10
Esperava que tornés a embenar-me els ulls però no, va dir-me «ara no cal, no marxem encara». Aquell tros de merda m’ho volia ensenyar tot, que no em perdés res de l’espectacle que preparava.
Si recordo una sola cosa de tota aquesta història és d’haver vist morir l’Aït… Sisplau vés amb compte de gravar-ho tot bé i després d’escriure-ho com cal, que tothom ho entengui. Érem avall d’un cingle, si vols tu, que seguíem, tot pujant el caminoi. El tinent Renoir va agafar l’Aït per l’espatlla, li va preguntar si entenia el francès i sí, és clar, l’entenia, no veig per què li hauria hagut de mentir, just abans de començar a morir. El va guiar fins a tocar les roques que s’enfilaven amunt, va verificar que la seva bena s’aguantés bé i li va lligar les dues mans, a l’esquena. «Ets el més jove de la colla, oi?, el més eixerit; deus tenir bones cames i un bon coratge per haver volgut fer-nos la guerra, a la teva edat…». Aquella paret de muntanya tenia uns vint o trenta metres d’alçària, veus que no eren pas quatre roques amuntegades, era impossible de grimpar-hi, era un tros de muntanya tallada i prou… L’altre, el bordegàs del tinent Renoir, amb els seus galons de l’exèrcit francès, perquè ens havia vençut en el nostre país ens feia morir de xic en xic i a l’Aït li va dir «som a baix de tot d’un espadat, és just davant teu. Tu, ara, t’hi enfilaràs, si arribes a dalt et perdonaré la vida i estaràs ben content, no?…». Per aquelles roques, tret d’un tocat del bolet, ningú no podia tenir la idea de pujar, no hi havia res, a dalt, només un altre espadat que pujava una mica més… Qui hi hauria arribat sense tenir ales o ser una aranya? I si ho hagués aconseguit, què hauria pogut fer si no baixar? L’Aït no se’n podia sortir de cap de les maneres, però va intentar-ho, «si no ho proves et mato a l’acte, d’un tret al cap, tria ara mateix el que prefereixes…». Va començar per gemegar i s’hi va posar, sense veure-hi res i sense mans.
Pots imaginar-te’l? Cercava amb els peus on aguantar-se. Jo bé sabia que no hi arribaria. Me’l mirava i callava, no em quedava res… Aviat va tenir el ventre enganxat a les roques, pujava a poc a poc, semblava un llimac, o una eruga, si t’estimes més. Va pujar quatre o cinc metres, esbufegava com un nen petit, sobretot quan s’aturava. El tinent em va dir «au, fes quelcom, que no veus que no se’n surt? Digues-li el que ha de fer…». I jo, maleït sóc per això, vaig posar-me a cridar-li per on havia d’anar, on s’aguantaria millor… M’escoltava, s’arrapava a les roques amb les cames, amb el ventre, també se servia de les espatlles i del mentó, i pujava. No sé quant de temps li calia per fer mig metre, però pujava, potser també s’aferrava amb les dents… Em parlava, sense moure el cap, per no perdre l’equilibri, «tinc por», però no ho entenia pas tot perquè els mots li sortien tot barrejats de cabilenc. Devia dir «tinc por», i blasfemar, segurament. Provava de donar-li ànims, «sí home que hi arribaràs, quasi n’ets a la meitat, fes-ho…». En comptes de dir-li «atura’t, fill, deixa que et mati aquell tros de llop amb la seva pistola». Els soldats miraven sense badar boca, suposo, no recordo cap fressa. No els devia agradar gaire si no haurien rigut i picat de mans com ho fan els francesos quan alguna cosa els ve de gust…
Li faltava molt poc per arribar a mig camí, quan va caure. Algunes vegades ja havia relliscat, devia tenir les cames ben esgarrinxades, però va caure tot d’una, i es va desplomar enrera. El cap i les espatlles se li van tombar i després tota l’esquena i ja estava acabat, es va estimbar just allà on havia començat. Tot estava tacat de sang i ell era tot mort, amb el cap obert. Era el meu cabilenc que deia sempre que venia de la Gran Cabília, perquè ens explicava que n’existia una de petita, i es preguntava si els cabilencs d’allà eren nans, o bé més curts de vida o no tan valents, ens feia riure… El tinent Renoir ja me l’havia matat, podia estar content de la seva mort, crec jo. Era de les que et deixen satisfet de viure i només falta de deixar anar un rot, però els francesos no ho fan això, pitjor per a ells, que s’escanyin amb el menjar, no ho dic pas per ser dolent amb tu.
