22

L’Austin Westminter amb què va fer el seu últim trajecte el monjo Quang Duc encara es conserva, tot i que molt envellit i una mica rovellat, a la pagoda Thien Mu de la ciutat vietnamita de Hue. La matrícula es manté gairebé intacta. En blanc sobre un fons negre, s’hi pot llegir: DBA 599. No té parabrisa però al seu lloc hi ha una fotografia amb un marc de fusta que recorda aquella escena del juny del 1963. Una fotografia com la que l’Annabel va retallar per enviar-la a l’Arjen i que ara és meva.

Quan l’Annabel em va regalar les fotos m’ho vaig prendre com un obsequi molt especial. Em va agradar pensar que era la seva manera de recordar-me que sí que havíem sigut amics, al capdavall eren les fotos que havia tingut el seu germà, el noi que jo no havia conegut perquè s’havia penjat. Però no vaig trigar gens a entendre que, en realitat, la col·lecció era un llast que l’Annabel es treia de sobre. Ho vaig veure clar quan em va dir que se n’anava. Encara no sabia a on s’aturaria, l’únic que tenia clar era que havia de començar a Barcelona.

Em va mirar als ulls amb un posat de súplica i d’invitació al mateix temps i em va proposar que l’hi acompanyés. Ella tenia pendent d’anar-hi i jo també devia tenir pendent de tornar-hi, potser per quedar-m’hi. Sí que vaig estar temptat de dir-li que sí, tenia moltes ganes de creure que anar junts a Barcelona podia ser la nostra oportunitat, però aquesta il·lusió no va durar gens, de seguida vaig veure que seria un engany. A mi ja m’havia passat el moment de voltar pel món i un viatge sense destinació que comencés a Barcelona era encara menys atractiu. Hauria anat amb l’Annabel a on fos, a Barcelona, a París o a Praga, però no aniria enlloc. L’hi volia dir. Que hauria anat amb ella a on fos però que no podia ser. I en comptes d’això em va sortir una frase estranya: li vaig dir que què passaria amb el Hersony si jo me n’anava.

Vaig fer emmarcar totes les fotos amb fusta negra. Les tinc a les parets del meu bar esquifit. Em fa l’efecte que donen personalitat al local. És molt petit però no podia llogar un espai més gran si em volia quedar en un lloc cèntric. És un rectangle amb la barra al fons. Al darrere hi ha una cuina minúscula on preparo els plats que ofereixo: tapes espanyoles i alguna especialitat catalana.

L’altre dia va entrar un turista britànic i de seguida es va fixar en les fotos del herois. Es va acostar al presoner de guerra que resistia impertèrrit la mirada de Himmler i em va preguntar, amb una frase recargolada, què m’havia dut a penjar aquella imatge d’Horace Greasley. Li vaig haver de dir que era la primera vegada que sentia aquest nom. Va demanar te i em va explicar que Greasley havia sigut un presoner de guerra, famós perquè s’havia escapat desenes de cops per acudir a una cita amorosa i sempre tornava al camp de presoners. Aquest Greasley havia mort feia un parell d’anys i els diaris del seu país n’havien reproduït la foto, per això el reconeixia. Li vaig donar les gràcies i no li vaig cobrar el te. Però quan vaig tenir una mica de temps i vaig buscar informació a internet, les fonts que vaig consultar no asseguraven que el noi de la foto fos el soldat britànic, més aviat es decantaven per la possibilitat que es tractés d’un aviador rus. És un detall que potser interessa molt als historiadors. Em sembla que per a l’Annabel, i també per a mi, no és gaire important la identitat d’aquest home, el que de debò compta és la manera com sosté la mirada de Himmler.

És molt fàcil trobar-me, al número 43 d’Amstel, davant del Blauwbrug. A un costat hi ha un lloc on venen i lloguen vídeos de culte, en diuen així perquè no són pel·lícules comercials ni actuals. A l’altre, hi ha el bar ‘t Hooischip, però no ens fem la competència perquè jo no tinc un típic cafè holandès sinó un lloc una mica estrany. Hi vaig posar uns quants tamborets alts a prop de les dues parets, amb tauletes altes i molt petites. De fet, moltes persones vénen a buscar el menjar i se l’enduen, diria que la majoria se l’emporten a casa però també n’he vist que se’l mengen al carrer, en un dels bancs que hi ha davant, de cara al riu.

