2

L’Arjen va quedar orfe de pare quan només tenia cinc anys, a principis del 1978. Després d’allò va anar unes quantes vegades a Barcelona, per passar uns dies amb els avis, però va perdre el contacte amb la família catalana perquè la Greetje no tenia ganes de mantenir una relació que li semblava forçada després que el pare de l’Arjen morís d’un infart.

Encara que vivia a l’estranger, el seu pare se li adreçava en català, amb la idea que conservés si més no aquesta herència. Però la seva desaparició prematura, a causa d’un atac de cor que el va fulminar mentre caminava, va deixar sense efecte aquella decisió i al cap de poc el nen ja s’havia oblidat que era capaç d’entendre aquesta llengua romànica i d’expressar-s’hi amb frases senzilles.

La Greetje havia conegut el pare del seu fill en un viatge d’estiu que havia fet amb dues amigues. Havien passat cinc dies en un dels primers càmpings de la Costa Brava i encara que no havia pensat mai que la seva aventura de vacances anés més enllà, la insistència d’aquell noi de rialla tímida la va convèncer per tornar a l’Espanya de Franco, una anomalia que els europeus solien considerar a la vegada una prova de l’exotisme del sud i la confirmació que Europa, en realitat, no tenia el límit geogràfic a les costes peninsulars sinó a les muntanyes dels Pirineus.

Després de tres estades breus a Barcelona, es van prometre que no es tornarien a separar i el jove, en contra de l’opinió dels seus pares, es va traslladar a Amsterdam, per una raó que ara trobo molt simple: era la ciutat de la seva enamorada.

Abans d’anar-se’n, el jove va ensenyar a la Greetje uns quants llocs de Barcelona, potser perquè creia que enyoraria la seva ciutat i se’n volia endur un record en què ella hi fos. Van passejar tota una tarda pel parc Güell, un diumenge al matí van fer el badoc pel mercat de Sant Antoni, i ella va comprar un llibre en anglès sobre els fumadors de pipa, amb il·lustracions, per regalar-lo al seu pare. Un migdia van demanar a una turista japonesa que els fes una fotografia amb la Sagrada Família al fons.

La Greetje tenia vint-i-un anys i ell no havia fet encara els vint-i-cinc. Primer, va treballar en un restaurant com a marmitó però ben aviat va trobar una feina millor com a segon de cuina en un establiment italià. El fumador de pipa va morir a causa d’un càncer i la mare de la Greetje, quan va quedar viuda, va dedicar els diners que tenia a ajudar la jove parella. Es van instal·lar en una antiga barcassa carbonera reconvertida en habitatge que era amarrada al Prinsengracht, just davant de la placeta d’Amstelveld. La ciutat bullia aleshores amb emocions intenses: una barreja de liberalisme i activisme progressista, alimentat per l’onada dels moviments rebels dels Estats Units, animava la joventut a adoptar costums nous i a provar substàncies noves.

Aquella parella mixta, però, renunciava a la comoditat dels joves que estudiaven i assumia les responsabilitats d’una llar, mirava d’ajustar-se a aquesta atmosfera encomanadissa mentre es proposava un objectiu més concret i ho celebrava amb l’entusiasme propi de l’edat, sense tenir gens en compte que ella era la filla d’uns frisons illencs, emigrada a Amsterdam, i que ell venia d’un país torturat per la dictadura del general Franco. En fugia, encara que no l’empaitessin per raons polítiques, perquè no volia dur una vida esporuguida com la dels seus pares, dos catalans de soca-rel que s’havien adaptat a la por i a l’ensopiment mentre en secret somiaven que un dia aconseguirien la llibertat cobejada, com si al cel de debò hi hagués núvols de mannà i tot plegat només depengués del pas del temps.

Va ser en aquell període tan breu com intens que els dos enamorats, empesos per la força de la joventut i animats per l’ajuda de la Nienke, que continuava vivint a l’illa de Terschelling i estava disposada a ajudar la seva filla, van parlar d’obrir un cafè. El desig que ell pogués deixar de cuinar per a d’altres els havia dut a buscar el lloc idoni i van creure que per fi l’havien trobat quan es van fixar en un bar sense gaire clientela en una cantonada de la plaça d’Amstelveld. El matrimoni envellit que se n’ocupava tenia ganes de deixar-ho i no els va costar gens acordar un preu que la Nienke trobés raonable.

