23

Estava segur que a la Mercè li agradaria saber que obria un local, que tenia el meu negoci. Li vaig telefonar pensant que em felicitaria però no ho va fer. Potser no podia, encara no. De tota manera, es devia sentir alleujada. Li vaig donar una adreça de correu electrònic, que en principi faig servir per a les comandes, i em va escriure al cap de poc. Volia saber si m’anava bé. Al cap d’uns dies em va preguntar si tenia previst importar algun producte, com si ella se’n pogués encarregar, però no en vam arribar a parlar de debò. No vaig trigar gens a adonar-me que ens escrivíem un cop per setmana. No explicava gaires coses sobre la seva vida, més aviat insistia a saber si me’n sortia, tot i que de tant en tant es posava una mica sentimental i es recordava de quan érem petits. Però jo no em recordava del dia que ella m’havia pintat la cara com si fos un sioux ni del matí de diumenge que ens havíem quedat sols al pis de Borrell i ens havíem escapat al mercat de Sant Antoni a canviar cromos.

Fins que va canviar de cop i volta, després d’aquella manifestació tan multitudinària de l’Onze de Setembre. L’endemà mateix em va preguntar si ho havia vist a la tele. Vaig trigar uns quants dies a contestar, perquè no sabia de què em parlava i vaig mirar d’informar-me’n. Haver sortit al carrer amb més d’un milió i mig de persones potser la feia sentir més poderosa, perquè les seves frases eren més contundents, podia notar l’excitació a cada paràgraf i era evident que ja no s’interessava pel meu bar fora d’un comentari de cortesia que solia afegir cap al final dels seus discursos, perquè era en això en què s’havien convertit els seus missatges: discursos inflamats i plens de conviccions.

Un dia em deia que Catalunya vivia el moment més transcendental dels últims tres-cents anys i un altre m’insistia que era una llàstima que no volgués tornar per viure-ho. Si havia resistit la temptació d’acompanyar l’Annabel a Barcelona ja no hi hauria res que em fes tornar a aquesta ciutat on la Mercè diu que hi ha tantes il·lusions, que jo trobo vanes, a aquest país que potser sempre serà el meu però que em sembla que no sortirà mai del bucle on ha passat tots aquests anys, els anys que jo no hi he viscut.

La Mercè encara m’escriu. Miro de no contrariar-la gaire perquè em sembla que ja l’he decebuda massa temps. Però hi ha vegades que no és gens fàcil. Quan insisteix que hauria de veure quantes banderes independentistes hi ha als balcons intento fer-li entendre que no em puc creure que els catalans hagin canviat tant. El país que vaig abandonar fa tants anys em semblava conformista, més aviat mesell. Quan em diu que Catalunya serà un dia l’Holanda del sud em vénen ganes de parlar-li de l’Annabel i dels amics que he fet aquí, però em temo que això no l’ajudaria a entendre’m. No m’he quedat a Amsterdam perquè aquest país sigui millor, m’hi he quedat i ja està.

L’Annabel també em va escriure, però no m’ha enviat correus electrònics. Va deixar un missatge a la pàgina del Facebook que vaig obrir per al meu bar. No sé com va trobar-la però no és estrany perquè du el seu nom. Em va dir que se n’alegrava molt. De seguida li vaig contestar preguntant-li si tenia un número de telèfon. Li vaig repetir el meu i li vaig demanar que m’escrivís a l’adreça de correu. Però no ho ha fet mai. Només ha deixat tres missatges més a la pàgina del Facebook del ‘t Annabelsnest.

Al primer prometia que quan anés a veure la Roos passaria pel bar, però encara no ha vingut. No crec que ho faci. Al segon, hi insinuava que potser es quedaria a Barcelona. No em va arribar a proposar que hi anés però va recordar més d’un cop que era la meva ciutat. Li hauria hagut de dir que ja no ho era i que m’estranyava que s’hi volgués quedar, que la meva germana em deia que la crisi econòmica s’estenia com una taca imparable. Però només vaig saber dir que potser era una bona idea. A l’últim missatge m’explicava que potser obriria un establiment a Barcelona. Ja hi havia uns quants bars holandesos però li semblava que hi havia lloc per a un altre. Ho vaig comprovar i vaig descobrir que hi havia, com a mínim, la Taverna Amsterdam del carrer Aragó, el Zelig del carrer del Carme i el Gilda del carrer Ample, que de fet és flamenc.