Alguna cosa havia de fer. M’havia quedat sense feina i no em volia rendir. No hauria cregut mai que intentaria aixecar un negoci però m’hi vaig llançar. Com que no ho podia fer tot sol, vaig demanar ajuda. A la Roos la vaig convèncer de seguida, encara no sé per què. Potser perquè havia sigut el cuiner i la mà dreta de la seva filla durant els últims anys del Cafè Barcelona. Ara té un vint per cent del meu petit negoci. El doctor Alex van Huis s’hi va apuntar amb un entusiasme que admeto que em va sorprendre. Però el seu cas és diferent. No s’ha conformat a participar en la inversió amb un altre vint per cent i també ens ha acollit a les golfes de casa seva. O sigui que vivim a tres minuts del local. A la Marie Louise em va costar una mica fer-li veure que aquesta aventura podia tenir possibilitats d’èxit però al final també va dir que sí i va posar-hi el deu per cent. Vet aquí que entre tots hem creat el ‘t Annabelsnest, «el niu de l’Annabel». Quin altre nom hauria pogut triar?

No competeixo amb els restaurants espanyols del voltant de Leidseplein perquè em dedico a una altra cosa. La seva oferta és una mistificació, una versió llardosa per a turistes incauts que un dia es pensen que descobreixen la cuina grega i l’endemà es creuen que han tastat l’autèntic sabor d’Itàlia. Tampoc no faig la guitza als Castro, perquè la seva proposta no té res a veure amb les tapes de debò ni tampoc amb la cuina de cada dia que solia fer la meva mare. El seu logotip és un sol perquè saben que els holandesos associen Espanya amb les platges assolellades.

Prescindeixo de les gambes amb all i julivert, no m’interessen els arrossos que un excés de safrà torna grocs i considero que la majoria de truites de patates que es poden menjar en aquesta ciutat són indecents. Procuro oferir plats ben diferents. Per exemple, la botifarra negra l’escalfo amb la salamandra i quan s’ha estovat hi afegeixo una mica de confitura de taronja amarga. Busco a internet les receptes més noves dels cuiners del meu país i n’escullo les més senzilles, les que em veig amb cor de reproduir. Pel que fa a la tradició, a banda de recuperar algunes idees de quan treballava al Cafè Barcelona, faig servir, com una bíblia, el llibre de cuina catalana d’un nord-americà. Vaig comprar Catalan Cuisine de Colman Andrews perquè en vaig trobar un exemplar de la primera edició, de l’any 1988. És el llibre que va presentar la cuina catalana al món i m’agraden molt les explicacions amb què l’autor acompanya les receptes.

A més, cada dia faig un arròs diferent. Mantinc per als dijous l’arròs que preparava al Cafè Barcelona, però no em volia conformar amb aquesta repetició. Dilluns dono arròs a la milanesa, com el que feia la mare. Amb pernil, pèsols i, gairebé al final, força formatge ratllat. No és ben bé un risotto, perquè té una textura diferent, i encara avui em sembla que és l’arròs més barceloní que hi ha. L’havia menjat més d’un cop a l’Envalira, a la plaça del Sol. La plaça encara hi és, al barri de Gràcia, però el restaurant ja ha tancat, es veu que fa molts anys. És una llàstima. Dimarts faig un arròs de bacallà i per als dimecres he recreat un arròs amb bolets i patates que agrada força. Divendres tinc un arròs de peix, però el serveixo net d’espines, perquè a la gent l’empipa estar pendent d’aquesta nosa mentre fica la forquilla al plat.

Tanco tot el cap de setmana i els altres dies només obro a la tarda, des de quarts de quatre fins una mica abans de la mitjanit. A l’hivern tanco a les onze com a molt tard, però també obro un parell d’hores abans. Em va bé.

Cada matí vaig a comprar i la majoria de vegades m’hi acompanya el Hersony. A migdia mengem de pressa qualsevol cosa. Un dels meus llocs preferits és Soup en zo, a Jodenbreestraat, molt a prop d’on som nosaltres. Sobretot si fa fred, un bol de sopa et reconforta del tot. Pots escollir entre la sopa de llenties amb verdures, la sopa índia amb curri, la sopa de carbassa, la sopa de tomàquet amb mozzarella, la sopa de patata amb formatge blau, la sopa de ceba amb pa morè i tota una col·lecció que varia segons el dia de la setmana i l’estació de l’any. M’agrada seure a la barra, de cara a l’aparador, i mirar la gent que passa.

