15

El 10 d’abril d’aquell any 2002 es va fer públic l’informe que diversos experts havien elaborat sota la direcció del NIOD, l’organisme neerlandès per a la documentació de la guerra. Més de tres mil pàgines explicaven amb detalls desagradables, de vegades irrisoris, els antecedents i les conseqüències de la implicació dels soldats dels Països Baixos en els fets de Srebrenica. S’hi oferia una acurada cronologia de la matança però el document se centrava per damunt de tot en les relacions causals, si n’hi havia, entre l’acció, o la inacció, de les forces de l’exèrcit dels Països Baixos sota la bandera de les Nacions Unides i el desastrós final dels refugiats.

La conseqüència més destacada va ser la dimissió del primer ministre Wim Kok i del govern sencer, el mateix govern que havia encarregat l’informe. La Greetje va aplaudir amb un punt de fúria quan ho va veure al noticiari de la tele. La Roos se n’havia anat a Lommel però no va trigar gens a telefonar a la Greetje tan bon punt ho va saber. Per a totes dues, l’home que havia sigut cap de dos governs de l’anomenada Coalició Porpra representava al mateix temps algú que havien trobat elegible i el responsable que els soldats holandesos sortissin malament de Srebrenica. Les mares de l’Arjen i l’Annabel, com bona part del país, agraïen que hi hagués un boc expiatori. Calia que algú assumís la culpa d’aquella massacre i, si no era per obra, que fos per omissió, per descuit o per incapacitat política. L’anunci de la dimissió irrevocable del govern dels Països Baixos per entomar alguna responsabilitat sobre la matança que els serbis havien comès set anys abans va arribar sis dies després que l’informe es fes públic i quatre dies després que l’Annabel en tingués a les mans una còpia.

No crec que la Marie Louise l’hi donés amb la pretensió de convèncer-la que el seu germà no era l’únic soldat del Dutchbat III que s’havia matat, que només havia estat un més, un altre jove mal preparat que la duresa dels fets havia posat a prova. Potser encara estava irritada per l’acusació contra els musulmans que l’Annabel havia llançat i confiava que les més de tres mil pàgines d’aquell document asserenarien els ànims de la seva amiga.

En això no anava gens equivocada. L’Annabel es va capbussar a l’informe del NIOD i va comprendre amb una lucidesa malferida totes i cadascuna de les excuses que ajudaven a entendre per què els soldats no havien tingut altre remei que sotmetre’s a les ordres de les tropes sèrbies. A poc a poc, però amb perseverança, l’informe els exonerava de qualsevol responsabilitat. Al mateix temps, assenyalava la flaquesa en la cadena de comandaments com el detonant principal de la desgràcia i insinuava sense embuts que, si bé els soldats del Dutchbat III no havien tingut gairebé cap altra opció que certificar des de la seva terrible proximitat els moments previs d’una matança de milers de persones, el govern, en canvi, hauria pogut evitar el desastre i la seva indecisió l’havia convertit en còmplice distant del genocidi. Les desavinences entre els ministeris de Defensa i Exteriors posaven al descobert la fragilitat d’una coalició, i l’informe no tenia pèls a la llengua a l’hora d’assegurar que amb unes altres decisions polítiques tot allò s’hauria pogut evitar.

Amb l’excusa que llegia l’informe del NIOD, l’Annabel evitava la conversa amb la Marie Louise. No s’explicaven com havien passat el dia a la seu del NIOD ni al museu De Appel, no hi havia anècdotes quotidianes per compartir, ni tan sols es preguntaven què els venia de gust menjar perquè cadascuna resolia l’àpat del vespre pel seu compte.

Va ser una llàstima, no ho sé veure d’una altra manera. Mentre la ciutat revivia una altra primavera amb l’entusiasme de cada any, les dues amigues s’amagaven a l’interior d’una embarcació immòbil, intentaven esquivar-se en un espai massa reduït per aconseguir-ho i es miraven en silenci perquè intuïen que si obrien la boca ho acabarien d’espatllar.

Van tenir sort, si es pot mirar d’aquesta manera, perquè abans que cap de les dues s’arrisqués a engegar a rodar aquella llarga amistat, al Michel se li va acudir que havia d’anar a Amsterdam. Es va presentar al Cafè Barcelona perquè el bar de la Greetje i la casa blava del costat eren els únics llocs que podia relacionar amb l’Annabel.

Quan hi va entrar devien ser les sis de la tarda. La Greetje servia una tassa de te a dues clientes que solien passar-hi a aquella hora i no el va reconèixer. Però de seguida que ell li va parlar es va recordar que havia dormit a casa seva, que havia sigut el xicot de l’Annabel, al cap i a la fi la persona que l’havia fet tornar d’aquella illa. Un instint de protecció li devia recomanar que no fos indiscreta però el desig que l’Annabel pogués intentar una reconciliació la va fer plegar-se a la seva petició i dir-li on vivia.

