13
Durant el trajecte amb tren van disposar d’unes quantes hores per arribar a un acord. Ell havia pensat que viurien a París però ella no es volia quedar a cap ciutat. Les nits a les cabanes de la platja l’havien canviada, o això volia pensar. No crec que fossin gaire lluny de París quan l’Annabel li devia parlar del gravat que havia comentat amb monsieur Frejus.
El Michel podia parlar amb el seu pare i dir-li que trigaria una mica més a incorporar-se de debò a l’empresa familiar, però potser no estava tan decidit com ella a mantenir una vida agitanada i navegar pels canals del país a bord d’una péniche no deixava de ser un acte de nomadisme. És impossible que durant aquella conversa de sis hores el Michel no tingués en cap moment la sensació que potser s’equivocava i és fàcil pensar que va necessitar alguna prova que valia la pena seguir-la. L’Annabel el va convèncer, perquè quan van arribar a Amsterdam ja havien quedat que ell s’ocuparia de trobar l’embarcació més adequada.
Els van oferir l’habitació del llit doble i l’Annabel va creure que era una deferència, que estaven contentes de tornar-la a veure, que volien que es trobés molt bé a la casa i que s’havien adaptat a un petit canvi temporal. Però no va trigar a entendre que quan ella i el Michel dormien al llit on ho havien fet la Greetje i la Roos i abans la Greetje i el pare de l’Arjen, no les destorbaven gens ni mica. La Greetje va dormir unes quantes nits al llit que havia sigut de l’Annabel i la Roos s’ajaçava al llit de l’habitació que havia sigut de l’Arjen i que després, un cop repintada, s’havia convertit en una cambra de mals endreços.
L’Annabel no pretenia ensenyar la ciutat al Michel, al contrari del que ell havia fet a París. Solia quedar-se al bar i donava un cop de mà a les mares mentre ell acudia a les cites que acordava amb els venedors. Necessitaven una embarcació que no fos gaire cara, perquè ella no volia viatjar amb l’hereu dels Frejus sinó amb l’home que havia conegut a Koh Phangan.
De tant en tant, sortia a caminar amb la Roos. La mare volia saber si l’aventura dels rius era només una manera d’aterrar més a poc a poc, i si després, per tant, pensava buscar una feina i viure en una de les dues ciutats, a París o a Amsterdam, i la filla volia saber si de debò havien sigut tan generoses de deixar-los la seva cambra o si, de fet, ja feia temps que dormien separades i, en aquest cas, per què encara vivien juntes. Estic segur que aquells dies devien parlar amb més franquesa que mai i no tinc cap dubte que d’una manera o d’una altra es van enfrontar a aquestes qüestions. Altrament, les coses no haurien anat com van anar, en part perquè la Greetje potser hauria mirat d’impedir-ho.
Els dies que la parella va passar a Amsterdam s’havien d’assemblar al període transitori de les aus migratòries. Quedava clar per a tothom que eren allà de pas, que no s’hi pensaven quedar i que això enutjava la mestressa del Cafè Barcelona, potser perquè tenia la sensació que, sense l’Annabel, la Roos tenia molts menys motius per quedar-se, i potser perquè no li agradava l’aire de seguretat que transmetia el Michel, aquella manera de caminar que havia seduït l’Annabel a la platja però que a la ciutat esdevenia un aire de superioritat que estava segura que provenia dels diners de la família i també de la seva nacionalitat. La Greetje, la mateixa dona que havia viscut amb un català, deixava de cop i volta que se li despertessin prejudicis contra els francesos.
Aquesta és, si més no, la visió que en va acabar tenint l’Alex Van Huis i la que em va transmetre, sense gaires detalls, amb una ambigüitat que, paradoxalment, denotava molta certesa. Segons el doctor Van Huis, la Greetje se’n va acomiadar amb una barreja estranya de sentiments, perquè hauria preferit que l’Annabel es quedés, però celebrava que «el francès» se n’anés. La Roos, en canvi, es va sentir fins i tot una mica alliberada però li sabia greu que l’Annabel encara no hagués trobat la manera d’assentar-se en alguna banda. Li semblava que era una altra fugida en comptes de la continuació d’un viatge i no sabia com fer-ho per ajudar-la a tocar de peus a terra. A més, com que al final no van comprar la barca a la ciutat, van marxar amb tren cap a París, i el comiat va ser veloç perquè el taxi que els havia de portar fins a l’estació feia cinc minuts que s’esperava i no podia continuar barrant el pas. Van sortir d’Amstelveld que plovisquejava, una hora abans que s’obrís el cafè. La Roos havia baixat a la plaça, per abraçar-los, mentre la Greetje els feia adéu amb els braços des d’una finestra del primer pis.
