14
Quan els Fischer van insistir que l’havien de portar de seguida a un hospital de Bruges, l’Annabel va permetre que els amics alemanys l’hi acompanyessin mentre el Michel es quedava al Selima. Quan els metges li van dir que la ingressarien vint-i-quatre hores per estar segurs que no hi havia cap complicació, va demanar a la Monika que li fes companyia. El Hans va preguntar quin encàrrec havia de dur al Michel i ella va contestar que no calia que li digués res. L’endemà va sortir penjada del braç de la Monika. Només volia arribar al Selima per dir adéu al Michel i per endur-se la carpeta verda. Hi van anar en un taxi, que l’amiga alemanya va pagar.
Al cap de poc, se’n va anar amb el mateix taxi. Plantar el Michel només li va costar cinc minuts. Li va dir que la seva vida hauria acabat sent fastigosa, i devia adoptar un posat visionari, com si l’avortament espontani fos un missatge encriptat que només ella podia desxifrar.
El Michel li va telefonar al mòbil unes quantes vegades però ella no s’hi va posar fins que seia en un tren que la portava a casa. Va repetir més o menys els mateixos arguments i ho va tornar a fer els dies següents, quan l’Annabel ja era a Amsterdam però ell encara li trucava.
Aquesta segona vegada que tornava a la seva ciutat, l’Annabel ja sabia que no volia viure a la casa d’Amstelveld i no hi va passar més d’una setmana. Va proposar a una amiga la possibilitat de compartir alguna cosa però l’amiga tenia intenció d’anar-se’n amb un home cap al nord, encara no sabien quan però aquest era el pla que tenia. Ho va insinuar a una altra amiga. Feia tant de temps que no es veien que quan van quedar al bar va trigar una mica més del compte a reconèixer-la i de seguida va saber que l’amiga passaria uns mesos amb la seva mare perquè li havien diagnosticat una demència senil. A la fi, encara que li havia fet una mica de mandra, l’Annabel va fer cas del consell de la Roos i va anar a veure la Marie Louise, que vivia en una barcassa amarrada al Waalseilandsgracht.
També feia anys que no es veien però es van saludar amb una abraçada sincera i aviat van estar d’acord que havia sigut una sort que no fessin el viatge que havien planificat. Mentre l’Annabel era a l’illa de les festes de la lluna plena, la Marie Louise s’havia conformat amb una setmana a Aruba. Mentre l’una navegava a bord del Selima, l’altra feia valdré la seva especialització com a documentalista i havia començat a treballar al NIOD, el Nederlands Instituut voor Oorlogsdocumentatie. Cada matí anava amb bicicleta fins a la seu que l’organisme té al 380 de Herengracht, a les dotze menjava alguna cosa en un banc de la placeta de Spui i tornava als despatxos austers per concentrar-se en tasques massa rutinàries per al seu gust.
L’Annabel va preguntar a l’amiga de sempre com li anava aquesta feina. La Marie Louise la va interrogar sobre el Michel, l’home del qual s’havia enamorat en una platja asiàtica i que després havia abandonat en un canal belga. Va entomar amb prou correcció les evasives. No li podia parlar, encara no, del fracàs, d’aquella nosa sanguinolenta entre les cames, però va pintar de colors agradables els millors moments que havia viscut amb el francès. Van coincidir a recordar amb nostàlgia els banys de sol, encara que s’haguessin estirat a platges diferents, van estar d’acord amb la conclusió que viure en una barca era l’única manera honesta d’integrar-se a la ciutat, i a la fi van acceptar que potser sí que ho podien provar, que s’ho devien. L’endemà mateix, l’Annabel portava una maleta amb roba a la barca on viurien juntes provisionalment, això era el que havien dit: només una temporada.
A més d’acollir-la, la Marie Louise la va ajudar a trobar feina. Els anys havien passat sense que l’Annabel hagués de treballar mai i ni tan sols sabia com posar-se a buscar-ne. La van agafar al De Appel, un museu d’art contemporani creat a principis dels anys setanta amb la contribució, entre d’altres, del pare de la Marie Louise. Molts vespres també anava al Cafè Barcelona per donar-hi un cop de mà.