Però no he arribat a saber si ho ha fet. Va esborrar el seu perfil del Facebook i va tornar a desaparèixer. No n’havia sabut res més, i em creia que l’havia perdut per sempre, fins que, no fa gaires dies, va arribar la postal de la Sagrada Família. S’hi veu l’església en una imatge molt recent, de després que el Papa de Roma la consagrés com a basílica. O sigui que l’Annabel encara deu viure a Barcelona.

Tinc la postal penjada al suro on clavo els papers amb les comandes i les reserves que fan els clients, les targetes de visita que em dóna algú i les notes que escric en papers diminuts per recordar-me que he de comprar pebrots o calamars.

Els clients, quan veuen la postal de la Sagrada Família al suro, deuen pensar que me l’ha enviada un parent. Però és de l’Annabel i només hi diu que li agrada Barcelona i m’envia un petó. Al Hersony li agrada agafar-la de tant en tant i rellegir-la. És molt curta. En una lletra més petita i arrodonida, no tant inclinada cap a l’esquerra, hi afegeix que també faci un petó al Hersony. Segur que aquesta és la part que li agrada més tornar a llegir.

Quan sóc a casa i baixo al pis de sota per passar una estona amb l’Alex van Huis, el Hersony m’acompanya sovint. L’Alex li deixa un trencaclosques i, encara que ja l’hagi fet més d’un cop, s’hi torna a entretenir. Van Huis no ens cobra res de lloguer però li he promès que si les coses em van bé canviarem el nostre acord. Diu que no m’hi amoïni. Em sembla que des que es va separar ha canviat molt. Vull dir que es mira els diners d’una altra manera.

Normalment parlo en neerlandès tot el dia, menys amb el Hersony. Encara parlem en castellà. També faig servir l’anglès quan tracto amb turistes. Però no parlo mai en català. Només l’escric quan envio correus breus a la Mercè.

No fa gaire em va enviar un missatge molt animat, on deia que Catalunya seria un nou estat d’Europa abans de quatre anys, i ho presentava com una victòria, la victòria definitiva després de tantes derrotes, després de commemorar tants cops la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques, l’any 1714, com a Diada Nacional. Tot seguit, destacava el mèrit d’aquesta victòria amb una frase una mica recargolada per assegurar que els catalans són les víctimes. Recordo aquesta expressió amb molta claredat, tot i que he oblidat l’allau argumental que la precedia: «Nosaltres, Siseo, nosaltres som els jueus», i de seguida vaig entendre que hauria pogut dir els Bosnians o el que fos, que volia dir les víctimes, què hi fa quin nom duguin. Em va entristir. I, de cop i volta, em va saber molt de greu no haver-me pogut acomiadar del pare i la mare.

A l’últim correu que li he enviat potser he sigut una mica brusc però és que em sorprèn tant que els Països Baixos siguin el mirall dels secessionistes catalans que no sé com reaccionar. La fascinació que un país muntanyós com Catalunya proclama pel país més pla del món supera amb escreix la idealització del contrari. Quan algú afirma que Catalunya serà l’Holanda del sud basteix un pontet amb tot de bombetes enceses i sembla que sigui fàcil de passar-hi, això sí.