El que em va explicar Van Huis es concentrava en l’estada de tots dos a la ciutat de l’Annabel, o sigui que se’m fa quasi impossible conèixer gaires detalls sobre els mesos posteriors. Sé del cert que ella es va endur la carpeta verda amb les fotografies dels herois que havia enviat a l’Arjen i també sé, perquè l’Annabel va enviar fotos de l’embarcació en una de les seves cartes, que després d’arreglar una nau de segona mà de setze metres, en una reforma que va incloure el repintat del buc, la van rebatejar i amb lletres blanques van escriure a popa el nom nou de la barca que es va convertir en la seva casa flotant. És evident que el Michel s’havia limitat a acceptar la proposta de l’Annabel, perquè només ella podia haver triat un nom que per a ell no tenia cap significat.
Van navegar pels rius i els canals de França durant més d’un any i mig a bord del Selima. S’havien convertit en uns gitanos del riu, però tot i l’aparença d’improvisació la veritat és que no van passar cap dificultat. El Michel acudia a les oficines bancàries quan feia falta i obtenia els diners que els caben per comprar combustible i menjar, per pagar els drets d’amarratge quan sojornaven en algun port fluvial i per fer les petites reparacions que el Selima exigia de tant en tant. També en tenien prou per als capricis, com ara dues bicicletes per arribar fins als pobles quan s’aturessin a la riba, roba còmoda i una càmera fotogràfica que el Michel es va acostumar a fer servir tothora. Els ocells aquàtics, els campanars i els reflexos de la llum solar a l’aigua eren els seus motius preferits, a més de l’Annabel asseguda al castell de proa o amb les mans al timó.
Tot i això, es podria dir que duien una vida austera com a nòmades fluvials, no els feia falta vestir-se de manera elegant i es conformaven amb àpats frugals a base de fruita, peix i carn blanca a la planxa, amb alguna espècie que n’enriquís el sabor, i quantitats importants de te, cada matí, i vi blanc, cada vespre. De tant en tant, el Michel intentava recordar els dies a Koh Phangan amb salses de gust exòtic que no li quedaven sempre ben lligades però que aconseguien el seu propòsit. L’olor d’un curri pastós esdevenia una raresa en aquell entorn d’aigua dolça i fosca però els alegrava uns sopars que, sense aquells records, potser haurien sigut més ensopits.
Coincidien amb altres viatgers i alguna vegada van sopar en una altra barca o van convidar els veïns de riba a sopar amb ells al Selima. Cadascú explicava la ruta que havia fet, discutien els avantatges d’aquest canal o les pegues d’aquella resclosa mentre obrien una altra ampolla de vi blanc i s’acomiadaven no gaire convençuts de retrobar-se tot i que es prometien amb rialles festives que ben aviat tornarien a sopar junts. El Michel solia actuar en aquestes trobades com un reporter esforçat i no es descuidava de captar amb la càmera cap dels rostres somrients dels navegants amb els quals establien aquestes relacions, que no es podrien qualificar d’autèntica amistat, perquè ni els uns ni els altres no comptaven que poguessin perdurar, però que aleshores eren l’únic contacte que tenien amb persones diferents, fora dels encarregats de donar el pas a les rescloses, els nois que de vegades els saludaven des de la riba i els botiguers que els venien el pa i el vi.
Tot i la improbabilitat de retrobar-se, alguna vegada sí que van coincidir per segon cop amb alguna altra parella de viatgers del riu. En aquestes ocasions, solien beure una mica més de vi per celebrar el regal de la casualitat. Però sempre es tractava de coincidències. No se citaven amb ningú per tornar-se a veure, excepte els Fischer, que eren alemanys i vint anys més grans que ells, gairebé haurien pogut ser els seus pares.
Hans Fischer duia els cabells llargs, ben blancs, i a la Monika li agradava prendre el sol despullada. Feia més de deu anys que vivien en una péniche, recorrien el continent seguint trajectes improvisats i pintaven aquarel·les i olis que intentaven vendre a les ciutats mitjanes on s’aturaven.