Quan per fi van obrir l’establiment, la Greetje va insistir que el nom de la ciutat d’ell seria atractiu, potser va pensar que seria exòtic, i va ser a causa de la tossuderia d’ella que el va anomenar Cafè Barcelona. Quan l’home de la Greetje va escriure els rètols de damunt dels finestrals, amb els pinzells que havia demanat a un conegut, va rebatejar el bar sense saber-ho perquè va clavar damunt la lletra e un accent obert, com s’escriu en català, tot i que en neerlandès hauria calgut un accent tancat. La Greetje devia aprovar l’error amb un somriure pintat d’algun color molt vistós. Vet aquí per què hi va haver a Amsterdam el Cafè Barcelona i per què el nom s’escriu d’aquesta manera. Darrere la barra, entre les ampolles de licors, hi van posar la foto en blanc i negre d’ells dos amb la Sagrada Família al fons. El català hi feia de cuiner, amb les receptes que havia demanat a la seva mare, com ara la sípia amb patates o el fricandó, i altres, que aprenia molt de pressa. Segurament estava massa allunyat dels gustos locals per tenir èxit, amb l’excepció de l’arròs a la cassola, que ja començava a ser un atractiu per a la clientela d’Amsterdam, sobretot perquè a la pissarra no hi posava aquest nom de quatre paraules sinó que ho presentaven com una paella. Concretament en deien «Barcelona paella». A principis de la dècada dels setanta, la cuina del Pep Costa era massa simple i exòtica alhora però és indubtable que hi va imprimir el caràcter que la Greetje va voler conservar fins a l’últim dia. Aleshores, cap dels dos no podia sospitar que ell només seria el primer d’una llista de cuiners que s’allargaria durant prop de quaranta anys.

Si faig cas dels records de la Greetje, treballaven moltes hores però no es cansaven. Força aliens a l’esperit rebel que començava a inundar la ciutat, es podria dir que vivien només per al seu bar, on passaven gairebé tot el dia. A l’hora de tancar, es devien tenir l’un a l’altre.

A mesura que ell millorava en el domini de l’idioma, sense arribar a estudiar-lo mai, es veia amb cor d’ampliar la seva vida social. La Greetje no s’hi ha referit mai en aquests termes però per comentaris de l’Annabel sospito que aquell jove barceloní es va contagiar per l’ambient liberal i, a més de deixar-se créixer molt els cabells, va aprofitar la seva nova habilitat de relacionar-se per conèixer més bé una o dues clientes d’aquell local que encara costava de saber si volia ser un cafè com els de sempre o el punt de trobada per a joves que començaven a abandonar la joventut, com els seus propietaris. És versemblant que hi hagués aquesta crisi perquè després tot es va precipitar: al cap d’uns mesos es van casar a les instal·lacions municipals, sense que ella perdés la seva nacionalitat, i no gaire més tard es va quedar embarassada, com si s’haguessin proposat superar les dificultats amb un compromís més formal.

L’Arjen va rebre el cognom del pare però Costa no era tan estrany als Països Baixos perquè podia fer pensar en un origen molt antic, dels temps en què els jueus que sortien d’Espanya i Portugal buscaven refugi en una comunitat més tolerant. Hi havia moltes persones procedents d’altres llocs, com ara els immigrants del Magreb i Turquia, que es barrejaven amb els grecs i els italians, a més dels que fugien de la situació cada vegada més enrarida a la colònia de la Guaiana, abocada a les disputes internes que es van acabar resolent amb la independència de la república del Surinam l’any 1975.

L’Arjen Costa, nascut un matí fred de principis del 1973 de part natural, va viure una infantesa no gaire diferent de la de molts altres nens del país. Quan es va quedar orfe de pare era comprensible que la figura paterna absent es convertís en una mena de mite, algú irrecuperable de qui no se solia parlar. Cansada de contestar preguntes sobre aquell jove que apareixia amb ella a la fotografia que una turista japonesa els havia fet, la Greetje va treure del bar el record de la visita a l’exterior de la Sagrada Família i el va posar a la seva tauleta de nit, un lloc molt més íntim que una paret del Cafè Barcelona. Quan l’Arjen va fer deu anys, l’hi va regalar i ell va posar la foto dels seus pares al costat de la col·lecció de cotxes.

Es va aficionar, com altres nois de la seva edat, a aprofitar les glaçades hivernals per sortir a patinar sobre gel als canals. Als dotze anys va guanyar la primera copa en una cursa i amb aquest trofeu a les mans va aconseguir que la Greetje li comprés uns patins més bons. Al cap de no gaires anys, una vegada que es va barallar amb uns companys de classe, en comptes de comentar-ho a algun adult i confiar que els altres rebessin un advertiment, l’Arjen va preferir esperar el cap de colla i va provar d’atonyinar-lo. Ell va sortir amb el cartílag del nas aixafat i un ull de vellut i va ser a causa d’aquesta derrota que es va apuntar a un gimnàs.

