16

No vaig conèixer les bessones Sommeren. Només n’he sentit a parlar. Me les imagino com dues germanes força velletes que havien acudit al bar des del principi i que, no sé per quina raó, van mantenir el costum fins i tot quan ja gairebé no podien caminar.

En canvi, sí que he conegut el doctor Van Huis. La seva veu greu és fàcil d’identificar i la seva pronúncia pausada em resultava més comprensible que la de la majoria de clients que aleshores començava a tractar escassament, perquè en principi no sortia gaire del meu catau. La seva família la vaig conèixer unes quantes setmanes després que a ell, i això que no se solien deixar veure pel cafè. Però aquell dia van fer una excepció. Va ser el vespre del funeral del cantant André Hazes, per això em recordo de la data.

El 27 de setembre de l’any 2004 al Cafè Barcelona hi havia la majoria dels clients més o menys habituals, tots aquells que la mestressa havia sabut aplegar al seu voltant, amb una barreja estranya d’amistat i lleialtat cap a un local nostàlgic que, malgrat la seva decadència, s’esforçava per mantenir l’estil que ella li havia proporcionat durant tant de temps. També hi devia haver gent nova, passavolants que hi van entrar atrets pel volum elevat del televisor i algun turista despistat.

Si hi havia un bar a Amsterdam en què aquest gènere musical volgués dir alguna cosa més que una certa passió per les melodies simples i les lletres sentimentals sobre la vida de cada dia, per força havia de ser el cafè de la Greetje. I si hi va haver un dia que valgués la pena acudir-hi sens dubte va ser aquella nit de dol, quan la televisió oferia en directe l’acte de comiat que havia congregat prop de cinquanta mil persones a l’Amsterdam Arena. No sé de cap altre cantant que hagi tingut un funeral tan prodigiós i em costa imaginar un lloc més adequat per veure’n la retransmissió televisiva i beure cervesa amb altres fans del malaguanyat André Hazes.

No puc dir que no sabia qui era perquè des del primer dia que vaig ser allà la Greetje em va fer escoltar les seves cançons. Però aquell vespre vaig aprendre a distingir les que havia cantat quan era un jovenet del barri de De Pijp i maldava per convertir-se en un cantant d’èxit d’aquelles amb què havia retornat a l’escena a finals de la dècada dels noranta, és a dir, no gaire abans que la mort el sorprengués amb només cinquanta-tres anys.

Van Huis ja m’havia explicat que a Hazes l’havien descobert quan era encara un nen. Pel que vaig entendre, no va triomfar del tot i va tornar al seu món de persones que es deixaven la pell per sortir-se’n. Va treballar fent de noi dels encàrrecs d’una floristeria, d’aprenent de carnisser i de manobre. Quan tenia vint-i-tants anys, el van redescobrir. Segons Van Huis això demostrava que la vida et pot oferir una segona oportunitat. Pel que es veu, a Hazes n’hi van fer falta tres, perquè després dels èxits va discutir amb la companyia discogràfica i es va veure forçat a una retirada que no sabia si seria per sempre. Va tornar a treballar en una parada de mercat, com havia fet abans, i en un bar, on exhibia de tant en tant el seu do. Potser aquesta tossuderia per voler ser ell mateix, encara que li costés un sacrifici enorme, el va fer més popular després, perquè la gent sabia que no ho havia tingut fàcil, i estic bastant segur que la seva experiència darrere la barra d’un local era un dels motius que havia fet que la Greetje l’adorés.

Quan per fi va triomfar de debò, ho va fer amb cançons que havien escrit expressament per a ell però també amb temes italians i versions en neerlandès de cançons famoses d’altres autors. La que més agradava al doctor Van Huis era la més coneguda. L’Alex van Huis em va assegurar que hi havia holandesos que no sabien que «Zij gelooft in mij» era una versió de «She believes in me» del cantant de country Kenny Rogers, però amb una altra lletra. També era una de les moltes cançons que la Greetje se sabia de memòria. Per això, quan l’escoltava, li era impossible no afegir-s’hi i, de vegades, provava d’acompanyar-lo amb una segona veu.