Després de sopar un vespre i coincidir al cap de tres setmanes, els alemanys els van suggerir de quedar en un altre punt al cap d’un mes i, com que al Michel i a l’Annabel tant els feia anar aquí o allà, ho van acceptar, potser no gaire de grat però sí sense un gran destorb. Després d’aquella trobada que ja no era casual, no va ser tan complicat buscar una altra oportunitat i es van tornar a trobar dos cops més, que van servir per afermar la seva relació damunt de l’aigua, i encara un altre, que va ser l’últim.
Les trobades amb els Fischer eren un bon pretext perquè el Michel millorés les seves salses exòtiques. El Hans els obligava a comentar els últims quadros, la Monika ho aprofitava per demostrar com havia emmorenit, sense cap pudor, i el Michel solia demanar-los que es posessin junts per fotografiar-los. Als últims sopars, com que el Michel ja havia comprat una càmera digital, els passava les fotos que ells volien a l’ordinador portàtil. D’aquesta manera, els Fischer tenien a la seva barca imatges de tots dos que no haurien tingut mai i, de passada, van penjar en un armariet de fusta una foto impresa amb paper normal on sortien tots quatre que el Michel havia fet amb el disparador automàtic. Se’ls veia somrients i en aparença feliços, contents de viure a l’aigua.
La vida a bord del Selima transcorria sense gaires sorpreses: l’hèlice es va enganxar un matí a un canyissar i va caldre ficar-se al canal per netejar-la, una tarda que havien anat a comprar els van robar la càmera analògica del Michel i dues ampolles de vi, una nit de tempesta els llampecs queien tan a prop que l’Annabel es va espantar i va convèncer el Michel perquè sortissin, tot i que plovia a bots i barrals, per anar a dormir al poble més proper.
Els mapes els deien sempre en quin punt es trobaven, en quin canal o en quin riu, però en realitat els era indiferent. Era com si l’aigua dolça navegable formés un sol indret, un país invisible per als altres, els habitants dels pobles i les carreteres, i que per a ells, els que vivien en una embarcació, esdevenia un món diferent, el seu planeta líquid, amb trajectes que només ells podien seguir. Les rutes aquoses et poden dur des del mar del Nord fins al mar Negre si viatges pel Rin, el Danubi i els canals que els uneixen. També pots anar de França fins a Bèlgica i els Països Baixos, però l’Annabel i el Michel no es fixaven gaire en les fronteres ni anotaven amb orgull els noms dels llocs que visitaven al quadern de bitàcola. Viatjaven damunt de l’aigua i amb això en tenien prou.
A l’estiu, els canals s’omplien de viatgers provisionals que llogaven les barcotes per una o dues setmanes i si anaven per rius amples solien trobar els creuers turístics i responien d’esma les salutacions que els feien els ocupants des de les terrasses de coberta. A la primavera i a la tardor gairebé només hi eren ells, els nòmades de la péniche, a més de les barcasses que anaven d’una banda a l’altra seguint les rutes del transport fluvial europeu: les gavarres plenes a vessar i els remolcadors que empenyien contenidors carregats fins a dalt. A l’hivern, anaven cap al sud per evitar els canals glaçats.
Van anar a París tres vegades, perquè el Michel volia veure els pares, però a L’Annabel li feien molta mandra aquestes visites i l’última, quan ja estava embarassada, es va quedar a bord del Selima amb l’excusa que s’havia marejat i monsieur i madame Frejus no van trobar tampoc el moment per anar-la a veure allà on havien amarrat.
No van arribar mai fins a Amsterdam però L’Annabel no es descuidava d’enviar postals almenys un cop al mes. Hi escrivia l’adreça del bar perquè li semblava que era encara l’únic lloc que de debò era una mica casa seva. Unes quantes van anar a parar al calaix on ja hi havia hagut les postals asiàtiques, però aquesta vegada no les havien d’ensenyar a la Marie Louise, perquè no es deixava veure pel Cafè Barcelona gairebé mai. Les altres se les quedava la Roos, que després les duia a Lommel perquè les veiés l’àvia de l’Annabel, encara que havia de fer servir una lupa per llegir-les. Tot i així, no entenia la seva lletra menuda i una mica massa inclinada cap a l’esquerra. Hi havia postals que reproduïen el paisatge i d’altres, que l’Annabel escollia per a la Greetje, que estaven dedicades a la gastronomia, potser perquè li volia suggerir plats diferents que podien oferir al cafè.