Diuen que a les guerres, quan els joves soldats han quedat esventrats per una bomba de mà o pateixen una amputació atroç, sempre supliquen la mare, i s’explica també que els més malferits demanen per la mare just abans de morir o de tancar els ulls sota l’efecte d’una injecció de morfina. Però una baralla no és una guerra i els petons afectuosos de la Greetje al voltant de la protecció rígida que el metge li va posar al nas més aviat el molestaven. Quan un adolescent ja es comença a creure molt home, l’última necessitat que pot admetre és l’afecte d’una mare sol·lícita. O sigui que aniria cada tarda al gimnàs i nedaria tres dies a la setmana.

Havia heretat l’alçada nòrdica i els cabells rossos de la mare, però una part del seu cos apel·lava als gens mediterranis i, sobretot, aquell caràcter recordava a la Greetje la rauxa del pare barceloní, algú amb prou empenta per deixar la ciutat on havia nascut i anar-se’n amb ella a Amsterdam.

Quan va deixar d’estudiar, perquè no estava segur que es volgués convertir en el primer universitari de la família, ja tenia un cos atlètic i havia guanyat unes quantes curses més amb els patins de gel.

Sempre havia somiat que participaria a l’Elfstedentocht, la cursa mítica de patinatge que segueix una ruta de dos-cents quilòmetres per les onze ciutats frisones, amb sortida i arribada a Leeuwarden. Però no ho va aconseguir perquè aquesta cursa, que es va celebrar per primera vegada el 1909, depèn que es donin unes condicions de fred excepcionals. Els organitzadors no la convoquen si no es confirma que el gruix del gel, a tots els canals del circuit, és de quinze centímetres com a mínim. L’últim any que això va succeir mentre l’Arjen vivia va ser el 1986, i encara no tenia divuit anys. Quan la cursa es va tornar a celebrar, l’any 1997, ja s’havia mort.

Sí que es va apuntar, però, a un curs que li havia de permetre conduir una embarcació pels canals i passejar turistes. Potser, si no hagués canviat d’idea, al cap d’uns quants anys s’hauria deixat créixer una barba espessa i hauria aconseguit la mena de rodonesa que la cervesa proporciona a la panxa, el «bierbuik», que garantiria que volguessin fer-se fotos al seu costat. Als turistes del sud els encanta l’aspecte estereotipat del mariner del nord. D’aquesta manera, la seva cara hauria quedat immortalitzada als àlbums de records de persones que els desarien en un calaix, a casa seva, en unes quantes ciutats de tots els continents.

Però no va arribar mai a acabar aquell curs. Quan un amic li va comentar per primer cop la possibilitat d’incorporar-se amb una remuneració a l’exèrcit modest i una mica inútil dels Països Baixos, el que el va atreure més va ser l’oportunitat de viatjar. Aleshores ja s’havia anunciat el final del servei militar obligatori però es mantenia el reclutament i a l’edat pertinent havia rebut la notificació per informar-lo que en el cas que fos necessari podria ser reclamat per defensar el país. L’avís de la lleva no l’havia inquietat gens ni mica però quan aquest amic li va explicar que els soldats solien anar arreu del món en missions de pau, sota la bandera honorable de les Nacions Unides, li va semblar que hi hauria hagut de respondre i es va informar per esbrinar si ja era massa tard.

Quan va aconseguir que l’acceptessin i es va posar l’uniforme per primera vegada, va decebre la Greetje, que s’havia fet la idea que el veuria passar amb la seva embarcació per davant del cafè. Però sobretot va sorprendre la seva germana. L’Annabel es devia enfurismar en saber que no el veuria per casa ni tampoc al local que la Greetje portava amb la Roos.

L’únic que li va donar suport va ser el cuiner italià que aleshores treballava al Cafè Barcelona, un home d’uns trenta anys amb qui l’Arjen parlava sovint quan ajudava la família. Els seus predecessors no havien aconseguit esborrar la memòria dels plats que preparava el Pep Costa i acabaven acomiadats amb el pretext que no sabien fer una paella.

L’italià tampoc no se’n sortia, acostumat a la pastositat untuosa del risotto, que no té res a veure amb la necessitat que els grans quedin ben solts en un arròs com cal, però la bona relació que tenia amb el noi era un bon motiu perquè la Greetje s’armés de paciència. Quan l’Arjen ja se n’havia anat, la mestressa del Cafè Barcelona es va treure de sobre el cuiner calabrès.