Quan la Greetje m’ensenyava els seus cedés, em costava no sentir un rebuig instintiu per algú que es presenta amb una actitud arrogant i alhora malenconiosa. Però he de confessar que, al final, la seva música enganxosa em va atrapar. No era impossible que succeís si es té en compte que al Cafè Barcelona hi sonava Hazes molta estona cada dia i que la Greetje me’n parlava, quan no hi havia gaires clients i es ficava a la cuina, per explicar-me detalls dels seus matrimonis i de les relacions complicades amb els fills, perquè a més de ser un dels cantants més importants de l’smartlap, terme que havia nascut com una crítica desdenyosa i que havia acabat per convertir-se en una referència precisa a un estil musical, Hazes havia fet de la seva vida privada una finestra oberta on tot el país podia ficar el cap i observar com es comportava. El documental que havien fet sobre el cantant més popular dels Països Baixos es va convertir en el més vist als cinemes i la Greetje en tenia una còpia en devedé que un dia, uns quants anys després, va voler que mirés amb ella.

No és gens estrany, per tant, que algú tan conegut i fins a cert punt estimat fos capaç de reunir gairebé cinquanta mil persones en un estadi de futbol per acomiadar el seu fèretre ni tampoc era cap sorpresa que durant aquell acte volguessin prendre la paraula gent tan diversa com l’alcalde de la ciutat, Job Cohén, o el futbolista Johan Cruyff.

Al Cafè Barcelona no hi cabia ni una agulla. Desenes d’amics i coneguts, clients i vianants atrapats per l’imant de la pantalla s’hi van aplegar drets i aplaudien quan els oradors elogiaven André Hazes i en destacaven les virtuts. Quan els cantants convidats interpretaven les cançons que l’havien fet famós, s’hi afegien amb la veu emocionada i les mans enlaire, brindant i cantant a la vegada, de manera que aquell vespre el terra del local va quedar ben xop de cervesa.

La gentada que s’agombolava al cafè de la Greetje va cantar «Kleine jongen» amb Trijntje Oosterhuis, que tothom va aplaudir perquè havia sigut mare pocs dies abans, va escoltar en silenci la versió de «Geef mij je angst» de Guus Meeuwis, un cantautor del Brabant que la Greetje i l’Alex van Huis no havien seguit gaire però que aquella nit podien fer seu, i va reinterpretar rabiosament «Bloed, zweet en tranen» amb René Froger, un cantant que la Greetje hauria pogut estimar, perquè havia començat a entonar cançons de ben jove, al cafè que el seu pare tenia al barri del Jordaan, però que havia criticat perquè solia triar l’anglès per captar més públic.

Amb Froger, la Greetje i els altres van exagerar l’entonació per repetir la tornada: «Met bloed, zweet en tranen», alçaven la mirada cap al televisor, «Zei ik rot hier nu maar op», allargaven l’última vocal, «Met bloed, zweet en tranen», repetien amb entusiasme, «Zei ik vrienden, dag vrienden de koek is op».

Al principi, la Greetje entrava a la cuina i em demanava deu racions més de patates braves, deu més de calamars i encara vint plats de formatge tallat a daus amb el petit recipient de mostassa sense gra, però a mesura que l’acte avançava es va descuidar d’oferir res més que provingués del meu cau i es va limitar a servir vasos i gerres de cervesa. A la fi, es va recordar que jo era allà dins i em va demanar que sortís i compartís amb ells aquella festa alegre que no hauria dit ningú que fos un funeral, tot i que a cada cançó hi havia algú o altre que plorava una mica.