Els dies de festa surto a passejar però passo moltes hores a casa. Al Hersony li agrada anar amb bicicleta i ja l’hi deixo anar sol. Com que vivim al pis de dalt de tot, a les antigues golfes de la casa que va comprar l’Alex van Huis, i ell s’està als pisos de sota, molts diumenges em demana que baixi i fem petar la xerrada amb una tassa de te. Quan no em diu res, sospito que l’acompanya una dona. Al cap de poc, ho puc confirmar perquè sento una veu femenina.

És una casa antiga, amb la façana de color negre, per això es reconeix de seguida, al número 43 de Nieuwe Herengracht. Sí, és una coincidència, tant la casa com el meu local són al número 43.

Com que ho tenim al costat, de vegades perdo el temps fent el badoc al mercat de les puces que hi ha a Waterlooplein. Em sembla que antigament era un mercat de caràcter jueu però ara s’hi troba de tot: roba de segona mà, que compro quan necessito alguna cosa, ceràmica holandesa esberlada o màscares antigàs que se suposa que es van posar en circulació a l’última Guerra Mundial, entre bibelots de tota mena, cromos i gorres peruanes, a més de canelobres de set braços de materials diversos i de totes les mides.

Cada dia, quan vaig al meu local, contemplo el Blauwbrug. Cada pilar del pont blau s’alça més amunt de la barana en forma de columna i cadascuna d’aquestes columnes ha estat travessada per una embarcació que sosté a banda i banda els fanals, coronats com la columna. Al cafè de la cantonada han aprofitat aquesta situació per guarnir el seu menú amb un Blue Bridge Toast, per als turistes britànics, i una Salade au Pont Bleu, per als francesos, però no m’he volgut apuntar a aquest truc massa simplista.

Quan tornem a casa, deixem a mà dreta el petit pont llevadís sobre el canal, il·luminat amb fileres de bombetes, com un arbre de Nadal o les velles muntanyes russes del Tibidabo. Els dies de pluja adquireix un aspecte fantasiós. Dormo al quart pis d’una casa de Nieuwe Herengracht però moltes nits somio que en realitat visc entre les fileres de bombetes d’aquest pont llevadís.

Em distrec sovint mirant per la finestra. Amb això en tinc prou. Tard o d’hora passa una embarcació amb turistes que disparen flaixos darrere els vidres que els protegeixen del fred. Potser a la foto hi apareixerà la casa de l’Alex van Huis, potser hi sortiré jo mateix, com un altre habitant d’aquesta ciutat d’on no em mouré mai més.

Amsterdam té l’atractiu, per a molts europeus, d’aquest esperit de tolerància que consisteix a autoritzar l’adquisició de petites quantitats de derivats de la marihuana i a disposar la prostitució a la vista de tothom, però per damunt d’això és la capital d’un país poderós que molts catalans sempre han envejat. És una ciutat amb un centre agitat i un entorn amable, una ciutat bruta, on fàcilment trobes ampolles de cervesa i vasos de plàstic als vagons del metro, però on gairebé tothom té el costum de comprar flors. Les estadístiques indiquen que és una ciutat perillosa però els conductors cedeixen el pas als ciclistes sense botzinar i això és impossible que no cridi l’atenció dels que hem vingut de fora. Si hi vas un cap de setmana t’encanta, si t’hi estàs uns quants dies t’enamora i si hi tornes només hi ha dues opcions: o t’avorreix tant que no hi tornes a posar els peus o t’hi vols quedar per sempre.

De tant en tant m’acosto fins allà on es troben el Recht Bloomssloot i el Krorn Boomssloot, dos canals estrets que se saluden en un encontre que encara no m’ha deixat de fascinar. El llot cobreix els murs de maons petits i les soques dels arbres, vinclats, per fer una reverència amb les branques pelades, una altra vegada, a l’aigua verdosa que el vent remou.

