7

Ara que han passat quasi vint anys és més fàcil comprendre què va succeir a Srebrenica. Però aleshores, en aquell moment, subjugats per la immediatesa, ni tan sols els mateixos protagonistes eren capaços de discernir entre el que havien vist i el que potser havien imaginat.

Els que no hi havien anat, els mers observadors i els compatriotes de tots els que hi estaven implicats, necessitaven una solució que resolgués els enigmes amb senzillesa, una resposta simple que els permetés entendre-ho, una interpretació que ho abastés tot, una moneda que expliqués en ambdues cares què havia passat. I la van tenir.

En una cara, el genocidi perpetrat per les tropes sèrbies amb el resultat concís de més de vuit mil persones desaparegudes, amb tota seguretat assassinades. A l’altra, un grup de soldats dels Països Baixos que ballaven la conga per celebrar que per fi havien sortit de l’enclavament, de la zona segura, i podien començar el camí de retorn cap a casa.

L’efectivitat combinada de les dues cares d’aquesta moneda era tan poderosa que va arribar a centrar el debat a tots dos costats com si fossin equivalents, com si tingués sentit demanar-se al mateix temps com era possible que un ésser humà hagués ordenat una matança d’aquelles proporcions, o hi participés activament, i que als joves holandesos se’ls hagués acudit posar-se a ballar, com si es tractés de dues accions equiparables i, encara més, com si l’una fos conseqüència del altra. Va caldre que passessin uns quants anys per veure que el genocidi era castigat pels tribunals internacionals que es van crear mentre que ballar la conga podia merèixer reprovacions però no duria ningú al banc dels acusats.

He volgut entendre aquella guerra, sense arribar-m’hi a obsedir com ho va fer l’Annabel, però no me n’he convertit en cap expert. De tota manera, tinc la impressió que, si l’Arjen té culpa de res, la seva culpa no és gaire diferent de la que tenen i sempre tindran els soldats que se situen entre dos bàndols i no aconsegueixen imposar la pau.

L’única manera de salvar-se, per dir-ho d’alguna manera, hauria sigut que morís allà, que es convertís en un cadàver a causa de les bales sèrbies. Si els soldats de Mladic haguessin matat un parell de centenars de neerlandesos, les seves famílies els haurien plorat però el país s’hauria estalviat la vergonya suscitada pel ritme de la conga. És una conclusió tan bèstia que amb l’Annabel no n’he parlat mai en aquests termes. Però com més hi rumio, més em convenç.

L’any 2006, el Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia va condemnar Naser Oric a dos anys de presó com a responsable dels crims que l’ABIH havia comès els anys 1992 i 1993. Va quedar en llibertat perquè havia estat reclòs un temps superior al de la sentència, al port mariner de Scheveningen, a la Haia. Els serbis havien acusat Oric d’assassinats indiscriminats, violacions i mutilacions que haurien comès els seus soldats quan conquerien poblacions al voltant de Srebrenica. Han mantingut des d’aleshores que la matança que van dur a terme no era gaire més que una justa revenja per aquells crims. Entre els testimonis de la fiscalia, va destacar la presència del general Morillon, el mateix que havia promès que les Nacions Unides no abandonarien mai la gent de Srebrenica. Però els va abandonar tothom, fins i tot Naser Oric, que va sortir en un helicòpter cap a Tuzla el mes de maig, encara no se sap per quina raó.

Més enllà d’aquesta justificació indecent del VRS, hi havia una decisió clara per procedir a l’anomenada «neteja ètnica», per eliminar els Bosnians de la ciutat. El març del 1995, una ordre firmada per l’aleshores president dels serbis de Bòsnia, Radovan Karadzic, comminava els seus soldats a provocar el pànic i fer veure als refugiats que allà no hi trobarien cap esperança de sobreviure. Naturalment, ni l’Arjen ni els seus companys del Dutchbat III van veure mai aquesta directiva de Karadzic. L’únic que ells van viure va ser la derrota des de la primera línia.

El dia 6 de juliol va començar l’atac del VRS. Dos dies després, van atacar un blindat del Dutchbat, que es va retirar. Els soldats de l’ABIH van exigir al vehicle que mantingués la posició i oferís resistència però no era això el que els havien manat.

Irat i decebut, un d’aquells guerrillers Bosnians va llançar una granada contra el blindat i va provocar la mort del soldat Raviv van Rensen. La premsa es va fer ressò de l’incident per demostrar que la presència dels compatriotes a la ciutat ja no tenia cap sentit.

Al cap de dos dies, des d’alguns llocs d’observació controlats pels cascos blaus es van llançar bengales d’advertiment però no es va fer servir foc real. Les normes ho feien massa complicat i les ordres eren molt imprecises. Les peticions de suport aeri no obtenien resposta i el dia 11 les tropes de Mladic entraven a la ciutat. Una massa espaordida de vint-i-cinc mil persones va buscar aixopluc a les proximitats de Potocari mentre una columna d’uns quinze mil fugitius pretenia arribar a Tuzla a través dels turons boscosos.