Podríem acabar aquí, et diria «ja està no em preguntis res més, ara vés per feina…». No estaries content, vols saber la resta, oi que sí?… Amb mitja història no aniries enlloc…
Vam caminar, de nou amb la bena posada. Ja feia un moment que el sol ens aixafava però no pas per fer-nos suar, dúiem massa poca aigua a dintre, ens rostia i prou. Vaig caure un parell de vegades, provant de no perdre la mula si no com ho hauria fet per a saber el camí correcte. En Lamin i l’Osman també queien, ja n’hi havia un fart, però els francesos rondinaven i ens feien aixecar, «si us plau sigueu prou amables que us falta poc per morir».
Quan ens vam aturar vaig pensar hi tornem a ser. Ja m’afigurava que no seria pas jo, el següent, que em reservava per a les postres, per al final del seu passeig i mentrestant a entrebancar-me cada deu passos amb les pedres esperant que em digués «bon vent i barca nova» i em fes festí per als cucs. Per fi jo ben tranquil, de l’altre costat del món… No sabia que encara em caldria esperar trenta anys, o més. Potser tens por que em mori mentre parlo i no ho tinguis tot llest per al teu diari… Hauries de cuitar de fer fotos si vols tenir-me ben viu i ensenyar si és veritat que sóc vell i repodrit…
El tinent ens va destapar els ulls, a tots, ell mateix, mira quin home tan senzill… Ens va deixar beure, sí senyor, i de la seva cantimplora, no et creguis… «Vine per allà», em va dir. Vaig anar-hi, que les ganes de parlar li devien fer pessigolles i no se’n podia estar. Jo, fill, hauria trobat més honorable que expliqués les seves cabòries a les roques de la muntanya i no m’arrenqués així del meu paper de vençut per donar-me grau de confident en la seva tropa. «Per què no proven de revoltar-se?», va demanar-me, mirant els meus homes, asseguts, tots quietets… Volia saber per què ells, nosaltres vull dir, acceptàvem les seves ordres. Per què no les havíem d’acceptar?, només així es podia retardar l’hora de morir. Poca cosa i poc temps, és veritat.
Va explicar-me que el seu pare havia estat gendarme, no sé en quina ciutat de França, i que durant la guerra aquella contra els alemanys, quan ell anava a l’escola, havia marxat de la gendarmeria per foragitar-los. Si els alemanys haguessin guanyat, al final haurien estat ells que nosaltres, els moros, hauríem hagut de combatre per tenir la nostra independència i eren molt més salvatges que els francesos, deia el tinent Renoir, fills de serps i de voltors… El seu pare era com jo, penso, va matar per alliberar el seu país. Vaig amollar-li-ho, això, i poca cosa més, l’escoltava xerrar i prou. Em concentrava per descansar millor. Va contestar-me «sí, tens raó, d’alguna manera, era com tu, però els francesos aquí, hi hem portat escoles i hospitals que funcionen, els alemanys només us haurien volgut com a esclaus». Potser era veritat, els francesos a casa nostra, hi eren ni sé des de quan. Havien vingut per no morir de fam en llur país i ploraven quan van haver de marxar que ja us hem vist massa i ens doneu basques, tots al mar a nedar fins a França…
Havia abandonat la gendarmeria per no haver d’arrestar els jueus de la seva vila, et parlo del seu pare, ja ho saps. Em pregunto si va servir perquè crec que en va morir un bon grapat, de jueus. A Beni Saf també n’hi havia, ho recordo molt bé i no és pas que juguéssim amb ells, de menuts, hi eren i prou… Ara bé durant la guerra molts van desaparèixer, potser els gendarmes els van arrestar per dur-los allà on els feien morir. El pare, al fill tinent escorxador, li havia explicat que mai no es defensaven, els jueus, bo i sabent que s’hi jugaven els ossos… Ell mateix, va dir-me, havia vist films dels alemanys on es veu com els soldats els feien posar a pèl al mig d’un camp de patates, o on sigui. Els feien cavar grossos forats perquè s’hi fiquessin i quan hi eren tots els afusellaven, i morien. Deia «no entenc per què no provaven d’escapar-se, encara que fos sense gaires possibilitats, només per no descuidar que eren homes amb l’orgull que cal i pelar algun alemany, abans de morir…». Jo, veus, no m’estranyaria que hagués tingut el son pertorbat per la idea de no saber fer res més que els jueus, o els moros, si mai es trobés presoner camí d’execució. El preocupava de no arribar a ser més fort que un de nosaltres, de no tenir prou coratge per refusar de cavar el seu forat… O era la seva curiositat de tinent francès i prou. Com jo, de jovenet, quan volia saber com era que posant gasolina dins un motor i girant una clau, el cotxe es posava en marxa i podia anar tan de pressa que ningú abans d’haver-ho vist no s’ho pot creure…