Fins i tot m’he acostumat al gust avinagrat de les arengades i sóc capaç de passar tota una tarda de diumenge només amb un bunyol de poma a l’estómac. No m’endinso gaire sovint a la transitada Raamstraat ni m’assec mai als bars de Rembrandtplein, em molesta que a la plaça hi hagi tants hotels amb rètols cridaners i turistes sèniors fent una cervesa després del massatge xinès de peus. Prefereixo prendre un cafè a qualsevol bar de Gerard Douplein i després, si em sento nostàlgic, m’arribo fins a l’estàtua dedicada a André Hazes i em recordo de la Greetje i del bar on vaig treballar.

No m’ha atret mai l’Amsterdam juvenil de Leidseplein i els carrers adjacents, amb restaurants grecs i orientals i tot de bars decorats amb la bandera dels rastafaris d’on surten colles de joves amb els ulls empetitits i la vista fumada. Ni tampoc m’ha dit mai gran cosa l’atreviment dels aparadors on s’ensenyen prostitutes. És veritat que els sexshops tenen els productes a la vista i també ho és que els grups guiats no poden evitar els comentaris en veu alta davant dels vibradors de mides impossibles, però quan ja has passat pel davant d’aquests llocs unes quantes vegades t’oblides que hi són. No, la ciutat roja i nerviosa no és el que m’agrada tot i que entenc perfectament que pugui ser un imant per als curiosos, per als tímids, per als que estiguin disposats a sorprendre’s per tot el que a Amsterdam ja no sorprèn ningú. Ja no sóc un turista. Encara que sempre seré un estranger.

A mi el que m’agrada és la ciutat tranquil·la que es pren amb calma l’operació d’anivellament d’aigua a les rescloses, la ciutat que transita amb gorra i bicicleta. La manera de brillar que tenen les llambordes quan plou una estona. El perfil dels tramvies quan agafen un revolt pronunciat.

És veritat que hi ha molts pidolaires que paren la mà amb un got de plàstic, el centre és ple de bevedors indomables que combaten el fred amb beuratges espirituosos, quan poden, i amb cartrons de vi barat cada dia. És veritat que hi ha lladres i vagabunds, que als turistes se’ls enganya com a tot arreu, però d’això es tracta. Hi ha força brutícia, s’ha de caminar per trobar una paperera, els carrers estrets obliguen a deixar les escombraries en recipients que queden plens a l’abast de qualsevol.

Però gràcies a les finestres sense cortines comproves amb facilitat que els despatxos estan decorats amb un gust sobri i precís, els menjadors de les cases que s’exhibeixen sempre tenen espalmatòries i flors seques en algun moble. Als bars hi sol haver taules de fusta. M’agraden les bufandes de les noies que passen amb bicicleta, sembla que facin onejar banderes de llana.

M’agrada caminar per la vora dels canals quan no hi ha gaire gent. Observo els guies que indiquen la casa on es va amagar la família d’Anna Frank, a l’estiu amb cues que hi fan la volta, o els que s’aturen davant les cases pintades, abans ocupades per grups de joves, a Spuistraat. De tant en tant m’atreveixo a cruspir-me un sandvitx d’anguila fumada.

Si algú em vol trobar un dissabte a la tarda, només ha de creuar Zwanenburgwal. Ho faig sovint. Tombo pel boterut Raamgracht i penetro en la soledat profunda del Groenburgwal. Si coincideix que no hi passa ningú més, en aquest canal estret et pots sentir com l’únic habitant d’una ciutat fantasmagòrica. Si ha nevat, en aquest breu tram de llambordes et pots arribar a creure que ets l’únic supervivent d’una hibernació d’abast mundial i ja no ets a Amsterdam ni a Holanda sinó al centre del món, d’un món nou que està a punt de néixer des del no-res.

A la cantonada amb Staalstraat hi ha una botiga d’objectes de la llar on de vegades m’aturo, només per distreure’m amb les novetats que hi han arribat. Una mica més enllà, a la cantonada de Staalstraat amb l’esquifida Verversstraat, observo els clients que compren capses de bombons a Puccini. Si porto diners, prenc un cafè al Frenzi. Els migdies dels dies laborables hi sol haver funcionaris i persones amb un càrrec municipal que dirimeixen els seus assumptes davant d’un plat de pasta. Mentre passo per davant de l’Òpera puc veure el Blawbrug en la seva magnificència més absoluta. Si ha arribat l’hora fosca, la seva llum resplendeix des dels fanals encimbellats a les embarcacions que hi ha incrustades a les columnes i s’ofega a l’aigua de l’Amstel.

