10

L’Annabel evitava el Blawbrug. Al principi, ho feia d’una manera inconscient. Pedalava per altres rutes i si havia de creuar el riu feia una volta. Ho va descobrir un dia que els amics van passar-hi en una fila de bicicletes i ella, que es va quedar l’última, va tenir la sensació que feia molt de temps que no creuava el pont, tot i ser tan cèntric. No podia ser casual.

De tornada, encara que hauria pogut triar qualsevol altre camí, i com que anava sola, hi va passar. Era fosc i els fanals del pont es reflectien al riu. Es va aturar de sobte. Encara que ella no havia vist l’Arjen penjat i encès, i per sort només s’ho havia hagut d’imaginar, va creure que el podia veure, allà mateix, també reflectit a l’aigua. En veia el cos penjat que cremava i de cop i volta li parlava, per dir-li que li sabia greu, que se’n penedia i que si per favor podia tornar-lo a la vida. Després, la visió es va enfonsar però ella va moure els genolls ben de pressa i en comptes d’anar a casa, que era allà mateix, va fer unes quantes voltes pel barri.

Des d’aquell dia va evitar el Blawbrug però ja no ho feia sense saber-ho sinó expressament, temorosa que aquell ninot en flames la tornés a visitar, que la veu que li havia parlat des de l’aigua li demanés perdó un altre cop.

Havia de prendre una decisió sobre l’any següent i sabia que no era un bon moment. Tenia pensat buscar feina en un museu, i potser també l’atreien altres opcions, però no crec que li hagués passat pel cap la idea d’anar-se’n si la Greetje i la Roos no haguessin volgut passar un cap de setmana a Barcelona i, sobretot, si no hi haguessin insistit tant.

Quan la Greetje ho va deixar anar, mentre les tres arreglaven el cafè abans de tancar, la Roos va fer veure que s’hi apuntava amb entusiasme, com si no n’estigués al cas i només actués obligada per l’ímpetu del seu esperit alegre, disposat a l’aventura des de la joventut, però se li notava que hauria dit el mateix amb Praga, París o qualsevol altra ciutat. L’Annabel ho va trobar ridícul. I encara més quan la Greetje li va parlar de la cançó que li havia donat nom. No va servir de res que l’animés a acompanyar-les perquè veuria una ciutat preciosa. Li va contestar que no ho podia saber perquè no hi havia estat des de feia molts anys i segurament a la Greetje li va saber greu. Quan una de les dues va recordar que era la ciutat del pare de l’Arjen, l’Annabel ho va trobar fins i tot de mal gust. Ja se n’havien acomiadat, havien cantat i begut al cafè. Que no ho veien, que no hi podia anar, a allargar el dol amb elles? Havia vist el fantasma de l’Arjen encès al pont i no estava disposada a anar-lo a saludar a l’església aquella de la foto de tants anys enrere amb els pares de l’Arjen.

Que la Greetje ja no sabia res sobre la Barcelona del 1996 em sembla encertat. Quan jo encara hi vivia, la meva ciutat va experimentar la primera gran empenta del turisme modern perquè els italians van decidir que havien de peregrinar al lloc on la seva selecció s’havia classificat per a la final del Campionat del Món de Futbol. Encara que aquell campionat del 1982 va ser la primera gran cita internacional de la nova Espanya democràtica, la veritat és que els visitants d’arreu del món van arribar al país tot just un any i mig després de l’últim cop d’estat que hi ha hagut a Europa. Aquella copa del món no em va semblar el primer gran esdeveniment de la democràcia sinó més aviat l’últim del franquisme, potser per això la mascota era una taronja amb cara de moniato.

En canvi, em vaig perdre la presentació moderna de Barcelona al món, perquè l’any dels Jocs Olímpics ja me n’havia anat. Diuen que des d’aleshores no ha deixat d’atraure més i més turistes, que la ciutat ha deixat de ser aquell lloc que la Greetje va conèixer, la ciutat on anaves si la pluja t’impedia torrar-te a la platja. Com que no havia tornat a Barcelona després que l’Arjen es quedés orfe, potser li va semblar que li devia aquesta visita.

En van parlar unes quantes vegades més però l’Annabel va ser tan rotunda que al final van deixar d’insistir que les acompanyés. Fins al punt que també en van deixar de parlar i la possibilitat que alguna d’elles anés a Barcelona es va esvanir del tot. Ni tan sols hi aniria la Greetje, tota sola, com havia arribat a dir en una d’aquelles converses.

Quan va quedar clar que no s’hi aniria, un vespre que l’Annabel tornava de sopar amb la Marie Louise, es va acostar massa al pont i la figura negra que flamejava la va saludar una altra vegada. En comptes de pedalar més de pressa va aturar la bicicleta i s’hi va encarar. La gent que passava se la mirava perquè, ella ja ho entenia, no podien veure com l’Arjen tornava a morir i no sabien a qui deia que la deixés en pau d’una vegada.

Aquella mateixa nit, devia ser aleshores, va pensar per primer cop que l’error era la tria de la ciutat i no la possibilitat d’anar-se’n. Si el fantasma vivia al pont, canviar de ciutat potser sí que tenia sentit. No aniria a Barcelona, això ho tenia clar, ni tampoc a Srebrenica, que era una ciutat prohibida. Però el món és molt gran.