El cuiner que hi treballava en aquell temps era un inútil, incapaç de recrear les tapes espanyoles i encara menys d’adaptar-les als gustos dels neerlandesos. La seva presència, que va ser breu, podria ser una prova que la Greetje no sabia com redreçar l’estil d’un local que anava perdent la gràcia, tot i que encara s’hi celebraven aniversaris i els més fidels hi acudien per escoltar i cantar les seves cançons preferides els divendres i dissabtes a la nit.
La Roos es podria haver adonat d’aquesta deriva perillosa però les visites a Lommel eren tan freqüents que no podia corregir la decadència del cafè. Feia temps que no hi donaven una mà de pintura i els mobles havien envellit sense que tinguessin cura de les reparacions més urgents. Hi havia taules que ballaven tant que era impossible deixar-hi una gerra de cervesa i les cadires de la terrassa no estaven mai prou netes.
Quan el Michel va comprar dos telèfons mòbils, un per a cadascú, l’Annabel s’hauria pogut imaginar que ell ja feia temps que necessitava parlar amb els pares més sovint, però a ella li va costar uns quants dies marcar el número del cafè. Va dir a la Roos que en principi tenia el telèfon desconnectat o fora de cobertura però que li serviria per si hi havia alguna urgència. Totes dues van entendre que es referia a l’àvia de Lommel i el seu estat de salut cada dia més precari. Van parlar unes quantes vegades més, però no hi havia gaires novetats. El Cafè Barcelona mantenia la seva davallada, la Roos passava setmanes senceres a Lommel i als canals no hi passava mai res que fos digne de destacar.
Al principi, cap dels dos no trobava que l’espai reduït del Selima fos massa just però a poc a poc es van acostumar a tenir cadascú el seu lloc. El Michel va pensar a fer una exposició amb les millors fotografies un vespre que el Hans Fischer li havia explicat la seva intenció d’ensenyar les seves pintures en un local muniquès, però l’Annabel no creia que el seu company de viatge s’hagués convertit en un artista i més aviat atribuïa aquesta fal·lera a l’ensopiment. Quan no s’entretenia seleccionant les fotografies que li agradaven més, preferia quedar-se al timó, fins i tot quan s’havien aturat, mentre que ella solia recloure’s a la cabina, dormisquejant o llegint receptes de cuina, cansada de suportar els experiments amb curri i bitxo del Michel.
L’entusiasme dels primers mesos havia decaigut i ja no anaven sempre junts als pobles quan s’havia de comprar. Amb el pretext que els podien tornar a robar, el Michel preferia que un dels dos es quedés a bord i gairebé sempre era ella la responsable de la vigilància, que és com en deien. De tant en tant, ella li demanava que es quedés perquè estava massa avorrida i pedalava unes quantes hores. No es conformava amb anar i tornar per dur a la barca la bossa amb el pa, el vi i els tomàquets i les cebes sinó que allargava la sortida amb alguna excursió improvisada i no tornava fins que ja fosquejava.
A més de la suposada fragància de les plantes aquàtiques i de les aromes que les flors primaverals escampaven gràcies a la brisa, la veritat és que viure en aquella embarcació els obligava a percebre constantment la pudor de gasoil i el fum d’algunes gavarres sorolloses. A molts indrets, l’aigua semblava putrefacta. Amb la calor, els mosquits es tornaven molt empipadors i a la tardor la fullaraca que es podria als meandres es mesclava amb la femta dels ànecs que s’acumulava sobre el fang.
Tots dos intuïen que un dia arribaria el final d’aquell viatge, i el Michel estava convençut que aleshores seria quan es vendrien el Selima i viurien al pis de Saint-Sulpice. Ell treballaria amb el pare i ella buscaria una feina, potser en un museu. Serien feliços, la vida els somriuria i tindrien fills. Per això, quan ella es va marejar per primer cop, li va semblar que no era cap mala notícia, i quan es va confirmar que esperava una criatura, gràcies al test d’embaràs que van comprar en una farmàcia, s’ho va agafar com la millor novetat que hauria pogut somiar. Haurien d’anar al metge, a ella no li convenia continuar vivint a l’aigua. Potser en altres països hi ha gent que es passa la vida en una barca però ells no estaven fets per al nomadisme.