Als matins, quan una barcassa de càrrega passa per davant de casa, tota la calçada de l’ample Wesperstraat s’aixeca després que les barreres aturin el trànsit. Si trec el cap per la finestra de les golfes, veig el petit pont llevadís de les bombetes que l’embarcació ha deixat a popa mentre es disposa a passar per l’escletxa oberta per aquest altre mecanisme. Més d’un cop m’he quedat observant tota l’operació, fins que la calçada torna a la seva posició i els cotxes i les bicicletes reprenen el seu trajecte interromput. Davant per davant de les golfes on sóc hi ha l’edifici imponent de l’Hermitage, restaurat no fa gaires anys. Les finestres altes tenen una quadrícula formada per marcs de fusta que contenen en uns casos dotze vidres a dins i en d’altres fins a vint. Quan enfosqueix, mentre a l’edifici hi ha els llums encesos, tots aquests retalls quadrats es reflecteixen al canal.

No, ja no me n’aniré, em quedaré en aquesta ciutat on de nit les vides queden emmarcades dins d’unes finestres àmplies i il·luminades que s’emmirallen a l’aigua i oscil·len sense arribar mai a adquirir la perfecció de la forma original perquè la forma original de les vides que emmarquen no ho és pas, de perfecta. M’agrada pensar que només som aquests reflexos movedissos, llums oscil·lants damunt de l’aigua. I aquest és el lloc on més bé podré professar aquesta fe. L’únic que vull és creuar el pont encès i viure com un immigrant del sud que s’adapta a la vida del nord, lluny de la calidesa humida de la meva ciutat perduda.

Vaig néixer a l’Espanya de Franco, un lloc repugnant com tants d’altres però més decebedor perquè era impossible no adonar-se cada dia que érem una raresa en un continent de democràcies. Quan tenia vint-i-pocs anys ja sabia que volia ser periodista però no m’interessaven les notícies d’actualitat. Vaig haver de començar amb els temes socials que sempre donen als aprenents, però de seguida que vaig poder em vaig decantar cap a una especialitat que no tenia gaires predecessors: el periodisme culinari. Firmava amb una inicial al mig: Joan F. Cases.

Havia llegit algunes coses de Josep Pla i articles esparsos de Néstor Luján, però aquesta modalitat no tenia encara l’èxit que ara s’ha guanyat a pols amb homes com Pau Arenos. Mentre buscava receptes he trobat molts articles seus i em sembla que deu ser el narrador de la nova cuina catalana. Potser, si hagués perseverat, hauria viscut amb ell l’expansió d’això que en diuen la cuina tecnoemocional i hauria tingut l’oportunitat de conèixer Ferran Adrià, vés a saber.

Però les coses no van anar d’aquesta manera. Bevia molt. Més ben dit, bevia massa. També esnifava cocaïna sense parar. No sé com es pot comprar avui dia però aleshores era bastant fàcil. Costava diners però en tenia. Em gastava el sou i cada dia escrivia pitjor. Ja no tenia cura dels detalls. No podia. Els perdia de vista perquè la coca m’obligava a anar de pressa i l’alcohol m’emboirava. Va ser un desastre, suposo que no ho podria dir de cap altra manera. Vaig perdre la feina i quan vaig provar de sobreviure com a articulista pel meu compte no podia vendre cap text sense que cada client acabés convençut que no m’havia de contractar mai més.

Què havia de fer? No tenia gaires recursos i la cuina m’havia semblat sempre el lloc on sabia moure’m. O potser només va ser perquè un restaurador de Lloret es va apiadar de mi, ara no en puc estar segur. Hi vaig fer de rentaplats. Va ser el primer cop que vaig marxar de Barcelona per uns quants mesos. Ens vam discutir, vés a saber per quina raó, segur que era una bestiesa. Devia arribar borratxo a la cuina i potser en vaig fer una de grossa. Aleshores ja m’havia separat. Tres anys de festeig que estaven destinats a acabar amb un casament que faria felices les nostres famílies es van acabar de cop i volta quan vaig marxar a la Costa Brava.