Els meus homes, pobrissons, els dos que quedaven, es devien pensar que provava de tractar amb ell algun pla de salva-pell per sortir-me’n i passar de la banda dels francesos de mena… «Tornem, va dir-me el tinent, aviat ens caldrà fer cap a la base, cal tenir-ho tot enllestit». Pensava que ens tocaria altre cop d’anar-hi passejant, perquè «fins més tard, ja tornarem a parlar, sobretot rumia bé tot això, vejam si me’n podràs fer cinc cèntims», però no, ens quedàvem allí… Va ordenar als seus soldats que li portessin en Lamin i l’Osman. Se’ls va guardar davant seu un bon momentet, com si triés quin era el més ben plantat per endur-se’l al jaç a fer cantar el gall dels ous… Va somriure a en Lamin i aquest ja era corcat de cucs. Va preguntar-li el nom, en àrab, que això ho sabia dir. En Lamin va respondre i «doncs vine cap aquí, tu també ens mostraràs la teva valentia de guerrer àrab». En Lamin era aquell del meu poble, per una gran sort mai no ens havíem avingut gaire, ell i jo. Ens coneixíem de sempre, però només com tu coneixes els que viuen no gaire lluny de casa teva, no per això els convides al sopar de la nit quan és temps de Ramadà ni molt menys a festejar la teva germana. Era més jove que jo i quan érem mainatges ni el mirava, era massa xiquet, com els més grans no em miraven, encara que tingués pèls on cal o que les putes del lloc ja coneguessin el color del meu membre…
El tinent li va mirar la cremada de la cara, crec que li va tocar la cicatriu de l’orella que li faltava però no va demanar res, ni va somriure més.
Va fer posar la bena a l’Osman. No em va mirar, em vaig quedar allà a veure-ho tot. A en Lamin li va tapar els ulls ell mateix, «vine amb mi, no tinguis por, ja t’aguanto». Van fer uns metres junts, cap amunt, fins a la vora del cingle, del cingle que baixava, aquesta vegada. Hi havia una roca molt planera que feia una punta per damunt del buit, veus el que vull dir? A sota hi havia prou espai per matar un home sense amoïnar-s’hi gaire. Els dos, el tinent amb en Lamin, van pujar sobre la roca que t’he explicat com era. Va guiar-lo fins a la punta i allà va cridar al seu malparit d’intèrpret que li traduís que d’aquí a un moment li tocaria saltar, davant seu, però que no per això moriria, deia. Mentrestant en Lamin es cargolava del dolor que sentia venir amb totes aquelles roques per avall que li esclafarien la cara amb els ossos trencadets. «Si tens sort et deixaré viure, si no en tens hauràs mort a la guerra», i el va fer rodar, saps? No em diràs que no has fet, de petit, de jugar a fer-te girar el cap, tot sol o bé amb la colla d’amics per fer-ho més divertit perquè el que roda i no s’hi veu està a punt de fotre’s de morros cada dos per tres si se l’ha fet girar com Déu mana. El joc és que ha d’agafar els altres que li fan la punyeta ventant-li guitzes al cul o pessigollant-li el pardalet amb el dit… No conec gaire res del món, jo, del meu país a aquí i ja n’hi ha prou, però jocs d’aquests deuen rutllar a tot arreu, no?
El va fer girar, agafant-lo per les espatlles. Va fer que aquell que xerrava àrab li digués de donar quatre voltes tot sol i de saltar, sense hesitació, si no volia rebre una bala a la panxa. A tots nosaltres, ens va ordenar de no fer cap fressa.
Va estar-hi d’acord, en Lamin, va rodar, a dos pams del precipici. El tinent havia reculat i se’l mirava. Jo me’ls mirava tots dos. Va ser el sol moment que em van venir ganes de plorar, penso, tot era massa com un joc de nenes… No vaig ni somicar per indicar-li per on saltar, ja era massa mort. En Lamin ho havia entès, també, veus, va saltar, no pas un salt d’un gegant de conte, un petit saltiró de granota vella, però ho va encertar al primer cop. Va caure, recte, va anar cap a la seva pau i ja estava… Jo afirmo que al tinent li va saber greu que hagués tingut prou traça per morir al primer intent. «Què t’has cregut, vaig pensar, petit francès mocós, som així, a casa nostra», i tots els vells del vilatge haurien pogut envanir-se de com en Lamin l’havia enredat. El que volia el tinent Renoir és que ensopegués amb la roca, la primera vegada, per gaudir d’un altre salt i com més millor per veure com en són d’obedients els moros presoners. O potser li hauria dit «molt rebé noi, aparta’t que ara ho ha de provar el teu company», i hi hauria posat l’Osman i després jo, qui sap? Però no, en Lamin li havia escardat la festa.