El dia 12, el general Mladic, l’home que el dia abans havia assegurat que havia arribat l’hora de venjar-se dels musulmans, citava Karremans a l’hotel Fontana de Bratunac. Pel que sembla, s’havia preocupat que a la sala on es reunirien hi hagués un porc degollat de cap per avall. Era un missatge clar que Karremans havia d’entendre, sobretot perquè hi havia una cinquantena de soldats holandesos que eren presoners de l’home que l’amenaçava. Els havien tancat al mateix hotel. La conversa es va enregistrar amb una càmera de vídeo i els serbis van difondre el fragment en què es veia com Karremans acceptava un got d’aiguardent i brindava amb Mladic.

Aquell mateix dia havia començat la separació entre homes i dones. Els soldats vencedors s’enduien presoners a un edifici de color blanc i els cascos blaus podien sentir els trets de les execucions. Fins i tot l’Arjen els va sentir. Ho va comentar amb un company, que el va dur fins a prop d’aquest edifici blanc. Els soldats serbis els van obligar a anar-se’n però l’Arjen ho va recordar mesos després i ho va explicar a l’Annabel. Mentre els cascos blaus encara no s’havien retirat, els VRS ja havien començat la matança.

El que va passar després ja consta per sempre als llibres d’història. La pitjor matança que hi ha hagut mai a Europa des de la Segona Guerra Mundial ha merescut el qualificatiu de genocidi per part del Tribunal Internacional i ja no hi ha cap dubte que tot s’havia planificat amb molta cura. Uns quants dels autocars que traslladaven les dones i els nens no van arribar mai a lloc segur. Les columnes de fugitius que s’enfilaven descalços i afamats a les muntanyes van rebre atacs d’artilleria i quan es dividien, espantats per les emboscades que els sorprenien, els soldats serbis, disfressats de cascos blaus o de membres de la Creu Roja, els demanaven que es lliuressin perquè participarien en un intercanvi de presoners. Als que atrapaven els obligaven a cridar els noms de pares, fills i germans, perquè també baixessin dels turons on s’amagaven i s’entreguessin. Així que els obeïen, eren lligats i assassinats, sense consideració.

Des de Potocari, es van endur els presoners amb camions a diversos llocs i els van executar en grups nombrosos, sovint de nit i amb il·luminació elèctrica disposada per a aquesta finalitat. Excavadores que ja estaven a punt obrien fosses i moltes víctimes hi eren enterrades quan encara respiraven. Al cap d’uns quants mesos, quan van començar les investigacions, els serbis van obrir de nou aquelles tombes i es van endur les restes humanes a unes altres fosses secretes que va caldre descobrir amb l’ajut de fotografies aèries. Els pocs supervivents van declarar com a testimonis en els judicis que es van celebrar a la Haia i van deixar clar que els serbis havien disparat contra homes lligats de mans, contra vells i nens que era evident que no podien representar cap amenaça des d’una perspectiva militar. Es tractava de delmar la població masculina d’una manera tan massiva que impedís el repoblament de Srebrenica per part dels Bosnians musulmans. Es van fer servir fusells, pistoles, metralladores i bombes de mà. Tot s’hi valia per liquidar milers de persones de manera deliberada i sense cap altre objectiu que l’extermini.

Si van matar amb impunitat, després van voler dissimular els crims amb covardia, incapaços d’assumir els delictes que havien comès. L’espècie humana ha donat al món molts individus repugnants i menyspreables que han comès crims esgarrifosos. Mladic i els seus sequaços es van incloure voluntàriament en aquesta llista odiosa amb l’assassinat d’almenys vuit mil persones.

El dia 22, quan els ostatges de Mladic havien recuperat la llibertat, i els soldats desmoralitzats estaven a punt de tornar a casa, per fi, a algú se li va acudir que valia la pena celebrar el retrobament i algú altre va tenir la idea que els podien rebre amb una barbacoa.

Eren a Zàgreb i se sentien molt lluny de Srebrenica. Una banda tocava música de fons per amenitzar l’àpat. Algú ho va filmar i aquestes imatges van arribar l’endemà als mitjans de comunicació. La Greetje, la Roos i l’Annabel també ho van veure. Mentre arribaven les primeres informacions encara poc clares sobre el que havia passat, mentre els mitjans francesos insistien que els holandesos havien estat indignes i covards, els noticiaris van mostrar l’alegria d’una barbacoa amb música de fons. Però encara podia ser pitjor. Va ser pitjor.

Empesos per l’explosió d’un estat d’ànim que havia sucumbit a la por, uns quants soldats van demanar que la música s’animés. I, al ritme festiu de l’orquestra, van formar una fila riallera que ballava la conga. Duien pantalons curts amb estampat de camuflatge i n’hi havia uns quants que s’havien encasquetat la boina blava. Ballaven i reien per celebrar que tot s’havia acabat. Aquestes altres imatges van trigar més a fer-se públiques però també van arribar als Països Baixos, quan ja se sabia que hi havia hagut una matança.

