2

Hi havia l’Aït i amb ell érem vuit. Venia de lluny per ser amb nosaltres; era el nouvingut, cabilenc de Cabília, deia. Però no era difícil d’endevinar-ho, amb l’accent que arrossegava quan parlava, ens feia riure, una mica, però ja ens hi vam acostumar. Arribava de les muntanyes de casa seva, i mentre ens ho explicava l’escoltàvem; sempre que parlava l’escoltàvem. Havia fugit del seu vilatge perquè volia veure món però pensava que primer havia de matar els francesos. Per això ens havia trobat, per allistar-se amb nosaltres que sabíem que calia matar els francesos si volíem poder viure. Tenia vint-i-cinc anys, xarrupejava francès i també el llegia i l’escrivia, un xic. El que deia era veritat però no tot era veritat, perquè no sé si arribava als vint anys. En tot cas el crèiem quan parlava d’alliberar el país i el vam enrolar; i doncs aquell dia i els d’abans érem set àrabs i un cabilenc, ara ja ho saps.

Amb ell era jo, que sóc en Driss Mehamli, encara, i no crec per gaire temps, amb els budells que em fan mal i tot el cos, també. Vol dir que aviat n’hi haurà prou, aquestes coses quan un les sap, les sap. Jo era el sergent, i manava els altres. T’he dit on anàvem, els vuit soldats i una mula? La nostra feina d’aquells dies era d’arreplegar les armes que teníem amagades dins un forat de la muntanya, i dur-les al nostre camp. Hi havia fusells de guerra francesos, fusells de caça, municions i un bon sac de granades, tot plegat poca cosa, però sempre millor que portar només un ganivet i un parell de rocs a la butxaca, no creus? Les vam trobar allà on eren, a sota d’unes roques, tot ben camuflat amb bardisses. Baixaves una escaleta de fusta i ja eres dins una petita cova, d’aquelles on els lladres amagaven tresors i princeses raptades… En menys d’una hora ho vam tenir tot carregat sobre la mula… L’Aït era qui havia de tenir-ne cura, per ser el més jove… No em recordo si li havíem donat algun nom, a la mula, no crec que t’interessi de saber-ho.

Ja havíem girat cua, dos dies per anar, faltaven els dos dies per tornar. Calia vigilar molt per no ensopegar amb els francesos o perquè no ens veiessin els àrabs que eren amb ells, aquells que saludaven la bandera francesa, que tenien palplantada al mig del poble i no deixaven que els gossos hi pixessin a la vora. Caminàvem com ratolins i no ens veia ningú, teníem tota la sorra del camí amb nosaltres, per amagar-nos dels francesos. Vorejàvem el Tademaït, un altiplà que no deus conèixer, al mig del país, encerclat de desert. Només ens calia fer una volta per evitar un poblet que no ens era segur… Un de nosaltres que a l’anada s’hi havia apropat va dir que els pagesos tenien el fusell a l’abast, i era per defensar-se dels nostres soldats, de llur mateix país. No ens estimaven i menjaven la merda del cul dels francesos. Això, si vols saber-ho era el 1960 i el mes era l’abril, per ensenyar-te que no tinc pas la memòria ja tota corcada; me’n queden quatre bocins, encara.

Jo, m’havia fet sergent per valentia, també perquè sabia el francès i és bo, sempre, de conèixer el parlar dels enemics, ja ho deus saber i si no ho saps és que no tens cap enemic amb una altra llengua i millor per a tu. El francès, el vaig aprendre a Beni Saf, on vaig néixer, me’l va ensenyar un garatgista, que es deia Monsieur Berger, i volia que la seva dona m’eduqués en això d’escriure, no sé ben bé per a què. Jo només rentava els cotxes, posava benzina, inflava els pneumàtics, però ell em mirava i deia que semblava un minyó honest i que podria aprendre l’ofici. Per això em calia conèixer el francès, que és la llengua dels cotxes. La Madame Berger em feia practicar amb llibres que t’explicaven com fer créixer unes verdures que no havíem vist mai per allà, i tenien noms ridículs; hi havia dibuixos de color, però res que valgués la pena… Jo havia de llegir tot el que s’hi deia, sense entendre-hi ni un borrall. Amb en Monsieur Berger vaig aprendre a conduir un Peugeot blau cel que feia goig i de tant en tant me’l deixava, per fer compres o portar algú a casa seva si se li havia espatllat el cotxe o el camió.

Si no hagués sabut francès, ja seria mort, fa temps, des d’aquell mes que era l’abril, no tindria més mal a la panxa i els ulls com tinc. Ja em diràs si no és veritat.

Érem vuit i jo el primer. L’Aït venia al final per ser el darrer a haver-se allistat però quan te’n parlo el poso davant i ja saps per què, no? Després hi havia l’Habib, el caporal, a qui dèiem Pare de la saliva, perquè sempre estava escopint.