Saps comptar, fill, oi que sí? Encara sentíem el crit d’en Lamin que ja només érem dos. Ens n’havien mort sis, dels vuit que érem abans de topar amb ells. Ho estaven arrodonint rabent, sols quedàvem l’Osman i jo per fer-los passar les ganes de matar. Parlo del tinent, ben segur, no dels seus homes tan titelles com nosaltres que obrien la boca només per cantar sense gràcia o per queixar-se del que menjaven, i si parlaven d’altra cosa, pots dir-me de què? Els faltava poc per trobar-se sols de nou, fins a anar a parar en el cau d’un altre grapat de moros, a punt per ser cruspits.
L’Osman era el més callat de tots nosaltres, si et recordes del que t’he dit abans, al començament, ho deus tenir gravat en una de les teves cassettes. Amb penes i treballs li arrencaves dues frases o un mig somriure. Si hi penses, ara, és divertit que hagi estat el darrer a morir, vull dir el que es va quedar més temps amb els ulls tapats i sense poder parlar, perquè normalment del que passava al seu voltant i de xerrar, tant se li’n fotia… Però no em creguis, potser m’estic equivocant i no poder parlar li feia pujar gola amunt ganes de dir la seva i s’adonava de tot el que no havia explicat mai, a mi o als cans…
Un altre cop caminàvem, jo davant agafat a la mula. La desfilada de moros s’havia reduït molt… Pensava en el que ens faria per matar-nos. Cada mort havia estat molt pitjor i de bon fill de puta que la d’abans. Què li faria, a l’Osman, què em faria, a mi, aquell tinent amb ulls de minyona que tan bé explicava les coses i a qui encuriosia com morien els homes. Tot el cos em feia mal, de la por que duia. Si tens imaginació pots provar d’endevinar el que va passar, què es va inventar per divertir-se més i més. No va pas ser exactament com pensava, puc dir-t’ho, si et fa posar nerviós d’imaginar, o qui sap si a tu també no t’interessa de saber què fan els moros quan els maten?…
No havia passat ni mitja hora des del salt d’en Lamin quan tot es va acabar. Ara sabràs com, que en deus tenir prou i fins als ronyons d’escoltar-me i tens ganes de fotre el camp d’una vegada per tornar-te’n a casa teva. No ho vaig pas entendre de seguida, va haver-hi passos més ràpids a darrera nostre, la mà de l’Osman va deixar la meva espatlla. Em vaig espantar, «què fa?, si no s’aguanta, caurà…». Va caure, veus, ara fa riure de dir-ho així, va caure molt més del que havia pensat, ni amb el seu crit no vaig comprendre del tot que ja no hi era. Em vaig quedar sense moure’m, i tots com jo, s’havien parat, malgrat que el tinent no hagués donat cap ordre… No quedava ningú més que jo per a la darrera queixalada de l’àpat de moros que s’havia muntat el tinent Philippe Renoir. Aquest que ara és diputat i vol ser batlle o més encara, qui ho sap.
Jo mateix em vaig treure la bena. No era cap gest d’heroi, ja sabia que no em serviria més. Al costat meu, molt seriós, hi havia el tinent, que em mirava, cercava quelcom en els meus ulls, volia entendre com em sentia i saber què pensava. Vaig provar de no donar-li res, de quedar com un soldat i prou. No em vaig pas tombar per mirar cap a on havia caigut l’Osman, en aquell cingle que continuàvem vorejant. Com s’ho hauria fet el tinent per trobar-nos maneres de morir, sense aquell cingle?… N’havia tingut prou, del seu joc, i havia matat l’Osman per acabar més de pressa o bé havia estat una mort calculada com les altres, que li va donar el seu plaer. No m’ho va pas aclarir. En tot cas havia foragitat l’Osman de la companyia dels àrabs vius i quedava allà plantat, fitant-me. Vaig dir-li «bé, ara n’hi ha prou, no creus? Per què no acabar d’un cop?». El tinent Renoir, amb tota la fama que té avui a la teva vila i llueix més que un general em va somriure i «sí, estic d’acord amb tu, ja ha durat prou temps».