Un d’aquests vespres, la Greetje li va donar una carta del Michel. L’havia adreçada, al seu nom, a aquell bar d’Amstelveld. No era gaire llarga i li proposava que ho tornessin a intentar. També li assegurava que, si ella ho preferia, no caldria que visquessin a París perquè Amsterdam li semblava una ciutat ideal, sobretot si ella acceptava que ho provessin de nou. No li va contestar mai, ni tan sols va conservar la carta. La va estripar i en va llençar els bocins mentre pedalava decidida cap al Waalseilandsgracht. L’endemà, mentre treia el cadenat de la bicicleta, es va fixar en la forma exòtica de pagoda oriental d’un restaurant xinès que havien edificat a sobre l’aigua. Els dies boirosos feia l’efecte que l’edifici flotava. Aquell matí semblava que la pagoda s’hagués d’enfonsar.
No va explicar a la Marie Louise que el Michel li havia escrit una carta. Tampoc no li va dir que, de vegades, quan es recordava de les cabanes a la platja, trobava a faltar aquell Michel, però només aquell, el Michel de les rialles despreocupades i no l’home amoïnat que telefonava al pare d’amagatotis, l’impacient que volia dur el Selima cap a la vida conjugal. Ni tan sols li comentava com li anava la feina, i això que la Marie Louise hi hauria pogut estar interessada. Es conformava a explicar anècdotes del Cafè Barcelona.
La Marie Louise es mostrava més oberta i no li feia res explicar que discutia massa amb el seu pare i que això la posava de mal humor. Li costava acceptar que els seus pares haguessin canviat d’idees amb tanta facilitat.
La mena de documents que havia de classificar i endreçar digitalment eren una vacuna contra la temptació de l’idealisme. Quan et concentres en els afers de la guerra i els conflictes internacionals és gairebé impossible deixar-se endur per cap afany de resoldre els problemes amb un cop de puny a la taula, i això era el que li semblava que el seu pare pretenia quan defensava la candidatura d’aquell sonat.
Per això discutien, perquè el pare de la Marie Louise no s’havia conformat a canviar de camisa i abandonar la seva sobrietat protestant sinó que a més exhibia amb frases punyents un suport incondicional al regidor Pim Fortuyn, que, animat pels bons resultats a Rotterdam, es proposava presentar-se a les eleccions legislatives amb una candidatura que la Marie Louise considerava com a mínim repugnant. Que els sondejos previs auguressin a Fortuyn uns resultats tan amplis, se li feia encara més insuportable. No sabia si el polític havia captat l’adhesió del seu pare gràcies a la seva elegància intel·lectual o a la seva elegància externa, però no deixava de veure en aquell home d’aspecte delicat i serè una cara amable del racisme.
Sabia que cada vegada que s’hi barallava per telèfon significava que trigaria més temps a agafar el tren i anar-los a veure, i això l’entristia tant que es ficava al llit molt d’hora, de mal humor, sense sopar amb l’Annabel, com solien fer quan ella no es quedava al cafè fins a l’hora de tancar.
La possibilitat real, si més no segons el que deien els diaris, que Fortuyn esdevingués el nou primer ministre dels Països Baixos la intranquil·litzava tant que ja no sabia si era una dona preocupada per la situació política del seu país o només una filla decebuda pel seu pare, i les vegades que va voler convèncer la seva mare que li fes veure que estava equivocat va topar amb un mur de lleialtat que encara la va disgustar més.
L’Annabel tendia a minimitzar la gravetat d’aquella confrontació però la seva reacció enutjava més la Marie Louise. Què volia dir que no era tan important? I tant que ho era, molt important. Fins que un dia va canviar d’actitud i encara va ser pitjor, perquè quan l’Annabel va dir mig de passada que al capdavall potser Fortuyn no deia cap bestiesa, la seva amiga li va llançar una mirada acusadora que de seguida es va convertir en una ganyota de decepció. De veritat que també es pensava posar en contra d’ella?
Me’n puc fer una idea força fidel, de la discussió, perquè n’he acabat tenint les dues versions. L’Annabel va estirar un discurs que començava amb la idea que els immigrants tenien dret a instal·lar-se al país però també tenien l’obligació d’acceptar els costums del lloc que els acollia. Tot seguit va constatar que la religió dels musulmans era tot el contrari de la tolerància i al final va assegurar amb convicció que potser ja era hora que algú s’atrevís a dir les coses pel seu nom.