Pel que em diu la Mercè, tinc la impressió que als catalans els agrada creure que s’assemblen als holandesos, a la imatge que tenen dels holandesos. Pobles comerciants i mariners, pagesos murris i cultes urbans, bons negociants però amb alguna conquesta precedent i resistents als espanyols. Diria que els holandesos no ho veurien de la mateixa manera però no en puc estar segur. En realitat, hi havia catalans que també participaven de l’ocupació espanyola als Països Baixos, els murris només són desconfiats, els comerciants només són venedors, les conquestes són vergonyants. Tant és, els miralls murmuren que hi ha més similituds, que són dos pobles envejats i menyspreats, desgraciats i fenicis, mercaders d’esclaus i diamants, usurers i avars. Els més jueus d’Europa i, en contrast incomprensible amb la seva juevitat intensa, els que exposen amb més desvergonyiment, sense embuts, un antisemitisme franc i tolerat que de vegades costa molt d’entomar. Com vol la Mercè que l’entengui? No puc. Totes les seves frases es poden resumir en una idea fugaç, reiterativa com un ritual: l’any que ve a Jerusalem.

Li volia contestar amb un punt d’ironia. Però em va semblar que no li agradaria. Per això vaig preferir parlar-li de quan érem dues criatures i el pare ens explicava contes d’arreu del món. El del conillet Tabalet parlava d’un cadell que no feia cas de la mare fins que una serp l’espantava i comprenia que tenia raó quan li parlava de la maldat que hi ha al món. El del cocodril i el xacal demostrava que l’astúcia té sentit. I un conte japonès parlava d’una onada gegantina que s’acostava. Un home que endevinava la forma amenaçadora del tsunami calava foc als arrossars dalt d’un turó. La gent del poble, indignada, s’enfilava muntanya amunt amb ganes de clavar-li una bona pallissa però quan eren a dalt veien com l’onada s’empassava el poblet i entenien que el vell els havia salvat. També hi havia un conte holandès. El conte del nen del dic. Això és el que explico a la Mercè.

Peter i el seu germà gran s’adonen que en un dic hi ha un forat, minúscul però amenaçador. És tan diminut que només hi cap el dit del germà petit. I això és el que fa. Peter fica el dit a l’obertura i espera que el seu germà corri a buscar ajuda. Des del seu costat del dic, sent el mar que li parla i l’avisa que és un nano massa esquifit. Li aconsella que se’n vagi corrents abans que sigui massa tard, i les pors de la criatura augmenten quan es fa fosc. Però el nen resisteix, supera la temptació d’anar-se’n i manté el dit al forat. Sap que si deixa passar una mica d’aigua, per poca que sigui, la pressió engrandirà l’escletxa i com més gran es faci, més aigua hi entrarà i més de pressa s’obrirà una porta que permetrà al mar esbotzar el mur i inundar el país. Per això el nen resisteix. Pels altres. Per Holanda.

L’àvia, en canvi, preferia els contes tradicionals. Li agradava estrafer la veu quan ens explicava el del Patufet. El Patufet és molt petit. Per això quan va pel carrer canta amb veu ben forta: «Homes i dones del cap dret, no trepitgeu en Patufet». La seva mare l’envia a comprar. La botiga sempre té un paper fonamental, potser perquè al país no hi ha dics. Quan torna a casa, la pluja el sorprèn. Com que és tan menut, s’aixopluga sota una col. Aquest és un detall surrealista que explica bastant bé com som els catalans. Vet aquí que passa un bou per allà i s’empassa la col. El tòpic del nen perdut canvia el bosc tenebrós per la panxa d’un bou. Els pares el criden: «Patufet, on ets?». Ell respon: «A la panxa del bou, on no hi neva ni hi plou». Tot això devia fer petar de riure les criatures de fa molts anys però ara només persisteix com una mostra estrambòtica de la manera de pensar dels catalans. Els pares, murris, troben un remei que consisteix a fer que el bou mengi molt, fins que queda ben tip i amb un pet expulsa el nen.

Vet aquí què intentava dir a la Mercè. Que el Peter del dic és un valent que no tem l’embat d’un enemic tan immens com el mar, amb un sol dit, mentre que el Patufet és un nen petit que s’amaga sota una col. Els holandesos fiquen un dit al dic per salvar el seu país i els catalans viuen a la panxa del bou. Potser és un contrast injust, perquè en un cas hi ha una història heroica i en l’altre només un acudit escatològic, però el que volia que veiés la meva germana és que el nen holandès reneix quan salva el seu poble mentre que el català torna a néixer quan surt d’un bou pel forat del cul.