A un costat, milers de morts, assassinats amb vilesa. A l’altre, una festa amb carn a la brasa, molta cervesa i una llastimosa conga, una serp borratxa que saltava d’alegria perquè després de molts mesos de privacions i de por, de neguit i d’incomprensió, de fastigueig i de pudor, per fi eren lliures i se’n podien anar a casa. No sabien que, a casa, quan hi tornessin, hi hauria esperant-los una conga desfigurada, una dansa de la mort que tothom volia que els avergonyís.

Els mateixos que havien reclamat que els tornessin vius a casa començaven a pensar que potser s’havien equivocat, que potser la dignitat del país s’hauria salvat si a uns quants dels seus soldats els haguessin pelat, si no haguessin sobreviscut a canvi d’ajudar els serbis a separar els homes de les dones, com l’Arjen també havia fet. Què dirien la seva mare, la seva germana i la mare de la seva germana?

La retirada dels cascos blaus havia estat vergonyant abans que cap soldat ballés la conga. Just abans que se n’anessin, Mladic va encarregar que filmessin com se n’acomiadava. A Karremans li va lliurar una ampolla i un paquet embolicat amb paper de regal ataronjat. El tinent coronel, amb la parla vacil·lant, va preguntar dos cops seguits si es tractava d’un obsequi per a la seva esposa. Quina importància tenia per a qui fos aquell regal enverinat? Com se li va acudir esmentar la seva dona? Que no se n’adonava, que allò el convertia en un pobre imbècil? Per sempre més ressonaran les seves paraules en anglès mentre intentava obtenir l’atenció del criminal Mladic: «És per a la meva dona? És per a la meva dona?».

L’Arjen no ho va veure, ja s’havia enfilat al vehicle que li havien ordenat, per afegir-se a la caravana de derrotats que es retirava sense haver disparat ni un tret. Però ho va saber, com ho va saber tothom.

Mladic va saludar el pas dels cotxes amb el palmell horitzontal a la templa dreta, en un intent que aquella marxa comptés amb una salutació militar, com si tot plegat no hagués estat res més que un acord pacífic entre dues parts. I potser era això el que havia passat entre el porc degollat i el got d’aiguardent. Al capdavall, el pianista Karremans se’n tornava a casa amb la seva dona, amb la seva dona.

Al costat de l’Arjen, en silenci, hi seia el seu company Boudewijn Verhaegh. Tenia l’estranya impressió que seria l’última vegada que el podria considerar un amic. Era massa aviat per saber-ho però ja intuïa que quan fossin lluny del recinte maleït de Potocari, quan se n’haguessin anat de la maleïda Bòsnia, de la maleïda guerra que no era la seva, no tindrien cap motiu per tornar a parlar. Li va saber greu. Havia sigut un bon company.

L’havia escoltat quan li parlava amb nostàlgia de Rotterdam i a canvi ell li havia parlat de la seva mare i del Cafè Barcelona. Al Boudewijn l’havia sorprès que l’Arjen fos fill d’un català. En realitat, ni tan sols sabia què volia dir això i ell li havia hagut d’explicar que els catalans, pel que en sabia, eren una mena de frisons espanyols. L’altre va confessar que havia cregut que Costa era un cognom portuguès. El dia que s’havia volgut enfrontar amb els que havien pintat una creu gammada havia pensat que era d’ascendència jueva. Jueu, català, frisó, bosnià… què hi feia. Seria una llàstima que no es tornessin a veure però, sense dir-ho, va agrair que aleshores fos al seu costat.

Estava cansat, ja no tenia por però començava a sentir vergonya. Encara no sabia ben bé per què, però sabia que un dia o altre s’avergonyiria del que havia vist i fins i tot d’haver ajudat aquelles dones encorbades a pujar a un autobús amb un nen als braços. Per això va explicar al seu amic que havia vist un home disfressat. Que hi havia un jove que duia un mocador al cap i s’havia enfilat a un dels autocars de les dones. Se n’havia adonat per la seva manera de caminar i, després, perquè el va poder mirar als ulls. Hi va veure la por de ser descobert. Però l’Arjen no va fer cap gest que el pogués delatar. El va empènyer perquè pugés de pressa i es va girar per no tornar-lo a mirar als ulls. El Boudewijn li va posar una mà a l’espatlla i va murmurar que potser no el descobririen mai. Així ho esperava. I no van tornar a parlar durant molta estona.

A l’Arjen li va semblar que veia la seva Selima, una noia d’aire fètid que li deia adéu amb la mà. Primer la va veure a la vora de la carretera, al cap de poc va aparèixer enganxada a la finestra embafada de l’autobús, després es va deixar veure penjada d’un arbre, amb una soga al coll, i al cap d’una estona ja penjava de tots els arbres que ell guaitava.

Per això va tancar els ulls i es va esforçar a oblidar-la, com si no hi hagués somiat mai, com si no l’hagués vista de debò, com si no sabés que havia existit i que havia menjat restes que havia arreplegat de la pila d’escombraries, com si no sabés que l’havien violada tantes vegades que ja no li feia por ni tampoc fàstic, com si no l’hagués coneguda mai ni se li hagués ofert per alleujar-lo a canvi d’una mica de tabac, d’un polsim de sal i sucre, com si no li hagués dit mai el seu nom i ell no l’hagués pronunciat ni despert ni adormit.