O potser no ho feia més que els altres, però sí el seu avi i el malnom li havia quedat. Venia després del sergent, estava sota les meves ordres i donava ordres als altres, però era com els altres, i jo també. Hi havia l’Osman, que parlava poc i amb això no puc dir-te’n gran cosa més. Potser, si t’interessa, que era pagès d’ofici, però li havien robat la terra, algun germà seu, i ell per tenir-ne una altra era amb nosaltres, esperava d’haver fotut fora els camperols francesos. No era pas una raó d’aquelles que fan trempar però cadascú s’ho fa amb el que li raja, potser si parlava tan poc era que tenia por dels altres, perquè fer la guerra per un tros d’hort i no pel país, ja m’entens… Hi havia en Lahcen, que tampoc no deia gaire res, però no creguis que per això s’avenien aquells dos. Parlaven poc i prou, però en Lahcen a vegades s’encenia, sobretot al vespre, quan descansàvem, tot d’una es posava a garlar i no el podies parar mentre amollava tot de records de la seva dona… Pensava que l’enganyava i si ho pogués saber ben sabut la mataria. També ens explicava què li faria, si no l’havia de matar, com la hi clavaria, de seguida que hagués tornat a casa seva, sense desvestir-se i com li ompliria el ventre del seu suc d’home. O demanava a l’Aït que expliqués alguna contalla amb donzelles nues que s’ofereixen als viatgers… L’Aït, d’aquestes, en sabia un munt, i ens feia veure tot de culs immensos i conys plens de dies de festa, que xuclaven els membres de tots els homes de pas. Ja em recordaré d’alguna, si vols, als joves els sol agradar perquè els fa créixer l’ocell, oi que sí? Jo, què vols que et digui, el tinc tou i prim, ara, sembla una pastanaga florida… Aquest, que parlava poc i només de coses de l’ocell, era en Lahcen.

Amb ell i amb nosaltres venia també en Lamin. Era de Beni Saf, també, i doncs coneixia els seus pares, que feien espardenyes i les venien, però ell era més jove que jo. Si fos viu potser encara tindria prou empenta per servir-se de la seva cigala i pujar damunt d’una dona, o ja seria aquí amb mi i els altres vells a xerrar i callar, amb un peu i una cama de l’altre costat. En Lamin, devia ser aquell que si parlava era per explicar com seríem amb la guerra acabada i els francesos al mar; la carn de les ovelles seria més fina, deia. Era parlant d’això que resistia i no es tornava boig, crec. Perquè era lleig, tenia mitja cara cremada, i li faltava una orella, que els francesos li havien cremat i arrencat. Era una nit que intentava passar armes des de Tunísia, amb alguns més. Només ell va escapar-se’n, finalment. Saps, a la frontera hi havia xarxes de filferro d’aquell espinós, tot electrificat. Els van enxampar just quan l’acabaven de passar. Els altres van morir enganxats al filferro i a ell li van cremar la cara, així, amb un foc fet per a ell. Era lleig, però era viu i potser s’imaginava que la cara se li tornaria com abans, amb la independència, i vinga a fer el profeta a parlar dels dies de llibertat. Bé cal dir que tots en parlàvem, tots ho teníem ben endreçat dins el cap, de tant en tant ens deixàvem divagar i rèiem de com seria el país i nosaltres lliures, la llengua se’ns feia sucre. Ho dúiem com medalles… Ara, ja em veus, de medalles, n’he tingut, però sóc al país dels francesos, fa un parell d’anys que no he parlat àrab amb ningú, excepte amb el meu nebot, i no ve pas sovint a veure’m.

Qui hi havia, encara? Ja t’ho he dit, jo i l’Aït, l’Habib, l’Osman, en Lahcen i en Lamin, no? Doncs és fàcil, falten en Karim i l’Ahmed. D’ell, l’Ahmed, me’n recordo poc, fa anys que no sé com era fet. Dels altres, n’he descuidat la cara, és clar, excepte, si vols, les cremades d’en Lamin, però encara sé fer-los caminar i veig com ho feien per moure’s, com parlaven i si feien pudor o no. De l’Ahmed ja no sé res, era baixet i primet, això puc dir-ho i ja està. Quan vindrà el moment t’explicaré com va morir.

En Karim venia de la ciutat, o ho deia ell. Havia viscut uns anys a Orà. Jo crec que només un o dos perquè en sabia ben poca cosa… Li agradava de poder dir com eren els barris francesos, amb els bars i les cases de putes prohibides als àrabs, plenes de mosses blanques que obrien les cuixes a qualsevol borratxo europeu que tingués quatre sous, però que s’haurien refusat a un príncep nostre. O no ho haurien fet, amb un xic de seny, boca closa, empassant-se el desdeny i així haurien sabut el que vol dir fer-se pagar per badar el cony. Qui sap. En Karim també sabia conduir cotxes i devia ser per això que parlava francès, tal com jo. Deia que havia servit de xofer a un matrimoni ric, que engegava el motor sense xerrics i sobretot que sabia quedar-se al seu lloc, sense xafardejar ni provar d’espiar les cames de la senyora. Ens afartava del prestigi que tenia amb les donzelles de la rodalia, sabia el nombre de pèls que cada una duia a l’abricot, deia. Tenia una cambra per a ell tot sol, al costat del garatge, on descansava un Simca nou de trinca… Se li va acabar quan va portar una dona de per allà a visitar el cotxe, i l’amo els va trobar, mentre embrutien els coixins. Pel fet d’haver anat a la presó es pensava que era un poc més que els altres. Veus, quina presó havia fet? Quatre dies per escarmentar-lo i prou… Era un fatxenda i t’anava explicant, picant-se el pit, que havia tastat la presó dels francesos pel seu coratge polític. Però vam arribar a saber que havia estat per una remenacul i va ser un gran tip de riure, que bé s’ho mereixia.

Vet aquí els vuit que érem, però potser no t’importava pas de saber-ho, ja que el que vols és la resta de la història, i aquests noms ni els posaràs en el teu diari, però és igual. Faràs el que et caurà més bé, però jo et puc explicar el que va passar només si primer t’he dit qui érem i que tots els altres van morir.