Durant uns quants anys em vaig arrossegar per una vintena de cuines, des de les pretensioses instal·lacions d’algun restaurant de renom on els acabalats havien pactat la transició democràtica fins a les més llardoses, on vaig aprendre que només la mà dura posa a ratlla els pinxos arrogants. A l’estiu, també vaig treballar de cambrer. Vaig aprendre a distingir la nacionalitat dels clients amb una primera clissada i d’aquesta manera provava d’adreçar-m’hi en la seva llengua, encara que fos per oferir-los el plat del dia o assegurar-los que l’endemà sortiria el sol encara que una enclusa de núvols s’hagués aturat a les muntanyes costaneres. No volia tornar a Barcelona de cap manera. Aconseguia el que volia quan tenia diners i me’ls gastava en dos dies. De tant en tant, me’n penedia i intentava escriure un article sobre el que havia vist a totes les cuines que havia trepitjat. Però ja no hi tenia traça, havia perdut la paciència i m’havia retirat de l’ofici abans d’aprendre’l de debò. Havia engegat a rodar la meva oportunitat i la vida no me n’oferiria cap altra.

A les terrasses dels passeigs marítims em tocava l’aire i veia la llum del dia, però a la cuina, a pesar de la reclusió i la barreja d’olors recremades, sabia que estava protegit i m’havia arribat a sentir gairebé com si fos l’amo. Reescalfava els plats i, com tenien per costum en aquests establiments per a alemanys torrats pel sol i anglesos escandalosos, sabia recuperar els escamarlans que els maniàtics deixaven al plat per tornar-los a la paella següent. Tot i que odiava la manera com l’arròs de la meva infantesa s’havia pervertit a les platges catalanes, fins al punt que ja no hi tenia res a veure, aprenia els trucs dels veterans i sense adonar-me’n em vaig convertir jo mateix en un cuiner experimentat que sabia trobar el punt de sal sense fer servir una cullereta i intuïa el gust del brou abans que ningú el tastés.

Com que m’havia esforçat a aprendre frases en diverses llengües, de tant en tant mantenia una conversa amb un client que s’interessava per algun plat i que, a canvi d’aquest diàleg, em deixava una propina prou generosa. Era evident que a l’altre costat de les muntanyes hi havia més diners, d’això no n’havia dubtat mai, però per primer cop em deixava temptar per la idea de provar sort en aquell territori que els espanyols, als anys vuitanta, anomenaven de manera genèrica amb el nom del continent, com si no en formessin part. A Europa, es deia, s’hi podia viure d’una altra manera i aquesta Europa no era ben bé cap país i els podia ser tots. Era un somni imperfecte que no trobava mai la seva forma justa, una ombra que el sol mediterrani projectava davant meu sense que entengués encara què em volia dir.

No tenia cap pla, només rumiava en una possibilitat, i un dia, de cop i volta, vaig deixar una mala feina en un bar lúgubre i em vaig jurar que aprendria a beure. Vaig tornar a Barcelona, per acomiadar-me dels pares, i me’n vaig anar tot i la insistència de la meva germana Mercè perquè deixés que m’ajudessin. Vaig agafar l’únic tren que creuava la frontera, amb la voluntat d’arribar a París, que se m’apareixia com la capital de totes les solucions, el centre del nou món on voldria viure i l’únic indret que sabria rebre’m com mereixia. Uns espanyols que regentaven un restaurant al bulevard de Clichy em van acollir amb ganes d’ajudar-me però sense un salari digne i els vaig deixar al cap de poc per un bistrot de la Place des Abbesses, un dels racons que encara avui considero dels més bells de França.

L’any següent vaig decidir que per fi havia arribat l’hora de practicar les frases d’alemany que havia après a Catalunya, convençut que, si bé Europa podia ser qualsevol país, només Alemanya la representava amb una economia poderosa i disposada a entomar les desferres d’un home que ja esperava poca cosa de la vida solitària. Vaig treballar en unes quantes ciutats i sempre que deixava una feina se m’acudia la possibilitat de tornar a Barcelona, la ciutat que es preparava amb ambició per als Jocs Olímpics del 1992 i on suposava que es viuria una altra època de vaques grasses. Però no m’hi vaig decidir mai del tot i quan l’escuma olímpica es va desfer, una crisi furiosa va rellançar l’índex d’atur al país on havia sigut jove. Les notícies depriments que apareixien als diaris em van convèncer que sempre més viuria com un emigrant i vaig preveure que canviaria de lloc cada any, per conèixer món abans de morir de vell a qualsevol cuina europea.