Aquella reacció devia indignar la Marie Louise. Com podia ser que el país sencer hagués embogit? D’on havia tret aquelles idees tan esbojarrades? Ho va saber un altre dia, quan l’Annabel l’hi va explicar. Va ser un vespre que totes dues havien previst com una trobada de reconciliació després d’uns quants dies de frases obligades per la convivència i poques paraules més.
Poc després d’obrir la primera ampolla de vi blanc, l’Annabel li va parlar del Michel, de la carta que ell li havia escrit i que ella havia estripat, i de seguida, també, de l’avortament a bord del Selima i dels amics alemanys. La Marie Louise va repetir les preguntes que a les converses anteriors no havien obtingut cap resposta i l’Annabel es va esplaiar amb detalls, que tendia a desordenar, sobre les petxines tailandeses que aplegaven i les aus de riu que admiraven. Podria haver sigut una vetllada memorable.
Amb la segona ampolla, l’Annabel es va acusar d’haver marxat sense motius prou bons, li sabia greu no haver anat a l’enterrament de l’àvia Nienke, li sabia greu haver deixat les mares i sobretot li sabia greu haver estat a punt d’espatllar per sempre una amistat tan important com aquella. Devia acompanyar aquesta última frase amb l’inici d’una abraçada potser només un somriure de vi blanc.
Suposo que la Marie Louise va respondre amb un gest d’acceptació però de seguida va cometre l’error de rondinar un altre cop a causa del seu pare. Hauria pogut deixar córrer allò de la candidatura de Pim Fortuyn però hi va tornar i devia ser aleshores quan l’Annabel li va dir que la Greetje també el votaria. Quan era jove, havia preferit els ecologistes i després potser havia triat els socialdemòcrates, no n’estava segura, però aquesta vegada ja havia decidit que estava d’acord amb la llista de Fortuyn i fins i tot havia provat de convertir el cafè en un local de suport, encara que la Roos i l’Alex van Huis l’havien convençuda que seria un error, perquè els clients podien tenir opinions diferents i no era qüestió de perdre’ls per una bestiesa com aquella. Gràcies a aquesta insistència, no va penjar els rètols que havia volgut posar als finestrals del Cafè Barcelona ni va organitzar, com havia pretès, un acte polític que, com era d’esperar, consistiria en una sessió musical amenitzada amb cervesa o, a l’inrevés, en una ronda de cervesa amenitzada amb les seves cançons preferides.
L’Annabel volia fer veure a la Marie Louise que era ridícul que s’enfadés amb els seus pares per una cosa tan poc important com unes eleccions. Ella no discutia pas amb la Greetje, fins i tot comprenia que pogués pensar d’aquella manera i es demanava si Fortuyn no podia tenir si més no una mica de raó. Que no era veritat que els musulmans es negaven a adaptar-se i a acceptar les normes de convivència d’una democràcia occidental? Que no era ben cert que els islamistes radicals eren partidaris de la violència? Qui havia llançat uns avions contra les Torres Bessones a Nova York? Cada pregunta sonava una mica més alta, fins que el to de veu se li havia enfilat tant que l’Annabel només es podia mostrar més agressiva si repetia la frase que havia sentit dir a la Greetje no feia gaires dies, amb la petita diferència que la mestressa del Cafè Barcelona l’havia dita amb una copa de licor d’ou a la mà tremolosa, davant d’uns quants tocatardans, mentre que l’Annabel la va repetir davant de l’amiga que l’acollia, descalces totes dues en un sofà amb la funda roja plena d’esgarrapades del gat que la Marie Louise havia tingut fins que un matí va saltar per empaitar una rata i ja no el va tornar a veure mai més.
Al capdavall, va dir l’Annabel, i ho va dir com si l’acusació no fos estranya, perquè ja l’havia sentit i no li sonava tan estrafolària, ells eren els autèntics culpables de la mort del seu germà, sense els musulmans l’Arjen encara seria viu.
Si no els haguessin anat a defensar, tot plegat per a res, potser encara viuria. El meu germà, va dir, el meu germà. I la Marie Louise va deixar la copa al prestatge, li va llançar una mirada que no era ben bé reprovatòria sinó més aviat de compassió, i se’n va anar a dormir, deixant-la allà, tota sola, descalça damunt la funda roja que havia esgarrapat un gat que potser ja era rnort.