L’Annabel, en canvi, s’ensumava el final de la vida a bord del Selima com un mal presagi i entenia que ja no podria fugir mai més. L’embaràs no la unia encara més al Michel i no tenia cap ganes de viure a París. Per això no es decidia del tot a abandonar la vida que duien, perquè sabia que quan deixés per sempre el Selima seria per tornar a casa i ja no estava segura que a la casa on havia viscut encara hi hagués lloc per a ella. Per descomptat, viure a Lommel tampoc no formava part dels seus plans.
Abans que tinguessin temps de tornar-ne a parlar, abans que el Michel tingués l’oportunitat que esperava per convèncer-la, es van aturar en un punt concertat amb els Fischer, no gaire lluny de Bruges. La parella d’alemanys no arribava però el Michel va insistir que els havien d’esperar. A l’Annabel li va semblar bé estar-se aturats uns quants dies, com si el Selima hagués encallat al mateix temps que la seva relació.
No tenien més plans i ella sabia que, quan se separessin dels Fischer, el Michel voldria tornar a París. Ell potser esperava que els amics del riu l’ajudarien a estovar la seva tossuderia. Encara que fossin uns nòmades convençuts, la Monika havia comentat alguna vegada que un dia o altre s’acabaria aquella mena de vida i que tornarien a viure com la resta de persones. Per això, quan el Hans sospirava per arribar a un acord sobre l’exposició on volia presentar la seva obra pictòrica, ella l’animava a provar-ho, segurament amb la sospita que els serviria de pretext per baixar de l’embarcació i quedar-se a terra per sempre més.
Però els Fischer no arribaven i el Michel tenia por que potser s’haguessin oblidat de la cita o una reparació urgent els hagués aturat en alguna altra banda. Els dies d’espera van transcórrer molt lents. Cadascú mirava de passar tanta estona sol com podia, ell al pont, buscant la forma allargada de la nau dels alemanys, i ella a la cabina, entretinguda amb les receptes de cuina i amb la carpeta verda, que ell no havia vist mai fins una nit estranya, tres mesos enrere, perquè tots dos tenien els seus secrets.
El secret del Michel era que parlava amb el seu pare molt més sovint del que reconeixia i fins i tot li havia comunicat els seus plans per casar-se. L’Annabel, per la seva banda, havia amagat entre les seves pertinences la carpeta verda amb les fotografies que havia enviat a l’Arjen i no n’hi havia parlat mai. De tant en tant l’obria.
Quan feia deu dies que no es movien, i s’avorrien més que mai, el Michel va aparèixer un migdia a la cabina cridant alegrement per anunciar-li que els havia vist. La va trobar estirada al llit, amb la carpeta verda oberta al davant. La mateixa carpeta i les mateixes fotografies que havia descobert feia tres mesos. Però ja no era la mateixa Annabel, l’embaràs l’havia canviada.
L’altra vegada, quan ell l’havia descobert mentre es mirava aquelles fotos, no s’estava al llit. Sabia que feia poc més de tres mesos perquè era l’últim cop que havien sopat amb els Fischer. Havien begut tres ampolles de vi blanc. Havien rigut molt, ja no podia recordar a causa de què, i havien aplaudit l’intent del Hans de presentar els seus quadros. A l’Annabel n’hi agradava força un que representava el vol d’una mosca a prop del vidre frontal del pont. De fet, hi havia una sèrie de vuit quadros més que es concentraven en el primer terme d’aquest protector contra el vent i la pluja. A la majoria s’hi podia veure el timó, parcialment, però al de la mosca no hi era, havies de saber que tot allò passava a bord d’una embarcació. Tot i així es tractava d’un vol misteriós, gràcies a la brutícia del vidre, que impedia veure-hi clar, i al moviment de l’insecte, que semblava voler-se’n anar.
Havien begut tant que el Hans i la Monika els van proposar que es quedessin amb ells, tenien una cabina de convidats i no estaven segurs que poguessin baixar i tornar al Selima sense caure a l’aigua. Però el Michel s’hi va negar amb un agraïment amable i tots dos van arribar a la barca fent tentines per la riba. Quan eren a la passarel·la, van sentir que els altres els desitjaven bona nit amb crits festius.