El va convidar a un cafè, que ell va acceptar, i en algun moment li va agafar una mà amb les seves, amb les ungles pintades d’un color fúcsia molt vistós que no se sabia com podia combinar amb el verd maragda que lluïa a les parpelles. Les tres mans unides damunt la barra devien semblar una conjunció molt estranya, perquè el Michel, fins i tot quan vivien al Selima, tenia molta cura dels seus dits, es tallava i llimava les ungles amb precisió. Estic segur que el Michel es va sentir incòmode, les mans de la Greetje són aptes només per a algú que la sàpiga estimar o, com a mínim, que en veneri la raresa.

Quan el va amollar, l’home devia anar de pressa, amb gambades fermes però alhora insegures, cap al Waalseilandsgracht. No podia saber que mentre ell caminava i repassava per enèsima vegada què volia dir a l’Annabel, que se l’estimava, que era ridícul que no entenguessin que si no havien suportat la vida als canals no volia dir que no sabessin compartir un pis a París i que haver perdut una criatura no era una invitació perquè es rendissin sinó més aviat un motiu per tornar-ho a intentar, la Greetje sentia a la ràdio com informaven que un individu havia assassinat Pim Fortuyn, el candidat que pensava votar, el polític que en aquell moment havia aixecat tanta polseguera que molta gent l’hauria volgut veure mort encara que després trobessin que el crim era execrable.

Els fets que els periodistes explicaven havien succeït a la població força propera de Hilversum, on la ràdio i la televisió públiques tenen les instal·lacions i a on havia anat el candidat Fortuyn perquè li fessin una entrevista, segurament força convençut que ben aviat esdevindria el cap del govern dels Països Baixos. Gràcies als sondejos havia arribat a creure que les seves propostes el durien al lloc més alt de la política nacional i que li permetrien canviar de dalt a baix la fesomia del país.

Fortuyn havia sortit victoriós a Rotterdam, feu dels socialdemòcrates, i aquesta victòria quasi impossible l’esperonava a traslladar les seves idees molt més enllà, en part, segons la versió que la Marie Louise havia hagut de suportar al seu pare, perquè sabia que el partit de l’esquerra se sentia fort a les ciutats però no tenia tantes coses a dir en una societat agrícola, desconfiada, conservadora i preferentment distreta amb els calendaris d’aniversaris, els balls de saló i les visites als amics i parents. Potser a la capital estaven orgullosos que se’ls conegués com un exemple de tolerància amb les drogues toves i el sexe fàcil, i això ja era més aviat el complement que la mare de la Marie Louise aportava, però a la resta del país la gent preferia ocupar-se de triar quines flors quedaven millor al gerro de la sala principal i renovar el mobiliari amb compres als brocanters. Potser sí que els pares de la Marie Louise veien Fortuyn com un dandi atípic, com un efeminat massa elegant, però la seva condició reconeguda d’homosexual no li impediria connectar amb una majoria tradicionalista que s’havia atipat dels burques, dels imams i fins i tot de l’alfabet àrab. Els partits de sempre s’havien esforçat a presentar-lo com un nazi i això havia indignat els pares de la Marie Louise, sobretot quan la seva filla s’hi havia sumat, però tothom deia que al candidat això no l’amoïnava. Ho tenia tot a favor i devia acudir a aquell programa de la ràdio pública amb el mateix entusiasme amb què s’havia pres fins aleshores la seva carrera política.

Que el matessin en unes instal·lacions públiques no deixava en bon lloc la seguretat però encara afavoria menys els partits progressistes, sobretot quan es va saber que el criminal era un home de poc més de trenta anys que militava en una organització ecologista, un activista implicat en la defensa dels drets dels animals. Les raons de Volkert van der Graaf, que és com la Greetje va saber que es deia l’assassí mentre la tele ho explicava al país sencer, eren misterioses tot i que després molta gent hi va veure només el gest d’un home desequilibrat, encara que la seva adscripció política el situés a l’oposició frontal d’algú que els mitjans presentaven com un extremista de dretes. Van der Graaf havia tingut una criatura feia poc més d’un any i els veïns asseguraven que no s’havia adaptat gens bé a la paternitat, que se’l veia neguitós i sobreexcitat. Fos com fos, va saber que el periodista Ruud de Wild faria una entrevista al polític que odiava i va anar a Hilversum amb una pistola, va disparar al candidat Fortuyn i el va matar, a les sis de la tarda del 6 de maig del 2002.

La Greetje va fer un crit quan va veure la notícia. De seguida va telefonar a la Roos. I quan va penjar no se li va acudir res més que posar al finestral del bar el pòster de Fortuyn que ja tenia, el rètol electoral que els seus amics li havien recomanat que no exhibís i que ella, quan va saber que l’havien mort, va deixar a la vista de tothom que passés pel davant del Cafè Barcelona.

Amb el trasbals, per força es devia oblidar que havia tingut la mà del Michel entre les seves, que hauria volgut avisar l’Annabel per telèfon i dir-li que havia sigut indiscreta i que li havia dit on vivia, per advertir-la que l’aniria a veure i demanar-li que no fos gaire brusca amb aquell home a qui es veia disposat a tornar a començar. Ocupada amb el rètol, que enganxava amb cinta adhesiva, no va pensar en aquesta trucada, com si el Michel no hagués arribat a Amsterdam.