L’endemà o l’endemà passat en devia parlar amb la seva amiga, devien passar unes quantes setmanes mentre planificaven el viatge amb la Marie Louise.

La Roos va tornar a visitar la seva mare a Lommel. Ni tan sols va suggerir a l’Annabel que l’hi acompanyés. Ja li anava bé que es quedés i donés un cop de mà al bar.

L’estona que passaven juntes darrere la barra gairebé no es deien res. La Greetje li donava les ordres que creia més convenients i l’Annabel les acceptava com si en comptes de la seva fillastra només fos una empleada, una cambrera de temporada que al matí servia cafès i a la tarda cerveses.

Aquell estiu el cuiner era un jove del Brabant sense gaire experiència, que havia treballat en un bar espanyol a Brussel·les i poca cosa més. Pel que n’he arribat a saber, fins i tot una vegada va voler fregir els calamars a la romana amb mantega en comptes de fer-ho amb oli d’oliva. Com es pot ser tan neci?

Quan plegaven del bar, l’Annabel es tancava a la seva cambra i no en sortia per a res. Mirava mapes i anotava els noms de les ciutats on volia anar. Per començar, hi havia els països que havien tingut a veure amb la història dels Països Baixos. Sud-àfrica n’era un bon exemple. L’Annabel se sentia intrigada per un país on una mena de compatriotes, si se’n podia dir així, havien governat durant dècades amb lleis racials que separaven els habitants segons el color de la pell, fins que el president Frederik Willem de Klerk va iniciar, gràcies a l’enorme pressió internacional, la reforma que a la fi va permetre l’arribada al govern dels que representaven la majoria negra. Un país que tenia de president un antic combatent xosa que havia estat a la presó vint-i-set anys podia ser més atractiu que les platges d’Aruba i Curaçao. Al capdavall, la bandera de la nova república sorgia d’una combinació agosarada entre els colors del moviment que Nelson Mandela havia liderat i les tres franges de la bandera dels Països Baixos, una de color vermelló, l’altra blanca i l’última blau cobalt.

Planificar la ruta d’una volta al món les obligava a veure’s sovint. La Marie Louise anava molt al cafè, seia en una taula i esperava que l’Annabel tingués una estona lliure per comentar les novetats. A una se li acudia que valdria la pena anar fins a Ushuaia per veure balenes i una altra confessava que, ben mirat, les platges d’Aruba i Curaçao podien ser un bon començament. La Greetje s’havia adonat per força d’aquella excitació i les observava amb escepticisme. La Roos devia animar les dues amigues, segurament va seure amb elles més d’una estona per ajudar-les a posar-se d’acord.

L’Annabel tenia estalvis i l’àvia de Lommel també li havia donat una quantitat generosa, però la Marie Louise en tenia encara més. Sempre triava hotels cars mentre que l’Annabel hauria preferit allotjar-se a les cabanes més barates que llogaven per dies en platges una mica solitàries.

Quan l’Annabel ja estava convençuda de saltar a Ciutat del Cap, la Marie Louise li proposava aturar-se a Belize, per conèixer la comunitat mennonita. Seria un homenatge a la seva àvia paterna, que després de casar-se havia renunciat als rituals anabaptistes que la família havia seguit durant unes quantes generacions.

No sé en quin moment d’aquests preparatius les dues amigues van entendre que no es posarien mai d’acord del tot, que podien ser amigues però no podien anar juntes de viatge, que el problema no era que l’Annabel parlés d’Indonèsia i la Marie Louise del sud d’Espanya. Havien necessitat més temps que la Roos i la Greetje, que aviat s’havien oblidat d’anar a Barcelona, però havien arribat a la mateixa conclusió. A la Marie Louise li devia saber greu, sobretot quan l’Annabel va admetre que no faria el viatge que totes dues havien dibuixat al mapa en una taula del Cafè Barcelona però que se n’aniria igualment.

La nit que van donar per fet que no donarien la volta al món, o que en tot cas no la farien juntes, la Roos no hi era. Quan la Marie Louise se’n va anar, l’Annabel va tornar darrere la barra i va explicar a la Greetje què havien decidit. No hi devia haver gaire gent, van menjar una mica i van beure. Quan ja no hi quedava ningú, van endreçar. La Greetje va agafar la mà de l’Annabel, però ella es va deixar anar. Li va dir que havia de fer un volt. Que ho havia de fer. A la Greetje no li agradava la idea i va fer veure que ho trobava molt normal. La va seguir, amb tanta discreció com va saber.

Des de lluny, va veure com l’Annabel s’aturava al mig del Blawbrug i s’abocava cap al costat que donava a les rescloses, amb l’Òpera a l’esquena. La Greetje es va espantar i va córrer cap allà. Mentrestant, l’Annabel es va girar, va creuar la via del tramvia i la calçada i es va abocar a l’altra banda. La Greetje, que s’havia aturat, va accelerar el pas i va ser quan l’Annabel la va veure.

Van tornar juntes, i no sé si la Greetje va dir mai a l’Annabel de què havia tingut por ni si l’Annabel va explicar mai a la Greetje que només hi havia anat a dir a l’Arjen que marxaria, que no la podria perseguir, però no va poder dir res al fantasma del soldat encès perquè no hi era, no hi va haver cap aparició ni aquella nit ni mai més.