Quan tenia uns quants estalvis, agafava un tren i buscava la sort cent quilòmetres més enllà. M’havia acostumat a parlar encara menys, em relacionava el mínim possible amb la gent del voltant i com que no feia mai amics m’era ben fàcil anar-me’n i dominar els fogons d’un altre local. Ja no consumia gens de cocaïna però de tant en tant encara bevia. Em passava de cop i volta, després de mantenir-me sobri moltes setmanes. De vegades era a causa d’una dona, d’altres perquè m’enyorava, sovint només perquè m’avorria. Aleshores bevia molts dies seguits, perdia la feina i caminava com un vagabund per carrers desconeguts. De vegades, viatjava unes quantes setmanes i m’allotjava en pensions de preu raonable sense ni tan sols buscar feina. Quan arribava al límit, tornava a buscar feina i gairebé sempre me’n sortia sense dificultats.

Però a mesura que feia anys, els amos desconfiaven d’algú que només podia oferir un expedient de rodamón. No tenia cartes de recomanació ni coneixia els trucs de la nova cuina que es forjava als restaurants de qualitat, era un gat vell amb la pell endurida en cuines de batalla i el meu caràcter taciturn, que solia agradar als propietaris perquè els feia suposar que no seria gens conflictiu, va acabar per fer-me sospitós d’algun secret terrible. La por que fos un delinqüent fugitiu m’acompanyava allà on anés i la brevetat de les meves estades no contribuïa a dotar-me d’una xarxa de contactes que m’hauria ajudat a instal·lar-me en alguna banda.

Viena em va semblar ensopida fins i tot quan ja havia descobert l’ambient afable i sorollós que els turcs i els espanyols suscitaven a Brunnenmarkt. Berlín estava dominat pels arrossos asiàtics i a Brussel·les em vaig atipar de veure abrics de pell i servir gofres. L’olor de mantega fosa surava damunt l’aroma del salobre quan vaig sortir de l’estació de tren d’Amsterdam Centraal.

Devia passar uns quants dies vagarejant fins que vaig trobar feina en un restaurantet italià, on em tenien esclavitzat. A Brussel·les ja havia resistit molts mesos sense beure més del compte. Un alcohòlic beu cada dia perquè ho necessita. Jo era més aviat un bala perduda que de tant en tant s’emborratxa fins a un punt que és capaç de perdre la feina i engegar a dida la poca gent que el tolera. Vull dir que no m’he plantejat mai una abstinència absoluta. De fet, alguna vegada prenc una copa de vi quan sopo i, si fa bon temps, potser em bec una cervesa. Però fa molts anys que no m’emborratxo. L’última vegada va ser la nit que em vaig barallar amb uns paios que em van clavar els cops de puny que em van deixar la cara masegada. Els blaus potser van fer que la Greetje tingués compassió de mi i m’oferís una oportunitat, una altra.

Però els primers dies de ser a la ciutat, vull dir abans de treballar per a la Greetje, ja em va fer l’efecte que m’agradaria. Vaig trobar que els carrers eren encantadors, fins i tot les botigues em semblaven meravelloses. Un dels aparadors que de seguida em va cridar l’atenció, com a qualsevol turista, va ser el de la botiga d’estels i jocs de malabarisme que hi ha a Hoogstraat. Unes columnes de fusta amb la pintura blava força gastada enquadraven l’aparador. Al vidre hi havia escrit el nom de l’establiment: Joe’s Vliegerwinkel. També hi apareixia la paraula «estel» en francès, anglès, alemany i espanyol.

Entre els estels i les bitlles de malabarista, en un racó, hi havia uns paquets plans, amb el nom de Geluksballonnen. Després d’aturar-m’hi unes quantes vegades, quan treballava al Cafè Barcelona, un dia hi vaig entrar i vaig parlar amb la dependenta, acostumada als estrangers i, com era d’esperar, amb un anglès molt més fluid que el meu anglès operatiu. Em va explicar que els fanalets de la felicitat són típics d’uns quants llocs de l’Àsia. La gent es troba en algun indret amb bona visibilitat i una multitud de fanalets encesos s’eleven cap a la fosca de la nit. Tothom mira de fixar-se en el seu fanalet, es tracta de no perdre’l de vista fins al darrer moment. El fanalet de paper no s’apagarà fins que sigui tan lluny que no es vegi i fa l’efecte que no s’ha d’apagar mai.