Però el Michel sí que hi era i s’acostava al Waalseilandsgracht ara ja sense gaire pressa, perquè com més a prop era, més dubtava que hagués valgut la pena. Quan va ser davant de la barca negra on l’Annabel vivia amb la Marie Louise, va pensar que hauria de creuar la passarel·la i tustar a la porta però li devia fer molta mandra. I si l’Annabel no hi era? I si l’obria aquella amiga que ell no coneixia? Va preferir quedar-se al carrer, a uns deu passos de la llar flotant, sorprès que l’Annabel tornés a viure damunt de l’aigua.

El sol ja feia estona que se’n començava a anar i els seus rajos de comiat envermellien les baranes del pont, on hi havia unes quantes bicicletes encadenades. Mentre a l’aigua fosca centellejaven les seves promeses, un home que ho podia tenir tot, que en realitat es podia creure que ja ho tenia tot, esperava impacient una dona que no volia tenir res, que en realitat ja no volia voler res.

A la carta que ella no havia contestat, el Michel confessava que havia parlat amb el seu pare més vegades de les que li havia dit, reconeixia que havia fet plans perquè es casessin, admetia que havia volgut satisfer els seus pares perquè li semblava que els devia molt i que els ho havia mal pagat amb una vida erràtica i li suplicava que ho entengués, que es fes el càrrec que a ell li havia agradat viure com un nòmada però que tenia obligacions per atendre i que això no significava que no se l’estimés, que estava disposat a tornar a començar i que faria el que fos perquè estava segur que ella era de debò la dona de la seva vida.

El vespre que un vegà va disparar contra el candidat Pim Fortuyn, el Michel ja no pensava en els mateixos arguments que havia escrit a la carta. No li havien valgut de res. L’antiga promesa que ell havia deixat per anar-se’n a l’Àsia havia fet per manera de topar-hi i li havia assegurat, després de fracassar amb un home deu anys més gran que ella, que ho podien tornar a provar, que ella acceptaria el seu caràcter una mica indolent, que entendria que ell necessitava ser algú molt lliure i que malgrat tot creia que podrien fer-se feliços l’un a l’altre. Per això era allà. Perquè abans de respondre res de ferm a la xicota de tants anys enrere que reapareixia de sobte volia saber si era de debò que no hi havia cap possibilitat que l’Annabel i ell visquessin junts, en principi a París però si ella hi insistia també podia ser a Amsterdam. Al capdavall, es deia, el viatge no és tan llarg, amb els trens d’alta velocitat es pot fer en tres hores, i podia ocupar-se dels negocis anant amunt i avall.

Potser és una manera esbiaixada de mirar-s’ho. Però no em puc creure que el Michel fos allà només perquè era algú molt perseverant. La seva vida als rius només la saben ells dos, però estic segur que ja notaven que les coses no anaven prou bé. No em sembla que el Michel anés a Amsterdam perquè era un tipus tossut que volia demostrar a l’Annabel que estava equivocada. En canvi, té molt de sentit que es tractés d’un últim intent les motivacions del qual no tenien tant a veure amb les ganes d’estar amb l’Annabel com amb la necessitat de trobar una excusa per dir que no a l’antiga promesa que de cop volta s’havia materialitzat davant seu.

No es va haver d’esperar gaire. L’Annabel també havia sentit la notícia i havia telefonat a la Greetje. Li havia dit que aniria de seguida al cafè i no li havia fet cap impressió saber que el Michel l’aniria a veure, que de fet potser ja estava a punt de tustar a la porta. El va veure quan sortia de la barca. Ni tan sols es va prendre la molèstia d’esquivar-li la mirada, no va fer veure que no el veia o que no el reconeixia. Al contrari, se’l va mirar de fit a fit mentre s’enfilava a la bicicleta i tot seguit va passar pel seu costat sense dirigir-li la paraula. Va arribar al Cafè Barcelona amb la mateixa mala cara que havia dedicat al Michel i va necessitar el que quedava del dia per convèncer la Greetje que no era una bona idea tenir penjat el retrat de Pim Fortuyn, encara que l’haguessin matat i que tothom ho entengués.

El Michel hauria pogut dir alguna cosa. Li hauria pogut posar el braç a l’espatlla per aturar-la, hauria pogut pronunciar el seu nom, però es va quedar quiet, senyal que acceptava aquell despit. Per això sospito, no sense raó, que ell ja no hi comptava, que només buscava un pretext per evitar un compromís que ell mateix havia convertit en ineludible.

La Marie Louise els va observar per un ull de bou. La fredor impassible de l’Annabel li devia oferir una altra confirmació del mal caràcter de la seva amiga. Per això, quan l’Annabel ja s’havia allunyat prou, la Marie Louise es va compadir d’aquell home que encara no s’havia mogut, s’hi va atansar amb un somriure i li va allargar la mà mentre es presentava dient que era una amiga de l’Annabel, la millor amiga de l’Annabel, l’amiga amb qui l’Annabel vivia des que havia tornat de la seva aventura a bord d’una embarcació fluvial, amb ell.