Fa temps que no hi penso més, en les criatures, però també quina mala sort d’haver de fer-se vell sense ningú per sota. Els fills, nen, són els bastons que ajuden els vells a caminar, això ho deia el meu avi. Algun cop vaig pregar per tenir-ne, suposo que no ho vaig fer amb prou energia, ni vaig arribar a complir tots els manaments de Déu. Aquestes coses es fan o no es fan, i quan es fan, és amb fe, o bé de què serveix?…

Ara, al meu país, torna a ser temps de creure, de resar i de complir tot el que mana la veu del profeta, bé prou que ho sento, a la ràdio. En aquell moment no era pas així i els oficials de l’exèrcit ens deien que el poble primer havia de ser lliure dels francesos i més tard cadascú podria triar de viure amb Déu o no. A mi m’anava bé de pensar com ells… Només m’agrada la darrera pregària del dia, quan el cel confon els fils blanc i negre, saps?, i no cal deixar-la passar si ja no és de nits. Es la pregària del descans que pot començar i deixes que Déu jutgi el que has fet… Al matí no costa gens de pregar i pensar que tot anirà bé, que la teva conducta serà bona i lleial, només serveix per no fer dubtar els qui ja no dubten… Al vespre no hi ha trampa, si has anat per feina i has fet el que et pertocava, pots reposar… Ara ja no prego, sóc allà on sóc i prou, encara un xic de paciència i seré al cel i si no haig pas d’anar-hi no em servirà de res de pregar, ni al vespre… Els meus dies són massa buits perquè pugui dir vet aquí el que he fet avui i que el senyor se n’alegri…

Però què t’estava explicant? Et parlava d’aquell vespre i tu m’escoltes i no dius ni piu quan repapiejo, no tinguis por d’aturar-me, has vingut d’allà casa teva per sentir-me dir la nostra història, no? Amb tots els respectes sembles un deixeble un poc tanoca d’aquells que no baden boca davant del mestre, vejam si m’adormo i tu continues enregistrant els roncs… Tornem a aquell dia, quan va començar tot allò.

Just abans de l’alarma estava parlant amb l’Aït que volia saber si en acabada la guerra es podria quedar a l’exèrcit. Havia decidit de no tornar mai més al seu poble i jo li deia que era un pecat molt gros de no anar a veure els pares, però tant se li’n fotia, volia quedar-se amb els àrabs, per ser soldat. En aquell temps el nostre exèrcit era fet de trossos i bocins, ja pots imaginar-t’ho. Si els que feien la guerra et queien bé et faltava poc per ser militant i poc encara per tenir un fusell entre les mans. No érem pas soldats més dolents que els altres, oi? La vam guanyar, la nostra guerra, i després molts es van allistar, dins l’exèrcit oficial, amb uniformes nous… Devien lluir més que nosaltres, vestits dels pellots que les dones no volien més a ca seva i ens en feien la nostra roba. Discutíem de tot això i l’Aït volia aprendre a menar cotxes també, ja que sabia un xic de francès, quan en Lahcen va cridar «vénen, vénen…» i el vam veure caure, d’esquena a les roques, just després de sentir el tret. Encara no havia mort, érem vuit…

Més tard vam ser menys, vaig veure com tots els altres es fonien dins el desert i només vaig quedar jo, però aquella nit, la darrera, encara hi érem tots.