Va ser aleshores quan el doctor Van Huis em va presentar la seva dona, que després vaig saber que odiava Hazes, les seves cançons i fins i tot les seves camises, i el seu fill gran, que vaig suposar que havia vingut per assegurar-se que els pares arribarien a casa sense fer tentines. Quan es va acabar el programa de televisió, la majoria dels que eren allà van sortir murmurant cançons d’André Hazes i aquesta remor es va confondre amb el so dels cadenats que obrien els que se n’anaven amb bicicleta.

Els Van Huis van marxar quan no quedava quasi ningú i es van petonejar amb la Greetje i la Roos, que semblava massa cansada per mantenir cap mena de conversa. La Greetje, en canvi, estava animada i es va servir una altra copa de licor d’ou. Com que jo havia endreçat la cuina, em vaig oferir per donar un cop de mà a les dues dones, que posaven les cadires a lloc i discutien si s’havia de fregar el terra en aquell moment o seria millor fer-ho l’endemà al matí. La Roos em va dir que me’n podia anar perquè l’Annabel ja les ajudava.

L’havia vista unes quantes vegades, però no m’hi havia fixat gaire. Encara no sabia si era la filla de la Roos o de la Greetje, havia arribat a pensar que era filla de totes dues, que l’havien adoptada. Aquella nit els ulls li guspirejaven, els cabells d’un vermell molt poc intens, que duia recollits en una cua de cavall molt informal, li conferien un aire desimbolt, però les mans, això em va cridar l’atenció, li tremolaven una mica.

No vam parlar gairebé gens, em sembla que només em va preguntar si havia sigut gaire dur preparar menjar per a tota aquella tropa. Li devia dir que no havia sigut res de l’altre món, segurament vaig intentar fer veure que ja hi estava acostumat i, d’això sí que me’n recordo, em va somriure just abans de tombar el cap perquè la Roos li demanava que recollís les gerres que havien quedat a la taula més allunyada de la barra. Era un somriure imprecís, vague i una mica trist.

Al cap d’uns quants dies vaig saber, de fet ho vam saber tots, que l’Annabel treballaria al Cafè Barcelona perquè havia plegat d’un museu on deia que no sabien ben bé quina feina més donar-li. Al mateix temps, deixaria de viure amb la Marie Louise i s’instal·laria a la casa d’Amstelveld.

Pel que ara en sé, quan la Marie Louise va tallar amb l’últim home, un company de feina casat que li havia promès que se separaria però que a l’hora de la veritat va preferir quedar-se a casa, va anunciar a l’Annabel que en realitat el que volia era ser mare abans que fos massa tard. Dubtava si seria millor recórrer a la inseminació artificial, adoptar una criatura desvalguda d’un altre país o, simplement, enganyar algun dels seus amics i quedar-se embarassada sense que ell sabés mai que seria pare.

Quan la Marie Louise va confessar a la seva amiga que estava embarassada, a l’Annabel se li va fer un nus a l’estómac. No estava disposada a conviure amb una mare i el seu fill. Havia de prendre una decisió abans que parís.

La Greetje i l’Annabel en devien haver parlat abans que Hazes morís i, n’estic segur, la Greetje li devia demanar que fos ella qui ho digués a la Roos, que li fes saber que treballaria al bar, que en seria l’empleada principal i, sobretot, que viuria amb elles, amb totes dues.

Però l’Annabel va trigar una mica més a parlar-ne amb la Roos, també perquè no hi era gaire, passava setmanes senceres a Lommel. Fins que un dia van sortir a sopar totes dues soles, és a dir, sense la Greetje, que hi era sempre que la mare i la filla es veien. Abans d’acabar-se l’ànec lacat que havien demanat en un dels restaurants xinesos del Zeedijk, la Roos ja li havia explicat que havia conegut una altra persona. Era una dona una mica més jove que ella, només set anys. S’havia separat d’un home i no havia aconseguit sentir-se còmoda amb cap altre.