Es van estirar sense despullar-se i al cap de poc ja roncaven, però l’Annabel es va desvetllar al cap de tres hores i va sortir de puntetes, després d’agafar la carpeta verda. Quan el Michel es va llevar, al cap d’una hora, va caminar descalç fins que la va trobar, a la sala principal, l’espai on solien menjar i també feien la migdiada, el lloc on el Michel es quedava moltes nits a dormir, per por de destorbar-la.
L’Annabel plorava, asseguda a terra, amb la carpeta verda oberta i tot de fotografies que el Michel no havia vist mai esteses davant seu. Devia ser aquella nit quan l’Annabel, encara sota els efectes de l’alcohol, esgotada i trista, li devia parlar de l’Arjen. No crec que ho hagués fet abans. El Michel devia intentar consolar-la. No em sé imaginar cap altra reacció. Ella li devia explicar per fi que el seu germà s’havia penjat, que s’havia calat foc després d’abocar-se un bidó de gasolina al damunt, que havia volgut morir perquè no suportava la vergonya o els records o tot alhora. O perquè després d’haver estat a Srebrenica ja no sabia estar una altra vegada a la seva ciutat natal. O perquè no havia descobert la manera de convertir-se en un heroi. I li devia explicar, per força havia de ser aquella nit, que ella mateixa li havia enviat aquelles fotografies, que ho havia fet per recriminar-li que no hagués estat més valent però també per fer-li veure que l’heroïcitat existia, per animar-lo a viure, a tornar a començar, i no pas perquè ella volgués que es matés.
Ella devia plorar molt i ell devia provar d’eixugar-li les llàgrimes amb les mans cansades i també amb molts petons. Es devien abraçar amb l’última gota de l’apassionament que havien compartit quan s’havien conegut a l’illa tailandesa. Es devien despullar allà mateix i per força devia ser aleshores quan un espermatozou del Michel va fecundar un òvul de l’Annabel, que ho esperava pacient. Per això es podria dir que l’embrió minúscul que va començar a créixer al ventre de l’Annabel era el fill de la culpa i el consol, de la tristesa conscient i de l’amor inconscient.
Tres mesos després, quan el Michel va entrar cridant que havia vist l’embarcació dels Fisher, convençut que era una bona notícia, es va sorprendre que ella tornés a semblar desconcertada per aquelles fotografies retallades, que una altra vegada tingués la sensació que l’Annabel ja no era amb ell, que alguna tristesa desconeguda fins tres mesos abans se l’emportava i no la deixava tornar amb ell.
Havia cregut que l’embaràs era un motiu d’alegria, que era el principi d’una vida nova, que era el senyal inequívoc que molt aviat deixarien córrer l’aventura dels rius i tornarien a la ciutat, que viurien a París i ell compliria per fi la promesa que havia fet als seus pares, sense dir-ne encara res a l’Annabel.
El Michel la va abraçar, li va demanar que tanqués la carpeta verda, que s’oblidés d’aquells records. Fins i tot li va dir que era el moment adequat per desfer-se’n per sempre i va agafar la carpeta amb la intenció de llançar-la per la borda, mentre li repetia que seria la millor decisió que prendria mai i li proposava que acceptés els plans que ell havia fet: es casarien, viurien a Saint-Sulpice, serien feliços amb aquella criatura que era de tots dos però que de moment només ella sentia. També li va dir que ho explicarien als Fisher de seguida que amarressin i els poguessin anar a veure.
L’Annabel el va seguir, de fet el va empaitar, mentre li exigia que li tornés la carpeta i l’amenaçava de deixar-lo si s’atrevia a llançar-la a l’aigua. El Michel no ho volia fer sense que ella hi estigués d’acord, per això quan van ser a coberta es va aturar i l’hi va tornar mentre li suplicava que ho fes ella mateixa. I aleshores, mentre la Monika els saludava des de la proa i el Hans nuava el cap que havia de llançar al moll, l’Annabel va patir aquella contracció, es va ajupir i es va posar les mans al ventre.
En algun moment, mentre la Monika reia i feia gestos amb els dos braços, perquè els seus amics no semblava que l’haguessin vista, l’Annabel va demanar al Michel que posés el motor en marxa, tot i que sabia que era impossible, que feia dies que havien amarrat i que no se’n podien anar a corre-cuita com si res.
Un fil de sang li va rajar cames avall i al cap de poc l’Annabel va notar una nosa menuda a les calces. Vet aquí com es va acabar la vida als rius, gairebé vint mesos després que haguessin comprat una embarcació de setze metres d’eslora i un generador elèctric de fuel.