La Roos li devia fer entendre que no havia deixat la Greetje del tot perquè li sabia greu, perquè ella li havia suplicat que no l’abandonés, i a la Roos la paraula abandonar li havia semblat tan trista, tan desagradable i a la vegada tan injusta que no havia tingut prou força per marxar. Per això anava i venia, passava cada vegada més dies a Lommel, en realitat no ben bé a Lommel sinó molt a prop, a casa de la seva amiga. I quan la Greetje li telefonava, amb la veu gastada i l’entonació deformada, no gosava penjar-li i agafava un tren fins a Amsterdam. Vet aquí que la Greetje, la poderosa mestressa del Cafè Barcelona, aquella dona d’aspecte invencible, també era capaç de suplicar.

Després de l’ànec pequinès, mare i filla van encendre una espelma al temple He Hua del mateix carrer i van emprendre un passeig sense rumb que les va dur, sense voler-ho, des de Nieuwmarkt cap al Binnenkant, on l’Annabel encara vivia amb la Marie Louise. Quan es van desviar cap a Waterlooplein, per esquivar l’embarcació que flotava al Waalseilandsgracht, l’Annabel li devia explicar que havia arribat a un acord amb la Greetje i que treballaria al cafè. I de seguida, i quasi inevitablement, hi va afegir que aniria a viure amb elles, però ja no ho va dir en plural, va dir que viuria amb ella, amb la Greetje, perquè havia entès que la Roos no hi havia de ser.

Aquella nit, de tota manera, van anar juntes fins a la casa d’Amstelveld i s’hi van quedar a dormir. L’endemà al matí es van llevar d’hora i van esmorzar amb la Greetje, que semblava que no s’adonés de res però que segurament només dissimulava. A quarts de deu van anar totes tres al bar. El Hersony Leomar ja hi era i les va rebre amb el drap de la pols a la mà.

Jo no vaig arribar fins al cap d’una hora perquè l’enrenou dels cotxes de la policia i dels periodistes m’havia entretingut pel camí, el mateix que feia cada dia. Quan vaig empènyer la porta del cafè ja tenien la tele posada amb el volum molt alt i discutien els detalls que cadascuna havia copsat mentre el Hersony passava la baieta per la barra. Em va costar una estona entendre-ho, perquè aleshores no sabia qui era Theo van Gogh i per tant ignorava que les seves pel·lícules fossin polèmiques. I per descomptat no hauria pogut sospitar mai que el seu assassinat commogués tota la ciutat.

En comptes d’escoltar música vam tenir el televisor engegat tot el dia i va passar el mateix els dies següents.

En algun moment d’aquella setmana, la mestressa del Cafè Barcelona es va sorprendre perquè l’assassí que havia disparat a Van Gogh quan pedalava cap a la feina, encara que es digués Mohammed Bouyeri, fos de família marroquina i seguís la religió islàmica, era un compatriota.

En algun moment d’aquella setmana, la Roos va murmurar que era tan jove. Ho va repetir molts cops, fins i tot quan se sabia que li havia engegat vuit trets més, per assegurar-se que el matava, que tot seguit li havia clavat un punyal molts cops i que al final l’havia degollat i li havia deixat l’arma clavada al pit, travessant una carta de cinc fulls en què amenaçava més persones i sostenia que aquella acció, que tothom considerava esgarrifosa, era justa i noble a causa de les seves creences.

En algun moment d’aquella setmana, l’Annabel va arribar amb una maleta plena de roba. No ho vaig veure, perquè era a la cuina, però sé que l’acompanyava la Marie Louise, que va entrar a prendre un cafè amb llet. La Greetje em va demanar que tingués una estona la maleta a la cuina, a sota la taula on tallo les verdures, fins que l’Annabel se l’emportés a casa. Em va fer l’ullet, va picar de mans i va apagar el volum del televisor. Al cap de no res, al Cafè Barcelona hi sonava una altra vegada la música de sempre.